Viatge d’ocells- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Viatge d’ocells
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Fulles de pols volen per damunt de parets i murs. Cabelleres
Incertes, sines, genolls, ferides redones de rellotge,
Campanes com una bresca encabritada, camins àcids
Nuant la llengua, les venes brunzen, ecos d’ones,
Les lluernes esguitant l’ansietat de les paraules:
El fil gros de la saliva devorant, els peixos tremolant
A la gola, trossos de mans als tossals de la tristesa.
—Llunyana resta l’estrella esbocinada per les meues ungles,
Aquesta fúria errant a les temples de les estàtues, muntanya
De fum a l’espiga de la tempesta, hivern de campanes sèpia,
Pins que el vent tritura amb la seua boca d’elefant,
Viatges d’ocells buscant la llibertat de l’ala, els camins
De la rosada en un port de sal, o en moll de valises.
En la xarxa del calendari les dents masteguen tristeses:
—És la por a trafegar els guacals del deliri?
Les paraules engrogueixen al badall de les campanes,
La gespa estreny i udola, fa huracans a les nines,
Ventalls de sucre la pedra de moldre de l’Esperança.
Aquest crit d’àspera pedra en la llum de l’alfabet, en la crepitació
Dels lorocos, en la flama blava dels llumins, en els ecos
Dels porus a l’hora de dormir, en la soledat dels llençols.
La creu del món ens sacsa amb la seua gravetat d’armari.
L’orenga atraca com un vaixell en l’olfacte. Els brins
Dels somnis, ací, en nit de líquens malèvols, en nit d’aigües
Sense oblit. En tossals de somnis a la vorera de penya-segats .
Pugen les claus polvoritzades d’ombres a nits de canelobres.
Els raspalls de dents grimpen al moll de les dents.
El collar dels sospirs es confon com un túnel de nits
Dolentes, amb aqueixos molins de vent àvids del somni.
Hi ha dies més espessos que la saliva d’un tsunami, que la corfa
Dels cacahuananços, que l’avidesa de les iuques en el seu temporal
Blanc. —Les mamelles de l’auguri s’omplin de sang i finestres.
Al pit cap tota la tinta de l’estrèpit, l’atalaia de les libèl·lules,
Les llengües que apunten al quadern dels llits, al joc
Sense brúixola del mirall, al sonambulisme del balast
A les entranyes, a la caverna de l’alé sense timidesa humana.
Les paraules emmudeixen en la vacil·lació del fum dels cigars.
I, tanmateix, formen terrossos de set, espanten els insectes
Del bosc, aprenen allò necessari en la lliçó diària.
Aqueix pa de l’aire té, però, l’encarnació de l’èter:
El despertar magistral del sabó de bany, la porta pròdiga i audaç
Del suspens, ara on la consciència es fa llavor.
En aquest espill es trenquen les bigues dels vitralls, la pluja alta
Piloteja els papers de les genives, inclina els pètals dels metalls.
El vol gota rere gota munta els cavalls del xiulit.
Les lluernes fan una sola respiració de les parets.
Al port de la nit galopen els rellotges grinyolant les seues agulles.
—Haurà d’acompanyar-me amb peixos l’alba? És només ploma la tendresa?
Hi ha rails on l’arc del cel no camina descalç.
Hi ha violins com vaques flaques en aquest dia; i, tanmateix, les aspes
De l’anhel em guanyen la partida, em guanyen les estelles dels braços.
Baratària, 02.VIII.2009

Viaje de pájaros

Hojas de polvo vuelan sobre paredes y muros. Cabelleras
Inciertas, senos, rodillas, heridas redondas de reloj,
Campanas como un panal encabritado, caminos ácidos
Desnudando la lengua, las venas zumban, ecos de olas,
Las luciérnagas salpicando la ansiedad de las palabras:
El hilo grueso de la saliva devorante, los peces tiritando
En la garganta, pedazos de manos en los cerros de la tristeza.
—Lejana está la estrella trizada por mis uñas,
Esta furia errante en la sienes de las estatuas, montaña
De humo en la espiga de la tormenta, invierno de campanas sepia,
Pinos que el viento tritura con su boca de elefante,
Viajes de pájaros buscando la libertad del ala, los caminos
Del rocío en un puerto de sal, o en muelle de valijas.
En la red del calendario los dientes mastican tristezas:
—¿Es el miedo a trasegar los guacales del delirio?
Las palabras se tornan amarillas en el badajo de las campanas,
El césped aprieta y aúlla, hace huracanes en las pupilas,
Abanicos de azúcar la piedra de moler de la Esperanza.
Este grito de áspera piedra en la luz del alfabeto, en la crepitación
De los lorocos, en la llama azul de los fósforos, en los ecos
De los poros a la hora de dormir, en la soledad de las sábanas.
La cruz del mundo nos sacude con su gravedad de armario.
El orégano atraca como un barco en el olfato. Las hebras
De los sueños, ahí, en noche de líquenes aviesos, en noche de aguas
Sin olvido. En cerros de sueños al borde de acantilados.
Suben las llaves pulverizadas de sombras a noches de candelabros.
Los cepillos dentales trepan al muelle de los dientes.
El collar de los suspiros se confunde como un túnel de noches
Dolientes, con esos molinos de viento ávidos del sueño.
Hay días más espesos que la saliva de un tsunami, que la corteza
De los madrecacaos, que la avidez de los izotes en su temporal
Blanco. —Las mamas del augurio se llenan de sangre y ventanas.
En el pecho cabe toda la tinta del estrépito, la atalaya de las libélulas,
Las lenguas que apuntan al cuaderno de las camas, al juego
Sin brújula del espejismo, al sonambulismo del balasto
En las entrañas, a la caverna del aliento sin timidez humana.
Las palabras quedan mudas en la vacilación del humo de los cigarros.
Y sin embargo, forman terrones de sed, espantan los insectos
Del bosque, aprenden lo necesario en la lección diaria.
Ese pan del aire tiene, no obstante, la encarnación del éter:
El despertar magistral del jabón de baño, la puerta pródiga y audaz
Del suspenso, altar donde la conciencia se hace semilla.
En este espejo se rompen las vigas de los vitrales, la lluvia alta
Pilotea los papeles de las encías, inclina los pétalos de los metales.
El vuelo gota a gota monta los caballos del silbido.
Las luciérnagas hacen una sola respiración de las paredes.
En el puerto de la noche galopan los relojes rechinando sus agujas.
—¿Habrá de acompañarme con peces el alba? ¿Es sólo pluma la ternura?
Hay rieles donde el arco iris no camina descalzo.
Hay violines como vacas flacas en este día; y sin embargo las aspas
Del anhelo me ganan la partida, me ganan las astillas de los brazos.
Barataria, 02.VIII.2009