Punctum contra punctum-Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Bessó

Pottoka-Fotografía: Miren Eukene Lizeaga




____Punctum contra punctum___
Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Bessó

Aigua cega l’aigua del desfici. L’aigua lenta dels ulls.
Ací la veu colpejant les parets, la molsa salada
Dels dies, els ocells feixucs que cremen al vent.
El fil de la teua veu, el fil de les armes, el fil dels conclaves,
On regna la gepa dels patetismes: un blues
Trenca la respiració de maig, —cada volta el món
És un sol dubte damunt de la taula global de les inquisicions:
Entre la garrotxa es temptegen les foscors o, en tot cas,
El somruire absent, inventat en aqueixos petits cenacles.
No confie en les paraules d’escuma, ni en la promesa
Dels terminis, ni en els rostres que intercanvien besos
Darrere dels balcons i ixen en primera plana als periódics.

Una i altra vegada la boca mossega la cara sense apartar els ulls:
(“El tema de la follia exerceix tal suggestió a les pàgines
De Cervantes, que no deixen de percaçar-lo els folls, a la manera de
Dom Quixot; esperits assenyats que només desbarren
Al contacte del llibre de cavalleries; el Llibre, com el nomena
D. Miguel de Unamuno i devem tots nomenar-lo”)…
Els cavalls de les estrelles evaporen l’aigua, la respiració
Impotent es torna lleu als pètals: —llibres negres
On no es reconeix la memòria, carrers on pengen
Aranyes de set i estranyes carrosses d’aiguardent i cosidories.
Cada vegada el vol deuria tornar-se una farmàcia oberta,
Un embolcall per a netejar la sobirania de les portes,
O potser un conte de fades dit pels nostres avis
Amb la intensitat nutritiva del jade…

(“L’ infern —digué Mefistòfeles— no té límits, ni resta
Circumscrit a un sol lloc, perquè l’infern
És ací on estem
I ací on és l’infern hem de romandre …”) Ací
És on som torturats gregàriament on triomfa
L’enruna amb tot el seu suc de rats, i lluernes com
Una lluna sense esclats. La caspa deslliura manolls de cabells morts,
Ací on les mans premen les tempes, ací on la carn
Aguaita paraigües i les formigues inunden el sòl…
Al capdavall si alguna cosa resta com rostre són les paraules, els teulats
Amb degollats verdors de pols, amb cegues gotes al cap.

En eixir al carrer els pensaments es desintegren: és gel o foc
El valor de la vida o, simplement contesa de frases fetes
Per a cada ocasió. La prehistòria de les paràboles cobra vida
—la por corca els cartílags; la concertina de la nit llança
Ventalls de saliva i llumins de corroïts ecos.
Així, mentre l’alé respira —la nit, la follia, la por,
Són els naips l’aire irremeiable al coixí…
Baratària, 03.V.2009

_____Punctum contra punctum____

Agua ciega el agua del ansia. El agua lenta de los ojos.
Aquí la voz golpeando las paredes, el musgo salado
De los días, los pájaros torpes que arden en el viento.
El filo de tu voz, el filo de las armas, el filo de los cónclaves,
En donde reina la joroba de los patetismos: un blues
Quiebra la respiración de mayo, —cada vez el mundo
Es una sola duda sobre la mesa global de las inquisiciones:
Entre la breña se tantean las oscuridades o, en todo caso,
La sonrisa ausente, inventada en esos pequeños cenáculos.
No confío en las palabras de espuma, ni en la promesa
De los plazos, ni en los rostros que intercambian besos
Atrás de los balcones y salen en primera plana en los periódicos.

Una y otra vez la boca muerde la cara sin apartar los ojos:
(“El tema de la locura ejerce tal sugestión en las páginas
De Cervantes, que no dejan de perseguirle los locos, a lo
Don Quijote; espíritus cuerdos que desbarran nada más
Al contacto del libro de caballerías; el Libro, como le nombra
D. Miguel de Unamuno y debemos todos nombrarle”)…
Los caballos de las estrellas evaporan el agua, la respiración
Impotente se vuelve leve en los pétalos: —libros negros
Donde no se reconoce la memoria, calles donde cuelgan
Arañas de sed y extrañas carrozas de aguardiente y costurerías.
Cada vez el vuelo debería tornarse una farmacia abierta,
Un pañal para limpiar la soberanía de las puertas,
O quizá un cuento de hadas dicho por nuestros abuelos
Con la intensidad nutritiva del jade…

(“El infierno —dijo Mefistófeles— no tiene límites, ni queda
Circunscrito a un solo lugar, porque el infierno
Es aquí donde estamos
Y aquí donde es el infierno tenemos que permanecer…”) Aquí
Es donde somos torturados gregariamente y donde triunfa
El escombro con todo su juego de ratones, y luciérnagas como
Una luna sin destellos. La caspa suelta manojos de cabellos muertos,
Ahí donde las manos aprietan las sienes, ahí donde la carne
Aguarda paraguas y las hormigas inundan el suelo…
Al final si algo queda como rostro son las palabras, los tejados
Con degollados verdores de polvo, con ciegas gotas en la cabeza.

Al salir a la calle los pensamientos se desintegran: es hielo o fuego
El valor de la vida o, simplemente contienda de frases hechas
Para cada ocasión. La prehistoria de las parábolas cobra vida
—el miedo carcome los cartílagos; la concertina de la noche lanza
Abanicos de saliva y fósforos de corroídos ecos.
Así, mientras el aliento respira —la noche, la locura, el miedo,
Son los naipes el aire irremediable en la almohada…
Barataria, 03.V.2009