Destí amb rellotges somorgollats-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Destí amb rellotges somorgollats
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

En cada rellotge hi ha epitafi d’hores i minuts i segons.
Fulles famolenques i paraules. Dèbils remolins,
Escales on el núvol arriba a port sense entropessades.
Parlen els trens en cada minutera, les voravies
Obeients a la brea de la nit. Sonàmbuls balcons
I faristols, peixeres com acordeons impacients de boques,
Ecos al port dels dits, rostres a l’itinerari de les agulles,
—Desbocades hores a la llum inescrutable de les aigües.
A dalt dels meridians, foscos i erràtics els ulls;
L’alé a ritme de túniques fugaces. Cenyida alienació
De la nit dins dels himnes, de les constel·lacions
Menors de les ales, de la vespra a l’obscur, riu de vesprada
Mossegant l’entropessada del vent en la seua frontera espellegada.
Tremolen els camins en cada plec dels llençols. En cada boca
Les rugues, les mácules acumulades de les campanes, les pàgines
Feréstegues de cada llunyania, la carícia al voltant dels fluids de la vigília.
Els rellotges tenen la redonesa de la congoixa, la menta de la sang
A les ribes de la llum, els remolins forjats pels galls de baralla,
Els clixés de la ràfega, els records asclats de les panolles.
—Els somnis també erigits en plena foscor.
Els temporals que trenquen els cristalls, les enrunes de museus,
El calendari inacabat dels microbis, els ulls arenosos
De la nostàlgia en temps en què la grip aviar i porcina han sigut frau.
Ja he perdut la memòria i també la llum. Ja he perdut els ulls
Dels exègetes, el dolor de les formes trigonomètriques,
Els consells que es resisteixen a les llàgrimes, les lliçons musculars
Dels atletes, les espàtules dels ocells quan volen picotejar
El rostre de certes fadrines en ventalls de foc.
Ja he lliurat guerres i gemecs, pantaixos calcinants, banderes de saliva,
Ventres nus a les piràmides dels meus dits, alguna tempesta
D’alambins, branques trencades damunt de la cabellera de l’arc del cel,
Llavis retentint de pólvora, muts talons endredats en ell fum
De les hipotenuses, en les aus triangulars de la carn.
Ja he oblidat els set cels de l’oblit: —La cançó dels pirates,
La línia rural dels bulliments de l’alfàbega, l’espill del meu mateix
Manicomi, les aspes verticals dels xufles, la tristesa cadavèrica
De les cincuies, i aqueixa veu, lenta o abstreta de les formigues
Dissoltes als carrers de la meua sang, als fonells de les meues ungles.
Ja he oblidat l’ardor dels rellotges en els segles de la meua memòria
Paleolítica: —I, tanmateix, hi ha besllums de les brases i pergamins
Imponents que no serveixen per a manta, sinó per a encatifar els nostres
Peus nus, la resina corpulenta de les creus en pulmons apinyats.
Dia rere dia ens esdevenen horitzons de minotaures,
Cíclops aguaits, cruixits d’un llit abissal, por a l’eco i els murs,
Pors al bullir del bes, mil·lenàries àguiles juguen a l’astor,
—Hi haurá llum en apoplexia de tanta teoria? Als ulls que et miren
Reprimit, cap el món, la trama de les miquetes, els noms
Comptats de carrers inesgotables, el màgnum compromés de les ales,
Els solsticis a la truita dels gossos, el para-sol dels fongs
Al cos de la meua mateixa nostàlgia, l’huracà a flor de pell
Amb els seus mateixos estrèpits, el destí els llavis del qual sagnen:
Flueix el manifest del temps al cor rebel dels rellotges.
Baràtaria, 04.VIII.2009

Destino con relojes sumergidos

En cada reloj hay epitafio de horas y minutos y segundos.
Hojas hambrientas y palabras. Débiles remolinos,
Escaleras donde la nube llega a puerto sin tropezones.
Hablan los trenes en cada minutera, las aceras
Obedientes a la brea de la noche. Sonámbulos balcones
Y atriles, peceras como acordeones impacientes de bocas,
Ecos en el puerto de los dedos, rostros en el itinerario de las agujas,
—Desbocadas horas a la luz inescrutable de las aguas.
En lo alto de los meridianos, oscuros y errátiles los ojos;
El aliento a ritmo de túnicas fugaces. Ceñida enajenación
De la noche adentro de los himnos, de las constelaciones
Menores de las alas, de la víspera a lo oscuro, río de tarde
Mordiendo el traspiés del viento en su frontera desollada.
Tiemblan los caminos en cada pliegue de las sábanas. En cada boca
Las arrugas, las máculas acumuladas de las campanas, las páginas
Hurañas de cada lejanía, la caricia en torno a los fluidos de la vigilia.
Los relojes tienen la redondez de la congoja, la menta de la sangre
A las orillas de la luz, los remolinos forjados por los gallos de pelea,
Los clisés de la ráfaga, los recuerdos astillados de las mazorcas.
—Los sueños también erigidos en plena oscuridad.
Los temporales que rompen los cristales, los escombros de museos,
El calendario inacabado de los microbios, los ojos arenosos
De la nostalgia en tiempos donde la gripe aviar y porcina han sido fraude.
Ya he perdido la memoria y también la luz. Ya he perdido los ojos
De los exégetas, el dolor de las formas trigonométricas,
Los consejos que se resisten a las lágrimas, las lecciones musculares
De los atletas, las espátulas de los pájaros cuando quieren picotear
El rostro de ciertas muchachas en abanicos de fuego.
Ya he librado guerras y gemidos, jadeos calcinantes, banderas de saliva,
Vientres desnudos en las pirámides de mis dedos, alguna tempestad
De alambiques, ramas quebradas sobre la cabellera del arco iris,
Labios retumbando de pólvora, mudos calcañales enredados en el humo
De las hipotenusas, en las aves triangulares de la carne.
Ya he olvidado los siete cielos del olvido: —La canción de los piratas,
La línea rural de los hervores de la albahaca, el espejo de mi propio
Manicomio, las aspas verticales de los chufles, la tristeza cadavérica
De las cincuyas, y esa voz, lenta o ensimismada de las hormigas
Disueltas en las calles de mi sangre, en los témpanos de mis uñas.
Ya he olvidado el ardor de los relojes en los siglos de mi memoria
Paleolítica: —Y sin embargo, hay destellos de las ascuas y pergaminos
Imponentes que no sirven para cobija, sino para alfombrar nuestros
Pies desnudos, la resina corpulenta de las cruces en apiñados pulmones.
Un día y otro día nos devienen horizontes de minotauros,
Cíclopes acechos, crujidos de un cauce abisal, miedos al eco y los muros,
Miedos al bullir del beso, milenarias águilas juegan al azor,
—¿Habrá luz en apoplejía de tanta teoría? En los ojos que te miran
Reprimido, cabe el mundo, la trama de las migajas, los nombres
Contados de calles inagotables, el magnun comprometido de las alas,
Los solsticios en la tortilla de los perros, la sombrilla de los hongos
En el cuerpo de mi propia nostalgia, el huracán a flor de piel
Con sus propios estrépitos, el destino cuyos labios sangran:
Fluye el manifiesto del tiempo en el corazón rebelde de los relojes.
Barataria, 04.VIII.2009