Conquesta inconclusa-Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Bessó

Miramundo, Chalatenango, El Salvador, fotografía: El Salvador Impresionante





Conquesta inconclusa
Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Bessó

Em dediquí sempre a buscar el so dels rellotges,
Per això acumulí temps als meus quaderns; recordí
Somnis i ombres i la respiració de l’enruna a la nit,
Per això cada segon el navegue en secret encara que amolle
Un sospir a la broma i la paüra perga la seua mateixa simetria.
Obrí l’urgència en sines captives i dejuní en la clarividència
Dels mocadors, —l’anhel enderrocà el foc: el vol,
Llavors, creuà totes les aigües, les pedres i el recel
Del dejú. Recordí que els camins només són somnis,
Símbols del sofisma o el misteri o simples molins de vent
Que l’espill de la ment deté en la seua premuda cicatriu.
Escurí inodors i taulellets com disciplina de la consciència;
I mai no ho viu com un fet heroic, sinó com part
D’àuries paràboles. Em doní compte del sonambulisme
Al tercer dia —aleshores tota virtut es tornà caos; la sal
Despertà com un hoste de vívid desvetlament; la memòria
Un cavall en xàfec, una ironia al mapa del renill.

Ningú no confià en les certeses de les paradoxes. Ni en la fragilitat
Dels perfums conciliats per la ficció dels rierols.
Tot no-res es torna esbufec indigent: desvetlament que, sumat,
Converteix la vida en ardent substància de metxes.
De penes a la branca l’ocell aleteja la seua mateixa urbanitat:
La gosadia en què transita de segurs no és fortuïta, però pesen
Més els vil·lans de les seues plomes, la seua set entre les meues mans.
Les idees en abstracte, sovint sense llànties inassolibles;
I res no tenen a veure amb el convit que ens fan les campanes.
A no ser que la raó trascole unes altres memòries subjacents
Als genitals transitius de l’instint.
Sovint a la sang sempre resta la sequera, sempre
El pàlpit a la mà que no aconsegueix agafar la llavor imaginada.
En cada viatge de la brisa, en cada onada, en cada repòs,
Alguna cosa no ompli la mirada, alguna cosa resta sense desensonyar-se al coixí.

De sobte la vida és tan curta que només acumulem fragments
D’aqueixes vidrieres convertides en resquills. —Vidrieres amb cadenats,
O un subterrani de penúries on l’aurora és cendra.
Els quaderns com el dia tenen una mena de miratge:
De manera semblant, el refilet, té gust d’invent quan el somni es trafega
I el futur és més un toc de queda que una casa amb portes.
El cansament s’acosta als horaris —en el fons no deixe de ser
Un pigall o un cimbell reviscolat per a fer-se als camins,
Aqueixa condició de proscrit.
Altrament potser no haurien raons per a reinventar-se un mateix:
Cap calendari no és immune als anyells, i cadascú és,
Enmig del ràfec, el seu mateix ideari. —la vida és un quadern
Incendiari, ofici d’agulles de cap, un armari de ritus que a estones
Dóna infart, d’ací que la memòria trobe el seu comfort
En la conspiració, en l’apòcrifa ració de certs trencs d’alba.
Tant i mentres, seguesc enamorat dels molls, dels trens i dels rius.
Baratària, 06.V.2009

Conquista inconclusa

Me dediqué siempre a buscar el sonido de los relojes,
Por eso acumulé tiempo en mis cuadernos; recordé
Sueños y sombras y la respiración del escombro en la noche,
Por eso cada segundo lo navego en secreto aunque suelte
Un suspiro a la bruma y el pavor pierda su propia simetría.
Obré la urgencia en senos cautivos y ayuné en la clarividencia
De los pañuelos, —el anhelo derribó el fuego: el vuelo,
Entonces, cruzó todas las aguas, las piedras y el recelo
Del ayuno. Recordé que los caminos sólo son sueños,
Símbolos del sofisma o el misterio o simples molinos de viento
Que el espejo de la mente detiene en su apretada cicatriz.
Limpié inodoros y azulejos como disciplina de la conciencia;
Y jamás lo vi como un hecho heroico, sino como parte
De áureas parábolas. Caí en la cuenta del sonambulismo
Al tercer día —entonces toda virtud se volvió caos; la sal
Despertó como un huésped de vívido desvelo; la memoria
Un caballo en aguacero, una ironía en el mapa del relincho.

Nadie confió en las certezas de las paradojas. Ni en la fragilidad
De los perfumes conciliados por la ficción de los arroyos.
Toda nada se vuelve resuello indigente: desvelo que, sumado,
Convierte la vida en ardiente sustancia de pabilos.
Apenas en la rama el pájaro aletea su propia urbanidad:
La osadía en que transita de seguro no es fortuita, pero pesan
Más los vilanos de sus plumas, su sed entre mis manos.
Las ideas en abstracto, a menudo son lámparas inasibles;
Y nada tienen que ver con el convite que nos hacen las campanas.
A menos que la razón trasiegue otras memorias subyacentes
En los genitales transitivos del instinto.
A menudo en la sangre siempre queda la sequía, siempre
El pálpito en la mano que no alcanza a asir la semilla imaginada.
En cada viaje de la brisa, en cada oleaje, en cada reposo,
Algo no llena la mirada, algo queda sin desvelarse en la almohada.

De pronto la vida es tan corta que sólo acumulamos fragmentos
De esos vitrales convertidos en esquirlas. —Vitrales con candados,
O un sótano de penurias donde la aurora es ceniza.
Los cuadernos como el día tienen una suerte de espejismo:
Al igual, el trino, sabe a invento cuando el sueño se trasiega
Y el futuro es más un toque de queda que una casa con puertas.
El cansancio se acerca a los horarios —en el fondo no dejo de ser
Un Lazarillo o un señuelo revivido para darle al camino,
Esa condición de proscrito.
De otro modo quizá no habrían razones para reinventarse uno:
Ningún calendario es inmune a los corderos, y cada cual es,
En medio del alero, su propio ideario. —la vida es un cuaderno
Incendiario, oficio de alfileres, un armario de ritos que a ratos
Da infarto, de ahí que la memoria encuentre su confort
En la conspiración, en la apócrifa ración de ciertos amaneceres.
Mientras, sigo enamorado de los muelles, de los trenes y los ríos.
Barataria, 06.V.2009