Dies amb ares descolorides- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Días entre ventanas






Dies amb ares descolorides
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Hi ha dies on els telèfons no serveixen per a les emocions.
No hi ha redempció en aquests mesos per al fantasma que sóc.
A les ares es respiren jardins descolorits: Psalms
De vella data, aliances que a la llum de l’Evangeli semblen
Irrespirables; —Tanta humitat no redimeix la meua saliva; tant
Estiu crema el llit, els nius i la transpiració.
En el tragí l’hàlit desvetla naufragis.
Al peu dels Sants la meua sang embassa de creus:
En l’enruna de la respiració no hi ha basses fenícies.
(Ella, la de sempre, tal volta puga desxifrar els arcans,
Les hores cristianes i prudents del coixí,
Estendre les mantes amb innocents mans,
Obrir les finestres i angelitzar el temps,
Confiar en la unanimitat omnipresent del pa,
Trenar amb els manuscrits de la mirra,
Enfilar la premoció com una orfebre d’audaces tiges
I respiracions, de densitats comestibles.
Ella, la de sempre, no camina damunt de les burilles del calendari,
Ni li són il·legibles els espills,
Ni hi ha cendra a l’entrecella audible de l’eco,
Ni des-ala les paraules de l’absència,
Ni anella mocadors en el seu portent:
Es com un lliri d’armaris de paret resguardats, però fila els meus tragins
Sense alleutjament totes les setmanes. Res no hi ha damunt de la taula:
A la meua boca el ferment no es fa advent.
El fred agenolla la meua set, i s’esfuma de l’ ala de l’imaginari.
En les parets l’inerme necessita auxili:
Les seues sines bé que poden ser llànties confidents,
Sumes en aquest cor cíclic del temps enfundat en finestrons.
Ella, la de sempre, és riu d’enfundada música —i, encara que
Tarda l’aigua en la seua còsmica travessia, pressent l’armari de paret
De l’hivern amb la seua confessa eucaristia.)
He arribat a l’abadia de la cendra amb la seua flaire,
He mossegat el desterrament sense estovalles;
Sense assossecs trafeguí el mar, les esteles prolixes de l’escuma,
Les fumaroles a les temples del camí,
Les ombres intrèpides de l’aspiració,
L’arcà del teulat a propòsit de l’heretat, les enfiladisses
Cremadores de la voluntat, la pedra solta de la llunyania,
I aquest voler oblidar el conegut crit de l’ebrietat.
Al capdavall sé que el dia té ares descolorits:
Ací no hi ha tutelatges ni ablucions per a salvar la ruïna.
O aquest equipatge del fullatge circular de mitjanit.
I, per a la meua mateixa litúrgia, la lucidesa es torna reixa,
—No justament un esglaó de música samaritana,
No tren amb recompenses, no sòl sense extraviament de les venes,
No fumejants síl·labes conservant les paraules,
Però sí fosques claraboies en la meua incandescència interior,
Sí querelles del desvetlament desabrigat —ossos presos
Per l’estupor humà, fosca pregària del silenci…
Baratària, 09.VIII.2009

Días con altares descoloridos

Hay días donde los teléfonos no sirven para las emociones.
No hay redención en estos meses para el fantasma que soy.
En los altares se respiran jardines descoloridos: Salmos
De vieja data, alianzas que a la luz del Evangelio parecen
Irrespirables; —Tanta humedad no redime mi saliva; tanta
Estío quema el lecho, los nidos y la transpiración.
En el trajín el hálito desvela naufragios.
Al pie de los Santos mi sangre rebalsa de cruces:
En el escombro de la respiración no hay balsas fenicias.
(Ella, la de siempre, quizá pueda descifrar los arcanos,
Las horas cristianas y prudentes de la almohada,
Tender las cobijas con inocentes manos,
Abrir las ventanas y angelizar el tiempo,
Confiar en la unanimidad omnipresente del pan,
Tranzar con los manuscritos de la mirra,
Enhebrar la premoción como una orfebre de audaces tallos
Y respiraciones, de densidades comestibles.
Ella, la de siempre, no camina sobre las colillas del calendario,
Ni le son ilegibles los espejos,
Ni hay ceniza en el entrecejo audible del eco,
Ni des-ala las palabras de la ausencia,
Ni anilla pañuelos en su portento:
Es como un lirio de alacenas resguardadas, pero hila mis trajines
Sin alivio todas las semanas. Nada hay sobre la mesa:
En mi boca el fermento no se hace adviento.
El frío arrodilla mi sed, y se esfuma del ala del imaginario.
En las paredes lo inerme necesita auxilio:
Sus senos bien pueden ser lámparas confidentes,
Sumas en este coro cíclico del tiempo enfundado en postigos.
Ella, la de siempre, es río de enfundada música —y, aunque
Tarda el agua en su cósmica travesía, presiento la alacena
Del invierno con su confesa eucaristía.)
He llegado a la abadía de la ceniza con su fragancia,
He mordido el destierro sin manteles;
Sin sosiegos trasegué el mar, las estelas prolijas de la espuma,
Las fumarolas en las sienes del camino,
Las sombras intrépidas de la aspiración,
El arca del tejado a propósito de la heredad, las enredaderas
Quemantes de la voluntad, la piedra suelta de la lejanía,
Y este querer olvidar el consabido grito de la embriaguez.
Sé a fin de cuentas que el día tiene altares descoloridos:
Ahí no hay tutelajes ni abluciones para salvar la ruina.
O este equipaje del follaje circular de medianoche.
Y, para mi propia liturgia, la lucidez se vuelve reja,
—No precisamente un peldaño de música samaritana,
No tren con recompensas, no suelo sin extravío de las venas,
No humeantes sílabas conservando las palabras,
Pero sí oscuros tragaluces en mi incandescencia interior,
Sí querellas del desvelo desabrigado —huesos presos
Por el estupor humano, oscuro rezo del silencio…

Barataria, 09.VIII.2009