Abans dibuixava certeses en el silenci- Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Bessó

Bahía de Jiquilisco-Fotografía de Nelson Medina






Abans dibuixava certeses en el silenci
Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Bessó

Abans dibuixava certeses en el silenci. Tots els somnis
Tenien valor de nines, ciutats amb deliris de claror.
Ara la saliva de l’espasme fereix la carn, l’agonia
De la ranera crema a les tempes, gemeca la vida al seu pit
Impossible, els poders de la mort traspassen les fronteres
Les mirades són fuets i plaguen, són cansaments d’un mar
Enfilant les cuixes: —paret d’agulles de cap on s’oficia
El sonambulisme, estàtues sense paraules, mancades de ritual.
Un tropell de somnis envesteix els trens, llengua de vagons
Plantada a la sang (dies on els mesos han anat
Sense carícies, esquerdes on no s’escola l’encens, sinó ones
Com un periòdic d’insectes, sinó fum amb el crit
De la nit al centre de les catacumbes amb estranys cadàvers).

Abans fou la certesa o, almenys, la confiança, la certesa
De tants dubtes; ara els dubtes em donen tantes certeses:
L’absurd dels espills amb la seua boca freda, la pietat que de penes
És un fantasma que necessita canviar-se sabates i calçotets.
Les mans que no serveixen per a aprimar la pell de la nit,
Els morts sense gestos invocant branques de canela
O llenços de violes per a diluir l’alé dels fèretres.
Els rails de la cendra fumegen a les tempes. —crema el rostre
De les paraules al seu bosc cremat, als cementeris
Que són l’amagatall del fil, l’ossada perenne
De les tempestes, la fatiga congregada en terra humida,
Els cistells de fem mossegats per l’home, la inclemència
De la taula, amb tots els seus carrers indefensos al pa:
(Un de sobte no sap quin to de gris té el besllum,
La nau on els rius s’ofeguen, o l’agonia absurda
Dels peixos quan la sal crida com una lluerna al reixat:
Un no sap de quantes nostàlgies està feta la pluja i els seus
Estranys papers —o la terra mateixa amb els seus centímetres
D’horitzó o el proper dia on no es veuen les campanes).

Abans els fantasmes eren menys proclius a sacsar la fullaraca.
Eren uns altres símptomes les portes del temps. Eren unes altres feixugues
Paraules les que premien les portes de la boirina, el riure
Ensopegant-se amb la gespa, la frescor dels monuments.
La set tan senzilla com la boca dels nens amb la seua transparència.
Hui ens envaeix el baf i un collar de constel·lacions cremades
On ningú no vol escriure damunt de les pàgines de l’aurora.
(L’aurora, de sobte, és una manta impermeable: no parla
Cap idioma; només colpeja les tempes sense llavors; no riu
Al saló de la fantasia, ni ix de la seua vitrina titubejant).
L’aigua ens du per sales d’anònim respir, per efímers
Arbustos de sol. (Des del fons, la veu clama pel seu vol),
Hi ha també enderrocs en el dia: imatges de sal i dunes,
Per on transite sense guanyar feliç retorn. Hi ha també nits,
Armes on el sol amaga el seu alé,
Univers on levita el pols el seu precari color…
Baratària, 01.IV.2009

Antes dibujaba certidumbres en el silencio

Antes dibujaba certidumbres en el silencio. Todos los sueños
Tenían valor de pupilas, ciudades con delirios de claridad.
Ahora la saliva del espasmo hiere la carne, la agonía
Del estertor arde en las sienes, gime la vida en su pecho
Imposible, los poderíos de la muerte traspasan las fronteras
Las miradas son látigos y llagan, son cansancios de un mar
Trepando a los muslos: —pared de alfileres donde se oficia
El sonambulismo, estatuas sin palabras, carentes de ritual.
Un tropel de sueños enviste los trenes, lengua de vagones
Plantada en la sangre (días donde los meses han andado
Sin caricias, rendijas donde no se cuela el incienso, sino olas
Como un periódico de insectos, sino humo con el grito
De la noche en el centro de las catacumbas con extraños cadáveres).

Antes fue la certidumbre o, al menos la confianza, la certeza
De tantas dudas; ahora las dudas me dan tantas certezas:
El absurdo de los espejos con su boca fría, la piedad que apenas
Es un fantasma que necesita cambiarse zapatos y calzones.
Las manos que no sirven para adelgazar la piel de la noche,
Los muertos sin gestos invocando ramas de canela
O lienzos de alelíes para diluir el aliento de los féretros.
Los rieles de la ceniza humean en las sienes. —arde el rostro
De las palabras en su bosque quemado, en los cementerios
Que son el escondrijo del filo, la osamenta perenne
De las tormentas, la fatiga congregada en tierra húmeda,
Los cestos de basura mordidos por el hombre, la inclemencia
De la mesa, con todas sus calles indefensas al pan:
(Uno de repente no sabe que tono de gris tiene el destello,
La nave donde los ríos se ahogan, o la agonía absurda
De los peces cuando la sal grita como una luciérnaga en la verja:
Uno no sabe de cuántas nostalgias está hecha la lluvia y sus
Extraños papeles —o la tierra misma con sus centímetros
De horizonte o el próximo días donde no se ven las campanas).

Antes los fantasmas eran menos proclives a sacudir la hojarasca.
Eran otros síntomas las puertas del tiempo. Eran otras torpes
Palabras las que apretaban las puertas de la neblina, la risa
Tropezando en el césped, la frescura de los monumentos.
La sed tan sencilla como la boca de los niños con su transparencia.
Hoy nos invade el vaho y un collar de constelaciones quemadas
Donde nadie quiere escribir sobre las páginas de la aurora.
(La aurora, de repente, es una cobija impermeable: no habla
Ningún idioma; sólo golpea las sienes sin semillas; no ríe
En el salón de la fantasía, ni sale de su vitrina titubeante).
El agua nos lleva por estancias de anónimo respiro, por efímeros
Arbustos de sol. (Desde el fondo, la voz clama por su vuelo),
Hay también escombros en el día: imágenes de sal y dunas,
Por donde transito sin ganar feliz retorno. Hay también noches,
Armas donde el sol esconde su aliento,
Universo donde levita el pulso su precario color…
Barataria, 01.IV.2009