Assonàncies- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La luz que aún es tempestad en el delirio de sabernos vivos,

El murmullo en el pecho como sol desvelado en tus cabellos negros

Assonàncies
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Epilepsia en las alturas
Dios deposita sus injurias en los pararrayos…
GUILLERMO DE TORRE

Rares vegades els periòdics donen notícies falagueres. Mentre els uns
Malversen fons; els altres, el temps en Comissions i tribunes.
Així es construeix la pau social, encara que mai no arribe la justícia a les nostres
Mans. La lluita és incessant en aquesta boira dels horaris:
Cantem, cridem, somiem.
La soledat inventa vaixells matutins;
La pluja cabells grisos sobre l’horitzó.
Des d’aqueix balcó del temps lliure les meues batalles: Ací tants records
En aquesta casa buida,
Dolen les fulles de l’ametler quan cauen en la boira i no al balcó
Dels teus mugrons, i no a l’estrella del teu melic.
[De tota manera així ho escric diàriament al meu quadern de poesia:
Cada record es fa un hivern estrany.
Tu i jo ho sabem mentre naixem en una establa.
Sempre són així els glops de la vida. Les vesprades a la fita d’un glop
De whisky, en la pietat que necessite sense assonàncies.
En ocasions el teu rostre està cobert per llenços de Tànatos.
Un dia pintaré a l’oli l’imperible: serà ocre aquest gest d’humanitat,
Serà íntima aquesta fletxa de llum a les finestres.
Serà espiga aquest esquinçament d’allò sembrat.
Serà forcat l’esperó de les maçoneries.
Un paraigües cobrint el costat. Un rostre etern en la meua ombra].
En ocasions la plusvàlua tan sols és tangible en els horrors de la guerra;
No necessàriament als barrilets del folklore nacional,
No en les variants fonològiques del nostre lèxic.
El llenguatge col·loquial sempre em condueix a les pupuses, a la xixa,
L’ixcanal, als caites i a tantes toponímies del Cuscatlan
De don Pedro Geoffroy Rivas.
Ara aqueixes paraules no es diuen als discursos protocolaris.
Ni tan sols els ocells s’aturen als forcons dels gira-sols.
Encara que és clar que continua sobrant la misèria als televisors,
Els papers enllaunats de les dissidències,
La fastuositat en les comitives amb ulleres antisolars i anticorrosives,
Mentre la fam palpebreja
A les lloses babèliques de la ideologia.
Les imatges diàries abasten per a celebrar aniversaris.
Els migdies estàn destinats a les telenovel·les i no a l’historic chanel,
No a la mà que desfaça la substància somorta de tots els dies,
Ni al canon estròfic dels teulats.
[Veges com la memòria desvetla les nostres utopies. Ara lúcids, salvant
Almenys els records, la quotidianitat dels parcs,
El viatge damunt de les aigües que assumim com certes i sentides,
La densitat dels trens,
El perenne camí del desencaminament,
La llum que encara és tempesta en el deliri de saber-nos vius,
El mormoleig al pit com sol desvetlat als teus cabells negres].
En l’alé del carbó no caben les finestres. Cadascú inventa
Eixams de paraules en l’anonimat.
Odie la lògica dels postulats ètics a l’espill de la cendra.
Per això, amb els meus judicis folls, només aguaite la muntanya russa dels pètals,
I compte els hivernacles del pensament
En els globus de l’aire amb les seues arenes fatigades.
Baratària, 04.X.2009

Asonancias

Epilepsia en las alturas
Dios deposita sus injurias en los pararrayos…
GUILLERMO DE TORRE

