Cordatge sense punts cardinals- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga, Campus de la Universidad de Marylhurst,

Lake Oswego, Portland, Oregon




Cordatge sense punts cardinals
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Cada punt cardinal llepa el lacrimal del teulat.
L’ull colpeja la tempesta del vent, les hores
Llancen glopades de transeünts —al pissarró
Del cel, hi ha redoblament de colors i semàfors
Que acosten tota llunyania. Els ulls solars
Dels porus, canvien el sonambulisme dels rius.
Els llibres a l’altura dels gratacels,
Necessiten d’escales per a cobrir tot l’horitzó.
El revés de les palpebres juga als oceans.
Els matins trenquen jugant cigars còsmics.
Una paraula esdrúixola es mou com un tren.
(M’estime les teues cames acèfales i tangencials, el pit
Encabritat de muntanya, la garrotxa dreçada
De les enrunes). Els ulls dormen en un pedestal
D’insomni; bull l’oli trencat a la casserola.
El mormoleig està fet de soledats antigues:
—Xarxes com broma a les mans, llaços des de
La tija als lòbuls, voltes d’ombres.
A les costelles de les persianes no caben els hivernacles.
La llengua traça camins a la peixera de la tendresa.
Els dies són menys certs quan callen els jardins.
La nit trenca les meues ales per a propagar el plor.
Les finestres es tornen bàlsam al fragor de les nines.
Les fragates resisteixen les estelles de les ones:
—La claredat en canvi es perd als calaixos de la nit
Com un fil de corbs penjat dels pals.
Nogensmenys no hi ha treva als canelobres,
Ni al ble rosegat de la fam, ni als filferros
Del suplici, ni als angles obtusos de les voravies.
La matèria s’ofega en l’epíleg de les sabates.
Des del ferment dels molls, la digestió il·lumina
A les terrasses, —vola la llum roja de la lluna
Al damunt de les obligades estovalles del cloroform.
La pluja devora les vitrines humides del pit: i cega
Les ciutats amb la seua pena i cus la pedra de l’estiu.
En l’enjòlit dels punyals, penjolls d’edat irremeiable.
Un món on de sobte la tortura és inapel·lable,
I les bicicletes no ajuden a creuar la llunyania.
De sobte caic no en filigrana, sinó en llosa: aqueixa llosa
Que desvarieja al quadern, sense peus ni tinta.
De sobte el coixí també és càrcer, i en comptes de rialla,
Vénen agonitzants trens a l’alcova —hòsties
Enmig de la boira, flàccides cortines i cavalls de naftalina.
On el rellotge no es menja les campanes? —A la foguera
De la canella on la trementina venta el tren
Dels pins i no llostregen escorxadors, ni llànties cegues.
On la aurora es lleva el vernis i no brama?
—Potser en aquells que sense congoixa deixaren de ser
Transeünt i floreixen a les aixelles de la rosada. Potser
En la rosa fervorosa de l’oblit, somni audaç d’allò viscut
Entre Llàtzers i Ulisses, entre Odisseus i Aquil·les…
Baratària, 30.VII.2009

Cordaje sin puntos cardinales

Cada punto cardinal lame el lagrimal del tejado.
El ojo golpea la tempestad del viento, las horas
Lanzan bocanadas de transeúntes —en el pizarrón
Del cielo, hay redoble de colores y semáforos
Que acercan toda lejanía. Los ojos solares
De los poros, cambian el sonambulismo de los ríos.
Los libros a la altura de los rascacielos,
Necesitan de escaleras para cubrir todo el horizonte.
El revés de los párpados juega a los océanos.
Las mañanas amanecen jugando cigarros cósmicos.
Una palabra esdrújula se mueve como un tren.
(Amo tus piernas acéfalas y tangenciales, el pecho
Encabritado de montaña, la breña empinada
De los escombros). Los ojos duermen en un pedestal
De insomnio; bulle el aceite roto en la cacerola.
El murmullo está hecho de soledades antiguas:
—Redes como bruma en las manos, lazos desde
El tallo a los lóbulos, bóvedas de sombras.
En las costillas de las persianas no caben los invernaderos.
La lengua traza caminos en la pecera de la ternura.
Los días son menos ciertos cuando callan los jardines.
La noche quiebra mis alas para propagar el llanto.
Las ventanas se vuelven bálsamo al fragor de las pupilas.
Las fragatas resisten a las astillas de las olas:
—La claridad en cambio se pierde en los cajones de la noche
Como un hilo de cuervos colgado de los postes.
En todo caso no hay tregua en los candelabros,
Ni en el pabilo raído del hambre, ni en los alambres
Del suplicio, ni en los ángulos obtusos de las aceras.
La materia se ahoga en el epílogo de los zapatos.
Desde el fermento de los muelles, la digestión alumbra
En las azoteas, —vuela la luz roja de la luna
Sobre los obligados manteles del cloroformo.
La lluvia devora las vitrinas húmedas del pecho: y ciega
Las ciudades con su pena y cose la piedra del estío.
En el vilo de los puñales, gajos de edad irremediable.
Un mundo donde de repente la tortura es inapelable,
Y las bicicletas no ayudan a cruzar la lejanía.
De pronto caigo no en filigrana, sino en losa: esa losa
Que desvaría en el cuaderno, sin pies ni tinta.
De pronto la almohada también es cárcel, y en vez de risa,
Vienen agonizantes trenes a la alcoba —obleas de fósforos
Entre la niebla, flácidas cortinas y caballos de naftalina.
¿Dónde el reloj no se come las campanas? —En la hoguera
De la canela donde la trementina avienta el tren
De los pinos y no amanecen mataderos, ni lámparas ciegas.
¿Dónde la aurora se quita el barniz y no brama?
—Quizá en aquellos que sin congoja dejaron de ser
Transeúntes y florecen en las axilas del rocío. —Quizá
En la rosa fervorosa del olvido, sueño audaz de lo vivido
Entre Lázaros y Ulyses, entre Odiseos y Aquiles…
Barataria, 30.VII.2009

Matèria lleu-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Óscar Bluhm, Meissen, Alemania, 1867-1912.





Matèria lleu
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La matèria és lleu entre tu i jo: no pesen les fotografies;
I, tanmateix, ací estan llavis i paraules i mans.
Lents ulls dels dos: aigua del dia al port
De les robes del llit, terra horitzontal on caben els meus pertrets.
Com visc sense finestres en un món d’atzars?
Pit al suc de l’aire, a les andròmines plenes de nostàlgia.
Qui es fia dels dits des de la Bossa de valors,
Des de les campanes d’irresistible afonia, des de les sabates
Ofegades en catifes roges, —símbol d’ares efímeres?
Pensar en la llengua és important quan no dóna dentades.
Pensar en la mort és interessant quan s’ha perdut
La memòria; l’amor val per a omplir el coixí de records:
També com ja digué un poeta, quan no hi ha fam.
El problema que el amor com molts l’entenen,
És com una ciutat en un aparador. —boutique de fantasies.
Sovint està ple de guitarres descalibrades o ocells
Afònics o simplement de gòndoles buides o ungles oliades.
La paraula amor té una boirina d’eucaliptes:
A menys que siga aqueix altre amor llarg dels teulats…
A menys que siga una pàgina innocent de contes de fades.
En la foscor els rellotges rugeixen com un oceà.
En la multitud la gespa es torna una diadema ocre
A les sabates; els penediments a la boca de l’invisible,
Són aqueixa saliva que la lluna beu a les piscines.
Quina classe de vida vindrà en congelades pedres lunars?
—Ombres com crancs sense desguàs tirats a somriures
Sense llanternes, a petites lluernes de tristesa.
Cada dia les falàcies es vénen amb omega-3 plus en tot el planeta.
(I tu pensant que el poeta fa diners amb els seus versos,
Quan és el seu cap el que està atapeït d’ombres
I allò que escriu és sovint una pèrdua de temps per a
Mantindre els pilars de la llar, i vestir més o menys decentment).
Malgrat aquesta introspecció sense estovalles, vull vocals
A borbolles de la teua, la fogassa de les teues sines analfabetes,
Les estrofes de les teues extremitats al pati de ma casa,
La fogassa del teu pubis per a estendre la meua llengua com pedals
Blaus i després erigir la simetria dels bancs de peixos.
Al capdavall podem guardar la cuina a les butxaques
I fer dels ulls una llum pròxima als vaixells.
Sabem que des dels grans centres del poder es fonen
Les aixelles, i que les cèl·lules mare no canviaran el smog
En carrers de fosca luxúria. No deixarà de ser arna el rostre,
Ni esl teus cossets substituiran la venda de vegetals al Mercat.
Quan serem ancians segurament esborrarem les distàncies:
El pa que no arribà a la porta, les bombes que trencaren
Les nostres vísceres, els condons que mai no usàrem com biberons,
Les ombres de l’autoritat que ens donaren nits dolentes,
Les llàgrimes que alteraren l’esperma de les espelmes…
La matèria és lleu com la lluna penjada d’un reixat:
—I tanmateix, perdem el temps, segles, buscant
El resplendor en un malson de mosques amb querosén
Baratària, 27.VII.2009

Materia leve

La materia es leve entre vos y yo: no pesan las fotografías;
Y sin embargo, ahí están labios y palabras y manos.
Lentos ojos de los dos: agua del día en el puerto
De las cobijas, tierra horizontal donde caben mis pertrechos.
¿Cómo vivo sin ventanas en un mundo de azares?
Pecho en el zumo del aire, en los trastos llenos de nostalgia.
¿Quién se fía de los dedos desde la Bolsa de valores,
Desde las campanas de irresistible afonía, desde los zapatos
Ahogados en alfombras rojas, —símbolo de altares efímeros?
Pensar en la lengua es importante cuando no da dentelladas.
Pensar en la muerte es interesante cuando se ha perdido
La memoria; el amor vale para llenar la almohada de recuerdos:
También como ya dijo un poeta, cuando no hay hambre.
El problema que el amor como muchos lo entienden,
Es como una ciudad en un escaparate. —boutique de fantasías.
A menudo está lleno de guitarras descalibradas o pájaros
Afónicos o simplemente de góndolas vacías o uñas aceitadas.
La palabra amor tiene una neblina de eucaliptos:
A menos que sea ese otro amor largo de los tejados…
A menos que sea una página inocente de cuentos de hadas.
En la oscuridad los relojes rugen como un océano.
En la multitud el césped se vuelve una diadema ocre
En los zapatos; los remordimientos en la boca de lo invisible,
Son esa saliva que la luna bebe en las piscinas.
¿Qué clase de vida vendrá en congeladas piedras lunares?
—Sombras como cangrejos sin desagüe echados a sonrisas
Sin linternas, a pequeñas luciérnagas de tristeza.
Cada día las falacias se venden con omega-3 plus en todo el planeta.
(Y vos pensando que el poeta hace dinero con sus versos,
Cuando es su cabeza la que está atestada de sombras
Y lo que escribe es a menudo una pérdida de tiempo para
Mantener los pilares del hogar, y vestir más o menos decente).
A pesar de esta introspección sin manteles, quiero vocales
A borbotones de tu boca, la hogaza de tus senos analfabetos,
Las estrofas de tus extremidades en el patio de mi casa,
La hogaza de tu pubis para extender mi lengua como pedales
Azules y luego erigir la simetría de los cardúmenes.
A fin de cuentas la cocina podemos guardarla en los bolsillos
Y hacer de los ojos una luz próxima a los barcos.
Sabemos que desde los grandes centros del poder se derriten
Las axilas, y que las células madre no cambiarán el smog
En calles de oscura lujuria. No dejará de ser polilla el rostro,
Ni tus corpiños sustituirán la venta de vegetales en el Mercado.
Cuando seamos ancianos seguramente borraremos las distancias:
El pan que no llegó a la puerta, las bombas que rompieron
Nuestras vísceras, los condones que nunca usamos como biberones,
Las sombras de la autoridad que nos dieron malas noches,
Las lágrimas que alteraron la esperma de las velas…
La materia es leve como la luna colgada de una verja:
—Y no obstante, perdemos el tiempo, siglos, buscando
El resplandor en una pesadilla de moscas con kerosene.
Barataria, 27.VII.2009

Antics fantasmes de l’hivern-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

EdgarDegas-After the Bath




Antics fantasmes de l’hivern
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Damunt de les rajoles els antics fantasmes de l’hivern.
Els fidels a l’ombra del seu mateix laberint,
Ací l’alé àrid a les finestres, letanies de llençols
Sense dir nosaltres —dispergits coltells en lligalls
De multitud, sostenidors sense colors davall de la nit.
Algú es menja les burilles a la via pública: en fila
Índia masteguen la cendra dels llocs comuns.
De sobte els carrers respiren pregons trancadissos.
—Móns negres, trossos de rellotge als llits de l’extermini.
Als confins de l’horitzó, hi ha pecats originals?
—Hi ha portes i la nit disparant crits, hi ha guerres
Les llengües de les quals fan gemecar els transistors.
Cadenes en les hostes de l’enyorament, segles fundats
En la saliva, sembres fundades en l’atuixegament .
Un altre món despulla la memòria entre desvalits hàlits.
Ares de porcellana s’acumulen a les llàgrimes.
No és d’estranyar la remota llum dels ciris,
El fum terrestre dels pensaments, els sants olis,
L’almoina o el delme, el silenci que vigila les hores.
La nit s’ha tornat espasa o simple insígnia:
—Ceguesa on l’encens enrogeix. Emboscada
Fortuïta del calendari, brasa on les seues branques cruixen.
Escric sense torxes amb la veu sempre insegura
Tocant la humitat de les vespres.
Descendesc fins als llençols de l’humus, sense porta
Que detinga el torrent, sense oblidar sovint les fulles
Seques de l’ànsia, els animals prims de l’entranya.
No hi ha música als lliris de les tombes, ni als espills,
Ni a la boca que es perd a la foguera, de tanta espera.
No em serveix la llengua amb el seus paperets del cap de semana;
No em serveixen les dents sense boganvil·lies nupcials,
No em serveix l’escuma de la pluja ni el crit del vent.
La fatiga és imminent al conjur de la cendra.
La brisa tan sols és una invenció de les onades: d’aqueixes onades
En raïms de vaixell sense port. Als matins, la donzella
Que somie sap a estampa penjada de les parets.
L’edifici de les meues penúries no alberga aurores colosals,
Només ràfegues on l’atzar és més poderós a la realitat.
Des de sempre em cremen els naips del mirall:
—Sempre fon ungit amb els tràfecs de les enrunes.
Mai les paràboles no han emplenat cellers buits,
O almenys mai no he vist el tràfec dels seus blens.
Entre un meridià i l’altre es pengen els tuguris a les mans.
Açò és tan cert com els set espills del poeta,
Als escalons de les finestres proscrites de la premonició.
A voltes els ocells només són cimbells del desvetlament,
Secretes claus, vespers, aire on les imatges
Es dupliquen i formen un àlbum intransitable.
A voltes la raó tan sols és un rastre de subtils al·legories.
Baratària, 25.VII.2009

Antiguos fantasmas del invierno

Sobre las baldosas los antiguos fantasmas del invierno.
Los fieles en la sombra de su propio laberinto,
El aliento ahí árido en las ventanas, letanías de sábanas
Sin decir nosotros —dispersos cuchillos en legajos
De multitud, sostenes sin colores bajo la noche.
Alguien se come las colillas en la vía pública: en fila
India mastican la ceniza de los lugares comunes.
De repente las calles respiran fondos quebradizos.
—Mundos negros, pedazos de reloj en las camas del exterminio.
En los confines del horizonte, ¿hay pecados originales?
—Hay puertas y la noche disparando gritos, hay guerras
Cuyas lenguas hacen gemir los transistores.
Cadenas en las huestes de la añoranza, siglos fundados
En la saliva, siembras fundadas en el agobio.
Otro mundo desnuda la memoria entre desvalidos hálitos.
Altares de porcelana se acumulan en las lágrimas.
No es de extrañar la remota luz de los cirios,
El humo terrestre de los pensamientos, los santos óleos,
La limosna o el diezmo, el silencio que vigila las horas.
La noche se ha vuelto espada o simple insignia:
—Ceguera donde el incienso enrojece. Emboscada
Fortuita del calendario, brasa donde sus ramas crujen.
Escribo sin antorchas con la voz siempre insegura
Tocando la humedad de las vísperas.
Desciendo hasta las sábanas del humus, sin puerta
Que detenga el torrente, sin olvidar a menudo las hojas
Secas del ansia, los animales flacos de la entraña.
No hay música en los lirios de las tumbas, ni en los espejos,
Ni en la boca que se pierde en la hoguera, de tanta espera.
No me sirve la lengua con confeti del fin de semana;
No me sirven los dientes sin buganvillas nupciales,
No me sirve la espuma de la lluvia ni el grito del viento.
La fatiga es inminente en el conjuro de la ceniza.
La brisa sólo es una invención del oleaje: de ese oleaje
En racimos de barco sin puerto. En las mañanas, la doncella
Que sueño sabe a estampa colgada de las paredes.
El edificio de mis penurias no alberga auroras colosales,
Sólo ráfagas donde el azar es más poderoso a la realidad.
Desde siempre me queman los naipes del espejismo:
—Siempre fui ungido con los trasiegos de los escombros.
Jamás las parábolas han llenado bodegas vacías,
O por lo menos nunca he visto el trasiego de sus pabilos.
Entre un meridiano y otro se cuelgan los tugurios en las manos.
Esto es tan cierto como los siete espejos del poeta,
En los peldaños de las ventanas proscritas de la premonición.
A veces los pájaros sólo son señuelos del desvelo,
Secretas llaves, avisperos, aire donde las imágenes
Se duplican y forman un álbum intransitable.
A veces la razón sólo es un rastro de sutiles alegorías.
Barataria, 25.VII.2009

Darrera carn del somni-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

René François Magritte, Lessines, Bélgica, 1898–1967.





Darrera carn del somni
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Vegetals quaderns a la fulla de la mà,
La templa invertida a la llum de la pell, l’aire
Líquid travessant les venes, crits de sofre
Cremen les ales, violents cossos devasten
Les meues nines, grocs d’espases llauren
Els porus. (Què resta després dels estèrils
Dies de la nit? —llànguides cendres que la boira
Beu a glops, vent de cavalls en fogueres
Arrabassades, llampecs esmolats a la recerca del despull).
Damunt de les pedres el pit es torna espasa.
El vent no té sentit en les nits de fred.
(Tu que donares els teus llavis a la nit, tampoc
No téns sentit quan l’hivern ofega els espills)
—La foscor dels somnis manquen de lectures:
El poema és l’espill silenciós de la levitació,
Els parèntesis em serveixen per a replantejar el crepuscle,
O veure’t arquejada en l’ambigüitat de les fotografies.
Em fa igual l’experiència de l’arc del cel amb els ulls
Closos, els jardins negres obligats
A escriure als meus ulls —la nit del rostre
Escrivint paraules de sutja a l’oli.
És per a riure’s la serpent al fum del meu cigarret.
És per a plorar la teua pell estesa als meus ulls
Com llòbrec planisferi, tombada a la cova del vent.
La infantesa sempre em porta petits rèptils:
La màquina de cosir de ma mare al passadís
Dels lorocos, en l’herba de la sang del pedrissot,
A la figuera com ventalls de tafetà. Tombes
Remogudes de les meues nines, verdes ombres
Del calendari, ací als meus cabells d’impossible
Respiració. —Cada hora viu al seu aire.
L’oblit és un claustre sense memòria — A vegades
Vull oblit; altres vegades memòria. (A voltes vull
La brúixola dels teus lòbuls; les dents sense refredament,
El cos sencer del poema —O només els llavis,
O només les teues mans, o només els teus peus de quadern).
Per a veure les imatges del dia enderroque els paraigües.
Quan camine m’enamore de les pedres:
Una a una compte les seues ferides, els tràfecs ampollats,
Els violins de les carretes a despit de cascos,
El dia complet amb brunzir de fantasmes.
Les coves de la memoria tardejada al meu somrís
De guarumo arquejat a les persianes del paisatge.
(I tu què fas arrelada als naips del meu pit,
Espills de cavalls, amb cresol d’efímer repic?
—Clavar impúdica, la carn del meu ermini,
En aqueixa darrera carn que deixen les mitologies.
Buidar el món i suspendre els somnis, pou
Del dia en l’ombra del guerrer, cortina
la densitat de la qual deté els passos del terbolí.
Baratària, 23.VII.2009

Postrera carne del sueño

Vegetales cuadernos en la hoja de la mano,
La sien invertida en la luz de la piel, el aire
Líquido atravesando las venas, gritos de azufre
Queman las alas, violentos cuerpos devastan
Mis pupilas, amarillos de espadas labran
Los poros. (¿Qué queda después de los estériles
Días de la noche? —lánguidas cenizas que la niebla
Bebe a sorbos, viento de caballos en hogueras
Arrebatadas, relámpagos afilados en pos del despojo).
Sobre las piedras el pecho se vuelve espada.
El viento no tiene sentido en las noches de frío.
(Vos que diste tus labios a la noche, tampoco
Tienes sentido cuando el invierno ahoga los espejos)
—La oscuridad de los sueños carecen de lecturas:
El poema es el espejo silencioso de la levitación,
Los paréntesis me sirven para replantear el crepúsculo,
O verte arqueada en la ambigüedad de las fotografías.
Me da igual la experiencia del arco iris con los ojos
Cerrados, los jardines negros obligados
A escribir en mis ojos —la noche del rostro
Escribiendo palabras de hollín al óleo.
Es para reírse la serpiente en el humo de mi cigarro.
Es para llorar tu piel tendida en mis ojos
Como lóbrego planisferio, volcada en la cueva del viento.
La infancia siempre me trae pequeños reptiles:
La máquina de coser de mi madre en el corredor
De los lorocos, en la cuajatinta del poyetón,
En la higuera como abanicos de tafetán. Tumbas
Removidas de mis pupilas, verdes sombras
Del calendario, aquí en mis cabellos de imposible
Respiración. —Cada hora vive a su manera.
El olvido es un claustro sin memoria — A veces
Quiero olvido; otras veces memoria. (A veces quiero
La brújula de tus lóbulos; los dientes sin resfrío,
El cuerpo entero del poema —O sólo los labios,
O sólo tus manos, o sólo tus pies de cuaderno).
Para ver las imágenes del día derribo los paraguas.
Cuando camino me enamoro de las piedras:
Una a una cuento sus heridas, los trajines ampollados,
Los violines de las carretas a falta de cascos,
El día completo con zumbido de fantasmas.
Las cuevas de la memoria atardecida en mi sonrisa
De guarumo arqueado en las persianas del paisaje.
(¿Y vos qué hacés enraizada en los naipes de mi pecho,
Espejo de caballos, con candil de efímero repique?
—Clavar impúdica, la carne de mi armiño,
En esa postrera carne que dejan las mitologías.
Vaciar el mundo y suspender los sueños, pozo
Del día en la sombra del guerrero, cortina
Cuya densidad detiene los pasos del torbellino.
Barataria, 23.VII.2009

Horiztons de cansanci-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Joan Miró, España




Horiztons de cansanci
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…como el abismo sin fondode unas entrañas vacías.
JOSÉ MARÍA GABRIEL Y GALÁN

