Fou fossa fosca- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador

Fou fossa fosca
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

I allò que trobí fou fossa fosca i no llum.
—Camins sense ruda per a perfumar els passos,
Distàncies, moltes distàncies sense escales.
Erms endurits per velles làpides,
Sines estèrils, sense besllums, sense ulls benignes
Per a mirar-me. I així he anat per les branques
Del cercle, vol ferit als seus braços.
Tota la vida ha castrat el meu menjar: sobreviure
És allò més proper als ossos a la foguera.
Suara he eixit del gemec de les estàtues,
De les costelles dels paraigües espellats.
Tota la vida està feta de túnels llotosos,
Els besos no tenen tamany quan mosseguen epitafis,
Cadascú que es lliure de la cendra i les plomes
Dels promocionals en la glopada de les vitrines.
La justícia manca de calostre al tauler
D’escacs, en la lletra continua a les formigues:
La ferida resta al que no pot pagar una cirurgia
Estètica, ni raure’s amb pedra tosca la cicatriu.
Les altures només es guanyen amb flaires
De canyella, amb aguarràs i tabac negre: així
M’ho ensenyaren els que viatjaven en bicicleta al cel.
Quan els tèrmits esternuden als llibres,
Cada lletra es fa una altra volta fusta incerta.
Als funerals de les panderoles només van altres
Insectes menys arrogants. Al pit els crancs
Retornen a les pedres d’on isqueren.
A les clavegueres les bufes ixen en fuita.
La pobresa té el seu propi crucifix:
Salvatge es beu en apòzemes solitàries.
En cada lloc on he estat el destí ha jugat
A les anous, al suny de les carneceries.
Mai no ha estat tafetà de buganvil·lies, ni jornada
On mai falten els abraços.
El día és pitjor que un pit de setanta anys,
L’hora tremola a les mans com el mal de Parkinson.
Els meus ulls a l’oceà dels símbols és una sort
Que preferesc a veure’m retratat sense flaçades.
Al cap i a la fi, les finestres tampoc no serveixen
De molt quan la limpidesa gira l’esquena.
Coneguda la certesa de la pols, pertoca sacsar
Els coixins, els fantasmes encarnats al rostre,
Fins a malbaratar l’apetit damunt de les parets.
A hores d’ara tot nom és estrany a la tendresa:
Els vidres del vent revelen la propera víctima;
Jo no escape d’aquest diumenge d’ocells en gàbia.
No escape dels meus semblants sense llànties,
No dels que desperten en cadires abandonades,
No dels que dormen a correcuita darrere d’un núvol,
No dels que com jo, han mort tantes vegades
Buscant un llençol o la llum al feltre del futur.
Baratària, 07.VI.2009

Fue fosa oscura

Y lo que encontré fue fosa oscura y no luz.
—Caminos sin ruda para perfumar los pasos,
Distancias, muchas distancias sin escaleras.
Eriales endurecidos por viejas lápidas,
Senos estériles, sin destellos, sin ojos benignos
Para mirarme. Y así he andado en las ramas
Del círculo, vuelo herido en sus brazos.
Toda la vida ha castrado mi comida: sobrevivir
Es lo más cercano a los huesos en la hoguera.
Recién he salido del gemido de las estatuas,
De las costillas de los paraguas desollados.
Toda la vida está hecha de túneles cenagosos,
Los besos no tienen tamaño cuando muerden epitafios,
Cada quien que se libre de la ceniza y las plumas
De los promocionales en la bocanada de las vitrinas.
La justicia carece de calostro en el tablero
De ajedrez, en la letra continua a las hormigas:
La herida queda al que no puede pagar una cirugía
Estética, ni rasparse con piedra pómez la cicatriz.
Las alturas sólo se ganan con sahumerios
De canela, con aguarrás y tabaco negro: así
Me lo enseñaron los que viajaban en bicicleta al cielo.
Cuando los comejenes estornudan en los libros,
Cada letra se hace otra vez madera incierta.
A los funerales de las cucarachas sólo van otros
Insectos menos arrogantes. En el pecho los cangrejos
Regresan a las piedras de donde salieron.
En las cloacas las vejigas salen en estampida.
La pobreza tiene su propio crucifijo:
Salvaje se bebe en pócimas solitarias.
En cada lugar donde he estado el destino ha jugado
A las nueces, al ceño de las carnicerías.
Jamás ha sido tafetán de buganvillas, ni jornada
Donde nunca falten los abrazos.
El día es peor que un seno de setenta años,
La hora tiembla en las manos como el mal de Parkinson.
Mis ojos en el océano de los símbolos es una suerte
Que prefiero a verme retratado sin cobijas.
Después de todo, las ventanas tampoco sirven
De mucho cuando la limpidez da la espalda.
Conocida la certeza del polvo, hay que sacudir
Las almohadas, los fantasmas encarnados en el rostro,
Hasta desgastar el apetito sobre las paredes.
Por hoy todo nombre es extraño a la ternura:
Los vidrios del viento revelan la próxima víctima;
Yo no escapo a este domingo de pájaros en jaula.
No escapo a mis semejantes sin lámparas,
No a los que despiertan en sillas abandonadas,
No a los que duermen corriendo tras una nube,
No a los que como yo, han muerto tantas veces
Buscando una sábana o la luz en el fieltro del futuro.
Barataria, 07.VI.2009