Encara la nit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga





Encara la nit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Encara la nit és ací amb totes les seues eines i acrobàcies.
Madura el pols del cos, avancen els sentits, sembra
La saliva el seu desvetlat mar, la seu continua llum fosca i desperta.
Al darrere l’alforja del dia suspesa a les vèrtebres; amb mi
Els escarabats de la ciutat, la terra mullada del món:
Anells circulars de llum, en paper de quaderns retinguts…
La nit o el dia tenen múltiples ombres: la llei dels contraris
Madura ací, fins a ser ocell, o branca o so transparent.
La llibertat també és llum i salva sense preguntes plenipotenciàries.
La nit esperada es torna condiment; el dia esperat
De penes abasta per a la família —de penes cap a les mans
Com un simple eco de campanes, refilet major de llampecs.
La claror és possible, només després d’haver plogut en la set.
La nit és guaret i no aqueix abisme invisible: hi ha més
Dimonis en la transparència que al desvetlament fosc
Dels vaixells, dels ports, dels itineraris, de les consignes.
Els camins ocults cremen als ulls —els camins de la gespa;
Segles de sal —ulls durs clavats als camins;
Gris els sostenidors de les mares —la nit al suny dels arrels;
Fugir al brot de la infantesa no —la nit és verda i no cega
Com la llum completa dels escarabats, com la batalla
De l’aurora, delliurant ser lluerna o llumí…
Els cavalls del pit em despullen —també els trens que
Em naixen en aquesta ansietat que l’aire converteix en branques.
Elss peus juguen a la pols de les venes —pols del somni a cegues.
La nit tremola amb fonògrafs —secretes papallones
Mosseguen el nus circular dels records, els ossos
De les estrelles —l’univers dels joguets a l’arna
De la suor. El dia desperta al meu costat i respira: és la nit.
La llum es perd a les meues butxaques o el pijama —ix a la porta.
En la brevetat del parpelleig el sonambulisme de les aigües:
Brases secretes a la bodega de les parets, gestos dels anys
En el devenir de la cendra, —testament del pati de darrere,
on els periòdics afonen la seua història de badalls.
La sort està tirada quan davalle al cim —cega la soledat
als muscles; tortura el clau de la llum, rebenta l’alé
En la creu, —no serveix de sobte el seny de les finestres.
Però en la nit es veu allò diàfan dels sentits —en la nit,
La nitidesa es torna alfàbega en les mans, res no destorba
A les dents. —la llengua aprima la bonança de la boirina.
En les llunes que reparteix Miró, ressusciten els arcans:
Són llunes-ocells desafiant els manuscrits de l’anhel.
Són el llençol del credo —el blau trafegat de les ombres.
En la cara de la nit giren porugues claraboies: adins,
En la mossegada dels sentits, l’ull veu la fossa de la negre.
Res no escapa en els efectes del trànsit, ni el racó
De les espigues, ni aqueixa esquerda vital de la cuina, ni els espills.
No hi ha ostatges en la noche, si de cas mutismes entre les dents.
No hi ha paüra, excepte els ergàstuls de les abelles a les temples.
No hi ha sol i, tanmateix, el cec desvetla amb el seu alé,
Les distàncies membroses dels rius i així beu
La creació de tot…la foscor que ho desvetla.
Baratària, 14.VI.2009

Aún la noche

Aún la noche está aquí con todos sus utensilios y acrobacias.
Madura el pulso del cuerpo, avanzan los sentidos, siembra
La saliva su desvelado mar, su continua luz oscura y despierta.
Atrás la alforja del día suspendida en las vértebras; conmigo
Los escarabajos de la ciudad, la tierra mojada del mundo:
Anillos circulares de luz, en papel de cuadernos retenidos…
La noche o el día tienen múltiples sombras: la ley de los contrarios
Madura ahí, hasta ser pájaro, o rama o sonido transparente.
La libertad también es luz y salva sin preguntas plenipotenciarias.
La noche esperada se vuelve condimento; el día esperado
Apenas alcanza para la familia —apenas cabe en las manos
Como un simple eco de campanas, trino mayor de relámpagos.
La claridad es posible, sólo después de haber llovido en la sed.
La noche es barbecho y no ese abismo invisible: hay más
Demonios en la transparencia que en el desvelo oscuro
De los barcos, de los puertos, de los itinerarios, de las consignas.
Los caminos ocultos arden en los ojos —los caminos del césped;
Siglos de sal —ojos duros clavados en los caminos;
Gris el sostén de las madres —la noche en el ceño de las raíces;
Huir al brote de la infancia no —la noche es verde y no ciega
Como la luz completa de los escarabajos, como la batalla
De la aurora, librando ser luciérnaga o cerilla…
Los caballos del pecho me desnudan —también los trenes que
Me nacen en esta ansiedad que el aire convierte en ramas.
Los pies juegan al polvo de las venas —polvo del sueño a ciegas.
La noche tirita con fonógrafos —secretas mariposas
Muerden el nudo circular de los recuerdos, los huesos
De las estrellas —el universo de los juguetes en la colmena
Del sudor. El día despierta a mi lado y respira: es la noche.
La luz se pierde en mis bolsillos o la pijama —sale a la puerta.
En la brevedad del parpadeo el sonambulismo de las aguas:
Ascuas secretas en la bodega de las paredes, gestos de los años
En el devenir de la ceniza, —testamento del traspatio,
Donde los periódicos hunden su historia de bostezos.
La suerte está echada cuando desciendo a la cima —ciega la soledad
En los hombros; tortura el clavo de la luz, revienta el aliento
En la cruz, —no sirve de repente el tino de las ventanas.
Pero en la noche se ve la diafanidad de los sentidos —en la noche,
La nitidez se vuelve albahaca en las manos, nada estorba
En los dientes. —la lengua adelgaza la bonanza de la neblina.
En las lunas que reparte Miró, resucitan los arcanos:
Son lunas-pájaros desafiando los manuscritos del anhelo.
Son la sábana del credo —el azul trasegado de las sombras.
En la cara de la noche giran medrosos tragaluces: adentro,
En la mordida de los sentidos, el ojo ve la fosa de lo negro.
Nada escapa en los efectos del tránsito, ni el rincón
De las espigas, ni esa rendija vital de la cocina, ni los espejos.
No hay rehenes en la noche, si acaso mutismos entre los dientes.
No hay pavor, salvo las ergástulas de las abejas en las sienes.
No hay sol, y sin embargo, el ciego desvela con su aliento,
Las distancias memoriosas de los ríos y así bebe
La creación de todo…la oscuridad que lo desvela.
Barataria, 14.VI.2009