Abandoní la llum per les parets-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Paisaje






Abandoní la llum per les parets
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Abandoní la llum per les parets. Era temps d’arrecerar-me
De les cornises asfixiants i els cels arran de terra.
La penombra sempre pogué més que els focus dels carrers.
He caminat sobre llargs tolls de silenci,
Llampecs, illes, fèretres, i veredes sense recursos d’empara.
L’afecció per la cendra habilita els absurds.
Ací les claus gelades de l’absència, els molls amarrats
A la ranera de les vísceres, les ombres transparents de la llum.
Les dents no caben en els ossos de l’aire;
La memòria fumeja entre les palpebres i l’oblit,
En les nines els llavis inagafables dels hisops.
La llum cedeix a la molsa la seua rosada de gratificant foscor.
Ben pocs gots per a tota aquesta set bixesta i bicèfala.
Als nus del rerecel, la llum a la pell rajant
Faltes al quequeig de les llànties,
Fàstics de carn consumida sense prontuaris ni missals.
Als badalls la llum deixa de ser tramvia,
La llengua es recolza damunt de les enfiladisses de la lluna,
A la gespa canta l’aire complantes antigues.
En l’arbitrarietat dels esparvers malastrucs, el desig no té rumb.
En cada suïcidi s’esberlen els espills, —els corbs llancen
La seua bústia de crits al voltant d’esquelets disfressats.
Sovint la llum ha sigut un fustam irresistible;
La saliva de la nit, un grafiti on viu a les palpentes la ciutat.
Les pregàries juxtaposades trenquen amb la lògica
De les campanes; les esglésies, amb la prestidigitació de les ferides.
Tros de guitarra el iode als meus dits, la pesca del braceig,
El tamborinet del cos amb llençols d’insomni,
La ziga-zaga sonàmbula de les palpebres, el llit inexorable
De la nit al sobtós gat del teulat.
El dia fa voltes per tots els racons de les meues temples.
Les pàgines grogues em recorden el crit dels trons.
Encara puc veure els gossos en zel damunt dels papers de les voravies.
L’orfandat sempre ha sigut guix per a pintar somnis:
Cada hora la boca travessa el sòl de les sabates.
Els punts suspensius dels ocells fan kilòmetres de plomes.
Pertot el vol resulta ser un afrodisíac,
Tot i amb els pronòstics fatídics dels insecticides.
Abandoní les safanòries de la llum, dels papaiers i anones de mont:
—M’importa la geografia dels esquelets, els pijames
Dels llampecs en aquesta escuma corba de la intempèrie.
No aspire ja als traumatismes de les catifes. Preferesc
L’heura mil·limètrica dels meus llibres, vertigen de segles a les meues mans.
No aspire a la llum i al seu riu de sucre. M’adheresc a la ronya
De les parets i al seu dejuni permanent de suors:
La resta és tan sols memòria i insomni. —I, potser, melic
Que pot abastar-se amb la pinta del somni…
Baratària, 13.VIII.2009

Abandoné la luz por las paredes

Abandoné la luz por las paredes. Era tiempo de guarecerme
De las cornisas asfixiantes y los cielos a ras del suelo.
La penumbra siempre pudo más que los focos de las calles.
He caminado sobre largos charcos de silencio,
Relámpagos, islas, féretros, y veredas sin recursos de amparo.
La afición por la ceniza habilita los absurdos.
Aquí las llaves heladas de la ausencia, los muelles amarrados
Al estertor de las vísceras, las sombras transparentes de la luz.
Los dientes no caben en los huesos del aire;
La memoria humea entre los párpados y el olvido,
En las pupilas los labios inasibles de los hisopos.
La luz cede al musgo su rocío de gratificante oscuridad.
Muy pocos vasos para toda esta sed bisiesta y bicéfala.
En los nudos del trascielo, la luz en la piel chorreando
Faltas al tartamudeo de las lámparas,
Hastíos de carne consumida sin prontuarios ni misales.
En los bostezos la luz deja de ser tranvía,
La lengua se recuesta sobre las enredaderas de la luna,
En el césped canta el aire endechas antiguas.
En la arbitrariedad de los azacuanes, el deseo no tiene rumbo.
En cada suicidio se quiebran los espejos, —los cuervos lanzan
Su buzón de gritos alrededor de esqueletos disfrazados.
A menudo la luz ha sido un madero irresistible;
La saliva de la noche, un grafiti donde vive a tientas a ciudad.
Las oraciones yuxtapuestas rompen con la lógica
De las campanas; las iglesias, con la prestidigitación de las heridas.
Pedazo de guitarra el yodo en mis dedos, la pesca del braceo,
El taburete del cuerpo con sábanas de insomnio,
El zigzag sonámbulo de los párpados, la cama inexorable
De la noche en el súbito gato del tejado.
El día da vuelta por todos los rincones de mis sienes.
Las páginas amarillas me recuerdan el grito de los truenos.
Todavía puedo ver los perros en celo sobre los papeles de las aceras.
La orfandad siempre ha sido tiza para pintar sueños:
Cada hora la boca atraviesa el suelo de los zapatos.
Los puntos suspensivos de los pájaros hacen kilómetros de plumas.
En todas partes el vuelo resulta ser un afrodisíaco,
Aún con los pronósticos fatídicos de los insecticidas.
Abandoné las zanahorias de la luz, de los zapotes y cincuyas:
—Me importa la geografía de los esqueletos, las pijamas
De los relámpagos en esta espuma corva de la intemperie.
No aspiro ya a los traumatismos de las alfombras. Prefiero
La yedra milimétrica de mis libros, vértigo de siglos en mis manos.
No aspiro a la luz y a su río de azúcar. Me adhiero a la mugre
De las paredes y a su ayuno permanente de sudores:
Lo demás, es sólo memoria e insomnio. —Y, acaso, ombligo
Que puede alcanzarse con la peineta del sueño…
Barataria, 13.VIII.2009

Mans cegues d’embuts-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Wassily Kandinsky




Mans cegues d’embuts
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Les mans cegues trafeguen l’agonia en embuts.
Sorda l’afecció al mirall de l’absència.
Res no hi ha al llim virtual de la claredat:
—Res que complesca amb un aleteig persuasiu,
Amb aquest tebi pany dels efluvis.
Res no és tan cert com l’evidència de l’engany:
Viure és anar armant síl·labes de pols per tot el camí.
Aqueix que encarna el pelegrí en qualsevol séquia.
Aqueix que baixa fins a la immòbil terra on es dorm.
Les meues mans sense els finestrals de l’olfacte,
Ací on sempre li parle a la penombra,
—Forats del temps, estranyes ones de mocadors.
Tal volta són més palpables els subterranis que l’aire:
Demane al fervor que teixesca el meu respir
Als golfos de cada pàgina, en vis
D’aquesta paradoxa que polsa navalles, àncores de navili.
Cada dia tracte amb urgència de furgar les portes
Del desvetlament, el meu somni que manca de regalies promocionals.
Prou amb no entrar a les lentes bombolles de l’aigua.
Prou amb saltar les càbales o el circ:
Tornar-li els olis a la memòria per a reescriure-la.
Mai no són donables les victòries absolutes:
La quotidianeïtat sempre acaba sent una ferida
Abismal, un dol sense albor d’herència.
Per això deixe que passen els dies com se’n va l’aigua
Als lavabos, com el món sense dormir dels sons.
Mai no sabí dir adéu sense un crit a la gola:
En cada font deixe les deshores de la meua sang,
Els fongs de la meua llum, les estovalles de la mel pactada.
Si no fóra pel foc de la destrucció que m’assisteix,
Podria convertir en paràbola aquesta veta de rovell,
En un estany on els batecs de la gaubança valguen
La fondària que és ací, en la fragància amb l’iris
De gavina: antesala del símil ressuscitat.
Tot es perd al laberint monocolor de la saliva.
Encara que la fe aparente vitalitat, la travessia dels seus vagons
És sinistra, —pedra reàcia a l’etern,
Gratuït brollador de l’efímer, en la proesa de les aigües
I els espills. En aquests ocells sense treva del vent.
Res no és cert a la sivella de les sabates.
A les voravies del llampec els peus descalços,
La crispació de la veu a la riba de les preguntes,
La faixa del dolor com una pluja monsònica,
Les mosques ací com fidels paraules a l’aguait de la fulla
Esvaida, del dur afluent on es drecen les dotze
Lluernes del calendari.
En la manca de pa, fina el refilet. Els genets de la calamitat.
A falta de Molins de vent i Croades, he d’oblidar
Els oficis prestats al temps, la respiració de les cavalleries,
I aqueixes abadies d’obsessions indesxifrades…
Barataria, 10.VIII.2009

Manos ciegas de embudos

Las manos ciegas trasiegan la agonía en embudos.
Sordo el apego en el espejismo de la ausencia.
Nada hay en el limo virtual de la claridad:
—Nada que cumpla con un aleteo persuasivo,
Con ese tibio paño de los efluvios.
Nada es tan cierto como la evidencia del engaño:
Vivir es ir armando sílabas de polvo por todo el camino.
Ese que encarna el peregrino en cualquier acequia.
Ese que baja hasta la inmóvil tierra donde se duerme.
Mis manos sin los ventanales del olfato,
Aquí donde siempre le hablo a la penumbra,
—Agujeros del tiempo, extrañas olas de pañuelos.
Quizá son más palpables los sótanos que el aire:
Pido al fervor que teja mi respiro
En los goznes de cada página, en tornillos
De esta paradoja que pulsa navajas, anclas de navío.
Cada día trato con urgencia de hurgar las puertas
Del desvelo, mi sueño que carece de regalías promocionales.
Bastaría no entrar a las lentas burbujas del agua.
Bastaría con saltar las cábalas o el circo:
Devolverle los aceites a la memoria para reescribirla.
Nunca son dables las victorias absolutas:
La cotidianeidad siempre termina siendo una herida
Abismal, un duelo sin albor de herencia.
Por eso dejo que pasen los días como se va el agua
En los lavabos, como el mundo sin dormir de los sonidos.
Nunca supe decir adiós sin un grito en la garganta:
En cada fuente dejo las deshoras de mi sangre,
Los hongos de mi luz, los manteles de la miel pactada.
Si no fuera por el fuego de la destrucción que me asiste,
Podría convertir en parábola esta veta de herrumbre,
En un estanque donde los latidos del júbilo valgan
La hondura que está ahí, en la fragancia con el iris
De gaviota: antesala del símil resucitado.
Todo se pierde en el laberinto monocolor de la saliva.
Aunque la fe aparente vitalidad, la travesía de sus vagones
Es siniestra, —piedra reacia a lo eterno,
Gratuito manantial de lo efímero, en la proeza de las aguas
Y los espejos. En estos pájaros sin tregua del viento.
Nada es cierto en la hebilla de los zapatos.
En las aceras del relámpago los pies descalzos,
La crispación de la voz a la orilla de las preguntas,
El cincho del dolor como una lluvia monzónica,
Las moscas ahí como fieles palabras a la espera de la hoja
Desvanecida, del duro afluente donde se elevan las doce
Luciérnagas del calendario.
En la falta de pan, fenece el trino. Los jinetes de la calamidad.
A falta de Molinos de viento y Cruzadas, debo olvidar
Los oficios prestados al tiempo, la respiración de las caballerías,
Y esas abadías de obsesiones indescifradas…
Barataria, 10.VIII.2009

Dies amb ares descolorides- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Días entre ventanas






Dies amb ares descolorides
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Hi ha dies on els telèfons no serveixen per a les emocions.
No hi ha redempció en aquests mesos per al fantasma que sóc.
A les ares es respiren jardins descolorits: Psalms
De vella data, aliances que a la llum de l’Evangeli semblen
Irrespirables; —Tanta humitat no redimeix la meua saliva; tant
Estiu crema el llit, els nius i la transpiració.
En el tragí l’hàlit desvetla naufragis.
Al peu dels Sants la meua sang embassa de creus:
En l’enruna de la respiració no hi ha basses fenícies.
(Ella, la de sempre, tal volta puga desxifrar els arcans,
Les hores cristianes i prudents del coixí,
Estendre les mantes amb innocents mans,
Obrir les finestres i angelitzar el temps,
Confiar en la unanimitat omnipresent del pa,
Trenar amb els manuscrits de la mirra,
Enfilar la premoció com una orfebre d’audaces tiges
I respiracions, de densitats comestibles.
Ella, la de sempre, no camina damunt de les burilles del calendari,
Ni li són il·legibles els espills,
Ni hi ha cendra a l’entrecella audible de l’eco,
Ni des-ala les paraules de l’absència,
Ni anella mocadors en el seu portent:
Es com un lliri d’armaris de paret resguardats, però fila els meus tragins
Sense alleutjament totes les setmanes. Res no hi ha damunt de la taula:
A la meua boca el ferment no es fa advent.
El fred agenolla la meua set, i s’esfuma de l’ ala de l’imaginari.
En les parets l’inerme necessita auxili:
Les seues sines bé que poden ser llànties confidents,
Sumes en aquest cor cíclic del temps enfundat en finestrons.
Ella, la de sempre, és riu d’enfundada música —i, encara que
Tarda l’aigua en la seua còsmica travessia, pressent l’armari de paret
De l’hivern amb la seua confessa eucaristia.)
He arribat a l’abadia de la cendra amb la seua flaire,
He mossegat el desterrament sense estovalles;
Sense assossecs trafeguí el mar, les esteles prolixes de l’escuma,
Les fumaroles a les temples del camí,
Les ombres intrèpides de l’aspiració,
L’arcà del teulat a propòsit de l’heretat, les enfiladisses
Cremadores de la voluntat, la pedra solta de la llunyania,
I aquest voler oblidar el conegut crit de l’ebrietat.
Al capdavall sé que el dia té ares descolorits:
Ací no hi ha tutelatges ni ablucions per a salvar la ruïna.
O aquest equipatge del fullatge circular de mitjanit.
I, per a la meua mateixa litúrgia, la lucidesa es torna reixa,
—No justament un esglaó de música samaritana,
No tren amb recompenses, no sòl sense extraviament de les venes,
No fumejants síl·labes conservant les paraules,
Però sí fosques claraboies en la meua incandescència interior,
Sí querelles del desvetlament desabrigat —ossos presos
Per l’estupor humà, fosca pregària del silenci…
Baratària, 09.VIII.2009

Días con altares descoloridos

Hay días donde los teléfonos no sirven para las emociones.
No hay redención en estos meses para el fantasma que soy.
En los altares se respiran jardines descoloridos: Salmos
De vieja data, alianzas que a la luz del Evangelio parecen
Irrespirables; —Tanta humedad no redime mi saliva; tanta
Estío quema el lecho, los nidos y la transpiración.
En el trajín el hálito desvela naufragios.
Al pie de los Santos mi sangre rebalsa de cruces:
En el escombro de la respiración no hay balsas fenicias.
(Ella, la de siempre, quizá pueda descifrar los arcanos,
Las horas cristianas y prudentes de la almohada,
Tender las cobijas con inocentes manos,
Abrir las ventanas y angelizar el tiempo,
Confiar en la unanimidad omnipresente del pan,
Tranzar con los manuscritos de la mirra,
Enhebrar la premoción como una orfebre de audaces tallos
Y respiraciones, de densidades comestibles.
Ella, la de siempre, no camina sobre las colillas del calendario,
Ni le son ilegibles los espejos,
Ni hay ceniza en el entrecejo audible del eco,
Ni des-ala las palabras de la ausencia,
Ni anilla pañuelos en su portento:
Es como un lirio de alacenas resguardadas, pero hila mis trajines
Sin alivio todas las semanas. Nada hay sobre la mesa:
En mi boca el fermento no se hace adviento.
El frío arrodilla mi sed, y se esfuma del ala del imaginario.
En las paredes lo inerme necesita auxilio:
Sus senos bien pueden ser lámparas confidentes,
Sumas en este coro cíclico del tiempo enfundado en postigos.
Ella, la de siempre, es río de enfundada música —y, aunque
Tarda el agua en su cósmica travesía, presiento la alacena
Del invierno con su confesa eucaristía.)
He llegado a la abadía de la ceniza con su fragancia,
He mordido el destierro sin manteles;
Sin sosiegos trasegué el mar, las estelas prolijas de la espuma,
Las fumarolas en las sienes del camino,
Las sombras intrépidas de la aspiración,
El arca del tejado a propósito de la heredad, las enredaderas
Quemantes de la voluntad, la piedra suelta de la lejanía,
Y este querer olvidar el consabido grito de la embriaguez.
Sé a fin de cuentas que el día tiene altares descoloridos:
Ahí no hay tutelajes ni abluciones para salvar la ruina.
O este equipaje del follaje circular de medianoche.
Y, para mi propia liturgia, la lucidez se vuelve reja,
—No precisamente un peldaño de música samaritana,
No tren con recompensas, no suelo sin extravío de las venas,
No humeantes sílabas conservando las palabras,
Pero sí oscuros tragaluces en mi incandescencia interior,
Sí querellas del desvelo desabrigado —huesos presos
Por el estupor humano, oscuro rezo del silencio…

Barataria, 09.VIII.2009

Claus del subsòl- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Llave sobre la arena





Claus del subsòl
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Immolat a les portes. Buit a les parets.
Ígnia la farga dels desvetlaments, mut el deliri.
Espill de l’arcà entorn de la memòria, humans
Reixats de fam que es repeteixen a dentades.
Emboscada de la roda, girant als contraris.
Callen els sospirs en l’angoixa de les paraules.
El rovell de les claus té una flaire estranya:
Somnis afonats en sedosos escalpels,
Tremolosos pins de fam, clams davall
De la mel, distància de carícies raja el torrent.
Una vida cega al subsòl, galopa el rastre
Darrer amb fugitius quepis de vent.
No veig els cavalls que guaiten els confins,
Fosca la flassada que aleteja dels ocells. Fosc
El temps mut, el dia que no mitiga les pàgines
Del rovell damunt del sobresalt. Sedant
Aquesta íntima tenebra del vesc i el te bord.
La foscor in promptus s’ufana de terra
Sota fons, esbossades ombres a les agulles
D’un horitzó fet de tants dubtes. Cicatrius
Com el paper rugat damunt de les mirades.
Mire d’obrir senderes: —i com més es perd la veu
La seua mansuetud d’anyell, d’àncores damunt del llavi
D’allò incert, moltes voltes aquietat
En les paraules greus. La nit llaura la seua mateixa
Pedra, el guaret desfet pel pols, els ecos
Pregons on no camina ningú, sinó per atalls.
No moriré orfe entre tants sucs exhaustos.
No hi ha alé sense boca estalonant l’horitzó.
No hi ha guerres que conclouen sense un cessament d’hostilitats,
No hi ha poema inútil si l’insomni el provoca.
El mar sempre fot el camp a través dels espills.
L’escuma fuig quan l’aigua pren avantatge de sí mateixa.
Els hivernaders són cambres on l’instint
Juga a la intimitat de la fusta. —les portes
Es troben als espills invisibles de l’aire, als escacs
De l’arena, a les pedres com petjapapers dels bucs.
Només les paraules no entren pels ulls. Els dubtes fan
Més espessa la boira —ser o no ser— equació imperfecta
Al sediment sense campanes de l’ordi.
La llum espaventa entre coltells enfurits, els ulls plens
Als pins d’altura de l’angoixa, —l’ànsia arrupada
És un absurd que no ressuscita morts, ni rejoveneix
Les claus de les ales, ni gaudeix de l’ebrietat de les campanes.
Els mesos s’esdevenen incomplets en les infusions
De l’anyil, en la pàl·lida mirada del sèsam,
Entre el somni que du vents oscil·lant sense perir sol
I finestres, per molt distant que estiga la riba, el far
on el tabac, es converteix en antisèptic com l’artemisa.
Des de la passió de l’api, remuguen els móns fugitius de la terra.
Jo reste, tanmateix, al brocal de l’herba santa,
Esperant una tassa de quina per a netejar la gespa
D’aquesta pluja, a estones enemiga de la gaubança…

(Tancat l’abrusament, la cendra fa allò propi. Callada la ferida,
És menester rellegir la Pedagogia de l’oprimit, els Manuals
Per a la Defensa de la Seguritat Nacional, els Documents
Desclassificats de la CIA, a Hitler, a Marx, seduir les ofrenes
Del Dia de la Creu, aprendre in situ els malsons de les monges).

Només les claus del subsòl manquen d’artificialitat:
Així està escrit a les escales de les venes, en aquestes
Llàgrimes darrere de la finestra de la nit.
Així, a soles l’ombra de l’Esperança, pluja dolenta,
La sarsaparrella grisa dels llampecs, la pressa del crit
Als rius perduts de les temples, roca al llit,
O potser gel com una paràbola dessagnada, —foc
Absolut, trafegat de la ràfega, humà desvetlament de la meua escriptura.
Baratària, 07.VIII.2009

Llaves del subsuelo

Inmolado en las puertas. Vacío en las paredes.
Ígnea la fragua de los desvelos, mudo el delirio.
Espejo del arcano en torno a la memoria, humanas
Verjas de hambre que se repiten a dentelladas.
Emboscada de la rueda, girando a los contarios.
Callan los suspiros en la congoja de las palabras.
El moho de las llaves tiene una fragancia extraña:
Sueños hundidos en sedosos escalpelos,
Temblorosos pinos de hambre, clamores abajo
De la miel, distancia de caricias mana el torrente.
Una vida ciega en el subsuelo, galopa el rastro
Postrero con fugitivas quepis de viento.
No veo los caballos que vigilan los confines,
Hosca la frazada que aletea de los pájaros. Hosco
El tiempo mudo, el día que no mitiga las páginas
De la herrumbre sobre el sobresalto. Sedante
Esta íntima tiniebla del muérdago y el epazote.
La oscuridad in promptus hace alardes de tierra
Bajo fondo, esbozadas sombras en las agujas
De un horizonte hecho de tantas dudas. Cicatrices
Como el papel arrugado sobre las miradas.
Trato de abrir senderos: —y entre más, la voz pierde
Su mansedumbre de cordero, de anclas sobre el labio
De lo incierto, muchas veces aquietado
En las palabras graves. La noche labra su propia
Piedra, el barbecho deshecho por el pulso, los ecos
Profundos donde no camina nadie, sino por atajos.
No moriré huérfano entre tantos zumos exhaustos.
Ho hay aliento sin boca apuntalando el horizonte.
No hay guerras que concluyan sin un cese de hostilidades,
No hay poema inútil si el insomnio lo provoca.
El mar siempre se fuga a través de los espejos.
La espuma huye cuando el agua toma ventaja de sí misma.
Los invernaderos son cámaras donde el instinto
Juega a la intimidad de la madera. —las puertas
Se hallan en los espejos invisibles del aire, en el ajedrez
De la arena, en las piedras como pisapapeles de las colmenas.
Sólo las palabras no entran por los ojos. Las dudas hacen
Más espesa la niebla —ser o no ser— ecuación imperfecta
En el sedimento sin campanas de la cebada.
La luz espanta entre cuchillos enfurecidos, los ojos plenos
En los escobetones de la congoja, —el ansia acurrucada
Es un absurdo que no resucita muertos, ni rejuvenece
Las llaves de las alas, ni goza de la embriaguez de las campanas.
Los meses resultan incompletos en las infusiones
Del índigo, en la pálida mirada del ajonjolí,
Entre el sueño que lleva vientos oscilantes sin fenecer sol
Y ventanas, por muy distante que esté la orilla, el faro
Donde el tabaco, se convierte en antiséptico como la altamisa.
Desde la pasión del apio, rumian los mundos fugitivos de la tierra.
Yo me quedo, sin embargo, en el brocal de la Hierba Santa,
Esperando una tasa de quina para limpiar el césped
De esta lluvia, a ratos enemiga del júbilo…

(Cerrado el abraso, la ceniza hace lo suyo. Callada la herida,
Hay que releer la Pedagogía del oprimido, los Manuales
Para la Defensa de la Seguridad Nacional, los Documentos
Desclasificados de la CIA, a Hitler, a Marx, seducir las ofrendas
Del Día de la Cruz, aprender in situ las pesadillas de las monjas).

Sólo las llaves del subsuelo carecen de artificialidad:
Así está escrito en las escaleras de las venas, en estas
Lágrimas tras la ventana de la noche.
Así, a solas la sombra de la Esperanza, doliente lluvia,
La zarzaparrilla gris de los relámpagos, la prisa del grito
En los ríos perdidos de las sienes, roca en la cama,
O acaso hielo como una parábola desangrada, —fuego
Absoluto, trasegado de la ráfaga, humano desvelo de mi escritura.
Barataria, 07.VIII.2009

Sembla malaltia aquest exercici de despullar- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Edgar Degas

Sembla malaltia aquest exercici de despullar-te
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Mi ventaja es que tengo el corazón marsupial
Me río a carcajadas de su fabulosa mazmorra…
ROQUE DALTON

Ja sembla malaltia aquest exercici de despullar-te.
Què diran els meus lectors d’aquestes nits amb cavallets
De mar? D’aquest escorrim d’aiguardent al costat
Del meu llit? —Potser em torní bèstia a falta
De la teua companyonia de sweet twilight, 0 sweet Savage?
No sé si hi ha lliçó en aquesta platja suïcida d’arrops.
En aquest pervindre de tombes èbries,
En aquest sabó de porc en trossets de la meua ànima.
La tempesta sempre és un paper descolorit,
En la llet dels abruptes, glop amarg que vessa
La porcellana de la pornografia, ací on no ets
I hauries de jugar a l’adultesa amb culleres soperes.
(Cap argument no pot desqualificar la validesa del desig,
O llegir les estadístiques de les estàtues,
Desacralitzar les aixelles del jolivert, mossegar l’arena
Dels pronòstics que fan els metereòlegs,
Invocar aquest tròpic halat amb jovades de bous.
Cap llum no és massa petita que la llum de la poesia,
Per més que les eles servesquen de bastons
I no d’espàtules per a anar esgarrapant el món.
El filferro dels camallargs s’esdevé patètic a la finestra,
Sobretot quan els cabells es tornen òpera
En la boira. No sé si sempre hi ha liquidesa en el silenci
O en la transparència, en els papaturros de la ferida,
En la sobretaula del paludisme en aquestes regions,
On la pobresa ocupa la taula més gran. Tot i així,
Hi ha llavatoris fixos i desinfectants, galetes
A les cadires plàstiques que usen els xiquets,
I quallada amb truita torrada al pedrís de la cuina.
Mai no t’astores dels monosíl·labs de la llum,
Ni del marquesot que colpeja els atris de les esglésies.
Sovint el fetge de la soledat és sord:
I les folloles amb mel no donen massa bitllets.
Al cine mut coneguí les bicicletes agres de la miopia,
Les transfusions de sang als Reality show,
Mai no aplegà la herència familiar per a comprar la pluja,
A perpetuïtat als meus ulls ets un indret desitjat,
Així com una postal de París i la Torre Montparnasse,
Per no mencionar el condol d’una estela del Tikal…
És més fàcil trobar l’agulla al paller que el teu silenci.
A voltes el dubte és més patètic que els alls i el tabac.
L’arna rosega els reixats de filferro del llit, flota
La retòrica dels sofistes al paisatge)…
Però la història no marxa en tricicles per a infants inermes.
La naturalitat ha de ser sempre un joc memorable,
Per als que pintar parets i tanques publicitàries i tot.
El rellotge del temps dels cavallers traspassa tots els espills.
Alguna vegada la fam s’assacià als deserts,
Entre orgàsmics oasis, entre dunes sagnants?
—Tu i jo afaitant la demografia, pensant en una fotografia
De playboy respirant el calentament global del racionalisme.
Reencarnats Fènix de Hollywood…
Baratària, 06.VIII.2009

Parece enfermedad este ejercicio de desnudarte

Mi ventaja es que tengo el corazón marsupial
Me río a carcajadas de su fabulosa mazmorra…
ROQUE DALTON

Ya parece enfermedad este ejercicio de desnudarte.
¿Qué dirán mis lectores de estas noches con caballitos
De mar? ¿De este puchito de aguardiente al lado
De mi cama? —¿Acaso me volví bestia a falta
De tu compañía de sweet twilight, 0 sweet Savage?
No se si hay moraleja en esta playa suicida de melcochas.
En este porvenir de tumbas ebrias,
En este jabón de tunco en pedacitos de mi alma.
La tempestad siempre es un papel descolorido,
En la leche de los abruptos, trago amargo que vomita
La porcelana de la pornografía, ahí donde no estás
Y debieras jugar a la adultez con cucharas soperas.
(Ningún argumento puede descalificar la validez del deseo,
O leer las estadísticas de las estatuas,
Desacralizar los sobacos del perejil, morder la arena
De los pronósticos que hacen los metereólogos,
Invocar este trópico halado con yuntas de bueyes.
Ninguna luz es demasiado pequeña que la luz de la poesía,
Aún cuando las eles sirvan de bastones
Y no de espátulas para ir escarbando el mundo.
El alambre de los zancudos resulta patético en la ventana,
Sobre todo cuando los cabellos se vuelven ópera
En la niebla. No sé si siempre hay liquidez en el silencio
O en la transparencia, en los papaturros de la herida,
En la sobremesa del paludismo en estas regiones,
Donde la pobreza ocupa la mesa más grande. Aún así,
Hay lavatorios fijos y desinfectantes, semitas
En las sillas plásticas que usan los niños,
Y cuajada con tortilla tostada en el poyetón de la cocina.
Nunca te espantes de los monosílabos de la luz,
Ni del marquesote que golpea los atrios de las iglesias.
A menudo el hígado de la soledad es sordo:
Y las hojuelas con miel no dan muchos billetes.
En el cine mudo conocí las bicicletas agrias de la miopía,
Las transfusiones de sangre en los Reality show,
Nunca alcanzó la herencia familiar para comprar la lluvia,
A perpetuidad en mis ojos sos un sitio deseado,
Así como una postal de París y la Torre Montparnasse,
Por no mencionar el luto de una estela del Tikal…
Es más fácil hallar la aguja en el pajar a tu silencio.
A veces la duda es más patética que los ajos y el tabaco.
La polilla roe las alambradas de la cama, flota
La retórica de los sofistas en el paisaje)…
Pero la historia no anda en triciclos para niños inermes.
La naturalidad debe ser siempre un juego memorable,
Aún para los que pintan paredes y vallas publicitarias.
El reloj del tiempo de los caballeros traspasa todos los espejos.
¿Alguna vez el hambre se sació en los desiertos,
Entre orgásmicos oasis, entre dunas sangrantes?
—Vos y yo afeitando la demografía, pensando en una fotografía
De playboy respirando el calentamiento global del racionalismo.
Reencarnados Fénix de Hollywood…
Barataria, 06.VIII.2009

Lament del viatger-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Artesanía para viajeros






Lament del viatger
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

A voltes el vent venta els somnis fatigats.
La fatalitat sempre es fa mar als ulls.
La fel sempre ens depara armaris desballestats.
Els viatges sempre passen per sopors submergits
Als pòmuls dels somnis, als racons
De la il·lusió, branques lentes sobre el forcat.
L’escuma vetla els enderrocs dels colors:
El para-sol de l’arc del sol convertit en vestimenta,
La sutja que toque damunt del sostre dels teulats
En ciutats on la tristesa és un lament.
(La teua cabellera negra em recorda totes les nits
Juntes que passí entre rius i arbres; podries prendre’t
Un glop de dialèctica per a digerir els xocotes corona
Del poeta, sense defugir el gènere i certa prepotència
Intel·lectual, mai no parlàrem de llinatges en la ferida;
A voltes només en teoria es propaga el tu a tu,
I es neguen cèntims d’estima o solidaritat.
No cal aqueix clima de suspens i misteri,
La nit m’ahuca quan vull parlar amb tu,
Passe enrabiades on no caben les paraules, sinó
ossos simulats de ramats, salsitxes de cavalls.
En la teua cabellera negra la Kodak fa experiments.
Voldria tindre’t ací la meu pit de rober humit.
Aconseguirem parlar com els lloros femelles engabiades
En la cabellera negra de l’ambigüitat amb ocells
Tropicals i no justament mediterranis.
Perquè sone la farina dels porus és menester donar
Salts mortals, eixir de compres per mercats bruts,
Angelitzar els semàfors d’Heràclit, oficiar la luxúria
Per se de l’església, o senzillament riure’s de les tragèdies
Del veïnat, escoltar els consells de l’artifici
I fer un alliberament homèric de la fe. L’erudició
La deixe perquè s’embriague la geografia.
Aquest dolor és tan sols un granet de dacsa al meu pit.
Hi ha d’altres dolors més forts: no poder besar la sesta
De l’engrut, la vellositat verda de la teua harmonia,
La mel negra de la teua negror que em crema
En la sordidesa de les nines quan invoque des de la trona,
Els Manuals o Manifest de la cultura).
A voltes el temps es torna una bèstia grunyidora.
Tan a prop de la meua matèria, et desitge a la velocitat de la llum.
Verge, no. Semblaria un avorrit curtmetratge.
Solemne, no. Vull materialitzar-te al meu coixí
Amb tota la suor dels satèlits o de la selva.
Apostar-li als ulls oberts de les esferes —mastegar
Cabals de quallatinta, rosegar sense mida el desvetlament.
En aquest raig de pedres a la sabata, hi ha aigües
Que passen com un riu d’àvids dents…
—Diuen que és la pluja la que arrossega camallargs frenètics,
O estridències en raïm de trull trapiches, ganivets trencats
En aquesta història de la gola…
Baratària, 05.VIII.2009

Lamento del viajero

A veces el viento avienta los sueños fatigados.
La fatalidad siempre se hace mar en los ojos.
La hiel siempre nos depara armarios desvencijados.
Los viajes siempre pasan por sopores sumergidos
En los pómulos de los sueños, en los rincones
De la ilusión, ramas lentas sobre el arado.
La espuma vela los escombros de los colores:
La sombrilla del arco iris convertida en vestimenta,
El hollín que toco sobre el techo de los tejados
En ciudades donde la tristeza es un lamento.
(Tu cabellera negra me recuerda todas las noches
Juntas que pasé entre ríos y árboles; podrías tomarte
Un trago de dialéctica para digerir los jocotes corona
Del poeta, sin esquivar el género y cierta prepotencia
Intelectual, nunca hablamos de linajes en la herida;
A veces sólo en teoría se propaga el tú a tú,
Y se niegan centavos de cariño o solidaridad.
No es necesario ese clima de suspenso y misterio,
La noche me abuchea cuando quiero hablar contigo,
Paso perreras donde no caben las palabras, sino
Huesos simulados de reses, salchichas de caballos.
En tu cabellera negra la Kodak hace experimentos.
Quisiera tenerte aquí en mi pecho de ropero húmedo.
Lograremos hablar como las loras enjauladas
En la cabellera negra de la ambigüedad con pájaros
Tropicales y no precisamente mediterráneos.
Para que suene la harina de los poros hay que dar
Saltos mortales, salir de compras por mercados sucios,
Angelizar los semáforos de Heráclito, oficiar la lujuria
Per se de la iglesia, o simplemente reírse de las tragedias
De la vecindad, escuchar los consejos del artificio
Y hacer una liberación homérica de la fe. La erudición
La dejo para que se embriague la geografía.
Este dolor es apenas un grano de maicillo en mi pecho.
Hay otros dolores más fuertes: no poder besar la siesta
Del engrudo, la vellosidad verde de tu armonía,
La miel negra de tu negrura que me quema
En la sordidez de las pupilas cuando invoco desde el púlpito,
Los Manuales o Manifiesto de la cultura).
A veces el tiempo se vuelve una bestia gruñona.
Tan cerca de mi materia, te deseo a la velocidad de la luz.
Virgen, no. Parecería un aburrido cortometraje.
Solemne, no. Quiero materializarte en mi almohada
Con todo el sudor de los satélites o de la selva.
Apostarle a los ojos abiertos de las esferas —masticar
Caudales de cuajatinta, roer desmedidamente el desvelo.
En este chorro de piedras en el zapato, hay aguas
Que pasan como un río de ávidos dientes…
—Dicen que es la lluvia la que arrastra zancudos frenéticos,
O estridencias en racimo de trapiches, mojarras quebradas
En esta historia de la garganta…
Barataria, 05.VIII.2009

Destí amb rellotges somorgollats-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Destí amb rellotges somorgollats
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

En cada rellotge hi ha epitafi d’hores i minuts i segons.
Fulles famolenques i paraules. Dèbils remolins,
Escales on el núvol arriba a port sense entropessades.
Parlen els trens en cada minutera, les voravies
Obeients a la brea de la nit. Sonàmbuls balcons
I faristols, peixeres com acordeons impacients de boques,
Ecos al port dels dits, rostres a l’itinerari de les agulles,
—Desbocades hores a la llum inescrutable de les aigües.
A dalt dels meridians, foscos i erràtics els ulls;
L’alé a ritme de túniques fugaces. Cenyida alienació
De la nit dins dels himnes, de les constel·lacions
Menors de les ales, de la vespra a l’obscur, riu de vesprada
Mossegant l’entropessada del vent en la seua frontera espellegada.
Tremolen els camins en cada plec dels llençols. En cada boca
Les rugues, les mácules acumulades de les campanes, les pàgines
Feréstegues de cada llunyania, la carícia al voltant dels fluids de la vigília.
Els rellotges tenen la redonesa de la congoixa, la menta de la sang
A les ribes de la llum, els remolins forjats pels galls de baralla,
Els clixés de la ràfega, els records asclats de les panolles.
—Els somnis també erigits en plena foscor.
Els temporals que trenquen els cristalls, les enrunes de museus,
El calendari inacabat dels microbis, els ulls arenosos
De la nostàlgia en temps en què la grip aviar i porcina han sigut frau.
Ja he perdut la memòria i també la llum. Ja he perdut els ulls
Dels exègetes, el dolor de les formes trigonomètriques,
Els consells que es resisteixen a les llàgrimes, les lliçons musculars
Dels atletes, les espàtules dels ocells quan volen picotejar
El rostre de certes fadrines en ventalls de foc.
Ja he lliurat guerres i gemecs, pantaixos calcinants, banderes de saliva,
Ventres nus a les piràmides dels meus dits, alguna tempesta
D’alambins, branques trencades damunt de la cabellera de l’arc del cel,
Llavis retentint de pólvora, muts talons endredats en ell fum
De les hipotenuses, en les aus triangulars de la carn.
Ja he oblidat els set cels de l’oblit: —La cançó dels pirates,
La línia rural dels bulliments de l’alfàbega, l’espill del meu mateix
Manicomi, les aspes verticals dels xufles, la tristesa cadavèrica
De les cincuies, i aqueixa veu, lenta o abstreta de les formigues
Dissoltes als carrers de la meua sang, als fonells de les meues ungles.
Ja he oblidat l’ardor dels rellotges en els segles de la meua memòria
Paleolítica: —I, tanmateix, hi ha besllums de les brases i pergamins
Imponents que no serveixen per a manta, sinó per a encatifar els nostres
Peus nus, la resina corpulenta de les creus en pulmons apinyats.
Dia rere dia ens esdevenen horitzons de minotaures,
Cíclops aguaits, cruixits d’un llit abissal, por a l’eco i els murs,
Pors al bullir del bes, mil·lenàries àguiles juguen a l’astor,
—Hi haurá llum en apoplexia de tanta teoria? Als ulls que et miren
Reprimit, cap el món, la trama de les miquetes, els noms
Comptats de carrers inesgotables, el màgnum compromés de les ales,
Els solsticis a la truita dels gossos, el para-sol dels fongs
Al cos de la meua mateixa nostàlgia, l’huracà a flor de pell
Amb els seus mateixos estrèpits, el destí els llavis del qual sagnen:
Flueix el manifest del temps al cor rebel dels rellotges.
Baràtaria, 04.VIII.2009

Destino con relojes sumergidos

En cada reloj hay epitafio de horas y minutos y segundos.
Hojas hambrientas y palabras. Débiles remolinos,
Escaleras donde la nube llega a puerto sin tropezones.
Hablan los trenes en cada minutera, las aceras
Obedientes a la brea de la noche. Sonámbulos balcones
Y atriles, peceras como acordeones impacientes de bocas,
Ecos en el puerto de los dedos, rostros en el itinerario de las agujas,
—Desbocadas horas a la luz inescrutable de las aguas.
En lo alto de los meridianos, oscuros y errátiles los ojos;
El aliento a ritmo de túnicas fugaces. Ceñida enajenación
De la noche adentro de los himnos, de las constelaciones
Menores de las alas, de la víspera a lo oscuro, río de tarde
Mordiendo el traspiés del viento en su frontera desollada.
Tiemblan los caminos en cada pliegue de las sábanas. En cada boca
Las arrugas, las máculas acumuladas de las campanas, las páginas
Hurañas de cada lejanía, la caricia en torno a los fluidos de la vigilia.
Los relojes tienen la redondez de la congoja, la menta de la sangre
A las orillas de la luz, los remolinos forjados por los gallos de pelea,
Los clisés de la ráfaga, los recuerdos astillados de las mazorcas.
—Los sueños también erigidos en plena oscuridad.
Los temporales que rompen los cristales, los escombros de museos,
El calendario inacabado de los microbios, los ojos arenosos
De la nostalgia en tiempos donde la gripe aviar y porcina han sido fraude.
Ya he perdido la memoria y también la luz. Ya he perdido los ojos
De los exégetas, el dolor de las formas trigonométricas,
Los consejos que se resisten a las lágrimas, las lecciones musculares
De los atletas, las espátulas de los pájaros cuando quieren picotear
El rostro de ciertas muchachas en abanicos de fuego.
Ya he librado guerras y gemidos, jadeos calcinantes, banderas de saliva,
Vientres desnudos en las pirámides de mis dedos, alguna tempestad
De alambiques, ramas quebradas sobre la cabellera del arco iris,
Labios retumbando de pólvora, mudos calcañales enredados en el humo
De las hipotenusas, en las aves triangulares de la carne.
Ya he olvidado los siete cielos del olvido: —La canción de los piratas,
La línea rural de los hervores de la albahaca, el espejo de mi propio
Manicomio, las aspas verticales de los chufles, la tristeza cadavérica
De las cincuyas, y esa voz, lenta o ensimismada de las hormigas
Disueltas en las calles de mi sangre, en los témpanos de mis uñas.
Ya he olvidado el ardor de los relojes en los siglos de mi memoria
Paleolítica: —Y sin embargo, hay destellos de las ascuas y pergaminos
Imponentes que no sirven para cobija, sino para alfombrar nuestros
Pies desnudos, la resina corpulenta de las cruces en apiñados pulmones.
Un día y otro día nos devienen horizontes de minotauros,
Cíclopes acechos, crujidos de un cauce abisal, miedos al eco y los muros,
Miedos al bullir del beso, milenarias águilas juegan al azor,
—¿Habrá luz en apoplejía de tanta teoría? En los ojos que te miran
Reprimido, cabe el mundo, la trama de las migajas, los nombres
Contados de calles inagotables, el magnun comprometido de las alas,
Los solsticios en la tortilla de los perros, la sombrilla de los hongos
En el cuerpo de mi propia nostalgia, el huracán a flor de piel
Con sus propios estrépitos, el destino cuyos labios sangran:
Fluye el manifiesto del tiempo en el corazón rebelde de los relojes.
Barataria, 04.VIII.2009

Viatge d’ocells- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Viatge d’ocells
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Fulles de pols volen per damunt de parets i murs. Cabelleres
Incertes, sines, genolls, ferides redones de rellotge,
Campanes com una bresca encabritada, camins àcids
Nuant la llengua, les venes brunzen, ecos d’ones,
Les lluernes esguitant l’ansietat de les paraules:
El fil gros de la saliva devorant, els peixos tremolant
A la gola, trossos de mans als tossals de la tristesa.
—Llunyana resta l’estrella esbocinada per les meues ungles,
Aquesta fúria errant a les temples de les estàtues, muntanya
De fum a l’espiga de la tempesta, hivern de campanes sèpia,
Pins que el vent tritura amb la seua boca d’elefant,
Viatges d’ocells buscant la llibertat de l’ala, els camins
De la rosada en un port de sal, o en moll de valises.
En la xarxa del calendari les dents masteguen tristeses:
—És la por a trafegar els guacals del deliri?
Les paraules engrogueixen al badall de les campanes,
La gespa estreny i udola, fa huracans a les nines,
Ventalls de sucre la pedra de moldre de l’Esperança.
Aquest crit d’àspera pedra en la llum de l’alfabet, en la crepitació
Dels lorocos, en la flama blava dels llumins, en els ecos
Dels porus a l’hora de dormir, en la soledat dels llençols.
La creu del món ens sacsa amb la seua gravetat d’armari.
L’orenga atraca com un vaixell en l’olfacte. Els brins
Dels somnis, ací, en nit de líquens malèvols, en nit d’aigües
Sense oblit. En tossals de somnis a la vorera de penya-segats .
Pugen les claus polvoritzades d’ombres a nits de canelobres.
Els raspalls de dents grimpen al moll de les dents.
El collar dels sospirs es confon com un túnel de nits
Dolentes, amb aqueixos molins de vent àvids del somni.
Hi ha dies més espessos que la saliva d’un tsunami, que la corfa
Dels cacahuananços, que l’avidesa de les iuques en el seu temporal
Blanc. —Les mamelles de l’auguri s’omplin de sang i finestres.
Al pit cap tota la tinta de l’estrèpit, l’atalaia de les libèl·lules,
Les llengües que apunten al quadern dels llits, al joc
Sense brúixola del mirall, al sonambulisme del balast
A les entranyes, a la caverna de l’alé sense timidesa humana.
Les paraules emmudeixen en la vacil·lació del fum dels cigars.
I, tanmateix, formen terrossos de set, espanten els insectes
Del bosc, aprenen allò necessari en la lliçó diària.
Aqueix pa de l’aire té, però, l’encarnació de l’èter:
El despertar magistral del sabó de bany, la porta pròdiga i audaç
Del suspens, ara on la consciència es fa llavor.
En aquest espill es trenquen les bigues dels vitralls, la pluja alta
Piloteja els papers de les genives, inclina els pètals dels metalls.
El vol gota rere gota munta els cavalls del xiulit.
Les lluernes fan una sola respiració de les parets.
Al port de la nit galopen els rellotges grinyolant les seues agulles.
—Haurà d’acompanyar-me amb peixos l’alba? És només ploma la tendresa?
Hi ha rails on l’arc del cel no camina descalç.
Hi ha violins com vaques flaques en aquest dia; i, tanmateix, les aspes
De l’anhel em guanyen la partida, em guanyen les estelles dels braços.
Baratària, 02.VIII.2009

Viaje de pájaros

Hojas de polvo vuelan sobre paredes y muros. Cabelleras
Inciertas, senos, rodillas, heridas redondas de reloj,
Campanas como un panal encabritado, caminos ácidos
Desnudando la lengua, las venas zumban, ecos de olas,
Las luciérnagas salpicando la ansiedad de las palabras:
El hilo grueso de la saliva devorante, los peces tiritando
En la garganta, pedazos de manos en los cerros de la tristeza.
—Lejana está la estrella trizada por mis uñas,
Esta furia errante en la sienes de las estatuas, montaña
De humo en la espiga de la tormenta, invierno de campanas sepia,
Pinos que el viento tritura con su boca de elefante,
Viajes de pájaros buscando la libertad del ala, los caminos
Del rocío en un puerto de sal, o en muelle de valijas.
En la red del calendario los dientes mastican tristezas:
—¿Es el miedo a trasegar los guacales del delirio?
Las palabras se tornan amarillas en el badajo de las campanas,
El césped aprieta y aúlla, hace huracanes en las pupilas,
Abanicos de azúcar la piedra de moler de la Esperanza.
Este grito de áspera piedra en la luz del alfabeto, en la crepitación
De los lorocos, en la llama azul de los fósforos, en los ecos
De los poros a la hora de dormir, en la soledad de las sábanas.
La cruz del mundo nos sacude con su gravedad de armario.
El orégano atraca como un barco en el olfato. Las hebras
De los sueños, ahí, en noche de líquenes aviesos, en noche de aguas
Sin olvido. En cerros de sueños al borde de acantilados.
Suben las llaves pulverizadas de sombras a noches de candelabros.
Los cepillos dentales trepan al muelle de los dientes.
El collar de los suspiros se confunde como un túnel de noches
Dolientes, con esos molinos de viento ávidos del sueño.
Hay días más espesos que la saliva de un tsunami, que la corteza
De los madrecacaos, que la avidez de los izotes en su temporal
Blanco. —Las mamas del augurio se llenan de sangre y ventanas.
En el pecho cabe toda la tinta del estrépito, la atalaya de las libélulas,
Las lenguas que apuntan al cuaderno de las camas, al juego
Sin brújula del espejismo, al sonambulismo del balasto
En las entrañas, a la caverna del aliento sin timidez humana.
Las palabras quedan mudas en la vacilación del humo de los cigarros.
Y sin embargo, forman terrones de sed, espantan los insectos
Del bosque, aprenden lo necesario en la lección diaria.
Ese pan del aire tiene, no obstante, la encarnación del éter:
El despertar magistral del jabón de baño, la puerta pródiga y audaz
Del suspenso, altar donde la conciencia se hace semilla.
En este espejo se rompen las vigas de los vitrales, la lluvia alta
Pilotea los papeles de las encías, inclina los pétalos de los metales.
El vuelo gota a gota monta los caballos del silbido.
Las luciérnagas hacen una sola respiración de las paredes.
En el puerto de la noche galopan los relojes rechinando sus agujas.
—¿Habrá de acompañarme con peces el alba? ¿Es sólo pluma la ternura?
Hay rieles donde el arco iris no camina descalzo.
Hay violines como vacas flacas en este día; y sin embargo las aspas
Del anhelo me ganan la partida, me ganan las astillas de los brazos.
Barataria, 02.VIII.2009

Hàlit en cavallet d’espills-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Paisaje





Hàlit en cavallet d’espills
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

—zarza en llamas, viento del trópico, meteoro—
Y te hace huir y te hace huir siempre a los lejos…
CÉSAR ROSALES

Terra sóc mentre la meua ombra raja foscos resplendors.
Terra on el crit trenca els parabrises de la claredat.
Terra on les temples deixaren de ser hangars —terra sola,
Devastada en cada paraula de la nit, —glop de boira,
Arrabassats fils, fogueres abjectes a les pedres, sumes
D’hostils claredats: —el roquissar encanudit de les meues despulles.
Les escales cap al cel trontollen. Podré pujar
Amb aquests grillons el ferro dels quals empresona els talons?
—De segurs que es necessita una disfressa per a entrar en aqueixos espills
De silencioses baldes. En aqueix després dels sons.
En la lectura dels mesos levita impunement la foscor.
Qui ocupa les fotografies o els negatius del crepuscle?
Quines ràfegues desvetlen els jardins al rostre? —cada silenci
És un ciri a l’oli, pipes per al paper celofan dels ports,
Líquides agulles damunt dels llavis de les campanes, badall
Que dissol les fulles del vent a les temples…
De sobte un día és menys pesat que la pedra tosca
Del planisferi, que aquell riu esdevingut llumí, ventall trencat de la pluja.
Un dia és menys cert que les bolles a les mans dels xiquets.
Un dia és menys cert que les claus, els pneumàtics o les sabates.
Un dia és menys cert que les aixetes darrere de voravies de cansament,
Cortines entre reixes, records humidint les galtes.
(Tu saps de què parle quan el vidre desafia les paraules,
I als llavis hi ha vestigis de diluvis, somnis sense indults,
I alé que no mor al seu clot. El tul d’allò guanyat és
El contrarostre de la gravidesa nua, fluir que banya l’enjòlit
De la sang, l’ombra que fueteja el desfici del somni).
Tota claredat és fosca a la boca humana: —quan toca hi ha
Una vaga escletxa , eco de cavalls cremats en la llum.
De les tombes del fem, els lliris al darrere d’ulls i balcons,
Hores que al somni cremen com el granit, transides al pols
Dels morts, a la mà de l’infant que aní dibuixant a la terra.
Al fil fugaç de les aranyes bracegen els llumins:
El nostre és un mar d’anticipats ahirs, on la fugacitat
Es tornà eterna; i la saliva, explosiva sang de estams.
Els claus dels armaris cremen en la intimitat dels seus psalms.
Crida l’arena salobrosa de les sabates: els mocadors resulten
Petits per a aquesta història d’engrillonats silogismes.
La set respira o s’inventa. Oblide a voltes els vestits de la penúria,
Els soterranis del verí, el contrasòl de la fantasia,
Els perdigons de la foscor per a armar la ficció de les ràfegues.
Oblide la corrosió de la veritat, foc crispat d’aquest temps.
—Les pors es tornen anònims cavalls, antesala de polsants
Foscors, boca sense brúixola a les mans de l’atzar.
Els dies són menys certs que els analgèsics dissolts
En culleres per a nens, —pols rasant, branques descalces
On els cantons ploren el seu destí trafegat d’ossos.
La calç de les parets s’esberla d’impaciència. No hi ha horaris
Per a aquest foc de la sang. No hi ha rellotge que canvie el sèpia
Per una altra ventúria a la meua mida, per una altra paràbola que restaure
Sense desterrament la mateixa ferida.
En aquesta terra, lliura’ns, Senyor del somni, de l’assot mut
Del dubte, dels ponents llobrecs de les libèl·lules…
Baratària, 31.VII.2009

Hálito en caballete de espejos

—zarza en llamas, viento del trópico, meteoro—
Y te hace huir y te hace huir siempre a los lejos…
CÉSAR ROSALES

Tierra soy mientras mi sombra chorrea oscuros resplandores.
Tierra donde el grito rompe los parabrisas de la claridad.
Tierra donde las sienes dejaron de ser hangares —tierra sola,
Devastada en cada palabra de la noche, —sorbo de niebla,
Arrebatados filos, hogueras abyectas a las piedras, sumas
De hostiles claridades: —el roquedal encanecido de mis despojos.
Las escaleras hacia el cielo tambalean. ¿Podré subir
Con estos grilletes cuyo hierro aprisiona los talones?
—De seguro se necesita un disfraz para entrar a esos espejos
De silenciosas aldabas. A ese después de los sonidos.
En la lectura de los meses levita impunemente la oscuridad.
¿Quién ocupa las fotografías o los negativos del crepúsculo?
¿Qué ráfagas desvelan los jardines en el rostro? —cada silencio
Es un cirio al óleo, pipas para el papel celofán de los puertos,
Líquidas agujas sobre los labios de la campanas, badajo
Que disuelve las hojas del viento en las sienes…
De repente un día es menos pesado que la piedra pómez
Del planisferio, que aquel río vuelto fósforo, roto abanico de la lluvia.
Un día es menos cierto que las canicas en las manos de los niños.
Un día es menos cierto que las llaves, los neumáticos o los zapatos.
Un día es menos cierto que los grifos tras aceras de cansancio,
Cortinas entre rejas, recuerdos humedeciendo las mejillas.
(Tú sabes de lo que hablo cuando el vidrio desafía las palabras,
Y en los labios hay vestigios de diluvios, sueños sin indultos,
Y aliento que no muere en su cárcava. El tul de lo ganado es
El contrarrostro de la gravidez desnuda, fluir que baña el vilo
De la sangre, la sombra que azota la desazón del sueño).
Toda claridad es oscura en la boca humana: —cuando toca hay
Un vago resquicio, eco de caballos quemados en la luz.
De las tumbas del estiércol, los lirios en pos de ojos y balcones,
Horas que en el sueño arden como el granito, transidas al pulso
De los muertos, a la mano del niño que fui dibujando en la tierra.
En el hilo fugaz de las arañas bracean los fósforos:
El nuestro es un mar de anticipados ayeres, donde la fugacidad
Se volvió eterna; y la saliva, explosiva sangre de estambres.
Los clavos de los armarios arden en la intimidad de sus salmos.
Grita la arena salobre de los zapatos: los pañuelos resultan
Pequeños para esta historia de engrillados silogismos.
La sed respira o se inventa. Olvido a veces los vestidos de la penuria,
Los sótanos del veneno, el contrasuelo de la fantasía,
Los perdigones de la oscuridad para armar la ficción de las ráfagas.
Olvido la corrosión de la verdad, crispado fuego de este tiempo.
—Los miedos se vuelven anónimos caballos, antesala de pulsantes
Oscuridades, boca sin brújula en las manos del azar.
Los días son menos ciertos que los analgésicos disueltos
En cucharas para niños, —polvo rasante, ramas descalzas
Donde las esquinas lloran su destino trasegado de huesos.
La cal de las paredes se rompe de impaciencia. No hay horarios
Para este fuego de la sangre. No hay reloj que cambie el sepia
Por otro ventarrón a mi medida, por otra parábola que restaure
Sin destierro la propia herida.
En esta tierra, líbranos, Señor del sueño, del azote mudo
De la duda, de los ponientes lóbregos de las libélulas…
Barataria, 31.VII.2009

Cordatge sense punts cardinals- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga, Campus de la Universidad de Marylhurst,

Lake Oswego, Portland, Oregon




Cordatge sense punts cardinals
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Cada punt cardinal llepa el lacrimal del teulat.
L’ull colpeja la tempesta del vent, les hores
Llancen glopades de transeünts —al pissarró
Del cel, hi ha redoblament de colors i semàfors
Que acosten tota llunyania. Els ulls solars
Dels porus, canvien el sonambulisme dels rius.
Els llibres a l’altura dels gratacels,
Necessiten d’escales per a cobrir tot l’horitzó.
El revés de les palpebres juga als oceans.
Els matins trenquen jugant cigars còsmics.
Una paraula esdrúixola es mou com un tren.
(M’estime les teues cames acèfales i tangencials, el pit
Encabritat de muntanya, la garrotxa dreçada
De les enrunes). Els ulls dormen en un pedestal
D’insomni; bull l’oli trencat a la casserola.
El mormoleig està fet de soledats antigues:
—Xarxes com broma a les mans, llaços des de
La tija als lòbuls, voltes d’ombres.
A les costelles de les persianes no caben els hivernacles.
La llengua traça camins a la peixera de la tendresa.
Els dies són menys certs quan callen els jardins.
La nit trenca les meues ales per a propagar el plor.
Les finestres es tornen bàlsam al fragor de les nines.
Les fragates resisteixen les estelles de les ones:
—La claredat en canvi es perd als calaixos de la nit
Com un fil de corbs penjat dels pals.
Nogensmenys no hi ha treva als canelobres,
Ni al ble rosegat de la fam, ni als filferros
Del suplici, ni als angles obtusos de les voravies.
La matèria s’ofega en l’epíleg de les sabates.
Des del ferment dels molls, la digestió il·lumina
A les terrasses, —vola la llum roja de la lluna
Al damunt de les obligades estovalles del cloroform.
La pluja devora les vitrines humides del pit: i cega
Les ciutats amb la seua pena i cus la pedra de l’estiu.
En l’enjòlit dels punyals, penjolls d’edat irremeiable.
Un món on de sobte la tortura és inapel·lable,
I les bicicletes no ajuden a creuar la llunyania.
De sobte caic no en filigrana, sinó en llosa: aqueixa llosa
Que desvarieja al quadern, sense peus ni tinta.
De sobte el coixí també és càrcer, i en comptes de rialla,
Vénen agonitzants trens a l’alcova —hòsties
Enmig de la boira, flàccides cortines i cavalls de naftalina.
On el rellotge no es menja les campanes? —A la foguera
De la canella on la trementina venta el tren
Dels pins i no llostregen escorxadors, ni llànties cegues.
On la aurora es lleva el vernis i no brama?
—Potser en aquells que sense congoixa deixaren de ser
Transeünt i floreixen a les aixelles de la rosada. Potser
En la rosa fervorosa de l’oblit, somni audaç d’allò viscut
Entre Llàtzers i Ulisses, entre Odisseus i Aquil·les…
Baratària, 30.VII.2009

