viernes, 19 de marzo de 2010

MENTRE CAMINE CAP A LA FI- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Aquest erm de la vigília en ple domini dels daus.
Res no resta als hangars del vent, sinó l’ombra de robers
Tancats. Aquesta matèria entorn de les agulles.

Aquest esquelet tacat de resquills de vívid rovell
Autor de la fotografía: Juan Sánchez Vázquez








MENTRE CAMINE CAP A LA FI
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó








Not every man knows what he shall sing at the end,
Watching the pier as the ship sails away, or what it will seem like
When he’s held by the sea’s roar, motionless, there at the end,
MARK STRAND







Mentre camine les mosques a la via pública fent de tot.
La meua respiració trencant les barreres del so. Els teus engonals
Enlluernants com un cavallet de mar.
Aquesta sort de tindre tot el paisatge en les meues ninetes.
Les hores de porcellana gastades en el tacte.
El cel de la calamitat esbocinat en el fum del tabac.
No hi ha res millor que caminar per aquests carrers irreals: A cada
Pas l’esternut dels cabdells pudrits,
Els infants complint el seu univers sense fatigues,
La fragància humana en la sinuositat dels ocells.
—A voltes, tinc la absoluta certesa del vertigen: la levitació
Necessària a la cambra, el destí palés dels gats
Al teulat, la bandera nacional com una oroneta a la gespa.
Vivim entre la audàcia pudenta de l’animós.
Entre la riallada de sal de la pixada als cantons.
Mentre camine els cistells trencats
Gasten el seu darrer menjar.
Un sent costures infinites a la gola. Fils d’invisible tràngol.
Els records s’apilonen en la cadira de l’ànim.
Sempre els rellotges es tornen una paradoxa en la confidència.
Pertot hi ha un risc en menjar les ombres.
Sempre pense en l’eternitat com un feix d’estelles
Foradant els armaris de la consciència.
Mentre camine es tomben tots els fantasmes al carrer:
—Els espills sobtats del dolor, la convulsió de l’odi, la fatiga,
De la follia o de l’amor, l’essència coronada dels meus errors,
El moll inexorable que se’m perdé en la primera milotxa,
Els morts que sempre saltaren sobtosament del meu escapulari,
El turbant de salmorra en les retines…
Mentre camine els cucs infecten les meues sabates.
Somie teixint hores diferents. La romeguera al litoral de la infantesa.
Aqueix no-res sense indulgència a les meues butxaques.
Aquest erm de la vigília en ple domini dels daus.
Res no resta als hangars del vent, sinó l’ombra de robers
Tancats. Aquesta matèria entorn de les agulles.
Aquest esquelet tacat de resquills de vívid rovell.
Baratària, 13.III.2010







MIENTRAS CAMINO HACIA EL FINAL







Not every man knows what he shall sing at the end,
Watching the pier as the ship sails away, or what it will seem like
When he’s held by the sea’s roar, motionless, there at the end,
MARK STRAND







Mientras camino las moscas en la vía pública haciendo de todo.
Mi respiración rompiendo las barreras del sonido. Tus ingles
Deslumbrantes como un caballito de mar.
Esta suerte de tener todo el paisaje en mis pupilas.
Las horas de porcelana gastadas en el tacto.
El cielo de la calamidad despedazado en el humo del tabaco.
No hay nada mejor que caminar sobre estas calles irreales: A cada
Paso el estornudo de los repollos podridos,
Los niños cumpliendo su universo sin fatigas,
La fragancia humana en la sinuosidad de los pájaros.
—A veces, tengo la absoluta certeza del vértigo: la levitación
Necesaria en la habitación, el destino manifiesto de los gatos
En el tejado, la bandera nacional como una golondrina en el césped.
Vivimos entre la audacia maloliente del bizarro.
Entre la carcajada de sal de la orina en las esquinas.
Mientras camino los guacales rotos
Gastan su última comida.
Uno siente costuras infinitas en la garganta. Hilos de invisible trance.
Los recuerdos se agolpan en la silla del ánimo.
Siempre los relojes resultan en una paradoja en la confidencia.
El cualquier lado hay un riesgo al comer las sombras.
Siempre pienso en la eternidad como un haz de astillas
Horadando los armarios de la conciencia.
Mientras camino se vuelcan todos los fantasmas en la calle:
—Los espejos repentinos del dolor, la convulsión del odio, la fatiga,
De la locura o del amor, la esencia coronada de mis errores,
El muelle inexorable que se me perdió en la primera piscucha,
Los muertos que siempre saltaron súbitamente de mi escapulario,
El turbante de salmuera en las retinas…
Mientras camino los gusanos infectan mis zapatos.
Sueño tejiendo horas diferentes. La zarza en el litoral de la infancia.
Esa nada sin indulgencia en mis bolsillos.
Este páramo de la vigilia en pleno dominio de los dados.
Nada queda en los hangares del viento, sino la sombra de roperos
Cerrados. Esta materia en torno a las agujas.
Este esqueleto manchado con esquirlas de vívida herrumbre.
Barataria, 13.III.2010

No hay comentarios: