Pinzell damunt de tela-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Fotografía: Marais Poitevin




Pinzell damunt de tela
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Al dematí llostreja riallera la gola.
Tots els dies la pluja lleva les ulleres al fullatge.
Els carrers dormen assumint totes les pedres
Com coixins de les lluernes. E brufol
Aleteja al bell mig de la corbata de les branques: —Des d’ací,
Veu l’horitzó de genolls i beu el velam púber
De les estrelles. El món cap enroscat a la lluna.
Aquest món ja en la nit s’arrauleix els genolls.
Aquest món on no falten els suïcides,
Els proxenetes, i les estampetes d’algun port.
La vida fa udolaments de pedrera i ferreteria.
Al meu veí País, el govern de facto vol
Ordenar l’arc del cel i cegar el temps de les espigues.
Ara es venen raspalls dentals per a llavar inodors.
Mentres tant, el teclat de la pluja cau damunt de les temples,
Els pneumàtics sagnen de fum damunt del paviment.
Els dies sense pluja són bolics amb termites.
A l’aigua bullint les guitarres són estrofes
Efímeres: el foc crema els trens i la saliva.
Quan els pedrissos s’omplin de cendra els mòbils
Callen; —Al damunt del sostre la mansuetud llig
Les teules, per molt que els gats vulguen alterar l’ordre
Establert. El País s’asseca als eucaliptes;
Per a reviure’l és necessari sembrar-lo de pètals de cerç,
Llavis i un bon berenar de camins.
Ara els colors caminen en línia recta com una monja;
Qui diu que els soldats són apòstols?
Al cofre de l’horitzó ja no caben els exèrcits,
Ni les dames levitant al crepuscle dels molls.
Fa falta posar un termòmetre a les dents
I al circ: fa falta buscar l’auxili al vitrall
Dels trens o devorar la nit acumulada a les ferides.
Una xicona orbita als seus mateixos mugrons;
Flamegen els seus dits damunt de la camisa d’aigua
Que brolla dels seus porus: —és cel i finestra,
Aquell matí embolicat als seus encaixos. És llum certa,
L’inventari que hi ha a les nines, les onades i
La Pràctica per sobre la Teoria. Algu pot imaginar
La defunció dels rellotges i fer-ne el testament.
Però no pot comptar els camells que passen adins
De l’ull d’una agulla, encara que siga capotera.
Els aldarulls sempre gasten la punta de les sabates;
Després els peus cauen a trossos com puzzle:
Després les mosques cabotegen fartes de carronya.
Les baionetes manquen de rent; tenen, pel contrari,
Capolls de rovell, corbats brolladors de mort.
La nuesa ancorada als meus ulls amb centenars de kilovatis:
Pot, tal volta, il·luminar la ciutat del meu pit
I fregar l’asfalt d’un blues de Louisiana?
Els gratacels fuetegen l’alé de la llunyania:
Quan haurà Pau, sortiran triomfants els jardins…
Baratària, 01.VII.2009

Pincel sobre tela

En la mañana amanece risueña la garganta.
Todos los días la lluvia le quita las ojeras al follaje.
Las calles duermen asumiendo todas las piedras
Como almohadas de las luciérnagas. El búho
Aletea entre la corbata de las ramas: —Desde ahí,
Ve el horizonte de rodillas y bebe el velamen púber
De las estrellas. El mundo cabe enroscado en la luna.
Este mundo ya en la noche acurruca sus rodillas.
Este mundo donde no faltan los suicidas,
Los proxenetas, y las estampillas de algún puerto.
La vida pega alaridos de cantera y ferretería.
En mi vecino País, el gobierno de facto quiere
Ordenar el arco iris y cegar el tiempo de las espigas.
Ahora se venden cepillos dentales para lavar inodoros.
Mientras, el teclado de la lluvia cae sobre las sienes,
Los neumáticos sangran de humo sobre el pavimento.
Los días sin lluvia son petates con comejenes.
En el agua hirviendo las guitarras son estrofas
Efímeras: el fuego quema los trenes y la saliva.
Cuando los poyetones se llenan de ceniza los celulares
Callan; —Sobre el techo la mansedumbre lee
Las tejas, aunque los gatos quieran alterar el orden
Establecido. El País se seca en los eucaliptos;
Para revivirlo hay que sembrarle pétalos de cierzo,
Labios y una buena merienda de caminos.
Ahora los colores caminan en línea recta como una monja;
¿Quién dice que los soldados son apóstoles?
En el cofre del horizonte ya no caben los ejércitos,
Ni las damas levitando en el crepúsculo de los muelles.
Hay que ponerle un termómetro a los dientes
Y al circo: hay que buscar el auxilio en el vitral
De los trenes o devorar la noche acumulada en las heridas.
Una muchacha orbita en sus propios pezones;
Flamean sus dedos sobre la camisa de agua
Que brota de sus poros: —es cielo y ventana,
Aquella mañana enredada en sus encajes. Es luz cierta,
El inventario que hay en las pupilas, el oleaje y,
La Práctica sobre la Teoría. Alguien puede imaginar
La defunción de los relojes y hacer su testamento.
Pero no puede contar los camellos que pasan dentro
Del ojo de una aguja, aún cuando sea capotera.
Las asonadas siempre gastan la punta de los zapatos;
Después los pies caen en pedazos como puzzle:
Después las moscas cabecean hartas de carroña.
Las bayonetas carecen de levadura; tienen, por el contrario,
Capullos de herrumbre, curvados surtidores de muerte.
La desnudez anclada en mis ojos con cientos de kilovatios:
¿Puede, acaso, iluminar la ciudad de mi pecho
Y rozar el asfalto de un blues de Louisiana?
Los rascacielos fustigan el aliento de la lejanía:
Cuando haya Paz, saldrán triunfantes los jardines…
Barataria, 01.VII.2009

Olor del temps-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga, El Salvador





Olor del temps
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó


A Pere Bessó, llum oficiant

Olor del temps, bri lleu…
GUILLAUME APOLLINAIRE

No hi ha cap sorpresa. Allò que se’n va, la nit ho envolta.
La il·lusió és altra soledat amb hiverns. Hivern cec,
Joc de roques, —o, potser, crit proper a l’ardor. —o, potser,
Un cabal cec a les venes, sorda garrotxa del desvetlament.
I, tanmateix, l’empremta exaspera el refilet, l’ull confessat
Que ens habita des de l’estat del desballestament.
A les mans resten els residus de la ràfega, nostàlgia
Fent-se viure al costat, gasa afonada al pit.
Al vas del calendari han transcorregut fogueres: tot
Tangible i perible, tortura que la llum crema a l’escuma.
L’accent de les paraules de fam perdé la seua eufonia.
—Al cap i a la fi, l’efímer és també una tortura;
S’incorpora a la porcellana de la respiració, canella fosca
Dels tratges, ànima transitiva de crisàlides efímeres.
A les portes agonitzen les conjectures i flaires.
(Un pubis de colors estés als llençols. Paisatge de panaderia
Amb la llengua cap al fons de les espècies de l’eco i l’audàcia)
Però olora, per més lucidesa, a temps anat. Temps clausurat.
Ningú no pot estroncar allò transitiu. Llevat del fullatge de les fotografies
A la seua fulla de sèpia, al seu voraç zodíac d’ombres.
De sobte, el bri d’un ocell es fa evident a través
De les finestres: —les estrelles no necessiten esquís per a caminar
Damunt de l’univers, llevat que vulguen traduir el rostre de la foguera,
Llevat que vulguen meditar sobre l’algeps dels núvols.
Llevat el risc de restar sempre al llindar de la brasa,
Dibuixar gotes s’esdevé un estat de vívida contemplació:
(Dibuixar rostres, cortines, passos, sumes de pous revetlades
Als porus, resulta material per a la consciència).
Si posem en la balança esquerdes i lluernes, de sobte,
No hi ha diferència enllà del desvetlament de qui veu el declivi
De la vista, el tapial amb clau on s’allotja la molsa.
Hi ha tantes relectures del destí que una en necessita brúixola
Per a donar lectura al paisatge. —per a no malbaratar les paraules,
Encara que aquestes tallen i graviten damunt de l’escat de tòrrids rellevaments.
(Tot i això, tot és set despiadada, pus d’ànsies, descalces
Goles preses d’hams, i pàl·lids noms).
La varietat del crepuscle canvia amb el rovell: canvia
El conte de partir les aigües, que cremar en audiències desvalgudes.
Canvia el suny fermentat pel vent dels dies, aqueix afany
De polsar les fronteres amb un sol de paràboles.
Olora, doncs, el pany del temps quan ens sotmet
A fidel vexació de sèpia, al seu afany d’espill en la boirina,
A la seua carn pudenta. El desencert s’obri a l’ull —en aqueixa captivitat
Voraç de l’esbufec agitat per l’efímer.
Olora, doncs, l’alé dels cronòmetres a la sang,
L’aire irrepetible de les aigües, la boira insadollable als ulls,
I el trenc d’alba reconstruït de les esfinxs…
Baratària, 27.VI.2009

Olor del tiempo


A Pere Bessó, lumbre oficiante

Olor del tiempo brizna leve…
GUILLAUME APOLLINAIRE

No hay ninguna sorpresa. Lo que se va, la noche lo envuelve.
La ilusión es otra soledad con inviernos. Invierno ciego,
Juego de rocas, —o quizá, grito cercano al ardor. —o quizá,
Un caudal ciego en las venas, sorda breña del desvelo.
Y sin embargo, la huella exaspera el trino, el ojo confesado
Que a uno lo habita desde el estado del desquicio.
En las manos quedan los residuos de la ráfaga, nostalgia
Haciéndose vivir en el costado, gasa hundida en el pecho.
En el vaso del calendario han transcurrido hogueras: todo
Tangible y perecible, tortura que la luz quema en la espuma.
El acento de las palabras de hambre perdió su eufonía.
—Después de todo, lo efímero también es una tortura;
Se incorpora en la porcelana de la respiración, canela oscura
De los trajes, ánima transitiva de crisálidas efímeras.
En las puertas agonizan las conjeturas y fragancias.
(Un pubis de colores tendido en las sábanas. Paisaje de panadería
Con la lengua hacia el fondo de las especias del eco y la audacia)
Pero huele, por más lucidez, a tiempo ido. Tiempo clausurado.
Nadie puede restañar lo transitivo. Salvo el follaje de las fotografías
En su hoja de sepia, en su voraz zodíaco de sombras.
De repente, la brizna de un pájaro se hace evidente a través
De las ventanas: —las estrellas no necesitan esquíes para caminar
Sobre el universo, salvo que quieran traducir el rostro de la hoguera,
Salvo que quieran meditar sobre el yeso de las nubes.
Salvo el riesgo de estar siempre en el umbral de la brasa,
Dibujar gotas resulta un estado de vívida contemplación:
(Dibujar rostros, cortinas, pasos, sumas de pozos reveladas
En los poros, resulta material para la conciencia).
Si uno pone en la balanza rendijas y tragaluces, de repente,
No hay diferencia más allá del desvelo de quien ve el declive
De la vista, el tapial con llave donde se aloja el musgo.
Hay tantas relecturas del destino que una necesita de una brújula
Para darle lectura al paisaje. —para no desgastar las palabras,
Aunque éstas sajen y graviten sobre la lija de tórridos relevos.
(Aún así, todo es sed despiadada, pus de ansias, descalzas
Gargantas prendidas de anzuelos, y pálidos nombres).
La variedad del crepúsculo cambia con la herrumbre: cambia
El cuento de partir las aguas, de arder en audiencias desvalidas.
Cambia el ceño fermentado por el viento de los días, ese afán
De pulsar las fronteras con un sol de parábolas.
Huele, pues, la cerradura del tiempo cuando nos somete
A fiel vejamen de sepia, a su afán de espejo en la neblina,
A su carne pudibunda. El desatino se abre al ojo —a ese cautiverio
Voraz del resuello agitado por lo efímero.
Huele, pues, el aliento de los cronómetros en la sangre,
El aire irrepetible de las aguas, la niebla insaciable en los ojos,
Y el amanecer reconstruido de las esfinges…
Barataria, 27.VI.2009

Encara la nit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga





Encara la nit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Encara la nit és ací amb totes les seues eines i acrobàcies.
Madura el pols del cos, avancen els sentits, sembra
La saliva el seu desvetlat mar, la seu continua llum fosca i desperta.
Al darrere l’alforja del dia suspesa a les vèrtebres; amb mi
Els escarabats de la ciutat, la terra mullada del món:
Anells circulars de llum, en paper de quaderns retinguts…
La nit o el dia tenen múltiples ombres: la llei dels contraris
Madura ací, fins a ser ocell, o branca o so transparent.
La llibertat també és llum i salva sense preguntes plenipotenciàries.
La nit esperada es torna condiment; el dia esperat
De penes abasta per a la família —de penes cap a les mans
Com un simple eco de campanes, refilet major de llampecs.
La claror és possible, només després d’haver plogut en la set.
La nit és guaret i no aqueix abisme invisible: hi ha més
Dimonis en la transparència que al desvetlament fosc
Dels vaixells, dels ports, dels itineraris, de les consignes.
Els camins ocults cremen als ulls —els camins de la gespa;
Segles de sal —ulls durs clavats als camins;
Gris els sostenidors de les mares —la nit al suny dels arrels;
Fugir al brot de la infantesa no —la nit és verda i no cega
Com la llum completa dels escarabats, com la batalla
De l’aurora, delliurant ser lluerna o llumí…
Els cavalls del pit em despullen —també els trens que
Em naixen en aquesta ansietat que l’aire converteix en branques.
Elss peus juguen a la pols de les venes —pols del somni a cegues.
La nit tremola amb fonògrafs —secretes papallones
Mosseguen el nus circular dels records, els ossos
De les estrelles —l’univers dels joguets a l’arna
De la suor. El dia desperta al meu costat i respira: és la nit.
La llum es perd a les meues butxaques o el pijama —ix a la porta.
En la brevetat del parpelleig el sonambulisme de les aigües:
Brases secretes a la bodega de les parets, gestos dels anys
En el devenir de la cendra, —testament del pati de darrere,
on els periòdics afonen la seua història de badalls.
La sort està tirada quan davalle al cim —cega la soledat
als muscles; tortura el clau de la llum, rebenta l’alé
En la creu, —no serveix de sobte el seny de les finestres.
Però en la nit es veu allò diàfan dels sentits —en la nit,
La nitidesa es torna alfàbega en les mans, res no destorba
A les dents. —la llengua aprima la bonança de la boirina.
En les llunes que reparteix Miró, ressusciten els arcans:
Són llunes-ocells desafiant els manuscrits de l’anhel.
Són el llençol del credo —el blau trafegat de les ombres.
En la cara de la nit giren porugues claraboies: adins,
En la mossegada dels sentits, l’ull veu la fossa de la negre.
Res no escapa en els efectes del trànsit, ni el racó
De les espigues, ni aqueixa esquerda vital de la cuina, ni els espills.
No hi ha ostatges en la noche, si de cas mutismes entre les dents.
No hi ha paüra, excepte els ergàstuls de les abelles a les temples.
No hi ha sol i, tanmateix, el cec desvetla amb el seu alé,
Les distàncies membroses dels rius i així beu
La creació de tot…la foscor que ho desvetla.
Baratària, 14.VI.2009

Aún la noche

Aún la noche está aquí con todos sus utensilios y acrobacias.
Madura el pulso del cuerpo, avanzan los sentidos, siembra
La saliva su desvelado mar, su continua luz oscura y despierta.
Atrás la alforja del día suspendida en las vértebras; conmigo
Los escarabajos de la ciudad, la tierra mojada del mundo:
Anillos circulares de luz, en papel de cuadernos retenidos…
La noche o el día tienen múltiples sombras: la ley de los contrarios
Madura ahí, hasta ser pájaro, o rama o sonido transparente.
La libertad también es luz y salva sin preguntas plenipotenciarias.
La noche esperada se vuelve condimento; el día esperado
Apenas alcanza para la familia —apenas cabe en las manos
Como un simple eco de campanas, trino mayor de relámpagos.
La claridad es posible, sólo después de haber llovido en la sed.
La noche es barbecho y no ese abismo invisible: hay más
Demonios en la transparencia que en el desvelo oscuro
De los barcos, de los puertos, de los itinerarios, de las consignas.
Los caminos ocultos arden en los ojos —los caminos del césped;
Siglos de sal —ojos duros clavados en los caminos;
Gris el sostén de las madres —la noche en el ceño de las raíces;
Huir al brote de la infancia no —la noche es verde y no ciega
Como la luz completa de los escarabajos, como la batalla
De la aurora, librando ser luciérnaga o cerilla…
Los caballos del pecho me desnudan —también los trenes que
Me nacen en esta ansiedad que el aire convierte en ramas.
Los pies juegan al polvo de las venas —polvo del sueño a ciegas.
La noche tirita con fonógrafos —secretas mariposas
Muerden el nudo circular de los recuerdos, los huesos
De las estrellas —el universo de los juguetes en la colmena
Del sudor. El día despierta a mi lado y respira: es la noche.
La luz se pierde en mis bolsillos o la pijama —sale a la puerta.
En la brevedad del parpadeo el sonambulismo de las aguas:
Ascuas secretas en la bodega de las paredes, gestos de los años
En el devenir de la ceniza, —testamento del traspatio,
Donde los periódicos hunden su historia de bostezos.
La suerte está echada cuando desciendo a la cima —ciega la soledad
En los hombros; tortura el clavo de la luz, revienta el aliento
En la cruz, —no sirve de repente el tino de las ventanas.
Pero en la noche se ve la diafanidad de los sentidos —en la noche,
La nitidez se vuelve albahaca en las manos, nada estorba
En los dientes. —la lengua adelgaza la bonanza de la neblina.
En las lunas que reparte Miró, resucitan los arcanos:
Son lunas-pájaros desafiando los manuscritos del anhelo.
Son la sábana del credo —el azul trasegado de las sombras.
En la cara de la noche giran medrosos tragaluces: adentro,
En la mordida de los sentidos, el ojo ve la fosa de lo negro.
Nada escapa en los efectos del tránsito, ni el rincón
De las espigas, ni esa rendija vital de la cocina, ni los espejos.
No hay rehenes en la noche, si acaso mutismos entre los dientes.
No hay pavor, salvo las ergástulas de las abejas en las sienes.
No hay sol, y sin embargo, el ciego desvela con su aliento,
Las distancias memoriosas de los ríos y así bebe
La creación de todo…la oscuridad que lo desvela.
Barataria, 14.VI.2009

Si muir…- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Verde sobre agua, foto de André Cruchaga





Si muir…
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Si muero,
Dejad el balcón abierto.
FEDERICO GARCÍA LORCA

Davant de la ferida, la molsa a les temples i els peus.
La remor eterna de l’aigua des de la glopada del ventre.
La corba de la fam amb fil d’escalpels, groga terra
Que clava les seues hores en la fissura dels caragols i la fusta.
—Si muir, trenque les cadenes del fred.
—Si mors, —em dic— la sang s’aquieta i l’ala
S’evapora al confí obert de la trementina.
Si muir la força descaminarà l’alambí i les comportes
De la fosca assumpció de la llum. Darrere de la porta
Albirí el raig crispat de la nit, els peixos endevins
De les fulles, les aigües de la sina llepant els meus anhels.
“nosaltres, miques, com mort de formigues”, escuma
De l’alfabet que s’esgota, irreconciliable només amb allò anat.
Ací aquest dubte horrible, aquest difús riure del dubte, aquesta
Muda alienació insepulta, aquest englopit arcà sense treva.
Estranys records alcen el seu llit, llapisseres del vol
Davallat, aire fosc avançant al cos…
Si muir, desperta la llum o dormit el cos al calendari,
Ací he sigut i estiguí: deixe memòria i lletres i un niu
Perquè ací caiguen les fulles, vaixell del batec, port
Infinit per a un temple sense portes, llindar en fi,
Del paper i els colors que no em foren donats. L’univers
Comença ací, en la unitat de les nines, cel obert.
Sempre crema la llunyania brotada del desvetlament; la llet
Del sufocament es torna espina, —el bosc del destí, espina
—Insistesc— que de sobte perfora les campanes
D’aqueixa badia intrèpida de les venes. I ferit en el somni,
Amb urgència, l’agonia es torna un ghetto de procaç albir.
Ja no hi ha talismans per a aquest afluent humà.
Cap adins el vertigen de l’aire, cap a la fossa allò confiat.
Quan el viatge deixa de ser mera invenció, l’astor no oblida
malbaratament, i al seu judici s’entra sense preguntes.
Quan ja la música de les parets és cega, allò viscut
Gira en l’halo de la set —descalça espelma del llaurador.
Si muir, no em serveix la presència de la rosada, ni l’hòstia
Auxiliar d’allò recòndit. No em serveix la llum, ni l’ombra
Clandestina de les formes. No em serveix el perímetre de l’alé,
Ni aquesta passió de brases a la roba, ni la lligadura del desballestament.
Si muir, només vull que obliden el meu vol.
Si muir, només seré una altra foscor en la mudança.
Si muir, en fi, deixeu ací que pervisca la meua pèrdua…
Baratària, 06.VI.2009

Si muero…

Si muero,
Dejad el balcón abierto.
FEDERICO GARCÍA LORCA

Ante la herida, el musgo en las sienes y los pies.
El rumor eterno del agua desde la bocanada del vientre.
La curva del hambre con filo de escalpelos, amarilla tierra
Que clava sus horas en la fisura de los tornillos y la madera.
—Si muero, rompo las cadenas del frío.
—Si mueres, —me digo— la sangre se aquieta y el ala
Se evapora en el confín abierto de la trementina.
Si muero la fuerza desandará el alambique y las compuertas
De la oscura asunción de la luz. Atrás de la puerta
Atisbé el rayo crispado de la noche, los peces adivinos
De las hojas, las aguas del seno lamiendo mis anhelos.
“nosotros, migajas, como muerte de hormigas”, espuma
Del alfabeto que se agota, irreconciliable sólo con lo ido.
Aquí esta duda horrible, esta difusa risa de la duda, esta
Muda enajenación insepulta, este sorbido arcano sin tregua.
Extraños recuerdos levantan su lecho, lápices del vuelo
Descendido, aire oscuro avanzando en el cuerpo…
Si muero, despierta la luz o dormido el cuerpo en el calendario,
Aquí he sido y estuve: dejo memoria y letras y un nido
Para que ahí caigan las hojas, barco del latido, puerto
Infinito para un templo sin puertas, umbral en fin,
Del papel y los colores que no me fueron dados. El Universo
Comienza aquí, en la unidad de las pupilas, cielo abierto.
Siempre arde la lejanía brotada del desvelo; la leche
Del sofoco se vuelve espina, —el bosque del destino, espina
—Insisto— que de pronto perfora las campanas
De esa abadía intrépida de las venas. Y herido en el sueño,
Con apremio, la agonía se torna un ghetto de procaz albedrío.
Ya no hay talismanes para este afluente humano.
Hacia dentro el vértigo del aire, hacia la fosa lo confiado.
Cuando el viaje deja de ser mera invención, el azor no olvida
Desperdicio, y a su juicio se entra sin preguntas.
Cuando ya la música de las paredes es ciega, lo vivido
Gira en el halo de la sed —descalza vela del labriego.
Si muero, no me sirve la presencia del rocío, ni la hostia
Auxiliar de lo recóndito. No me sirve la luz, ni la sombra
Clandestina de las formas. No me sirve el perímetro del aliento,
Ni esta pasión de brasas en la ropa, ni la atadura del desquicio.
Si muero, sólo quiero que olviden mi vuelo.
Si muero, sólo seré otra oscuridad en la mudanza.
Si muero, en fin, dejad ahí que perviva mi extravío…
Barataria, 06.VI.2009

Només set- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Relojes sobre libros




Només set
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

És precís anar a les palpentes i veure primer els rostres,
Assaonar les temples en la pluja de la història, escapar
Dels promontoris de fem dels núvols,
No deixar-se endur pels brams de l’aire que toca
Els lòbuls amb mans de pregària quan en realitat
Són agulles de cap caient als ulls de la nosa.
—Al llampec dels seus malucs, ella, tanmateix,
Il·lumina l’hamaca dels meus somnis, de vegades és letal
El seu tròpic. Al llit sufoquen les gotes de set —gotes
De mirall a la paret dels seus porus, permeables
A gosades, per l’espessor verd del deliri, submís
La molsa a l’aigua cuinada, a l’espill voraç de l’hivern.
—Tot seguit arriba la digestió. La memòria amb els seus buits,
Les mans amerades d’insomni, la usura,
La iniquitat, l’asfalt poc humà als braços,
Els rius de la nit sense sucre, perquè tot es gastà
En acostar les boques fins a l’asfíxia.
Viure amb el cap afinat a les aixelles, viure d’esquenes,
Viure tota la vida al teu melic, al paper afrodisíac
De la molsa, seduïnt el sofre de la cuina,
El dinador de l’engonal, les claus de les cames,
No dormir pensant en les obligacions, tindre’t tota
La nit en els milímetres dels segons, sense imaginar,
Sinó travessar amb la llengua el terrat enfollit
Del pantaix, el llom suau de la tendresa fins a desmaiar
Damunt de les aigües de l’olfacte i la respiració.
Tanmateix, afora hi ha funeràries, carrers inhòspits,
Dents que perforen el rovell a cada estona
De les voravies, ciutats reduïdes al sopor de pneumàtics,
Sangoneres amb irresistibles modals,
Repugnàncies com certs insectes travessant la porta,
Clavegueres amb els seus eruptes d’engrut, riures com serradura
De conacaste, gargallons als banys públics,
Grafits de fam damunt de sexes esperançats.
Hi ha pròcers, també, sotmesos a la tortura del temps:
En la intempèrie s’esproven les seues idees envasades.
En certs llocs l’ortografia esdevé encisam
De palpebres. L’aire trau les seues dents transparents.
(En la intimitat, però, tot sembla normal:
Qualsevol badall és tan sols ressonància de la circumstància.
Símbol del suspens solejat o greda de l’anar
De la consciència. Al capdavall, la flama flueix
En allò recòndit, tot i que no siga la primera aigua del pàlpit.
El suspens també embolcalla la frescor, el foc
Que espunta la fruital enruna).
Més tard, toca anar amb la pedra de la disfressa: —guardar
L’equipatge, intuir la resta de la gent com pàrvuls
En la nit. On, doncs, afonar l’arma suïcida
Que el temps marxa sense brúixola? —em basta enllà
De qualsevol resposta, aquest misal de les teues entranyes
I els trencs d’alba mossegats por l’obsessió, única nuesa
Remugant en la meua sang. —La resta és somni: somni
De llaurador en la consumació de les nines.
Baratària, 13.VI.2009