Cordaje sin puntos cardinales

Cada punto cardinal lame el lagrimal del tejado.
El ojo golpea la tempestad del viento, las horas
Lanzan bocanadas de transeúntes —en el pizarrón
Del cielo, hay redoble de colores y semáforos
Que acercan toda lejanía. Los ojos solares
De los poros, cambian el sonambulismo de los ríos.
Los libros a la altura de los rascacielos,
Necesitan de escaleras para cubrir todo el horizonte.
El revés de los párpados juega a los océanos.
Las mañanas amanecen jugando cigarros cósmicos.
Una palabra esdrújula se mueve como un tren.
(Amo tus piernas acéfalas y tangenciales, el pecho
Encabritado de montaña, la breña empinada
De los escombros). Los ojos duermen en un pedestal
De insomnio; bulle el aceite roto en la cacerola.
El murmullo está hecho de soledades antiguas:
—Redes como bruma en las manos, lazos desde
El tallo a los lóbulos, bóvedas de sombras.
En las costillas de las persianas no caben los invernaderos.
La lengua traza caminos en la pecera de la ternura.
Los días son menos ciertos cuando callan los jardines.
La noche quiebra mis alas para propagar el llanto.
Las ventanas se vuelven bálsamo al fragor de las pupilas.
Las fragatas resisten a las astillas de las olas:
—La claridad en cambio se pierde en los cajones de la noche
Como un hilo de cuervos colgado de los postes.
En todo caso no hay tregua en los candelabros,
Ni en el pabilo raído del hambre, ni en los alambres
Del suplicio, ni en los ángulos obtusos de las aceras.
La materia se ahoga en el epílogo de los zapatos.
Desde el fermento de los muelles, la digestión alumbra
En las azoteas, —vuela la luz roja de la luna
Sobre los obligados manteles del cloroformo.
La lluvia devora las vitrinas húmedas del pecho: y ciega
Las ciudades con su pena y cose la piedra del estío.
En el vilo de los puñales, gajos de edad irremediable.
Un mundo donde de repente la tortura es inapelable,
Y las bicicletas no ayudan a cruzar la lejanía.
De pronto caigo no en filigrana, sino en losa: esa losa
Que desvaría en el cuaderno, sin pies ni tinta.
De pronto la almohada también es cárcel, y en vez de risa,
Vienen agonizantes trenes a la alcoba —obleas de fósforos
Entre la niebla, flácidas cortinas y caballos de naftalina.
¿Dónde el reloj no se come las campanas? —En la hoguera
De la canela donde la trementina avienta el tren
De los pinos y no amanecen mataderos, ni lámparas ciegas.
¿Dónde la aurora se quita el barniz y no brama?
—Quizá en aquellos que sin congoja dejaron de ser
Transeúntes y florecen en las axilas del rocío. —Quizá
En la rosa fervorosa del olvido, sueño audaz de lo vivido
Entre Lázaros y Ulyses, entre Odiseos y Aquiles…
Barataria, 30.VII.2009

Matèria lleu-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Óscar Bluhm, Meissen, Alemania, 1867-1912.





Matèria lleu
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La matèria és lleu entre tu i jo: no pesen les fotografies;
I, tanmateix, ací estan llavis i paraules i mans.
Lents ulls dels dos: aigua del dia al port
De les robes del llit, terra horitzontal on caben els meus pertrets.
Com visc sense finestres en un món d’atzars?
Pit al suc de l’aire, a les andròmines plenes de nostàlgia.
Qui es fia dels dits des de la Bossa de valors,
Des de les campanes d’irresistible afonia, des de les sabates
Ofegades en catifes roges, —símbol d’ares efímeres?
Pensar en la llengua és important quan no dóna dentades.
Pensar en la mort és interessant quan s’ha perdut
La memòria; l’amor val per a omplir el coixí de records:
També com ja digué un poeta, quan no hi ha fam.
El problema que el amor com molts l’entenen,
És com una ciutat en un aparador. —boutique de fantasies.
Sovint està ple de guitarres descalibrades o ocells
Afònics o simplement de gòndoles buides o ungles oliades.
La paraula amor té una boirina d’eucaliptes:
A menys que siga aqueix altre amor llarg dels teulats…
A menys que siga una pàgina innocent de contes de fades.
En la foscor els rellotges rugeixen com un oceà.
En la multitud la gespa es torna una diadema ocre
A les sabates; els penediments a la boca de l’invisible,
Són aqueixa saliva que la lluna beu a les piscines.
Quina classe de vida vindrà en congelades pedres lunars?
—Ombres com crancs sense desguàs tirats a somriures
Sense llanternes, a petites lluernes de tristesa.
Cada dia les falàcies es vénen amb omega-3 plus en tot el planeta.
(I tu pensant que el poeta fa diners amb els seus versos,
Quan és el seu cap el que està atapeït d’ombres
I allò que escriu és sovint una pèrdua de temps per a
Mantindre els pilars de la llar, i vestir més o menys decentment).
Malgrat aquesta introspecció sense estovalles, vull vocals
A borbolles de la teua, la fogassa de les teues sines analfabetes,
Les estrofes de les teues extremitats al pati de ma casa,
La fogassa del teu pubis per a estendre la meua llengua com pedals
Blaus i després erigir la simetria dels bancs de peixos.
Al capdavall podem guardar la cuina a les butxaques
I fer dels ulls una llum pròxima als vaixells.
Sabem que des dels grans centres del poder es fonen
Les aixelles, i que les cèl·lules mare no canviaran el smog
En carrers de fosca luxúria. No deixarà de ser arna el rostre,
Ni esl teus cossets substituiran la venda de vegetals al Mercat.
Quan serem ancians segurament esborrarem les distàncies:
El pa que no arribà a la porta, les bombes que trencaren
Les nostres vísceres, els condons que mai no usàrem com biberons,
Les ombres de l’autoritat que ens donaren nits dolentes,
Les llàgrimes que alteraren l’esperma de les espelmes…
La matèria és lleu com la lluna penjada d’un reixat:
—I tanmateix, perdem el temps, segles, buscant
El resplendor en un malson de mosques amb querosén
Baratària, 27.VII.2009

Materia leve

La materia es leve entre vos y yo: no pesan las fotografías;
Y sin embargo, ahí están labios y palabras y manos.
Lentos ojos de los dos: agua del día en el puerto
De las cobijas, tierra horizontal donde caben mis pertrechos.
¿Cómo vivo sin ventanas en un mundo de azares?
Pecho en el zumo del aire, en los trastos llenos de nostalgia.
¿Quién se fía de los dedos desde la Bolsa de valores,
Desde las campanas de irresistible afonía, desde los zapatos
Ahogados en alfombras rojas, —símbolo de altares efímeros?
Pensar en la lengua es importante cuando no da dentelladas.
Pensar en la muerte es interesante cuando se ha perdido
La memoria; el amor vale para llenar la almohada de recuerdos:
También como ya dijo un poeta, cuando no hay hambre.
El problema que el amor como muchos lo entienden,
Es como una ciudad en un escaparate. —boutique de fantasías.
A menudo está lleno de guitarras descalibradas o pájaros
Afónicos o simplemente de góndolas vacías o uñas aceitadas.
La palabra amor tiene una neblina de eucaliptos:
A menos que sea ese otro amor largo de los tejados…
A menos que sea una página inocente de cuentos de hadas.
En la oscuridad los relojes rugen como un océano.
En la multitud el césped se vuelve una diadema ocre
En los zapatos; los remordimientos en la boca de lo invisible,
Son esa saliva que la luna bebe en las piscinas.
¿Qué clase de vida vendrá en congeladas piedras lunares?
—Sombras como cangrejos sin desagüe echados a sonrisas
Sin linternas, a pequeñas luciérnagas de tristeza.
Cada día las falacias se venden con omega-3 plus en todo el planeta.
(Y vos pensando que el poeta hace dinero con sus versos,
Cuando es su cabeza la que está atestada de sombras
Y lo que escribe es a menudo una pérdida de tiempo para
Mantener los pilares del hogar, y vestir más o menos decente).
A pesar de esta introspección sin manteles, quiero vocales
A borbotones de tu boca, la hogaza de tus senos analfabetos,
Las estrofas de tus extremidades en el patio de mi casa,
La hogaza de tu pubis para extender mi lengua como pedales
Azules y luego erigir la simetría de los cardúmenes.
A fin de cuentas la cocina podemos guardarla en los bolsillos
Y hacer de los ojos una luz próxima a los barcos.
Sabemos que desde los grandes centros del poder se derriten
Las axilas, y que las células madre no cambiarán el smog
En calles de oscura lujuria. No dejará de ser polilla el rostro,
Ni tus corpiños sustituirán la venta de vegetales en el Mercado.
Cuando seamos ancianos seguramente borraremos las distancias:
El pan que no llegó a la puerta, las bombas que rompieron
Nuestras vísceras, los condones que nunca usamos como biberones,
Las sombras de la autoridad que nos dieron malas noches,
Las lágrimas que alteraron la esperma de las velas…
La materia es leve como la luna colgada de una verja:
—Y no obstante, perdemos el tiempo, siglos, buscando
El resplandor en una pesadilla de moscas con kerosene.
Barataria, 27.VII.2009

Antics fantasmes de l’hivern-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