Raras veces los periódicos dan noticias halagüeñas. Mientras unos
Malversan fondos; otros, el tiempo en Comisiones y tribunas.
Así se construye la paz social, aunque nunca llegue la justicia a nuestras
Manos. La lucha es incesante en esta niebla de los horarios:
Cantamos, gritamos, soñamos.
La soledad inventa barcos matutinos;
La lluvia cabellos grises sobre el horizonte.
Desde ese balcón del tiempo libro mis batallas: Aquí tantos recuerdos
En esta casa vacía,
Duelen las hojas del almendro cuando caen en la niebla y no en el balcón
De tus pezones, y no en la estrella de tu ombligo.
[De todas maneras así lo escribo a diario en mi cuaderno de poesía:
Cada recuerdo se hace un invierno extraño.
Vos y yo lo sabemos mientras nacemos en un establo.
Siempre son así los tragos de la vida. Las tardes en el mojón de un trago
De whisky, en la piedad que necesito sin asonancias.
En ocasiones tu rostro está cubierto por lienzos de Tánatos.
Un día pintaré al óleo lo imperecedero: será ocre este gesto de humanidad,
Será íntima esta flecha de luz en las ventanas.
Será espiga este desgarramiento de lo sembrado.
Será arado el espolón de las mamposterías.
Un paraguas cubriendo el costado. Un rostro eterno en m i sombra].
En ocasiones la plusvalía sólo es tangible en los horrores de la guerra;
No necesariamente en los barriletes del folclor nacional,
No en las variantes fonológicas de nuestro léxico.
El lenguaje coloquial siempre me conduce a las pupusas, a la chicha,
El ixcanal, a los caites y a tantas toponimias del Cuscatlán
De don Pedro Geoffroy Rivas.
Ahora esas palabras no se dicen en los discursos protocolarios.
Ni siquiera los pájaros se paran en los horcones de los girasoles.
Aunque desde luego sigue sobrando la miseria en los televisores,
Los papeles enlatados de las disidencias,
La fastuosidad en las comitivas con lentes antisolares y anticorrosivas,
Mientras el hambre parpadea
En las losas babélicas de la ideología.
Las imágenes diarias son suficientes para celebrar cumpleaños.
Lo mediodías están destinados a las telenovelas y no al historic chanel,
No a la mano que deshaga la sustancia mortecina de todos los días,
Ni al canon estrófico de los tejados.
[Ves cómo la memoria desvela nuestras utopías. Ahora lúcidos, salvando
Al menos los recuerdos, la cotidianeidad de los parques,
El viaje sobre las aguas que asumimos como ciertas y sentidas,
La densidad de los trenes,
El perenne camino del desvarío,
La luz que aún es tempestad en el delirio de sabernos vivos,
El murmullo en el pecho como sol desvelado en tus cabellos negros].
En el aliento del carbón no caben las ventanas. Cada quien inventa
Enjambres de palabras en el anonimato.
Odio la lógica de los postulados éticos en el espejo de la ceniza.
Por eso, con mis juicios locos, sólo acecho la montaña rusa de los pétalos,
Y cuento los invernaderos del pensamiento
En los globos del aire con sus arenas fatigadas.
Barataria, 04.X.2009

Descaminades- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Les temples entre els meus mateixos límits i les de l’horitzó:

Vull un univers d’ocells per a la meua finestra

Descaminades
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Todo pájaro en vuelo conoce su abismo.
PERE BESSÓ

Seguiré el camí traçat pel vent i els espills.
El capell de l’horitzó ajunta tots els meus cabells.
Les temples entre els meus mateixos límits i les de l’horitzó:
Vull un univers d’ocells per a la meua finestra; i ací
Hauràs de restar nua, mullada de cerç, perquè esmunyen
Els meus dits. Nua amb la teua pell de campanes i violes.
Nua com el tafetà blanc de les ones.
Nua amb l’orenga rosat dels teus mugrons.
—la nit al dit índex de la meua consciència, pell, pols,
A les brides de l’aigua, present imperfet als punyals
Del calendari. Per més, l’ombra fecundada es perd
A l’abisme: He renunciat als arrels.
He tornat al principi: als forats de la ferida:
—ara mateix entre al pa de la creu, al buit
Dels jardins, a l’interior de la meua batalla: a la raó
Subterrània de la llum o a aquesta gravetat inversa de l’alegria.
[Amb tot, et vull nua, encarnada a les meues mans.
Eco on el dia trafega la rauxa de l’encens,
On el violí dels porus s’esdevé un alegro de Mozart,
“l'amour, c'est l'occasion unique de morir, de prende forme
de devenir soi-mème un monde pour l'amour de l'ètre aimé”].
Nua t’assembles al Llibre Roig de Lenin,
A la pluja total del món de les fusteries,
A les ales blaves d’una milotxa encimbellada a la llum
De la canella, a les nines rebels del vent tocant campanes.
I, tanmateix, a voltes, l’estranyesa em retoç el fetge.
La nit sovint és el meu regne; l’abisme, una altra forma
Del riure; les parets, la imatge de les cortines.
El quadre de sobte es torne una peixera de pàgines:
—Quin lector llig els secrets de la vida als teus porus?
La fe meua ha filtrat els encisos dels apòstols. Sóc, doncs,
Coneixedor d’aquests cadafals, dels penjats sense roba,
I d’aqueix ull vingut del parrac.
Ens resta a viure el gran fred de l’absència,
Potser enbrutar les faules dels cèrvols, mossegar els cantons
Dels arrels, llepar els peus de la pols com les mosques.
No sé si morirem dignament a la babel d’un excusat;
O si ans al contrari, ens arribarà el temps per a fer
Confettis, consumir-nos en la lepra d’un poema,
Tacar amb espelmes l’Esperança, o senzillament,
Fer dels nostres rostres la carronya perfecta, o la teoria
Contemplativa del fem a les estables…
Barataria, 22.IX.2009

Extravíos

Todo pájaro en vuelo conoce su abismo.
PERE BESSÓ

Seguiré el camino trazado por el viento y los espejos.
El sombrero del horizonte junta todos mis cabellos.
Quiero un universo de pájaros para mi ventana; y ahí
Deberás estar desnuda, mojada de cierzo, para que deslicen
Mis dedos. Desnuda con tu piel de campanas y alelíes.
Desnuda como el tafetán blanco de las olas.
Desnuda con el orégano rosado de tus pezones.
Las sienes entre mis propios límites y las del horizonte:
—la noche en el dedo índice de mi conciencia, piel, pulso,
En las bridas del agua, presente imperfecto en los puñales
Del calendario. Por más, la sombra fecundada se pierde
En el abismo: He renunciado a las raíces.
He vuelto al principio: a los agujeros de la herida:
—ahora mismo entro al pan de la cruz, a la oquedad
De los jardines, al interior de mi batalla: a la razón
Subterránea de la luz o a esta gravedad inversa de la alegría.
[Con todo, te quiero desnuda, encarnada en mis manos.
Eco donde el día trasiega el arrebato del incienso,
Donde el violín de los poros se vuelve un alegro de Mozart,
“l'amour, c'est l'occasion unique de morir, de prende forme
de devenir soi-mème un monde pour l'amour de l'ètre aimé”].
Desnuda te pareces al Libro Rojo de Lenin,
A la lluvia total del mundo de las carpinterías,
A las alas azules de una piscucha encumbrada en la luz
De la canela, a las pupilas rebeldes del viento tocando campanas.
Y sin embargo, a veces, la extrañeza me retuerce el hígado.
La noche a menudo es mi reino; el abismo, otra forma
De la risa; las paredes, la imagen de las cortinas.
El cuadro de repente se torna en una pecera de páginas:
—¿Qué lector lee los secretos de la vida en tus poros?
La fe mía ha filtrado los embrujos de los apósteles. Soy por tanto,
Conocedor de estos patíbulos, de los ahorcados sin ropa,
Y de ese ojo venido del andrajo.
Nos queda por vivir el gran frío de la ausencia,
Quizá ensuciar las fábulas de los ciervos, morder las esquinas
De las raíces, lamer los pies del polvo como las moscas.
No sé si moriremos dignamente en la babel de un retrete;
O si por el contrario, nos alcanzará el tiempo para hacer
Confetis, consumirnos en la lepra de un poema,
Manchar con cirios la Esperanza, o sencillamente,
Hacer de nuestros rostros la carroña perfecta, o la teoría
Contemplativa del estiércol en los establos…
Barataria, 22.IX.2009

Deliri abstret-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

A les fulles, la vigilia de l’aire, la llum de l’alba al calendari.
Impossible, ara, una altra realitat que no siga la claredat,







