martes, 2 de marzo de 2010

DÓNA’M L’OBLIT-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Dóna’m l’oblit o la mort primerenca. Tota la terra
Entre les meues mans. La fúria fosca dels morts, aqueix altre cos
Junt als xiprers, aqueixa pluja del vent als rellotges.

Ilustración: Gustave Courbet








DÓNA’M L’OBLIT
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó







La conquista es mentira. Envejezco
tolerando tu orilla semi-independiente
dentro de cuyos límites ahora mi legado
culmina inexorable.
SEAMUS HEANEY

Mientras el polvo en que se duele el mundo
curva su flor, su lágrima troquela,…
SARA DE IBÁÑEZ








Dóna’m l’oblit o la mort primerenca. Tota la terra
Entre les meues mans. La fúria fosca dels morts, aqueix altre cos
Junt als xiprers, aqueixa pluja del vent als rellotges.
Plou prompte als cascos ferits de les temples,
Als cabells el País del fangar, al País de la set,
El País d’aquest dolor interminable. —Plou-me ací, al llac
Del teu melic, el sexe del teu bressol a la meua gola, el calze negre
De la nit en la tempesta, el gemec de la salmorra a la porta.
Plou-me ací, amb els fantasmes tristos del llit.
Els ulls balbs de la vexació, el fil d’aigua travessant la boca.
Tremolem al mapa dels llavis,
Al farcell dels porus,
Als joncs de les pestanyes, al xuclamel dels anhels.
Tremolem al pati de les murtres.
Al refugi del guarum. En la ràfega de l’ixcanal.
En els trossets callats del bambú. En la ració amarga de l’impetigen.
—Estarà un dia el sucre a la porta, a les nostres mans?
Vetllarem sempre el xiprés a ras de terra, sense catifes d’hotel
De set estrelles? Plou-me en aquest pèl de la cal·ligrafia.
En aquesta Sodoma i Gomorra de l’stablishment de la Pàtria.
Ara o mai, si és posible mossegant l’odi. Els moments ardus,
La posta de la volença, el mos premut dels porus.
[“deixeu-me descansar en aquest silenciós rostre que res no exigeix
deixeu-me esperar l’iceberg que creua callat el mar sense lluna
deixeu que el meu bes llisque damunt del seu cos gelat
quan abastarà la riba en què només l’espera és possible”]
—Dóna’m l’oblit.
Dóna’m l’oblit. El fil de les dents de lleopard. De caçador furtiu.
Dóna’m l’oblit en aquesta hora que parten els jardins cap a la nit.
Dóna’m l’oblit dels ulls per a no veure’t en parracs ni en tuguris.
Plou-me nua per darrera vegada als taulers de la tendresa.
A l’almanac de l’escuma, a la duna dels forrellats: Obri
Les aigües interminables cap a la platja,
Cap a l’escarlata dels paraigües,
Cap a la llinda dels llençols, cap a la taula enfonsada al ventre,
Cap a les mans llunyanes del País que tenim.
—Plou-me com si mai no m’havies plogut.
Dibuixa’m el sucre tremolós de l’ànsia enmig de la malesa.
Ara el vent s’enfila a través dels nostres braços. S’enfila el dubte
I la reserva; la desconfiança i la mitjanit, l’esperança sense coixí.
Plou-me, País, en la conca morta de la molsa.
El dia és fràgil per a viure’l. Ocell nu al cerç. Al tafetà
Gris de la boirina. En el terror dels carrers que diuen adéu
A cada pas. Plou-me ací, en l’expiració dels balancins
I les diademes, en el nosaltres pudent de la impunitat.
Plou-me i dóna’m l’oblit.
“Al lluny se senten colps secs,
un darrere d’un altre els arbres s’enrunen.” Un darrere un altre els colps,
Un darrere un altre els cossos en la nit de la història.
Baratària, 23.II.2010








DAME EL OLVIDO








La conquista es mentira. Envejezco
tolerando tu orilla semi-independiente
dentro de cuyos límites ahora mi legado
culmina inexorable.
SEAMUS HEANEY

Mientras el polvo en que se duele el mundo
curva su flor, su lágrima troquela,…
SARA DE IBÁÑEZ







Dame el olvido o la muerte temprana. Toda la tierra
Entre mis manos. La furia oscura de los muertos, ese otro cuerpo
Junto a los cipreses, esa lluvia del viento en los relojes.
Llueve pronto en los cascos heridos de las sienes,
En los cabellos el País de la ciénaga, en el País de la sed,
El País de este dolor interminable. —Lluéveme aquí, en el lago
De tu ombligo, el sexo de tu cuna en mi garganta, el cáliz negro
De la noche en la tormenta, el gemido de la salmuera en la puerta.
Lluéveme aquí, con los fantasmas tristes de la cama.
Los ojos ateridos del vejamen, el hilo de agua atravesando la boca.
Temblamos en el mapa de los labios,
En el petate de los poros,
En los juncos de las pestañas, en el chupamiel de los anhelos.
Temblamos en el patio de los arrayanes.
En el refugio del guarumo. En la ráfaga del ixcanal.
En los trocitos callados del bambú. En la ración amarga del jiote.
—¿Estará un día el azúcar en la puerta, a nuestras manos?
¿Velaremos siempre el ciprés a ras de suelo, sin alfombras de hotel
De siete estrellas? Lluéveme en este pelo de la caligrafía.
En esta Sodoma y Gomorra del establishment de la Patria.
Ahora o nunca, si es posible mordiendo el odio. Los momentos arduos,
La posta de la querencia, la mordida apretada de los poros.
[“dejadme descansar en este silencioso rostro que nada exige
dejadme esperar el iceberg que cruza callado el mar sin luna
dejad que mi beso resbale sobre su cuerpo helado
cuando alcance la orilla en que sólo la espera es posible”]
—Dame el olvido.
Dame el olvido. El filo de los dientes de leopardo. De cazador furtivo.
Dame el olvido en esta hora que parten los jardines hacia la noche.
Dame el olvido de los ojos para no verte en andrajos ni en tugurios.
Lluéveme desnuda por última vez en los tableros de la ternura.
En el almanaque de la espuma, en la duna de los candados: Abre
Las aguas interminables hacia la playa,
Hacia el escarlata de los paraguas,
Hacia el dintel de las sábanas, hacia la mesa hundida en el vientre,
Hacia las manos lejanas del País que tenemos.
—Lluéveme como si nunca me hubieras llovido.
Dibújame el azúcar tembloroso del ansia en medio de la maleza.
Ahora el viento trepa a través de nuestros brazos. Trepa la duda
Y el sigilo; la desconfianza y la medianoche, la esperanza sin almohada.
Lluéveme, País, en la cuenca muerta del musgo.
El día es frágil para vivirlo. Pájaro desnudo en el cierzo. En el tafetán
Gris de la neblina. En el terror de las calles que dicen adiós
A cada paso. Lluéveme aquí, en la expiración de los columpios
Y las diademas, en el nosotros maloliente de la impunidad.
Lluéveme y dame el olvido.
“A lo lejos se oyen golpes secos,
uno tras otro los árboles se derrumban.” Uno tras otro los golpes,
Uno tras otro los cuerpos en la noche de la historia.
Barataria, 23.II.2010

No hay comentarios: