Véns a empantanar aquests braços de calor orfe. Aquest doll
Insomne de mosquits, camí de fum i sons. Creues els carrers
Vells del pit amb aqueix olor a promiscuïtat de capells,
Cel recorregut per parets desnonades.
La canícula es penja dels reixats de fil d’aram de la salmorra.
Mossega, voraç, els braços del desencert; crema sense desguàs fins a ofegar
Insomne de mosquits, camí de fum i sons. Creues els carrers
Vells del pit amb aqueix olor a promiscuïtat de capells,
Cel recorregut per parets desnonades.
La canícula es penja dels reixats de fil d’aram de la salmorra.
Mossega, voraç, els braços del desencert; crema sense desguàs fins a ofegar
Fotografía:Yun fotos
ESPARVERS DE LA PLUJA EN LA CANÍCULA DELS BRAÇOS
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
hope--lose all dreams--no more pain awake--
i choke on human steam and the stench of animal fear tonight
i'm going to light a match and let the sewe
AGNOSTIC FRONT
Véns a empantanar aquests braços de calor orfe. Aquest doll
Insomne de mosquits, camí de fum i sons. Creues els carrers
Vells del pit amb aqueix olor a promiscuïtat de capells,
Cel recorregut per parets desnonades.
La canícula es penja dels reixats de fil d’aram de la salmorra.
Mossega, voraç, els braços del desencert; crema sense desguàs fins a ofegar
La sang en la pell de la pols, en la campana quotidiana del crit.
—Des de quin balcó t’espere els dies de la setmana,
Carrer de secrets amb els pulmons oberts a la vella sang amagada
Del destí, aire de fúria contagiosa?
—De quina sal inútil et cintres als meus braços, espill ambigu
De l’enruna, temps de cadires sebolides, aigua seca corroent
Els meus braços? És allò pòstum la teua fam, el cementeri caduc
De la dentadura, el riu guardat en la son mentre el sol s’esmicola
en l’infant sense bicicleta de la soledat?
L’horitzó batega en les claus de la meua gola. En el pany
Desenfrenat de les formigues, negra densitat de la por.
Cap a on se’n va aquest sopor com un exèrcit ingovernable, com una
Destral sorda de rellotges, campana derrocada sobre la fronda
De l’arbre límit del crit. Clot potser de la boirina en l’entranya.
Veig la dispersió de les fulles com paraules penjades en la teranyina
De la pols, en el pànic, fill de les plomes,
Ull consumat en la pira dels espills. Llegums impúdiques
Enmig de la molsa decretada del subsòl.
Jure que venen en la claveguera gastada de l’aire. Planeta inútil
Entre les dents, sal malbaratada dels muts en les graderies
De les fulles, implacable masmorra en el gra sexual de l’hermetisme.
Mossegue la canícula sense el sucre de la memòria. Mossegue el manubri
Dels carrers sense obeir el joc de les sabates,
Mossegue el cartell de les teranyines, suburbi sagnant en la meua consciència.
Mossegue el gengibre dels dits, la inerme maledicció de les finestres,
La rebosteria desacostumada del rovell,
La caixa d’alls covada en la intempèrie, el desordre vehement
De la pols, la flaquesa pudenta de les al·legories.
Amb rigidesa em dictes tots els absurds. Em tires la cintura trencada
De la tendresa, el matxet que esgarrapa en la pols.
Mulles de sequedat els gossos de la meua tuberculosi, el graner garberat
Dels meus porus, el bagàs de l’ala, útil només per a la foguera.
Fuig la saliva dels epítets quan el dubte travessa les mans.
És estranya l’ebriesa de l’aigua sobre la precarietat d’una ciutat
Enderrocada, l’aridesa, dreçada, toca les meues entranyes.
És potser l’afluent del vas sobre una dentadura clausurada
En les deixalles de l’enruna. És, potser, aqueix pressentiment,
De l’esperó que trenca les illades, designi curullat de foscor.
Baratària, 11.IX.2010
AZACUANES EN LA CANICULA DE LOS BRAZOS
hope--lose all dreams--no more pain awake--
i choke on human steam and the stench of animal fear tonight
i'm going to light a match and let the sewe
AGNOSTIC FRONT
Vienes a empantanar estos brazos de huérfano calor. Este chorro
Insomne de mosquitos, camino de humo y sonidos. Cruzas las calles
Viejas del pecho con ese olor a promiscuidad de sombreros,
Cielo recorrido por paredes desahuciadas.
La canícula se cuelga de las alambradas de la salmuera.
Muerde, voraz, los brazos del desatino; arde sin desagüe hasta ahogar
La sangre en la piel del polvo, en la campana cotidiana del grito.
—¿Desde qué balcón te espero los días de la semana,
Calle de secretos con los pulmones abiertos a la vieja sangre escondida
Del destino, aire de contagiosa furia?
—¿De qué sal inútil te cimbras en mis brazos, ambiguo espejo
Del escombro, tiempo de sillas sepultadas, agua seca corroyendo
Mis brazos¿ ¿Es lo póstumo tu hambre, el cementerio caduco
De la dentadura, el río guardado en el sueño mientras el sol se hace
Añicos en el niño sin bicicleta de la soledad?
El horizonte palpita en las llaves de mi garganta. En el candado
Desenfrenado de las hormigas, negra densidad del miedo.
¿Hacia dónde va este sopor como un ejército ingobernable, como un
Hacha sorda de relojes, campana derruida sobre la fronda
Del árbol límite del grito. Hoyo seguramente de la neblina en la entraña.
Veo la dispersión de las hojas como palabras colgadas en la telaraña
Del polvo, en el pánico, hijo de las plumas,
Ojo consumado en los pira de los espejos. Impúdicas legumbres
Entre el musgo decretado del subsuelo.
Juro que vienen en la alcantarilla gastada del aire. Planeta inútil
Entre los dientes, despilfarrada sal de los mudos en las graderías
De las hojas, implacable mazmorra en el grano sexual del hermetismo.
Muerdo la canícula sin el azúcar de la memoria. Muerdo el manubrio
De las calles sin obedecer al juego de los zapatos,
Muerdo el cartel de las telarañas, suburbio sangrando en mi conciencia.
Muerdo el jengibre de los dedos, la inerme maldición de las ventanas,
La repostería inusual de la herrumbre,
La caja de ajos incubada en la intemperie, el desorden vehemente
Del polvo, la flaqueza maloliente de las alegorías.
Con rigidez me dictas todos los absurdos. Me tiras la cintura quebrada
De la ternura, el machete que escarba en el polvo.
Mojas de sequedad los perros de mi tuberculosis, el granero hacinado
De mis poros, el bagazo del ala, útil sólo para la hoguera.
Huye la saliva de los epítetos cuando la duda atraviesa las manos.
Es extraña la ebriedad del agua sobre la precariedad de una ciudad
En ruinas. La aridez, empinada, toca mis entrañas.
Es quizá el afluente del vaso sobre una dentadura clausurada
En los desechos del escombro. Es quizá, ese presentimiento,
De la espuela que rompe los ijares, designio colmado de oscuridad.
Barataria, 11.IX.2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario