Mudança del dia- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador




Mudança del dia
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Els presents sempre resulten efímers, excessius.
Cap esperança no restaura els desvetlaments —cap
Alé no dorm en una sitja sense espases: la porta
Está ací amb el seu idioma sigilós; tan sols és possible l’audàcia
Per a no restar captiu a la mateixa teranyina
Que el terraplé d’aura ens prodiga. És quasi furtiva
Aquesta arena del vaivé, l’onada esqueixant la creu pròpia.
Entre el somni, la flama no aguanta —la del llumí
Que ens indueix a veure el parpelleig del fluir entre
Enfiladisses tremoloses. El temps és un espia:
O potser un veler que incendia els rellotges, o potser
Vertigen on reverbera la vidrieria del nostre mateix foc.
No hi ha cap raó que desdiga aquesta eriçada dansa
De sanglots impacients, potser suma d’arcans.
No n’hi ha a les meues mans: la llum culmina en cada instant,
—a les temples l’aire sentencia els ecos del vaivé;
Cec espill del crit, absència de llençols, sang
Circular del transvasament, riu trashumant de la set.
Damunt de la terra aquest deliri en la consciència: la fugacitat
Clava els seus trens a la motxilla de les temples;
El vertigen és, de sobte, la resposta als fantasmes.
El dia deixa els seus papers als hidrants —ferides
Que no caben a les estovalles, només a les mans del viatge.
Al fluir el cor, cada pàlpit cau a les rajoletes:
Les hores tenen la urgència dels amants furtius.
L’humà hereda l’escuma permeable de les lluernes.
Des d’aquesta noció a penes intuïda, no serveixen les baldes
Ni les portes: l’aleteig és una febre de pólvora,
On l’únic gual és el camí incert, el foc
Que esvaneix tot presagi…
Quin serà el vessant humà d’aquesta ardent funerària?
Quant aqueix altre eco de l’aleteig? —Colp obert al buit.
Ací immola el pantà sense abric, les branques de la boirina,
L’agulla sempre d’allò pòstum damunt del muscle,
El fil en la medul·la baixant com un núvol, sense bruixola.
Escric i el contrast de les finestres em defuig:
Sempre és un vindre revelat que s’esfuma, —un anhel
D’icones virtuals, un vertigen damunt del resquill possés
De les meues mans. Sempre el pols resta en tràngol, sense tèrmens
En aquesta subtil gasa de la terra, refilet giratori, pulsant roba.
On queda el consol si és que n’hi ha cap en aquesta
Camisa de deliris? On transpira el sol sense desvetlaments?
En cada badall de la memòria, les aigües insomnes,
La grenya de la tempesta, les escales esfreixurades del respir,
L’ona del minut sense randes, sense somni, sense abric.
En aqueix aire mòbil de les meues temples, xiprers sense paraules,
Gotes d’espills moribundes, armaris de paret sense arrels,
Nostàlgies volant al mocador dels ocells…
Res no es reinventa perquè perdure el paisatge: no-res.
Les lluernes són la millor fotografia enmig de les ombres.
Baratària, 26.V.2009.

Mudanza del día

Los presentes siempre resultan efímeros, excesivos.
Ninguna esperanza restaura los desvelos —ningún
Aliento duerme en un silo sin espadas: la puerta
Está ahí con su idioma sigiloso; sólo es posible la audacia
Para no permanecer cautivo en la propia telaraña
Que el terraplén del aura nos prodiga. Es casi furtiva
Esta arena del vaivén, el oleaje rasgando la cruz propia.
Entre el sueño, la flama no aguanta —la del cerillo
Que nos induce a ver el parpadeo del fluir entre
Enredaderas temblorosas. El tiempo es un espía:
O quizá un velero que incendia los relojes, o quizá
Vértigo donde reverbera el vitral de nuestro propio fuego.
No hay una sola razón que desdiga esta erizada danza
De sollozos impacientes, quizá suma de arcanos.
No la hay en mis manos: la luz culmina en cada instante,
—en las sienes el aire sentencia los ecos del vaivén;
Ciego espejo del grito, ausencia de sábanas, sangre
Circular del trasvase, río trashumante de la sed.
Sobre la tierra este delirio en la conciencia: la fugacidad
Clava sus trenes en la mochila de las sienes;
El vértigo es, de repente, la respuesta a los fantasmas.
El día deja sus papeles en los hidrantes —heridas
Que no caben en los manteles, sólo en las manos del viaje.
Al fluir el corazón, cada pálpito cae en las baldosas:
Las horas tienen la urgencia de los amantes furtivos.
Lo humano hereda la espuma permeable de las luciérnagas.
Desde esta noción apenas intuida, no sirven las aldabas
Ni las puertas: el aleteo es una fiebre de pólvora,
Donde el único vado es el camino incierto, el fuego
Que desvanece todo presagio…
¿Cuál será el lado humano de esta ardiente funeraria?
¿Cuán ese otro eco del aleteo? —Golpe abierto al vacío.
Aquí inmola el pantano sin abrigo, las ramas de la neblina,
La aguja siempre de lo póstumo sobre el hombro,
El filo en la médula bajando como nube, sin brújula.
Escribo y el contraste de las ventanas me esquiva:
Siempre es un venir revelado que se esfuma, —un anhelo
De íconos virtuales, un vértigo sobre la esquirla posesa
De mis manos. Siempre el pulso está en trance, sin linderos
En esta sutil gasa de la tierra, trino giratorio, pulsante ropa.
¿Dónde queda el consuelo si es que hay alguno en esta
Camisa de delirios? ¿Dónde transpira el sol sin desvelos?
En cada resquicio de la memoria, las aguas insomnes,
La greña de la tormenta, las escaleras desvividas del respiro,
La ola del minuto sin encajes, sin sueño, sin abrigo.
En ese aire móvil de mis sienes, cipreses sin palabras,
Gotas de espejos moribundas, alacenas sin raíces,
Nostalgias volando en el pañuelo de los pájaros…
Nada se reinventa para que perdure el paisaje: nada.
Las luciérnagas son la mejor fotografía entre las sombras.
Barataria, 26.V.2009.