Sólo sed

Hay que andar a tientas y ver primero los rostros,
Sazonar las sienes en la lluvia de la historia, escapar
De los promontorios de basura de las nubes,
No dejarse llevar por los mugidos del aire que toca
Los lóbulos con manos de rezo cuando en realidad
Son alfileres cayendo en los ojos del asco.
—En el relámpago de sus pezones, ella, sin embargo,
Ilumina la hamaca de mis sueños, a veces es letal
Su trópico. En el lecho sofocan las gotas de sed —gotas
De espejismo en la pared de sus poros, permeables
Desde luego, por la espesura verde del delirio, sumiso
El musgo al agua cocinada, al espejo voraz del invierno.
—Luego viene la digestión. La memoria con sus vacíos,
Las manos empapadas de insomnio, la usura,
La iniquidad, el asfalto poco humano en los brazos,
Los ríos de la moche sin azúcar, porque todo se gastó
En acercar las bocas hasta la asfixia.
Vivir con la cabeza hundida en las axilas, vivir de espaldas,
Vivir toda la vida en tu ombligo, en el papel afrodisíaco
Del musgo, seduciendo el azufre de la cocina,
El comedor de las ingles, las llaves de las piernas,
No dormir pensando en las obligaciones, tenerte toda
La noche en los milímetros de los segundos, sin imaginar,
Sino atravesar con la lengua la azotea enloquecida
Del jadeo, el lomo suave de la ternura hasta desmayar
Sobre las aguas del olfato y la respiración.
Sin embargo, afuera hay funerarias, calles inhóspitas,
Dientes que perforan la herrumbre a cada rato
De las aceras, ciudades reducidas al sopor de neumáticos,
Sanguijuelas con irresistibles modales,
Repugnancias como ciertos insectos atravesando la puerta,
Cloacas con sus eructos de engrudo, risas como aserrín
De conacaste, gargajos en los baños públicos,
Grafitos de hambre sobre sexos esperanzados.
Hay próceres, también, sometidos a la tortura del tiempo:
En la intemperie se prueban sus ideas envasadas.
En ciertos lugares la ortografía se vuelve ensalada
De párpados. El aire saca sus dientes transparentes.
(En la intimidad, sin embargo, todo parece normal:
Cualquier bostezo es sólo resonancia de la circunstancia.
Símbolo del suspenso soleado o greda del andar
De la conciencia. Después de todo, la llama fluye
En lo recóndito, aunque no sea la primera agua del pálpito.
El suspenso también envuelve la frescura, el fuego
Que despunta el frutal escombro).
Luego, hay que andar con la piedra del disfraz: —guardar
El equipaje, intuir al resto de la gente como párvulos
En la noche. ¿Dónde, entonces, hundir el arma suicida
Que el tiempo anda sin brújula? —me vasta más allá
De cualquier respuesta, ese misal de tus entrañas
Y los amaneceres mordidos por la obsesión, única desnudez
Rumiando en mi sangre. —Lo demás es sueño: sueño
De labriego en la consumación de las pupilas.

Barataria, 13.VI.2009