Bullirà el mar- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jan Josephsz van Goyen, Leiden, Holanda, 1596–1656.




Bullirà el mar
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Bullirà el mar com la cassola en forn
Ausiàs March

L’èter de les parpelles cansa els bous; fragor
Del mar al capciró dels dits, a l’escuma
On la pedra llepa les entranyes. Absurds
Els coixins com talismà a les butxaques.
Las llànties es tornen espines als vitralls.
Invoque les parets, les cistelles on es claven
Els genolls, el mercat dels balboteigs,
La llum del llampec, potser a la meua boca, la llum
Del conjur, flotilla de taüts, la llum als bassals
De gaubança, fars afonats on no s’ix de viatge.
Als pilars de les dents s’enfonsa la salmorra.
Les finestres semblen goles torturades.
El misteri, autòmata, du braçalets grocs.
Les paraules alcen cavalls inerts
On les esquerdes transporten fullaraca.
Els insectes titil·len a les meues vestidures.
Vesprades líquides s’estenen veloçment al fullatge.
La misèria mustiga els meus pantalons quan li pregue
A les vespres. (Jugue a la pols dels mesos,
Agenollat, davant de les finestres, al mateix aire
De felicitat que em donen els semàfors quan
L’arc de sant Martí desplega abelles sinuoses).
La boira és vàlida com a cortina del mar.
En la foscor els espills són negats. La nostra
Soledat a lloms de somera, inerme,
Amb les vacil·lacions pròpies d’un camí habitat.
Em demane si es pot dormir en la ceguesa de la nit:
Nua la meditació sense companyonia.
Hi haurà llum per a confiar en els somriures?
—El temps a la vorera del foc, huracanat. Estàtues
Ertes junt al desvarí. Noms sense llisor.
A l’argila tots els besos idèntics als glaciars.
Em guanyà el suïcidi de les esfinxs i no l’iman
De les sines: —Em guanyà sempre el caos i la tortura
Irresistible de les esglésies amb les seues culpes esparses.
Em guanyà el ressort del crit. I l’asfíxia buida
De les síl·labes a l’ombra insomne.
El somni com un xerric de portes, juga
Al besllum dels resquills, (fum d’ebriesa
Impune aquesta cendra al caliu del subconscient).
El mar crema als rugats cartílags de les gavines:
—mar de segles enderrocats, ara,
En cada pètal que tritura la meua front.
Espills d’insomni en aquesta nit inhòspita
Que respira al meu batec, guspira que agredeix,
Com maç, la vida imperativa en mutisme.
Al pantà indesxifrat afone les meues síl·labes:
És a dir, la meua mateixa memòria groga de temps.
Baratària, 08.VII.2009

Hervirá el mar

Hervirá el mar… en el fuego
AUSIÀS MARCH

El éter de los párpados cansa los bueyes; fragor
Del mar en la yema de los dedos, en la espuma
Donde la piedra lame las entrañas. Absurdas
Las almohadas como talismán en los bolsillos.
Las lámparas se vuelven espinas en los vitrales.
Invoco a las paredes, los canastos donde se hincan
Las rodillas, el mercado de los balbuceos,
La luz del relámpago, acaso en mi boca, la luz
Del conjuro, flotilla de ataúdes, la luz en charcos
De júbilo, faros hundidos donde no se sale de viaje.
En los pilares de los dientes se hunde la salmuera.
Las ventanas parecen gargantas torturadas.
El misterio, autómata, usa brazaletes amarillos.
Las palabras levantan caballos inertes
Donde las rendijas transportan hojarasca.
Los insectos titilan en mis vestiduras.
Tardes líquidas se extienden a velocidad en el follaje.
La miseria aja mis pantalones cuando le rezo
A las vísperas. (Juego al polvo de los meses,
Arrodillado, frente a las ventanas, al mismo aire
De felicidad que me dan los semáforos cuando
El arco iris despliega abejas sinuosas).
La niebla es válida en tanto cortina del mar.
En la oscuridad los espejos son negados. Nuestra
Soledad a cuestas de jumento, inerme,
Con los titubeos propios de un camino habitado.
Pregunto si uno puede dormir en la ceguera de la noche:
Desnuda la meditación sin compañía.
¿Habrá luz para confiar en las sonrisas?
—El tiempo al borde del fuego, huracanado. Estatuas
Yertas junto al desvarío. Nombres sin tersura.
En la arcilla todos los besos idénticos a los glaciares.
Me ganó el suicidio de las esfinges y no el imán
De los senos: —Me ganó siempre el caos y la tortura
Irresistible de las iglesias con sus culpas expandidas.
Me ganó el resorte del grito. Y la asfixia hueca
De las sílabas en la sombra insomne.
El sueño como un chirriar de puertas, juega
Al trasluz de las esquirlas, (humo de ebriedad
Impune esta ceniza en el rescoldo del subconsciente).
El mar arde en los arrugados cartílagos de las gaviotas:
—mar de siglos derruidos, ahora,
En cada pétalo que tritura mi frente.
Espejos de insomnio en esta noche inhóspita
Que respira en mi latido, centella que agrede,
Como mazo, la vida imperativa en mutismo.
En el pantano indescifrado hundo mis sílabas:
Es decir, mi propia memoria amarilla de tiempo.
Barataria, 08.VII.2009