EdgarDegas-After the Bath




Antics fantasmes de l’hivern
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Damunt de les rajoles els antics fantasmes de l’hivern.
Els fidels a l’ombra del seu mateix laberint,
Ací l’alé àrid a les finestres, letanies de llençols
Sense dir nosaltres —dispergits coltells en lligalls
De multitud, sostenidors sense colors davall de la nit.
Algú es menja les burilles a la via pública: en fila
Índia masteguen la cendra dels llocs comuns.
De sobte els carrers respiren pregons trancadissos.
—Móns negres, trossos de rellotge als llits de l’extermini.
Als confins de l’horitzó, hi ha pecats originals?
—Hi ha portes i la nit disparant crits, hi ha guerres
Les llengües de les quals fan gemecar els transistors.
Cadenes en les hostes de l’enyorament, segles fundats
En la saliva, sembres fundades en l’atuixegament .
Un altre món despulla la memòria entre desvalits hàlits.
Ares de porcellana s’acumulen a les llàgrimes.
No és d’estranyar la remota llum dels ciris,
El fum terrestre dels pensaments, els sants olis,
L’almoina o el delme, el silenci que vigila les hores.
La nit s’ha tornat espasa o simple insígnia:
—Ceguesa on l’encens enrogeix. Emboscada
Fortuïta del calendari, brasa on les seues branques cruixen.
Escric sense torxes amb la veu sempre insegura
Tocant la humitat de les vespres.
Descendesc fins als llençols de l’humus, sense porta
Que detinga el torrent, sense oblidar sovint les fulles
Seques de l’ànsia, els animals prims de l’entranya.
No hi ha música als lliris de les tombes, ni als espills,
Ni a la boca que es perd a la foguera, de tanta espera.
No em serveix la llengua amb el seus paperets del cap de semana;
No em serveixen les dents sense boganvil·lies nupcials,
No em serveix l’escuma de la pluja ni el crit del vent.
La fatiga és imminent al conjur de la cendra.
La brisa tan sols és una invenció de les onades: d’aqueixes onades
En raïms de vaixell sense port. Als matins, la donzella
Que somie sap a estampa penjada de les parets.
L’edifici de les meues penúries no alberga aurores colosals,
Només ràfegues on l’atzar és més poderós a la realitat.
Des de sempre em cremen els naips del mirall:
—Sempre fon ungit amb els tràfecs de les enrunes.
Mai les paràboles no han emplenat cellers buits,
O almenys mai no he vist el tràfec dels seus blens.
Entre un meridià i l’altre es pengen els tuguris a les mans.
Açò és tan cert com els set espills del poeta,
Als escalons de les finestres proscrites de la premonició.
A voltes els ocells només són cimbells del desvetlament,
Secretes claus, vespers, aire on les imatges
Es dupliquen i formen un àlbum intransitable.
A voltes la raó tan sols és un rastre de subtils al·legories.
Baratària, 25.VII.2009

Antiguos fantasmas del invierno

Sobre las baldosas los antiguos fantasmas del invierno.
Los fieles en la sombra de su propio laberinto,
El aliento ahí árido en las ventanas, letanías de sábanas
Sin decir nosotros —dispersos cuchillos en legajos
De multitud, sostenes sin colores bajo la noche.
Alguien se come las colillas en la vía pública: en fila
India mastican la ceniza de los lugares comunes.
De repente las calles respiran fondos quebradizos.
—Mundos negros, pedazos de reloj en las camas del exterminio.
En los confines del horizonte, ¿hay pecados originales?
—Hay puertas y la noche disparando gritos, hay guerras
Cuyas lenguas hacen gemir los transistores.
Cadenas en las huestes de la añoranza, siglos fundados
En la saliva, siembras fundadas en el agobio.
Otro mundo desnuda la memoria entre desvalidos hálitos.
Altares de porcelana se acumulan en las lágrimas.
No es de extrañar la remota luz de los cirios,
El humo terrestre de los pensamientos, los santos óleos,
La limosna o el diezmo, el silencio que vigila las horas.
La noche se ha vuelto espada o simple insignia:
—Ceguera donde el incienso enrojece. Emboscada
Fortuita del calendario, brasa donde sus ramas crujen.
Escribo sin antorchas con la voz siempre insegura
Tocando la humedad de las vísperas.
Desciendo hasta las sábanas del humus, sin puerta
Que detenga el torrente, sin olvidar a menudo las hojas
Secas del ansia, los animales flacos de la entraña.
No hay música en los lirios de las tumbas, ni en los espejos,
Ni en la boca que se pierde en la hoguera, de tanta espera.
No me sirve la lengua con confeti del fin de semana;
No me sirven los dientes sin buganvillas nupciales,
No me sirve la espuma de la lluvia ni el grito del viento.
La fatiga es inminente en el conjuro de la ceniza.
La brisa sólo es una invención del oleaje: de ese oleaje
En racimos de barco sin puerto. En las mañanas, la doncella
Que sueño sabe a estampa colgada de las paredes.
El edificio de mis penurias no alberga auroras colosales,
Sólo ráfagas donde el azar es más poderoso a la realidad.
Desde siempre me queman los naipes del espejismo:
—Siempre fui ungido con los trasiegos de los escombros.
Jamás las parábolas han llenado bodegas vacías,
O por lo menos nunca he visto el trasiego de sus pabilos.
Entre un meridiano y otro se cuelgan los tugurios en las manos.
Esto es tan cierto como los siete espejos del poeta,
En los peldaños de las ventanas proscritas de la premonición.
A veces los pájaros sólo son señuelos del desvelo,
Secretas llaves, avisperos, aire donde las imágenes
Se duplican y forman un álbum intransitable.
A veces la razón sólo es un rastro de sutiles alegorías.
Barataria, 25.VII.2009

Darrera carn del somni-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

René François Magritte, Lessines, Bélgica, 1898–1967.





Darrera carn del somni
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Vegetals quaderns a la fulla de la mà,
La templa invertida a la llum de la pell, l’aire
Líquid travessant les venes, crits de sofre
Cremen les ales, violents cossos devasten
Les meues nines, grocs d’espases llauren
Els porus. (Què resta després dels estèrils
Dies de la nit? —llànguides cendres que la boira
Beu a glops, vent de cavalls en fogueres
Arrabassades, llampecs esmolats a la recerca del despull).
Damunt de les pedres el pit es torna espasa.
El vent no té sentit en les nits de fred.
(Tu que donares els teus llavis a la nit, tampoc
No téns sentit quan l’hivern ofega els espills)
—La foscor dels somnis manquen de lectures:
El poema és l’espill silenciós de la levitació,
Els parèntesis em serveixen per a replantejar el crepuscle,
O veure’t arquejada en l’ambigüitat de les fotografies.
Em fa igual l’experiència de l’arc del cel amb els ulls
Closos, els jardins negres obligats
A escriure als meus ulls —la nit del rostre
Escrivint paraules de sutja a l’oli.
És per a riure’s la serpent al fum del meu cigarret.
És per a plorar la teua pell estesa als meus ulls
Com llòbrec planisferi, tombada a la cova del vent.
La infantesa sempre em porta petits rèptils:
La màquina de cosir de ma mare al passadís
Dels lorocos, en l’herba de la sang del pedrissot,
A la figuera com ventalls de tafetà. Tombes
Remogudes de les meues nines, verdes ombres
Del calendari, ací als meus cabells d’impossible
Respiració. —Cada hora viu al seu aire.
L’oblit és un claustre sense memòria — A vegades
Vull oblit; altres vegades memòria. (A voltes vull
La brúixola dels teus lòbuls; les dents sense refredament,
El cos sencer del poema —O només els llavis,
O només les teues mans, o només els teus peus de quadern).
Per a veure les imatges del dia enderroque els paraigües.
Quan camine m’enamore de les pedres:
Una a una compte les seues ferides, els tràfecs ampollats,
Els violins de les carretes a despit de cascos,
El dia complet amb brunzir de fantasmes.
Les coves de la memoria tardejada al meu somrís
De guarumo arquejat a les persianes del paisatge.
(I tu què fas arrelada als naips del meu pit,
Espills de cavalls, amb cresol d’efímer repic?
—Clavar impúdica, la carn del meu ermini,
En aqueixa darrera carn que deixen les mitologies.
Buidar el món i suspendre els somnis, pou
Del dia en l’ombra del guerrer, cortina
la densitat de la qual deté els passos del terbolí.
Baratària, 23.VII.2009

Postrera carne del sueño

Vegetales cuadernos en la hoja de la mano,
La sien invertida en la luz de la piel, el aire
Líquido atravesando las venas, gritos de azufre
Queman las alas, violentos cuerpos devastan
Mis pupilas, amarillos de espadas labran
Los poros. (¿Qué queda después de los estériles
Días de la noche? —lánguidas cenizas que la niebla
Bebe a sorbos, viento de caballos en hogueras
Arrebatadas, relámpagos afilados en pos del despojo).
Sobre las piedras el pecho se vuelve espada.
El viento no tiene sentido en las noches de frío.
(Vos que diste tus labios a la noche, tampoco
Tienes sentido cuando el invierno ahoga los espejos)
—La oscuridad de los sueños carecen de lecturas:
El poema es el espejo silencioso de la levitación,
Los paréntesis me sirven para replantear el crepúsculo,
O verte arqueada en la ambigüedad de las fotografías.
Me da igual la experiencia del arco iris con los ojos
Cerrados, los jardines negros obligados
A escribir en mis ojos —la noche del rostro
Escribiendo palabras de hollín al óleo.
Es para reírse la serpiente en el humo de mi cigarro.
Es para llorar tu piel tendida en mis ojos
Como lóbrego planisferio, volcada en la cueva del viento.
La infancia siempre me trae pequeños reptiles:
La máquina de coser de mi madre en el corredor
De los lorocos, en la cuajatinta del poyetón,
En la higuera como abanicos de tafetán. Tumbas
Removidas de mis pupilas, verdes sombras
Del calendario, aquí en mis cabellos de imposible
Respiración. —Cada hora vive a su manera.
El olvido es un claustro sin memoria — A veces
Quiero olvido; otras veces memoria. (A veces quiero
La brújula de tus lóbulos; los dientes sin resfrío,
El cuerpo entero del poema —O sólo los labios,
O sólo tus manos, o sólo tus pies de cuaderno).
Para ver las imágenes del día derribo los paraguas.
Cuando camino me enamoro de las piedras:
Una a una cuento sus heridas, los trajines ampollados,
Los violines de las carretas a falta de cascos,
El día completo con zumbido de fantasmas.
Las cuevas de la memoria atardecida en mi sonrisa
De guarumo arqueado en las persianas del paisaje.
(¿Y vos qué hacés enraizada en los naipes de mi pecho,
Espejo de caballos, con candil de efímero repique?
—Clavar impúdica, la carne de mi armiño,
En esa postrera carne que dejan las mitologías.
Vaciar el mundo y suspender los sueños, pozo
Del día en la sombra del guerrero, cortina
Cuya densidad detiene los pasos del torbellino.
Barataria, 23.VII.2009