Deliri abstret
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…delirante en la luz, caligrafía

que diluye la niebla más liviana.
RAFAEL ALBERTI

A les fulles, la vigilia de l’aire, la llum de l’alba al calendari.
Impossible, ara, una altra realitat que no siga la claredat,
Els cavalls del fullatge a les mans, el trot del crit,
I aqueix eco vellíssim dels vitralls damunt de les nines.
En la fam no hi ha déus que asssacien mil·lenaris de menjars.
Sovint ens acostem a aqueix trànsit del secret, a l’imaginat
Sexe de la fantasia, a la nit feliç de la transpiració.
L’aroma dels mercats es torna una tempesta en els passants,
La paraula sovint desvetla les caretes de la consciència.
Sempre sabérem que els colps d’estat, només eren relíquies
Als manuals d’historia, però ara reviuen com pàl·lids
Quadrons, —ombra respirada pels somnis de l’oprobi.
La llum és una mena d’atleta a les carpes dels circs.
En les botelles llançades al mar hi ha els esquelets de les llàgrimes:
Escopim als ossos del somni i fecundem els cadàvers.
El sudor toca terra com les burilles; els sofismes, els camins
De la memòria. La llengua corca la boca i deixa buida la gola.
Quins dies són menys certs per a convertir-se en torxa?
Quins colps tanquen el bram dels cabells?
Hi ha límits per a no morir davant de finestres proscrites?
Quins monyons de la realitat obrin les portes?
—Sempre els mesos germinen traçant malls,
Sempre la fúria de la mort i els mesos mossegant les entranyes,
Sense que el botxí faça de la sang incomprensibles fantasies.
A la mitjanit l’aigua dels coxins, mou els vaixells
Del món, desfà les dents del cos,
Navega sobre la boira tractant de llevar les ombres del món.
Sovint és preferible flotar d’un tall sobre el plasma de l’abisme,
A haver d’imaginar d’altres mons amb flamejants tenebres.
La llum sovint és redona als blens de la foscor:
Les mosques dels malsons zumzumegen al voltant del cataclisme.
El aparell del somni torna insostenibles les albardes,
La cendra evoluciona en tapissos de luxe, i en carruatges animats.
[“Una dement llum, una llum que fa mal
troba en mi només el cadàver del teu riure
El teu riure lliura la teua llarga nuesa
i el vent descobreix la nostra mort, semblant
semblant a aqueix forat immund que jo vull besar”…]
I llavors brollen les aigües brutes dels claveguerams, la ciutat oberta,
L’espiga desgastada de la respiració, els albergs immunds
Dels lladres, la molsa inhibida d’allò difús,
La immoralidad com punt d’agenda de la democràcia.
He mossegat el sol en l’angúnia de les meues butxaques, i simulat
Alegria quan la set per la llibertat augmenta. —a gosades que
El cel no lleva la fam, ni es fa extensiva la vida eterna.
Res no és possible sense la humitat d’una carícia. Sense el Pare Nostre
Amb els paratges de l’ardor, sense una nit de gerres desvestides.
Sense l’altra galta desafiant els peixos foscos del status quo,
Sense el foc circumstancial de la mort damunt de la taula
On fa falta la truita en la fam de la desesperació.
Sovint el dolor ens fa imaginar enigmes: —invoquem l’ara
Major dels sants amb camàndula i crucifix a les mans,
I associem destí amb allò sobrenatural quan en realitat oblidem
Purificar la memòria: aqueix forn gegant on jau qualsevol profecia.
En la llum, l’hostalatge de l’ànima. Els corbs difuminats
A les estrelles, el crim intractable en davantals rosegats:
—Fèretres de l’èxtasi subterrani, creu d’aquest viatge matxucat
Amb violents forrellats, creu als cellers de la quallatinta…
Baratària, 19.IX.2009

Delirio ensimismado

…delirante en la luz, caligrafía

que diluye la niebla más liviana.
RAFAEL ALBERTI

En las hojas, la vigilia del aire, la luz del alba en el calendario.
Imposible, ahora, otra realidad que no sea la claridad,
Los caballos del follaje en las manos, el trote del grito,
Y ese eco viejísimo de los vitrales sobre las pupilas.
En el hambre no hay dioses que sacien milenios de comida.
A menudo nos acercamos a ese tránsito del sigilo, al imaginado
Sexo de la fantasía, a la noche feliz de la transpiración.
El aroma de los mercados se vuelve una tormenta en los transeúntes,
La palabra a menudo desvela las máscaras de la conciencia.
Siempre supimos que los golpes de estado, sólo eran reliquias
En los manuales de historia, pero ahora reviven como pálidos
Cuartones, —sombra respirada por los sueños del oprobio.
La luz es una especie de atleta en las carpas de los circos.
En las botellas tiradas al mar van los esqueletos de las lágrimas:
Escupimos en los huesos del sueño y fecundamos los cadáveres.
El sudor toca el suelo como las colillas; los sofismas, los caminos
De la memoria. La lengua carcome la boca y deja vacía la garganta.
¿Qué días son menos ciertos para convertirse en antorcha?
¿Qué golpes cierran la brama de los cabellos?
¿Hay límites para no morir frente a ventanas proscritas?
¿Qué muñones de la realidad abren las puertas?
—Siempre los meses germinan trazando almádanas,
Siempre la furia de la muerte y los meses mordiendo las entrañas,
Sin que el verdugo haga de la sangre incomprensibles fantasías.
A la medianoche el agua de las almohadas, mueve los barcos
Del mundo, deshace los dientes del cuerpo,
Navega sobre la niebla tratando de quitar las sombras del mundo.
A menudo es preferible flotar de un tajo sobre el plasma del abismo,
A tener que imaginar otros mundos con llameantes tinieblas.
La luz a menudo es redonda en los pabilos de la oscuridad:
Las moscas de las pesadillas zumban alrededor del cataclismo.
El aparejo del sueño vuelve insostenibles las albardas,
La ceniza evoluciona en tapices de lujo, y en carruajes animados.
[“Una demente luz, una luz que hace daño
encuentra en mí sólo el cadáver de tu risa
de tu risa que libra tu larga desnudez
y el viento descubre nuestra muerte, semejante
semejante a ese agujero inmundo que yo quiero besar”…]
Y entonces surgen las aguas sucias de las cloacas, la ciudad abierta,
La espiga desgastada de la respiración, los albergues inmundos
De los ladrones, el moho inhibido de lo difuso,
La inmoralidad como punto de agenda de la democracia.
He mordido el sol en la angustia de mis bolsillos, y simulado
Alegría cuando la sed por la libertad aumenta. —desde luego
El cielo no quita el hambre, ni se hace extensiva la vida eterna.
Nada es posible sin la humedad de una caricia. Sin el Padre nuestro
Con los parajes del ardor, sin una noche de tinajas desvestidas.
Sin la otra mejilla desafiando los peces oscuros del status quo,
Sin el fuego circunstancial de la muerte sobre la mesa
Donde hace falta la tortilla en el hambre de la desesperación.
A menudo el dolor nos hace imaginar enigmas: —invocamos el altar
Mayor de los santos con camándula y crucifijo en las manos,
Y asociamos destino con lo sobrenatural cuando en realidad olvidamos
Purificar la memoria: ese horno gigante donde yace cualquier profecía.
En la luz, el hospedaje del alma. Los cuervos difuminados
En las estrellas, el crimen intratable en delantales raídos:
—Féretros del éxtasis subterráneo, cruz de este viaje machacado
Con violentos candados, cruz en las bodegas de la cuajatinta…
Barataria, 19.IX.2009

País de les cendres-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Per a calmar el País de les cendres invente les paraules.
Aqueixa altra forma on la mort no abaste les ales.