Hi ha horizons de cansament a les mans
I maletes de boscos grisos als ulls.
El pol·len posa límits als braços,
El pit vençut no abasta les palpebres.
Com el cèrvol abatut al mont,
Aquests passos astorats reclamen una boca.
Al mos de les ombres hi ha desvetlament,
El buit immola els cànters de les temples.
Qualsevol far és una lluna a les parcel·les
De l’horitzó, una criatura al rostre.
Les esglésies sucumbeixen on no hi ha begònies.
Espelmes d’impaciència a les rajoles
Dels parc, —la pell al xàfec
De l’estiu, faenes de solcs sense el seu fur.
El temps tala la rosada de la pell: —les endevinalles
Li posen nom a qualsevol cosa,
Als dits no caben els anells de Saturn,
Ni la mirada descontrolada dels oasis.
Hom vol viure a la boca de l’alegria,
Mentre ordena el riue a les galtes.
Hom fa dibuixos al fullatge dels ametllers,
El foc dels espills rebenta al rostre.
Del cel al coll no hi ha llençols assaonats,
Ni alcoves on cremen els pins,
Ni olors on pasten els somnis l’aljub.
A la ferida no caben els peus dels viatgers,
No caben les llavoretes contingudes en una paraula,
No cap aquest petit vaixell dels meus braços,
Aquesta foguera del tratge de la meua geografia.
Breu és l’agulla de cap de la rosada a la meua arquitectura:
Però davall de la pell la sang converteix en riu
Les notes del ritme vital.
Hi ha dies ja, redons, sense bastides, sense portes,
Sense el teu salvavides de litoral, sense la teua redona
Aigua de costa, sense un got de tremolor a la boca.
Sense ningú caminen descalces les espigues.
Les palpebres lletregen la missa augural
Del calendari, trashumant el pit en les costures
Dels mocadors, agulles en la cosidura de la carn.
Les pedres recorden aquella història adusta:
Enrunes i saliva al cement de l’asfíxia,
Terra sense nissaga i sense cigonyes que corren
Damunt de l’aixeta de les melodies. Insectes al bodegó
De la llunyania, aigües calcinades en les estàtues,
De sobte la carn als olis del mirall.
De sobte tímids reixats damunt de reixes de filferro,
De sobte algú esborra la història del temps
I canvia la presumpció per la cendra…
Baratària, 21.VII.2009

Horizontes de cansancio

…como el abismo sin fondode unas entrañas vacías.
JOSÉ MARÍA GABRIEL Y GALÁN

Hay horizontes de cansancio en las manos
Y maletas de bosques grises en los ojos.
El polen pone límites a los brazos,
El pecho vencido no alcanza los párpados.
Igual que el ciervo abatido en el monte,
Estos pasos asustados reclaman una boca.
En el bocado de las sombras hay desvelo,
El vacío inmola los cántaros de las sienes.
Cualquier faro es una luna en las parcelas
Del horizonte, una criatura en el rostro.
Las iglesias sucumben donde no hay begonias.
Cirios de impaciencia en las baldosas
De los parques, —la piel en el aguacero
Del estío, faenas de surcos sin su fuero.
El tiempo tala el rocío de la piel: —los acertijos
Le ponen nombre a cualquier cosa,
En los dedos no caben los anillos de Saturno,
Ni la mirada descontrolada de los oasis.
Uno quiere vivir en la boca de la alegría,
Mientras ordena la risa en las mejillas.
Uno hace dibujos en el follaje de los almendros,
El fuego de los espejos revienta en el rostro.
Del cielo al cuello no hay sábanas sazonadas,
Ni alcobas donde ardan los pinos,
Ni olores donde pasten los sueños el aljibe.
En la herida no caben los pies de los viajeros,
No caben las semillas contenidas en una palabra,
No cabe este pequeño barco de mis brazos,
Esta hoguera del traje de mi geografía.
Breve el alfiler del rocío en mi arquitectura:
Pero debajo de la piel la sangre convierte en río
Las notas del ritmo vital.
Hay días ya, redondos, sin andamios, sin puertas,
Sin tu salvavidas de litoral, sin tu redonda
Agua de costa, sin un vaso de temblor en la boca.
Sin nadie caminan descalzas las espigas.
Los párpados deletrean la misa augural
Del calendario, trashumante el pecho en las costuras
De los pañuelos, agujas en la costura de la carne.
La piedras recuerdan aquella historia adusta:
Escombros y saliva en el cemento de la asfixia,
Tierra sin estirpe y sin cigüeñas que corran
Sobre el grifo de las melodías. Insectos en el bodegón
De la lejanía, aguas calcinadas en las estatuas,
De repente la carne en los óleos del espejismo.
De repente tímidas verjas sobre alambradas,
De repente alguien borra la historia del tiempo
Y cambia la presunción por la ceniza…
Barataria, 21.VII.2009