Abans del somni les asonàncies del temps. La nit laboriosaDels desposats, la ambigüitat ancestral de la sang...
Somie les assonàncies del temps
Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Bessó
Abans del somni les asonàncies del temps. La nit laboriosa
Dels desposats, la ambigüitat ancestral de la sang,
Les aigües sordes de les finestres diluides en la humitat,
L’horitzó com a arma per a armar el futur, encara que aquest
Es torne efímer en les tremolors de la ciutat,
En els gallons de memòria a l’oli;
Les ombres viuen en la sega de les nines,
En l’alé dormit dels passos, al carrer que colpeja de llunes
O sols, als vaixells nòmades de les algues, als porus àcids
Dels morts.
Els carrers neguen els vols absurds dels pinzells de les nines.
Parten les espigues del pit amb les seues mateixes disjuntives.
Partir sempre és una agonia amb pocs consols. Partir de l’urpada.
Partir a propòsit dels vells ports de la soledat.
Partir detenint els somnis als molls, partir sense finestres.
Crear ràfegues amb els cabells deslliurats. Morir en les ungles del saltiró.
Els dies de la setmana no enllumenen les butxaques ni els monestirs.
El crim es tornà l’hecatombe als gronxadors.
Entre les roques estàs nua semblant al País.
Semblant a l’alé espés dels assassins. Semblant als arbres secs
De la boca —sense dolor, sense amor, cossos d’algun oblit.
El temps de tòrcer el coll al cigne és tan real com la sang funesta
De Babilònia, com el teu pubis endredat en les meues mans,
Com els arcabussos de la saliva damunt del manglar de les emocions.
Un dia no és prou per a migrar en l’allau de les formigues.
Un dia és il·legible en el meu oràcul després de viure tantes morts,
Després d’escapçar l’alegria, i allargar les teues cuixes com cartes escrites
En paper crespó.
En la nostra història són més els oblits que la fidelitat a la memòria.
Són més els cadàvers i les tombes que les llavors del semen.
Són més les navalles i els enderrocs que el llenguatge de caminar sense carasses.
Centenes de burelles amb fartada de cendra.
Vents damunt del crit de la mort. Ritmes a boca de canó dels pètals.
Ports sense espills on no ens veiem, només el colp astut
Dels passos damunt de la sal. Només el port de la infantesa amb els seus jocs.
Hui és millor eixir als balcons sense equipatge.
El temps em mostra els seus parracs: —M’abrigarà sempre el teu record?
Al damunt d’aquesta borrasca tan sols m’és possible pensar en les finestres.
En les cortines sense campanes,
En l’alcohol sense cauteri d’aquesta ferida. En aquesta set damunt dels murs
De les supersticions. En aquesta pluja cisellada al meu cos.
Puge al foc dels teus porus, a l’aigua de la teua respiració; el llit és com
El vent o com el mar; i així, puge les zones escarpades,
El pa que em dónes quan et desvisteixes…
La nit perllonga aqueixos retrats del vertigen. Les ombres estenen
El talús que la vigília no pot mastegar.
Hui esborraré les setmanes d’aquest ofec i em quede a soles
Amb el coixí,
Amb aquesta utopia de fer ocells de les nines, amb aquesta ombra sense rostre
Del món, amb aquestes innobles estelles de l’esbeltesa;
Amb aquest temps, al capdavall, amfibi de l’odi i de la mort…
Baratària, 25.X.2009
Sueño las asonancias del tiempo
Antes del sueño las asonancias del tiempo. La noche laboriosa
De los desposados, la ambigüedad ancestral de la sangre,
Las aguas sordas de las ventanas diluidas en la humedad,
El horizonte como arma para armar el futuro, aunque éste
Se vuelva efímero en los temblores de la ciudad,
En los gajos de memoria al óleo;
Las sombras viven en la siega de las pupilas,
En el aliento dormido de los pasos, en la calle que golpea de lunas
O soles, en los barcos nómadas de las algas, en los poros ácidos
De los muertos.
Las calles niegan los vuelos absurdos de los pinceles de las pupilas.
Parten las espigas del pecho con sus propias disyuntivas.
Partir siempre es una agonía con pocos consuelos. Partir del zarpazo.
Partir a propósito de los viejos puertos de la soledad.
Partir deteniendo los sueños en los muelles, partir sin ventanas.
Crear ráfagas con los cabellos sueltos. Morir en las uñas del retozo.
Los días de la semana no alumbran los bolsillos ni los monasterios.
El crimen se volvió la hecatombe en los columpios.
Entre las rocas estás desnuda igual que el País.
Igual que el aliento espeso de los asesinos. Igual que los árboles secos
De la boca —sin dolor, sin amor, cuerpos de algún olvido.
El tiempo de torcerle el cuello al cisne es tan real como la sangre funesta
De Babilonia, como tu pubis enredado en mis manos,
Como los arcabuces de la saliva sobre el manglar de las emociones.
Un día es insuficiente para migrar en el aluvión de las hormigas.
Un día es ilegible en mi oráculo después de vivir tantas muertes,
Después de decapitar la alegría, y alargar tus muslos como cartas escritas
En papel crespón.
En nuestra historia son más los olvidos que la fidelidad a la memoria.
Son más los cadáveres y las tumbas que las semillas del semen.
Son más las navajas y los escombros que el lenguaje de andar sin muecas.
Cientos de colillas con hartazgo de ceniza.
Vientos sobre el grito de la muerte. Ritmos a quemarropa de los pétalos.
Puertos sin espejos donde no nos vemos, sólo el golpe astuto
De los pasos sobre la sal. Sólo el puerto de la infancia con sus juegos.
Hoy es mejor salir a los balcones sin equipaje.
El tiempo me muestra sus harapos: —¿Me abrigará siempre tu recuerdo?
Sobre esta borrasca sólo me es posible pensar en las ventanas.
En las cortinas sin campanas,
En el alcohol sin cauterio de esta herida. En esta sed sobre los muros
De las supersticiones. En esta lluvia cincelada en mi cuerpo.
Subo al fuego de tus poros, al agua de tu respiración; el lecho es como
El viento o como el mar; y así, subo las zonas escarpadas,
El pan que me das cuando te desvistes…
La noche prolonga esos retratos del vértigo. Las sombras extienden
El talud que la vigilia no puede masticar.
Hoy borraré las semanas de este ahogo y me quedo sólo
Con la almohada,
Con esta utopía de hacer pájaros de las pupilas, con esta sombra sin rostro
Del mundo, con estas innobles astillas de la esbeltez;
Con este tiempo, en fin, anfibio del odio y de la muerte…
Barataria, 25.X.2009
¡Cuánto se prolongan las lecturas de uno en el rostro! 
