Fam del minut- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga, Jardín Botánico, El Salvador




Fam del minut
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Respira l’eco de la sang al cor del dia.
El temps amb la seua fúria obri les venes, mossega
Els resquills fugaços de la seua porosa respiració.
Sovint sembla mortal en la transparència d’un got
Amb aigua; en la brillantor de la palpebra naix l’aurora.
Visc esprement els batecs del mar —aqueix mar sense platja
On la pluja cau vertical: horitzó de cada dia
Al meu cel d’hores…
Alguna cosa passa com un escapulari d’abelles: viure i desfer
La memòria, tancar els amulets —envellir en les empremtes
Del paper i deixar els somriures al calendari.
Alguna cosa es perd al cadàver de la fugacitat: un tret
Camina amb les nostres sabates —aquest regne no té
L’espai mínim per a la llum, sinó les traces de l’autoritat
I la burla i els jocs de l’atzar…
Mai no capí la meua ombra en l’esbufec de les batalles.
Viure més o viure menys no és necessàriament un acte de fe,
Sinó una forma d’extingir o agrandar la matèria:
Tan efímera sempre com la condició de les lluernes.
El buf del minut de sobte s’esdevé una lliçó
De claus sense eixida, encara que no siga un mur, ni molt
Menys un cristall on respire l’aigua. Però els ulls
Estàn oberts davant del seu mateix sutze, que no és poc per a
Tot allò que ocorre en l’obeient resquill de les seues mans.
Des del fons del seu instant hi ha la proesa del goteig:
—Aqueixa porfia quasibé asmàtica de desfer, —cega la pols—,
En fantasmes. El costum resulta cofres de llunyania
O l’arrabassada de noms a la boca, de penes el fregament del fum.
L’únic cert són els registres de la sang, la branca
Atàvica de l’ADN, o el misteri de Déu, el dia diumenge.
I, tanmateix, davallem de la respiració al somni,
O del somni al mapamundi de la pluja, a l’escopida
D’un núvol, al sempre soluble anar entre rostres amortallats.
En quina dimensió els minuts no són subtils morts,
Sinó simples grans de sucre que formen un tot?
Els rostres foren llançats en trossos semblant a la travessia
Dels somnis, semblant a les secretes ciències de l’indicible.
Aviat el subsòl es fa de repetits fèretres;
Aviat el record farga els seus mateixos paranys i les seues ales
Inconcluses. Aviat som aqueix ser no essent en el sospir
Inconclús de les migracions…
Un dia el presagi es gaudeix amb la nostra aventura; però l’espill
És més subtil que les finestres . —A les volades de la casa,
Només les teranyines inventen ciutats secretes, passadisos,
I assumeixen sense dejuni la seua mateixa naturalesa cap a allò desconegut.
Fins ara no sé quant ens dura un minut d’ànsia.
Què posem en comptes de les formigues i els llampecs?
Acumular erms dóna la sensació de viure en un desert:
Un minut sempre escapa als ocells, encara que en aqueix temps
Tan breu puga esborrar-se del tot el planeta.
Un minut dóna la sensació de ser invisibles en aquest gran
Espectre d’enrunes les mans de fatalitat del qual no són, per cert,
El riu d’Heràclit…
Baratària, 22.V.2009

Hambre del minuto

Respira el eco de la sangre en el corazón del día.
El tiempo con su furia abre las venas, muerde
Las esquirlas fugaces de su porosa respiración.
A menudo parece mortal en la transparencia de un vaso
Con agua; en el brillo del párpado nace la aurora.
Vivo estrujando los latidos del mar —ese mar sin playa
Donde la lluvia cae vertical: horizonte de cada día
En mi cielo de horas…
Algo pasa como un escapulario de abejas: vivir y deshacer
La memoria, cerrar los amuletos —envejecer en las huellas
Del papel y dejar las sonrisas en el calendario.
Algo se pierde en el cadáver de la fugacidad: un disparo
Camina con nuestros zapatos —este reino no tiene
El espacio mínimo para la luz, sino las mañas de la autoridad
Y la burla y los juegos del azar…
Nunca entendí mi sombra en el resuello de las batallas.
Vivir más o vivir menos no es necesariamente un acto de fe,
Sino una forma de apagar o agrandar la materia:
Tan efímera siempre como la condición de las luciérnagas.
El soplo del minuto de pronto se torna en una lección
De clavos sin salida, aunque no sea un muro, ni mucho
Menos un cristal donde respire el agua. Pero los ojos
Están abiertos ante su propio hollín, que no es poco para
Todo lo que sucede en la obediente esquirla de sus manos.
Desde el fondo de su instante está la proeza del goteo:
—Esa porfía casi asmática de deshacer, —ciego el polvo—,
En fantasmas. Lo habitual resulta cofres de lejanía
O el arrebato de nombres en la boca, el roce apenas del humo.
Lo único cierto son los registros de la sangre, la rama
Atávica del ADN, o el misterio de Dios, el día domingo.
Y sin embargo, descendemos de la respiración al sueño,
O del sueño al mapamundi de la lluvia, a la escupida
De una nube, al siempre soluble andar entre rostros amortajados.
¿En qué dimensión los minutos no son sutiles muertos,
Sino simples granos de azúcar que forman un todo?
Los rostros fueron arrojados en pedazos igual que la travesía
De los sueños, igual que las secretas ciencias de lo indecible.
Pronto el subsuelo se hace de repetidos féretros;
Pronto el recuerdo fragua sus propias trampas y sus alas
Inconclusas. Pronto somos ese ser no siendo en el suspiro
Inconcluso de las migraciones…
Un día el presagio se goza con nuestra aventura; pero el espejo
Es más sutil que las ventanas. —En los aleros de la casa,
Sólo las telarañas inventan ciudades secretas, pasadizos,
Y asumen sin ayuno su propia naturaleza hacia lo desconocido.
Hasta ahora no sé cuánto nos dura un minuto de ansia.
¿Qué ponemos en sustitución de las hormigas y los relámpagos?
Acumular páramos dá la sensación de vivir en un desierto:
Un minuto siempre escapa a los pájaros, aunque en ese tiempo
Tan breve se pueda borrar por completo el planeta.
Un minuto da la sensación de ser invisibles en este gran
Espectro de escombros cuyas manos de fatalidad no son por cierto,
El río de Heráclito…
Barataria, 22.V.2009