País de les cendres
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Per a calmar el País de les cendres invente les paraules.
Aqueixa altra forma on la mort no abaste les ales.
Les branques del crit sempre es troben als límits de l’ombra,
El món existeix en cada llibre amuntegat a la meua ànima.
Al sèpia van envellint tots els colors,
Hi ha cap dic sense mortalles perquè no envellesquen les cambres?
De sobte l’alba té aqueixa espessor de la flema,
—Ací declinen els ports grisos dels ulls, les tarimes dels rostres,
Les mans amollades a l’aigua, la claredat pètria dels rostres,
Els camins del llampec absent de veus, la memòria
En la tempesta del País, els cavalls escabellats de la ciutat.
Un dia abrace la lluna reflectida en la fusta, la dóna que corre
Pels meus ulls cap a la música de l’horitzó, les boques asimètriques
Del riure, les pedres en aquesta ombra de la vida.
Cada absència destiny les nines. —És una forma apagada
En la torxa fúnebre de les estàtues. Estàtues com tu o jo,
Perseguides per aqueix fullatge dens de les portes de la intempèrie.
Les fissures perllonguen les ferides. Cada mort cava la llinda
Dels naips, bullen les cremadures dels blens a la catacumba
aquest festí del rovell. —De sobte, el mimetisme
És més cert que les paraules, que aquesta pàgina penjada de l’enigma,
Que aquest dubte proscrit en alguns manuals de retòrica.
Jo sé que a les meues sabates llegeixes l’evidència, aquesta negació d’aigües,
Aquest orgasme dilucidat de la nit, aquesta innocència de titlles
Al pubis augural del teu cos.
En aquest viatge d’un País indecís, viatge sense branques el mateix arbre,
Els vents es tornen maror de simple tertúlia.
Coneguí el teu nom i es clavà a la meua boca. Terra al vesper
De la balança, ocell llevada la manca de tendresa, la ferida als porus,
I una campana vestida de pluja, marcits dies de salut irreal.
Cada estona de viure hi ha desordre a les rajoles,
Però estime la teua ombra de merla enmig dels encaixos;
Cada peu es torna fràgil durant les setmanes,
Així i tot camine guanyant a l’astor la remor armada dels tapials.
Al fil de la tendresa aquesta forma del País. Els noms, les llanternes.
Darrere de les llanternes els rats penats en cercles, la llum a nus,
La taula sense sospirs, el llit edificat als enderrocs.
Després de no tindre un davantal sacsant les hores acostumades,
Les miques proliferen als meus dits, la velocitat fúnebre de la nit,
El desvetlament anònim gotejant escalfreds,
La marimba d’emocions sacsant els porus, els personatges
Encoberts darrere de les cortines, o simplement l’escuma respirada
Per una marea. Somie el meu temps de testimoni i víctima:
El somni encara és una noia feliç que es gita en la flaire,
I no aqueix vertigen de la saba. I no la gespa amb l’arrel del pols.
En cada armari que òbric, el País ha deixat la seua empremta: —aroma
Recurrent de velers, sal inevitable a la porcellana del diàleg,
Ficció que els cecs perceben al seu recint soscavat per les onades.
El País, tu i yo, som la mercaduria als espills de la somnolència,
Aqueixa forma trencada, curullada dels espectres…
Baratària, 15.IX.2009

