Destí i memòria- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jiquilisco, El Salvador, [Fotografía: Nelson Medina]

Destí i memòria
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Els records viuen i són com la vida.
Ahir era distint: la consciència gaudia
De respiració; ara són les ombres
Les que en la seua volta ens guarden els somnis.
La soledat ha estés el seu llençol
Per tot el planeta;
La alegría perdé la seua llengua d’ocell,
Respiració de cerç, pell de flama guspirejant,
Davant de jardins de fum, embriagues
Pissarres de cendra,
Escuma endurida a la comissura dels llavis
Com pudenta gebrada encarnada al destí.


Recorde quan la llum pujava a tota hora
A les meues tempes,
I dels llavis naixien bengales i masclets
D’alegria:
Amar és cremar davant d’un jardí de cels
Assumits pels carrers de l’alé;
Amar és desfer-se i respirar els estels
Amb els braços oberts
I callar i desmaiar-se damunt de la fullaraca,
Traspassar el sospir i ficar els peus a l’aigua
Dels rails on els ferrocarrils humideixen
Els seus vagons amb atapeïts itineraris…

Tot deixa de ser, però, i es torna memòria.
Memòria, també, d’ossos porosos,
Ungles gratant la matèria com en vísceres
De felines finestres.
Memòria la mirada reescrivint l’alfabet,
Entre boques defallents i recessions nefastes,
On només cap el fred i, de cas, el carrisqueig
Dels còdols amb somrís agonitzant.

Però la vida és així. Es viu a través de la memòria
Per a construir la bufada de petits instants,
Dies d’embriacs pupitres, mesos de calmada
Impaciència,
Anys porfiats de llavis i desigs,
Persones somiades, anades que ja no hi són
I, tanmateix, ens miren amb aqueixos altres ulls
/de l’inefable.
Sovint la foscor és tan vasta
Que no es veu la nuesa pròpia ni l’aliena,
Aqueixa altra nuesa del record i no
/de les paraules.

La memòria s’alça i sona les seues campanes,
Fins que la sang lliura violins
I els porus —enrogida amalgama—es tornen sonata
De subtils regadius…
Baratària, 24.01.2008. De:

Noche de los sentidos

Destino y memoria

Los recuerdos viven y son como la vida.
Ayer era distinto: la conciencia gozaba
De respiración; ahora son las sombras
Las que en su bóveda nos guardan los sueños.
La soledad ha extendido su sábana
Por todo el planeta;
La alegría perdió su lengua de pájaro,
Respiración de cierzo, piel de flama centelleante,
Frente a jardines de humo, embriagadas
Pizarras de ceniza,
Espuma endurecida en la comisura de los labios
Como hedionda escarcha encarnada en el destino.


Recuerdo cuando la luz subía a toda hora
A mis sienes,
Y de los labios nacían bengalas y petardos
De alegría:
Amar es arder frente a un jardín de cielos
Asumidos por las calles del aliento;
Amar es deshacerse y respirar las estrellas
Con los brazos abiertos
Y callar y desmayarse sobre la hojarasca,
Traspasar el suspiro y meter los pies en el agua
De los rieles donde los ferrocarriles humedecen
Sus vagones con apretados itinerarios…

Todo deja de ser, sin embargo, y se torna memoria.
Memoria, también, de huesos porosos,
Uñas rasgando la materia como en vísceras
De felinas ventanas.
Memoria la mirada reescribiendo el alfabeto,
Entre bocas desfallecientes y recesiones nefastas,
Donde sólo cabe el frío y, acaso, el rechinar
De los guijarros con sonrisa agonizante.

Pero la vida es así. Se vive a través de la memoria
Para construir el soplo de pequeños instantes,
Días de embriagados pupitres, mese de calmada
Impaciencia,
Años porfiados de labios y deseos,
Personas soñadas, idas que ya no están
Y sin embargo, nos miran con esos otros ojos
/de lo inefable.
A menudo la oscuridad es tan vasta
Que no se ve la propia desnudez ni la ajena,
Esa otra desnudez del recuerdo y no
/de las palabras.

La memoria se alza y suena sus campanas,
Hasta que la sangre suelta violines
Y los poros —enrojecida amalgama—se tornan sonata
De sutiles regadíos…
Barataria, 24.01.2008.

De: Noche de los sentidos