Gravetat de les fotografies-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Emil Jakob Schindler, Viena, Austria, 1842-1892.




Gravetat de les fotografies
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

En les fotografies hi ha silencis com tempestes.
Es pot olorar la fragància, el dolor o l’alegria.
Móns sencers alcen pols de les finestres.
Alguna cosa batega ací de mars possibles i mocadors.
La respiració de puntetes es torna una pàgina
Inversemblant —la mateixa que toca els armaris
De la nuesa en la seua lliçó àvida d’insomni.
La brasa profana creua allò premonitori: la plaça
En clau de la tempesta, la veu ací trafegada
Al record, el fred unit a la veu mentre navegue
Per aqueix camí de fustes de l’ànsia. —Una rere una
Les nines descorren peixos de llargues jornades:
Fortuïta espessura, efecte de la bullida entre frondes,
L’afluent del sèpia a l’ull del calendari.
En cada memòria batega la immunitat
Que dessagna la nostàlgia. —A voltes revalidat
Anhele refilets d’ebrietat a la cerca de les venes.
En cada una n’hi ha certa mudança:
Glop rere glop des del bressol al conjur,
La veu tremola en allò que li és donable. Càbales de circ
En la tasca material del rampell.
Des de sempre ací el temps que no existeix.
El pergamí de l’alé encarnat i contingent.
L’ombra d’uns braços irredents, la pluja
Il·lusa del pols, veure la llum en forma de col·loqui:
Polsar la claredat comforta —afonar els dits
Al vitrall de la geografia sense atalls.
Sempre així, davant del plogim de les nines.
Dies cremats en el fulgor del desvetlament. Batecs
En desordre com les campanes del reflex.
A poc a poc cada una em reserva nits: llindes
D’un filtre fumejant, ansietats que l’atzar
No conté als llavis, ni sosté la templa eixuta
De l’espill en la seua lucidesa de truita confident.
M’adone que els papirs tenen frondes circulars,
I equipatges amb ulls inventats. Les mans exhumen
Els parents de la cendra, aqueixa enfiladissa que
El temps plasma en rius de subtil prolixitat.
Cada fotografia es torna un pas de la brisa.
Guarden d’avantmà la respiració de l’ànima:
—Suspenen en el vol els senyals de la rosada,
Caven en la densitat de la consciència, calen
El silenci postrer, callats vitralls ací,
En la litúrgia de l’aroma, en els perfums ressuscitats
De les céquies. —potser paisatges, fonent-se,
En les gotes internes de la fogata.
Les fotografies reviuen l’imaginari de l’aljup:
Tremolen en el prisma dels gesmils, obrin
La infusió dels armaris, encarnen els furs
De cada viatge, passegen pel quadern de la perplexitat.
Llepen, en fi, com un estany el present…
Baratària, 13.VII.2009

Gravedad de las fotografías

En las fotografías hay silencios como tormentas.
Uno puede oler la fragancia, el dolor o la alegría.
Mundos enteros levantan polvo de las ventanas.
Algo palpita ahí de mares posibles y pañuelos.
La respiración de puntillas se torna una página
Inverosímil —la misma que toca los armarios
De la desnudez en su lección ávida de insomnio.
La brasa profana cruza lo premonitorio: la plaza
En clave de la tormenta, la voz ahí trasegada
Al recuerdo, el frío unido a la voz mientras navego
Por ese camino de maderas del ansia. —Una a una
Las pupilas descorren peces de largas jornadas:
Fortuita espesura, efecto del hervor entre frondas,
El afluente del sepia en el ojo del calendario.
En cada memoria palpita la inmunidad
Que desangra la nostalgia. —A veces revalidado
Anhelo trinos de embriaguez en pos de las venas.
En cada una de ellas hay cierta mudanza:
Sorbo tras sorbo desde la cuna al conjuro,
La voz tiembla en lo que le es dable. Cábalas circenses
En la labor material del arrebato.
Desde siempre aquí el tiempo que no existe.
El pergamino del aliento encarnado y contingente.
La sombra de unos brazos irredentos, la lluvia
Ilusa del polvo, ver la luz en forma de coloquio:
Pulsar la claridad conforta —hundir los dedos
En el vitral de la geografía sin atajos.
Siempre así, frente a la llovizna de las pupilas.
Días ardidos en el fulgor del desvelo. Palpitos
En desorden como las campanas del reflejo.
De a poco cada una me reserva noches: umbrales
De un filtro humeante, ansiedades que el azar
No contiene en los labios, ni sostiene la sien huraña
Del espejo en su lucidez de tortilla confidente.
Me doy cuenta que los papiros tienen frondas circulares,
Y equipajes con ojos inventados. Las manos exhuman
Los deudos de la ceniza, esa enredadera que
El tiempo plasma en ríos de sutil prolijidad.
Cada fotografía se vuelve un paso de la brisa.
Guardan de antemano la respiración del alma:
—Suspenden en el vuelo las señales del rocío,
Cavan en la densidad de la conciencia, alumbran
El silencio postrero, callados vitrales ahí,
En la liturgia del aroma, en los perfumes resucitados
De las acequias. —acaso paisajes, fundiéndose,
En las gotas internas de la fogata.
Las fotografías reviven el imaginario del aljibe:
Tiritan en el prisma de los jazmines, abren
La infusión de los armarios, encarnan los fueros
De cada viaje, pasean sobre el cuaderno de la perplejidad.
Lamen, en fin, como un estanque el presente…
Barataria, 13.VII.2009

Òrbita de l’entropessada- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Stefano Ussi, Florencia, Italia, 1822-1901.





Òrbita de l’entropessada
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Malgrat la veu gutural de la nit it i el buit on cauen
Els ossos del riure, malgrat la flor que es desfa
En les estrelles, malgrat els udols dels mapes,
tants especialistes de l’amargura, la vida entrant
En ull propi i en l’alié, hi ha una entropessada de mort on
És inútil la gramàtica apresa a les escoles.
Al camí s’amaguen les esperances i s’obrin
Les ferides —a manera de paradoxa, els arrels com crit
De la blasfèmia, l’humanisme al fil dels coltells.
Les claus oculten matins de caragols, pianos per un món
De bastons, claus de mil espigues sense lluna,
Abelles mastegant catàstrofes sense cap relleu.
Quin país és possible amb un cel de punxes? —Un on
L’ànsia siga d’espines; un on hi haja huracans
De tosferina; un on la grip aviar siga gossa de llàgrimes.
El vertigen badalla reixats de filferro. Els cadàvers són fràgils
Per a la seua ambició d’eternitat, per a la seua ambició de llanterna.
Les claus són l’única constant en el esdevindre abjecte
Del rellotge. Les estratagemas estan a l’ordre del dia: però
Són tan fràgils com els cabells de la soledat, campanes
Sense badall, bordells ancorats als sentits.
Un no pot esperar que els ulls es tornen meteors.
O que desapareguen els paralipòmens en certes genealogies.
O que sonen les trompetes per a derrocar regnes,
O que les guerres siguen l’aliança per a viure en pau.
Als temples els números només compten en ordinals
(Els números naturals estan desterrats d’aqueix regne)
Un sent les paraules des d’altaveus —les dels ídols
I les ares, a la picapedreria del vent, en les hòsties
Purificadores dels restaurats (almenys això és
Allò que m’han dit reiteradament a manera de provocació).
Els ocells errants beuen aigua en les fulles del vent.
Les papallones caduquen quan naufraguen les seues extremitats.
Una unglera lliura guerres contra les sabates i les tisores.
Els anys pesen menys quan es guarden en una alforja.
En les nits, els cementeris s’omplin de tropells,
De lents huracans, de fòsfors llepant terbolins punxants.
Qualsevol dia els nius trenquen l’alba en les llàgrimes.
Les hores passen i retornen amb miquetes de formigues.
El fil de l’aurora crema en la saliva com les abelles
Dels amants en la borrasca desconcertant de la seua mateixa
Memòria. Hi ha dies cecs de pancartes. Al monestir
Dels zompopos, fa falta oxígen per a les òlibes.
Per al temps vinent és necessari l’aiguardent.
L’ull de la boirina em dóna un bany de mirades grises.
A causa de les estàtues ja són molts els vianants als parcs.
Com més tapaboques, menys necessàries són les paraules.
En la llei dels teulats no compten els imans, només la gravetat
L’armadura de la qual no necessita de pneumàtics, sinó
De la boca del llop de Caputxeta…
Quan l’horitzó té els ulls fatigats,
És necessària una hamaca amarrada de cap a cap.
Baratària, 12.VII.2009

Órbita del traspiés

Pese a la voz gutural de la noche y al vacío donde caen
Los huesos de la risa, pese a la flor que se deshace
En las estrellas, pese a los aullidos de los mapas,
A tantos especialistas de la amargura, a la vida entrando
En ojo propio y en el ajeno, hay un traspiés de muerte donde
Es inútil la gramática aprendida en las escuelas.
En el camino se esconden las esperanzas y se abren
Las heridas —a manera de paradoja, las raíces como grito
De la blasfemia, el humanismo al filo de los cuchillos.
Las llaves ocultan mañanas de caracoles, pianos por un mundo
De bastones, llaves de mil espigas sin luna,
Abejas masticando catástrofes sin relevo alguno.
¿Qué país es posible con un cielo de púas? —Uno donde
El ansia sea de espinas; uno donde haya huracanes
De tosferina; uno donde la gripe aviar sea perra de lágrimas.
El vértigo bosteza alambradas. Los cadáveres son frágiles
Para su ambición de eternidad, para su ambición de linterna.
Las llaves son la única constante en el devenir abyecto
Del reloj. Las estratagemas están a la orden día: pero
Son tan frágiles como los cabellos de la soledad, campanas
Sin badajo, burdeles ancladas en los sentidos.
Uno no puede esperar que los ojos se conviertan en meteoros.
O que desaparezcan los paralipómenos en ciertas genealogías.
O que suenen las trompetas para derribar reinos,
O que las guerras sean la alianza para vivir en paz.
En los templos los números sólo cuentan en ordinales
(Los números naturales están desterrados de ese reino)
Uno oye las palabras desde altoparlantes —las de los ídolos
Y los altares, en la cantería del viento, en las hostias
Purificadoras de los restaurados (al menos eso es
Lo que me han dicho reiteradamente a manera de provocación).
Los pájaros errantes beben agua en las hojas del viento.
Las mariposas caducan cuando naufragan sus extremidades.
Un uñero libra guerras contra los zapatos y las tijeras.
Los años pesan menos cuando se guardan en una alforja.
En las noches, los cementerios se llenan de tropeles,
De lentos huracanes, de fósforos lamiendo remolinos punzantes.
El día menos pensado los nidos amanecen en las lágrimas.
Las horas pasan y regresan con migajas de hormigas.
El hilo de la aurora arde en la saliva como las abejas
De los amantes en la borrasca desconcertante de su propia
Memoria. Hay días ciegos de pancartas. En el monasterio
De los zompopos, hace falta oxigeno para las lechuzas.
Para el tiempo que viene es necesario el aguardiente.
El ojo de la neblina me da un baño de miradas grises.
A causa de las estatuas ya son muchos los peatones en los parques.
Entre más tapabocas, menos necesarias son las palabras.
En la ley de los tejados no cuentan los imanes, sólo la gravedad
Cuya armadura no necesita de neumáticos, sino
De la boca del lobo de Caperucita…
Cuando el horizonte tiene los ojos fatigados,
Es necesaria una hamaca amarrada de polo a polo.
Barataria, 12.VII.2009

Bullirà el mar- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jan Josephsz van Goyen, Leiden, Holanda, 1596–1656.




Bullirà el mar
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Bullirà el mar com la cassola en forn
Ausiàs March

L’èter de les parpelles cansa els bous; fragor
Del mar al capciró dels dits, a l’escuma
On la pedra llepa les entranyes. Absurds
Els coixins com talismà a les butxaques.
Las llànties es tornen espines als vitralls.
Invoque les parets, les cistelles on es claven
Els genolls, el mercat dels balboteigs,
La llum del llampec, potser a la meua boca, la llum
Del conjur, flotilla de taüts, la llum als bassals
De gaubança, fars afonats on no s’ix de viatge.
Als pilars de les dents s’enfonsa la salmorra.
Les finestres semblen goles torturades.
El misteri, autòmata, du braçalets grocs.
Les paraules alcen cavalls inerts
On les esquerdes transporten fullaraca.
Els insectes titil·len a les meues vestidures.
Vesprades líquides s’estenen veloçment al fullatge.
La misèria mustiga els meus pantalons quan li pregue
A les vespres. (Jugue a la pols dels mesos,
Agenollat, davant de les finestres, al mateix aire
De felicitat que em donen els semàfors quan
L’arc de sant Martí desplega abelles sinuoses).
La boira és vàlida com a cortina del mar.
En la foscor els espills són negats. La nostra
Soledat a lloms de somera, inerme,
Amb les vacil·lacions pròpies d’un camí habitat.
Em demane si es pot dormir en la ceguesa de la nit:
Nua la meditació sense companyonia.
Hi haurà llum per a confiar en els somriures?
—El temps a la vorera del foc, huracanat. Estàtues
Ertes junt al desvarí. Noms sense llisor.
A l’argila tots els besos idèntics als glaciars.
Em guanyà el suïcidi de les esfinxs i no l’iman
De les sines: —Em guanyà sempre el caos i la tortura
Irresistible de les esglésies amb les seues culpes esparses.
Em guanyà el ressort del crit. I l’asfíxia buida
De les síl·labes a l’ombra insomne.
El somni com un xerric de portes, juga
Al besllum dels resquills, (fum d’ebriesa
Impune aquesta cendra al caliu del subconscient).
El mar crema als rugats cartílags de les gavines:
—mar de segles enderrocats, ara,
En cada pètal que tritura la meua front.
Espills d’insomni en aquesta nit inhòspita
Que respira al meu batec, guspira que agredeix,
Com maç, la vida imperativa en mutisme.
Al pantà indesxifrat afone les meues síl·labes:
És a dir, la meua mateixa memòria groga de temps.
Baratària, 08.VII.2009

Hervirá el mar

Hervirá el mar… en el fuego
AUSIÀS MARCH

El éter de los párpados cansa los bueyes; fragor
Del mar en la yema de los dedos, en la espuma
Donde la piedra lame las entrañas. Absurdas
Las almohadas como talismán en los bolsillos.
Las lámparas se vuelven espinas en los vitrales.
Invoco a las paredes, los canastos donde se hincan
Las rodillas, el mercado de los balbuceos,
La luz del relámpago, acaso en mi boca, la luz
Del conjuro, flotilla de ataúdes, la luz en charcos
De júbilo, faros hundidos donde no se sale de viaje.
En los pilares de los dientes se hunde la salmuera.
Las ventanas parecen gargantas torturadas.
El misterio, autómata, usa brazaletes amarillos.
Las palabras levantan caballos inertes
Donde las rendijas transportan hojarasca.
Los insectos titilan en mis vestiduras.
Tardes líquidas se extienden a velocidad en el follaje.
La miseria aja mis pantalones cuando le rezo
A las vísperas. (Juego al polvo de los meses,
Arrodillado, frente a las ventanas, al mismo aire
De felicidad que me dan los semáforos cuando
El arco iris despliega abejas sinuosas).
La niebla es válida en tanto cortina del mar.
En la oscuridad los espejos son negados. Nuestra
Soledad a cuestas de jumento, inerme,
Con los titubeos propios de un camino habitado.
Pregunto si uno puede dormir en la ceguera de la noche:
Desnuda la meditación sin compañía.
¿Habrá luz para confiar en las sonrisas?
—El tiempo al borde del fuego, huracanado. Estatuas
Yertas junto al desvarío. Nombres sin tersura.
En la arcilla todos los besos idénticos a los glaciares.
Me ganó el suicidio de las esfinges y no el imán
De los senos: —Me ganó siempre el caos y la tortura
Irresistible de las iglesias con sus culpas expandidas.
Me ganó el resorte del grito. Y la asfixia hueca
De las sílabas en la sombra insomne.
El sueño como un chirriar de puertas, juega
Al trasluz de las esquirlas, (humo de ebriedad
Impune esta ceniza en el rescoldo del subconsciente).
El mar arde en los arrugados cartílagos de las gaviotas:
—mar de siglos derruidos, ahora,
En cada pétalo que tritura mi frente.
Espejos de insomnio en esta noche inhóspita
Que respira en mi latido, centella que agrede,
Como mazo, la vida imperativa en mutismo.
En el pantano indescifrado hundo mis sílabas:
Es decir, mi propia memoria amarilla de tiempo.
Barataria, 08.VII.2009

Cementeris al voltant de les meues nines- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Salomon van Ruysdael, Naarden, Holanda, 1600-1670





Cementeris al voltant de les meues nines
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

¡Qué pena si esta vida tuviera
—esta vida nuestra—
Mil años de existencia!
¿Quién la haría hasta el fin llevadera?
¿Quién la soportaría toda sin protesta?
JUAN RAMÓN JIMÉNEZ

Dansen els cementeris al voltant de les meues nines.
M’oblide de tots els dies cremats per les llàgrimes.
—La gola udola en el somni dels crucifixos;
Fan falta racions d’estima per a emmudir el crit.
Dies de begònies mustigades masteguen tabacs;
Peixos suïcides llepen els ulls dels espills. Entretant,
Cadàvers dissecats a les clavegueres esquincen la nit
Amb tot i les seues serpents pudentes…
Què hi ha darrere de cellers i monedes rovellades?
—Hi ha pires i sorolls mossegant la boca. (El sutge
És un altre cavall ferit al bordell de la sutja).
—(Hi ha, tú m’ho dius, mans sense victòria i al voltant
Armes que juguen a traure el cervell dels compungits,
Dels que només aguaiten una mostassa d’Esperança,
Dels que riuen perquè el riure no els deixa morir de fam,
Dels que besen un escapulari ingènuament
I l’alta Jerarquia els tanca la porta de Crist).
Els ulls dolen al ventall de la por. L’asfalt
Ombrívol colpeja les finestres. La llum es tanca al vent
I als ocells; —gotes delirants creuen el somni.
Tremolen els porus a la barca de la nit.
Quan serà l’últim crit galopant entre accípitres.
Quan el carrer, senzill, no serà per als morts.
Boques de pólvora mastegant els somnis. Ulls esvaint-se
Al dol, ferides i nostàlgia a l’hora de la tos,
—Tot el mar sense llànties, perseguint-nos amb desbocada
Arena, sense àncores els filferros del fàstic.
Algú ens imposa aquesta follia de pedres. Algú.
Algú amb el seus horaris de bussos cecs. Algú.
Algú que mossega amb gargamells de vells canelobres.
Algú que enfosqueix a la foguera dels morts.
Algú que s’enfila a l’horitzó com un rat-penat.
Algú que nuga el seu deliri als matossars.
Algú que lliga la història amb les corretges de la nit.
Algú que mai no tingué ocells de fam.
Algú que en comptes de sagristà, toca túnels sinistres.
Algú que s’esglaia amb el somriure de les buganvil·lies.
Algú que a les mans només té tisores i no calendaris.
Algú els marbres del qual no el deixen veure des de les terrasses.
Algú que trencà amb els rellotges de les paraules.
Les ombres ens cauen amb els seus papers foscos:
—També la tempesta que descendeix aposta amb mosques.
L’aurora es deixa la bava a les tombes, mormola la sordesa
De les colobres, el fullatge balla el moviment de la fugida.
Quan els voltors cauen amb fúria damunt de les pedres,
El metall dels dies retorç el dolor. —els nus del crit,
Densos, llepen els penya-segats de la saliva.
Davall dels calabossos, el bar de la sang cava
Uns altres dolors infinits. Les ombres criden sense horaris,
Perquè la mort roman sense treva al buit de les mans.
Davall d’aquesta pena, només hi ha desigs per a reivindicar
La tendresa i fermentar les paraules amb canella i sucre.
Baratària, 07.VII.2009

Cementerios alrededor de mis pupilas

¡Qué pena si esta vida tuviera
—esta vida nuestra—
Mil años de existencia!
¿Quién la haría hasta el fin llevadera?
¿Quién la soportaría toda sin protesta?
JUAN RAMÓN JIMÉNEZ

Danzan los cementerios alrededor de mis pupilas.
Me olvido de todos los días quemados por las lágrimas.
—La garganta aúlla en el sueño de los crucifijos;
Hacen falta raciones de cariño para acallar el grito.
Días de begonias marchitas mastican tabacos;
Peces suicidas lamen los ojos de los espejos. Mientras,
Cadáveres disecados en las cloacas rasgan la noche
Con todo y sus serpientes malolientes…
¿Qué hay detrás de tabancos y monedas enmohecidas?
—Hay piras y ruidos mordiendo la boca. (El hollín
Es otro caballo herido en el lupanar del tizne).
—(Hay, tú me lo dices, manos sin victoria y alrededor
Armas que juegan a sacar los sesos de los compungidos,
De los que sólo acechan una mostaza de Esperanza,
De los que ríen porque la risa no los deja morir de hambre,
De los que besan un escapulario ingenuamente
Y la alta Jerarquía les cierra la puerta de Cristo).
Los ojos duelen en el abanico del miedo. El asfalto
Sombrío golpea las ventanas. La luz se cierra al viento
Y a los pájaros; —gotas delirantes cruzan el sueño.
Tiemblan los poros en la barca de la noche.
Cuándo será el último grito galopando entre azacuanes.
Cuándo la calle, sencilla, no será para los muertos.
Bocas de pólvora masticando los sueños. Ojos desvaneciéndose
En el luto, heridas y nostalgia a la hora de la tos,
—Todo el mar sin lámparas, persiguiéndonos con desbocada
Arena, sin anclas los alambres del hastío.
Alguien nos impone esta locura de piedras. Alguien.
Alguien con sus horarios de buzos ciegos. Alguien.
Alguien que muerde con fauces de viejos candelabros.
Alguien que anochece en la hoguera de los muertos.
Alguien que trepa al horizonte como un murciélago.
Alguien que anuda su delirio a los matorrales.
Alguien que sujeta la historia con las correas de la noche.
Alguien que nunca tuvo pájaros de hambre.
Alguien que en vez de sacristán, toca túneles siniestros.
Alguien que se espanta con la sonrisa de las buganvillas.
Alguien que en sus manos sólo tiene tijeras y no calendarios.
Alguien cuyos mármoles no lo dejan ver desde las azoteas.
Alguien que rompió con los relojes de las palabras.
Las sombras nos caen con sus papeles oscuros:
—También la tormenta que desciende a propósito con moscas.
La aurora deja su baba en las tumbas, murmulla la sordera
De las culebras, el follaje baila el movimiento de la huida.
Cuando los buitres caen con furia sobre las piedras,
El metal de los días retuerce el dolor. —los nudos del grito,
Densos, lamen los acantilados de la saliva.
Debajo de los calabozos, el bar de la sangre cava
Otros dolores infinitos. Las sombras gritan sin horarios,
Porque la muerte permanece sin tregua en el hueco de las manos.
Debajo de esta pena, sólo hay deseos para reivindicar
La ternura y fermentar las palabras con canela y azúcar.
Barataria, 07.VII.2009

Il•lusió premonitòria- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

William Etty, York, Inglaterra, 1787-1849.




Il·lusió premonitòria
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó



A: E L B

Y sobre el mundo no se oyó

sino caer el agua.
MIGUEL ARTECHE

De sobte intuesc que l’imminent és una Gràcia.
I que el temps present una perplexitat d’ares.
El foc sovint deixa de ser atzar per a esdevindre
Un mar tutelar d’ecos o ressonàncies.
He baixat a la fondor dels cingles, nugat
Al rent del vol sense portes escorredisses.
Al meu quadern estan anotades les dates de la meua utopia:
Ací el poder de la claredat sense fatiga —ràfega entre
Onades de viatges, set demanant asil, ferida major
D’allò somiat. Mentre que el rellotge de la consciència
Flueix, els papirs reparteixen el sospir en penjolls d’alé.
La set en essència també és harmonia.
Als terbolins aprén a ser riu memoriós.
Els coixins polsen mentre l’instint reverbera.
El foc també és un arcà a les nostres mans.
Sovint l’ebriesa fa perdre la brúixola;
Però l’essència es queda, gotera màgica de l’ànsia.
La nuesa major la desvetla la il·lusió premonitòria:
Aqueixa que el colibrí revela entre esquerdes d’aire.
El calendari sempre reincideix en l’inèdit:
I a risc de desvetlament, fa circular el tràfec
De la pàgina de llum dels nostres ulls…
L’hivern sacsa els fils pròdigs del batec.
I són palpables, ací, en aquest viatge imaginari on
L’atalaia del teulat em fa lliscar en cada gota
Impecable. L’alé comparteix la comú taula de la gespa.
Al silenci li done una flassada perquè respire,
I no invalide els cartílags de les finestres.
Té raó la llum quan crida damunt dels meus porus.
Així he aprés a divagar entre desconeguts pensaments.
Ací entre vestigis tutelars d’obsidiana o carboni 14,
Les serradures reparteixen llunes i clivells de fugacitat.
Però hi ha dies que desperten en campanes de tendresa,
Turons la memòria de les quals aprén de l’inefable.
Al centre de l’univers, una botella de mar creuant
Ocells, l’aire que canta entre les dents.
L’alienació sobtada sense que refuse els armaris de paret,
L’edat girant com una espiga a la boca,
El batec de la sina on es fa el crit del demà.
La vida, si existeix, flama complida en la llum.
La vida sempre ens dóna apòzemes de perplexitat,
I jardins d'embriac espenyador i tot. La vida
Ens dóna crits i ulls i destins imperatius i porcions
D’ales. Així apareix escrit a la bíblia de les temples.
És possible que les paraules tinguen paradoxes,
I la carn nines infinites. És possible creuar l’albir
Amb els peus a terra? Només el crit, sovint,
És testimoniatge de la imminència. Mentrestant, deixe que les paraules
Em buiden les mans i reconforten el meu destí…
Baratària, 06.VII.2009