No basta la nit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador





No basta la nit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

No basta la nit per a soterrar la sal de les nines,
L’ull davant dels dies i les paraules habituals,
A las batalles que l’atzar sucsessiu lliura en delirant
Renec: —els atzars com espills foscos, galopants
A les crines del somni, esquinçats per la palpebra
Dels fèretres al seu bosc de penombra sense ales.
No basta la nit per a evangelitzar els sanglots de l’encens,
Ni crec que perduren els colors als braços de l’arc del cel.
A lloms del vertigen està prohibit pensar: encantador
De la follia, els ocells sonen les campanes del vent.
Les formigues de la tristesa es mengen els cabells —el cel
Està tacat d’infants raquítics, els raïls de les celles
Semblen dos fils tallats davant de l’allau
Dels horòscops, fullatge on els àngels embogeixen.
La pobresa va tan depressa que només resten esquelets
Petrificats; l’absència de carícies és una vesprada sense davantals
On es passegen les llambordes a l’aire lliure…
—Somiar! Destapar l’aurèola de les finestres, inventar
Un altre món menys fràgil que la porcellana: anar damunt de vaixells
De llum, en trens de fiable pervindre, en rellotges
Que toquen la terra sense el ferment d’una hora estàtica.
Hom eixuga la gola amb el café negre dels colps.
Al camí l’horitzó sembla un ocell las,
Ventalls les mans de les fulles damunt de la cara sense respir.
No basta el dia als ulls botonats, ni a la boca
Reemplaçada per borinots, ni estimar-se en la desesperació
Dels colps, ni esclatar a l’avinguda d’un túnel sinistre.
De quan en volta les cortines de la nit es mouen
Amb la saliva de l’alé, —els ulls deformen els colors:
Cavalls negres juguen en el silenci dels buits,
Escarabats mosseguen el sosteniment dels armaris, llombrius
Fan fosc a la vora de les sabates, enfosqueix també al melic
Del llit; els mugrons descoberts cremen esborrats
Del vestit, la nit em farta amb la seua llum cega. —Aqueixa nit
Sense taula, sense dits, sense raó, sense roba, sense sols a les mans.
—Somiar! Amb mi els braços descomposats de la pols,
El vertigen de la història sense l’eloquència de la memòria,
Lliçons de gats en la inabordable veu del pàlpit.
No basta la nit amb el seu raïm d’estrelles centrífugues:
Incautes en la bullida, els arrels són símbols cremats.
El refilet en sí mateix és una tòrrida fletxa per a fer esquívols
Camins. En els furs de la sang s’aprén a espellar-se.
I es que la nit assaona per a defugir, després, el costat.
I és que per a viure no és prou el trànsit de l’argent viu,
Ni el miracle estrany a la volada de les temples: —es necessita
La crina dels vents, el bufit d’ala als tímpans,
I la respiració de l’alquimista al calendari…
La nit no basta per més que el seu albir floresca i amague
La indigència.—La nit desballesta amb el seu cor de fum
I, encara que vole, sempre està ací la seua ombra i els seus paranys.
Baratària, 01.VI.2009

No basta la noche

No basta la noche para enterrar la sal de las pupilas,
El ojo frente a los días y a las palabras habituales,
A las batallas que el azar sucesivo libra en delirante
Reniego: —los azares como espejos oscuros, galopantes
En las crines del sueño, rasgados por el párpado
De los féretros en su bosque de penumbra sin alas.
No basta la noche para evangelizar los sollozos del incienso,
Ni creo que perduren los colores en los brazos del arco iris.
En el lomo del vértigo es prohibido pensar: encantador
De la locura, los pájaros tocan las campanas del viento.
Las hormigas de la tristeza se comen el cabello —el cielo
Está manchado por niños raquíticos, los rieles de las cejas
Parecen dos hilos cortados frente a la avalancha
De los horóscopos, follaje donde los ángeles enloquecen.
La pobreza va tan de prisa que sólo quedan esqueletos
Petrificados; la ausencia de caricias es una tarde sin delantales
Donde se pasean los adoquines al aire libre…
—¡Soñar! Destapar la aureola de las ventanas, inventar
Otro mundo menos frágil que la porcelana: ir sobre barcos
De luz, en trenes de fiable porvenir, en relojes
Que toquen la tierra sin el fermento de una hora estática.
Uno enjuga la garganta con el café negro de los golpes.
En el camino el horizonte parece un pájaro fatigado,
Abanicos las manos de las hojas sobre la cara sin resuello.
No basta el día en los ojos abrochados, ni en la boca
Reemplazada por moscardones, ni amarse en la desesperación
De los golpes, ni estallar en la avenida de un túnel siniestro.
De vez en cuando las cortinas de la noche se mueven
Con la saliva del aliento, —los ojos deforman los colores:
Caballos negros juegan en el silencio de los vacíos,
Escarabajos muerden el sostén de los armarios, lombrices
Anochecen junto a los zapatos, oscurece también en el ombligo
Del lecho; los pezones descubiertos arden borrados
Del vestido, la noche me harta con su luz ciega. —Esa noche
Sin mesa, sin dedos, sin razón, sin ropa, sin soles en las manos.
—¡Soñar! Conmigo los brazos descompuestos del polvo,
El vértigo de la historia sin la elocuencia de la memoria,
Lecciones de gatos en la inabordable voz del pálpito.
No basta la noche con su racimo de estrellas centrífugas:
Incautas en el hervor, las raíces son símbolos quemados.
El trino en sí mismo es una tórrida flecha para andar esquivos
Caminos. En los fueros de la sangre uno aprende a desollarse.
Y es que la noche sazona para sortear, luego, el costado.
Y es que para vivir no es suficiente el tránsito del azogue,
Ni el milagro extraño en el alero de las sienes: —uno necesita
La crin de los vientos, el soplo de ala en los tímpanos,
Y la respiración del alquimista en el calendario…
La noche no vasta por más que su albedrío florezca y tape
La indigencia.—La noche desquicia con su coro de humo
Y aunque vuele, siempre está ahí su sombra y sus falencias.
Barataria, 01.VI.2009