País de las cenizas

Para calmar al País de las cenizas invento las palabras.
Esa otra forma donde la muerte no alcance las alas.
Las ramas del grito siempre están en los límites de la sombra,
El mundo existe en cada libro agolpado en mi alma.
En el sepia van envejeciendo todos los colores,
¿Hay algún dique sin mortajas para que no envejezcan las habitaciones?
De pronto el alba tiene esa espesura de la flema,
—Ahí declinan los puertos grises de los ojos, las tarimas de los rostros,
Las manos arrojadas al agua, la claridad pétrea de los rostros,
Los caminos del relámpago ausente de voces, la memoria
En la tormenta del País, los caballos desgreñados de la ciudad.
Un día abrazo la luna reflejada en la madera, la mujer que corre
Por mis ojos hacia la música del horizonte, las bocas asimétricas
De la risa, las piedras en esta sombra de la vida.
Cada ausencia destiñe las pupilas. —Es una forma apagada
En la antorcha fúnebre de las estatuas. Estatuas como vos o yo,
Perseguidas por ese follaje denso de las puertas de la intemperie.
Las fisuras prologan las heridas. Cada muerte cava el umbral
De los naipes, hierven las quemaduras de los pabilos en la catacumba
De este festín de la herrumbre. —De pronto, el mimetismo
Es más cierto que las palabras, que esta página colgada del enigma,
Que esta duda proscrita en algunos manuales de retórica.
Yo sé que en mis zapatos lees la evidencia, esta negación de aguas,
Este orgasmo dilucidado de la noche, esta inocencia de tildes
En el pubis augural de tu cuerpo.
En este viaje de un País indeciso, viaje sin ramas el propio árbol,
Los vientos se vuelven marejada de simple tertulia.
Supe tu nombre y se clavó en mi boca. Tierra en el avispero
De la balanza, pájaro excepto la falta de ternura, la herida en los poros,
Y una campana vestida de lluvia, ajados días de salud irreal.
Cada rato de vivir hay desorden en las baldosas,
Pero amo tu sombra de mirlo en medio de los encajes;
Cada pie se vuelve frágil durante las semanas,
Aún así camino ganándole al azor, el murmullo armado de los tapiales.
Al filo de la ternura esta forma del País. Los nombres, las linternas.
Detrás de las linternas los murciélagos en círculos, la luz a nudos,
La mesa sin suspiros, la cama edificada en los escombros.
Después de no tener un delantal sacudiendo las horas habituales,
Las migas proliferan en mis dedos, la velocidad fúnebre de la noche,
El desvelo anónimo goteando escalofríos,
La marimba de emociones sacudiendo los poros, los personajes
Recatados tras las cortinas, o simplemente la espuma respirada
Por una marea. Sueño mi tiempo de testigo y víctima:
El sueño aún es una muchacha feliz que se acuesta en la fragancia,
Y no ese vértigo de la savia. Y no el césped con la raíz del pulso.
En cada armario que abro, el País ha dejado su huella: —aroma
Recurrente de veleros, sal inevitable en la porcelana del diálogo,
Ficción que los ciegos perciben en su recinto cavado por el oleaje.
El País, vos y yo, somos la mercancía en los espejos de la somnolencia,
Esa forma rota, colmada de los espectros…
Barataria, 15.IX.2009

A la llum del dia, llum de nit…-poema d'André Cruchaga traduït al català pel poeta Pere Bessó

Escultura: Exposición Centro Español, El Salvador







A la llum del dia, llum de nit…
poema d'André Cruchaga traduït al català pel poeta Pere Bessó

Ella es el horizonte de algo que no deja de retroceder.

Produce la impresión del horizonte infinito.

Y yo describo con lágrimas esta pintura porque esta pintura me toca el corazón.
ANTONIN ARTAUD

A la llum del dia, els irritats cabells de la memòria.
Els guspireigs de la carn damunt de les diverses eines:
—Costa entendre els cresols de l’oblit,
L’ocote de les reminiscències,
El estaule dels infants nou nascuts bastint els seus mateixos sons.
Ara temptege el somriure en la dansa de les mamelles;
El plom amarg al pou de la boca,
Els dies feriats en la combustió dels periòdics,
O la perplexitat gratuïta al bri de les brases.
La gratuïtat dels núvols manca de factures i clientela, tot i que hi haurà algú
Que les tinga inventariades per si de cas.
Mentre desvetlem el secret dels noms,
Em reconec afonat davall dels llençols, en el crit del sostre,
En la flaçada castanya de les teules.
Abans de la cara perduda del crit,
Abans de relliscar en la pell de la teua piscina, insistent l’embriaguesa
Dels sostenidors, la sang aromada dels malsons,
L’escuma apretada de l’aroma, el dolç riu de l’embadaliment, les mans
Esteses als cascavells de l’espavent, els vidres embogits
De les brases, la davallada de les paraules en la fusta resuscitada.
En aquesta mena de vida, la pluja dansa amb nosaltres;
Treballem escolpint els abraços, quartelles d’afecte, guacals
De sucre, persianes d’aire fresc, calendari de truites…
Ací resten els uns i els altres construint el riu d’Heràclit:
El just també peca impregnat de sal i sang, mentre el pervers
Dissimula ocells vius, o guarda silenci a les arestes del zodíac.
[Dormida t’assembles al silenci de les dentadures,
A l’oli il·limitat de les lleixes,
Al roig dels arbres del crepuscle, a la necessitat d’escriure de les ones].
Els dies sempre són ací amb necessitat de vigília:
Inlassables condensen els dòlmens del fum, el pes dels trens
En trossets de bombolles,
La cansalà de la masturbació a l’olla de pressió,
El llim al voltant de tres mil anys.
Sovint ens tornem jugadors de daus incerts.
—Són els jocs de l’insomni en la civada de les fotografies. Són el risc
A la taverna sense probabilitats de guanys.
Sempre baixem i ballem als punts cardinals. —Prenim gotetes
D’oli de bacallà per a digerir les fórmules del gaudi,
A fi de no caure en la tinta obsessa de la pólvora.
A la disfressa de les paraules i la història, els ponts penjants
Dels antropòfags, els barris convertits en estranys mètodes per a la tortura,
El sistema signant el seu epíleg.
[Mentre tot açò passa, tu i jo li llevem el fred a les cigonyes.
En absència d’ocells, inventem peixos perquè ens espien,
Així la cançó dels camins es torna arpa.
Així la rosada del celler abrasador, sempre és raïm calent a les temples.]
Així els grans del dia, quan morirem, penjaran al seu rellotge totes les setmanes
De tristesa. Totes les parets a l’amulet dels llibres…
Baratària, 07.X.2009

