Claus del subsòl- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Llave sobre la arena





Claus del subsòl
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Immolat a les portes. Buit a les parets.
Ígnia la farga dels desvetlaments, mut el deliri.
Espill de l’arcà entorn de la memòria, humans
Reixats de fam que es repeteixen a dentades.
Emboscada de la roda, girant als contraris.
Callen els sospirs en l’angoixa de les paraules.
El rovell de les claus té una flaire estranya:
Somnis afonats en sedosos escalpels,
Tremolosos pins de fam, clams davall
De la mel, distància de carícies raja el torrent.
Una vida cega al subsòl, galopa el rastre
Darrer amb fugitius quepis de vent.
No veig els cavalls que guaiten els confins,
Fosca la flassada que aleteja dels ocells. Fosc
El temps mut, el dia que no mitiga les pàgines
Del rovell damunt del sobresalt. Sedant
Aquesta íntima tenebra del vesc i el te bord.
La foscor in promptus s’ufana de terra
Sota fons, esbossades ombres a les agulles
D’un horitzó fet de tants dubtes. Cicatrius
Com el paper rugat damunt de les mirades.
Mire d’obrir senderes: —i com més es perd la veu
La seua mansuetud d’anyell, d’àncores damunt del llavi
D’allò incert, moltes voltes aquietat
En les paraules greus. La nit llaura la seua mateixa
Pedra, el guaret desfet pel pols, els ecos
Pregons on no camina ningú, sinó per atalls.
No moriré orfe entre tants sucs exhaustos.
No hi ha alé sense boca estalonant l’horitzó.
No hi ha guerres que conclouen sense un cessament d’hostilitats,
No hi ha poema inútil si l’insomni el provoca.
El mar sempre fot el camp a través dels espills.
L’escuma fuig quan l’aigua pren avantatge de sí mateixa.
Els hivernaders són cambres on l’instint
Juga a la intimitat de la fusta. —les portes
Es troben als espills invisibles de l’aire, als escacs
De l’arena, a les pedres com petjapapers dels bucs.
Només les paraules no entren pels ulls. Els dubtes fan
Més espessa la boira —ser o no ser— equació imperfecta
Al sediment sense campanes de l’ordi.
La llum espaventa entre coltells enfurits, els ulls plens
Als pins d’altura de l’angoixa, —l’ànsia arrupada
És un absurd que no ressuscita morts, ni rejoveneix
Les claus de les ales, ni gaudeix de l’ebrietat de les campanes.
Els mesos s’esdevenen incomplets en les infusions
De l’anyil, en la pàl·lida mirada del sèsam,
Entre el somni que du vents oscil·lant sense perir sol
I finestres, per molt distant que estiga la riba, el far
on el tabac, es converteix en antisèptic com l’artemisa.
Des de la passió de l’api, remuguen els móns fugitius de la terra.
Jo reste, tanmateix, al brocal de l’herba santa,
Esperant una tassa de quina per a netejar la gespa
D’aquesta pluja, a estones enemiga de la gaubança…

(Tancat l’abrusament, la cendra fa allò propi. Callada la ferida,
És menester rellegir la Pedagogia de l’oprimit, els Manuals
Per a la Defensa de la Seguritat Nacional, els Documents
Desclassificats de la CIA, a Hitler, a Marx, seduir les ofrenes
Del Dia de la Creu, aprendre in situ els malsons de les monges).

Només les claus del subsòl manquen d’artificialitat:
Així està escrit a les escales de les venes, en aquestes
Llàgrimes darrere de la finestra de la nit.
Així, a soles l’ombra de l’Esperança, pluja dolenta,
La sarsaparrella grisa dels llampecs, la pressa del crit
Als rius perduts de les temples, roca al llit,
O potser gel com una paràbola dessagnada, —foc
Absolut, trafegat de la ràfega, humà desvetlament de la meua escriptura.
Baratària, 07.VIII.2009

Llaves del subsuelo

Inmolado en las puertas. Vacío en las paredes.
Ígnea la fragua de los desvelos, mudo el delirio.
Espejo del arcano en torno a la memoria, humanas
Verjas de hambre que se repiten a dentelladas.
Emboscada de la rueda, girando a los contarios.
Callan los suspiros en la congoja de las palabras.
El moho de las llaves tiene una fragancia extraña:
Sueños hundidos en sedosos escalpelos,
Temblorosos pinos de hambre, clamores abajo
De la miel, distancia de caricias mana el torrente.
Una vida ciega en el subsuelo, galopa el rastro
Postrero con fugitivas quepis de viento.
No veo los caballos que vigilan los confines,
Hosca la frazada que aletea de los pájaros. Hosco
El tiempo mudo, el día que no mitiga las páginas
De la herrumbre sobre el sobresalto. Sedante
Esta íntima tiniebla del muérdago y el epazote.
La oscuridad in promptus hace alardes de tierra
Bajo fondo, esbozadas sombras en las agujas
De un horizonte hecho de tantas dudas. Cicatrices
Como el papel arrugado sobre las miradas.
Trato de abrir senderos: —y entre más, la voz pierde
Su mansedumbre de cordero, de anclas sobre el labio
De lo incierto, muchas veces aquietado
En las palabras graves. La noche labra su propia
Piedra, el barbecho deshecho por el pulso, los ecos
Profundos donde no camina nadie, sino por atajos.
No moriré huérfano entre tantos zumos exhaustos.
Ho hay aliento sin boca apuntalando el horizonte.
No hay guerras que concluyan sin un cese de hostilidades,
No hay poema inútil si el insomnio lo provoca.
El mar siempre se fuga a través de los espejos.
La espuma huye cuando el agua toma ventaja de sí misma.
Los invernaderos son cámaras donde el instinto
Juega a la intimidad de la madera. —las puertas
Se hallan en los espejos invisibles del aire, en el ajedrez
De la arena, en las piedras como pisapapeles de las colmenas.
Sólo las palabras no entran por los ojos. Las dudas hacen
Más espesa la niebla —ser o no ser— ecuación imperfecta
En el sedimento sin campanas de la cebada.
La luz espanta entre cuchillos enfurecidos, los ojos plenos
En los escobetones de la congoja, —el ansia acurrucada
Es un absurdo que no resucita muertos, ni rejuvenece
Las llaves de las alas, ni goza de la embriaguez de las campanas.
Los meses resultan incompletos en las infusiones
Del índigo, en la pálida mirada del ajonjolí,
Entre el sueño que lleva vientos oscilantes sin fenecer sol
Y ventanas, por muy distante que esté la orilla, el faro
Donde el tabaco, se convierte en antiséptico como la altamisa.
Desde la pasión del apio, rumian los mundos fugitivos de la tierra.
Yo me quedo, sin embargo, en el brocal de la Hierba Santa,
Esperando una tasa de quina para limpiar el césped
De esta lluvia, a ratos enemiga del júbilo…

(Cerrado el abraso, la ceniza hace lo suyo. Callada la herida,
Hay que releer la Pedagogía del oprimido, los Manuales
Para la Defensa de la Seguridad Nacional, los Documentos
Desclasificados de la CIA, a Hitler, a Marx, seducir las ofrendas
Del Día de la Cruz, aprender in situ las pesadillas de las monjas).

Sólo las llaves del subsuelo carecen de artificialidad:
Así está escrito en las escaleras de las venas, en estas
Lágrimas tras la ventana de la noche.
Así, a solas la sombra de la Esperanza, doliente lluvia,
La zarzaparrilla gris de los relámpagos, la prisa del grito
En los ríos perdidos de las sienes, roca en la cama,
O acaso hielo como una parábola desangrada, —fuego
Absoluto, trasegado de la ráfaga, humano desvelo de mi escritura.
Barataria, 07.VIII.2009