A la luz del día, luz de noche…

Ella es el horizonte de algo que no deja de retroceder.

Produce la impresión del horizonte infinito.

Y yo describo con lágrimas esta pintura porque esta pintura me toca el corazón.
ANTONIN ARTAUD

A la luz del día, los irritados cabellos de la memoria.
Los chispazos de la carne sobre los diversos utensilios:
—Cuesta entender los candiles del olvido,
El ocote de las reminiscencias,
El establo de los niños recién nacidos construyendo sus propios sonidos.
Ahora tanteo la sonrisa en la danza de las ubres;
El plomo amargo en el pozo de la boca,
Los días feriados en la combustión de los periódicos,
O la perplejidad gratuita en la brizna de las brasas.
La gratuidad de las nubes carece de facturas y clientela, aunque habrá alguien
Que las tenga inventariadas por si acaso.
Mientras desvelamos el secreto de los nombres,
Me reconozco hundido debajo de las sábanas, en el grito del techo,
En la cobija castaña de las tejas.
Antes de la cara perdida del grito,
Antes de resbalar en la piel de tu piscina, insistente la embriaguez
De los sostenes, la sangre aromada de las pesadillas,
La espuma apretada del aroma, el dulce río del embeleso, las manos
Extendidas en los cascabeles del asombro, los vidrios enloquecidos
De las brasas, el descenso de las palabras en la madera resucitada.
En esta suerte de vida, la lluvia danza con nosotros;
Trabajamos esculpiendo los abrazos, cuartillas de afecto, guacales
De azúcar, persianas de aire fresco, calendario de tortillas…
Aquí están los unos y los otros construyendo el río de Heráclito:
El justo también peca impregnado de sal y sangre, mientras el perverso
Disimula pájaros vivos, o guarda silencio en las aristas del zodíaco.
[Dormida te pareces al silencio de las dentaduras,
Al aceite ilimitado de los anaqueles,
Al rojo de los árboles del crepúsculo, a la necesidad de escribir sobre las olas].
Los días siempre están ahí con necesidad de vigilia:
Incansables condensan los dólmenes del humo, el peso de los trenes
En pedacitos de burbujas,
El tocino de la masturbación en la olla de presión,
El limo alrededor de tres mil años.
A menudo nos volvemos jugadores de dados inciertos.
—Son los juegos del insomnio en la avena de las fotografías. Son el riesgo
En la taberna sin probabilidades de ganancia.
Siempre bajamos y bailamos en los puntos cardinales. —Tomamos gotitas
De aceite de bacalao para digerir las fórmulas del regocijo,
A fin de no caer en la tinta obsesa de la pólvora.
Al disfraz de las palabras y la historia, los puentes colgantes
De los antropófagos, los barrios convertidos en extraños métodos para la tortura,
El sistema firmando su epílogo.
[Mientras todo esto pasa, vos y yo le quitamos el frío a las cigüeñas.
En ausencia de pájaros, inventamos peces para que nos espíen,
Así la canción de los caminos se vuelve arpa.
Así el rocío del tabanco abrasador, siempre es racimo caliente en las sienes.]
Así los granos del día, cuando muramos, colgarán en su reloj todas las semanas
De tristeza. Todas las paredes en el amuleto de los libros…
Barataria, 07.X.2009