Olor del temps-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga, El Salvador





Olor del temps
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó


A Pere Bessó, llum oficiant

Olor del temps, bri lleu…
GUILLAUME APOLLINAIRE

No hi ha cap sorpresa. Allò que se’n va, la nit ho envolta.
La il·lusió és altra soledat amb hiverns. Hivern cec,
Joc de roques, —o, potser, crit proper a l’ardor. —o, potser,
Un cabal cec a les venes, sorda garrotxa del desvetlament.
I, tanmateix, l’empremta exaspera el refilet, l’ull confessat
Que ens habita des de l’estat del desballestament.
A les mans resten els residus de la ràfega, nostàlgia
Fent-se viure al costat, gasa afonada al pit.
Al vas del calendari han transcorregut fogueres: tot
Tangible i perible, tortura que la llum crema a l’escuma.
L’accent de les paraules de fam perdé la seua eufonia.
—Al cap i a la fi, l’efímer és també una tortura;
S’incorpora a la porcellana de la respiració, canella fosca
Dels tratges, ànima transitiva de crisàlides efímeres.
A les portes agonitzen les conjectures i flaires.
(Un pubis de colors estés als llençols. Paisatge de panaderia
Amb la llengua cap al fons de les espècies de l’eco i l’audàcia)
Però olora, per més lucidesa, a temps anat. Temps clausurat.
Ningú no pot estroncar allò transitiu. Llevat del fullatge de les fotografies
A la seua fulla de sèpia, al seu voraç zodíac d’ombres.
De sobte, el bri d’un ocell es fa evident a través
De les finestres: —les estrelles no necessiten esquís per a caminar
Damunt de l’univers, llevat que vulguen traduir el rostre de la foguera,
Llevat que vulguen meditar sobre l’algeps dels núvols.
Llevat el risc de restar sempre al llindar de la brasa,
Dibuixar gotes s’esdevé un estat de vívida contemplació:
(Dibuixar rostres, cortines, passos, sumes de pous revetlades
Als porus, resulta material per a la consciència).
Si posem en la balança esquerdes i lluernes, de sobte,
No hi ha diferència enllà del desvetlament de qui veu el declivi
De la vista, el tapial amb clau on s’allotja la molsa.
Hi ha tantes relectures del destí que una en necessita brúixola
Per a donar lectura al paisatge. —per a no malbaratar les paraules,
Encara que aquestes tallen i graviten damunt de l’escat de tòrrids rellevaments.
(Tot i això, tot és set despiadada, pus d’ànsies, descalces
Goles preses d’hams, i pàl·lids noms).
La varietat del crepuscle canvia amb el rovell: canvia
El conte de partir les aigües, que cremar en audiències desvalgudes.
Canvia el suny fermentat pel vent dels dies, aqueix afany
De polsar les fronteres amb un sol de paràboles.
Olora, doncs, el pany del temps quan ens sotmet
A fidel vexació de sèpia, al seu afany d’espill en la boirina,
A la seua carn pudenta. El desencert s’obri a l’ull —en aqueixa captivitat
Voraç de l’esbufec agitat per l’efímer.
Olora, doncs, l’alé dels cronòmetres a la sang,
L’aire irrepetible de les aigües, la boira insadollable als ulls,
I el trenc d’alba reconstruït de les esfinxs…
Baratària, 27.VI.2009

Olor del tiempo


A Pere Bessó, lumbre oficiante

Olor del tiempo brizna leve…
GUILLAUME APOLLINAIRE

No hay ninguna sorpresa. Lo que se va, la noche lo envuelve.
La ilusión es otra soledad con inviernos. Invierno ciego,
Juego de rocas, —o quizá, grito cercano al ardor. —o quizá,
Un caudal ciego en las venas, sorda breña del desvelo.
Y sin embargo, la huella exaspera el trino, el ojo confesado
Que a uno lo habita desde el estado del desquicio.
En las manos quedan los residuos de la ráfaga, nostalgia
Haciéndose vivir en el costado, gasa hundida en el pecho.
En el vaso del calendario han transcurrido hogueras: todo
Tangible y perecible, tortura que la luz quema en la espuma.
El acento de las palabras de hambre perdió su eufonía.
—Después de todo, lo efímero también es una tortura;
Se incorpora en la porcelana de la respiración, canela oscura
De los trajes, ánima transitiva de crisálidas efímeras.
En las puertas agonizan las conjeturas y fragancias.
(Un pubis de colores tendido en las sábanas. Paisaje de panadería
Con la lengua hacia el fondo de las especias del eco y la audacia)
Pero huele, por más lucidez, a tiempo ido. Tiempo clausurado.
Nadie puede restañar lo transitivo. Salvo el follaje de las fotografías
En su hoja de sepia, en su voraz zodíaco de sombras.
De repente, la brizna de un pájaro se hace evidente a través
De las ventanas: —las estrellas no necesitan esquíes para caminar
Sobre el universo, salvo que quieran traducir el rostro de la hoguera,
Salvo que quieran meditar sobre el yeso de las nubes.
Salvo el riesgo de estar siempre en el umbral de la brasa,
Dibujar gotas resulta un estado de vívida contemplación:
(Dibujar rostros, cortinas, pasos, sumas de pozos reveladas
En los poros, resulta material para la conciencia).
Si uno pone en la balanza rendijas y tragaluces, de repente,
No hay diferencia más allá del desvelo de quien ve el declive
De la vista, el tapial con llave donde se aloja el musgo.
Hay tantas relecturas del destino que una necesita de una brújula
Para darle lectura al paisaje. —para no desgastar las palabras,
Aunque éstas sajen y graviten sobre la lija de tórridos relevos.
(Aún así, todo es sed despiadada, pus de ansias, descalzas
Gargantas prendidas de anzuelos, y pálidos nombres).
La variedad del crepúsculo cambia con la herrumbre: cambia
El cuento de partir las aguas, de arder en audiencias desvalidas.
Cambia el ceño fermentado por el viento de los días, ese afán
De pulsar las fronteras con un sol de parábolas.
Huele, pues, la cerradura del tiempo cuando nos somete
A fiel vejamen de sepia, a su afán de espejo en la neblina,
A su carne pudibunda. El desatino se abre al ojo —a ese cautiverio
Voraz del resuello agitado por lo efímero.
Huele, pues, el aliento de los cronómetros en la sangre,
El aire irrepetible de las aguas, la niebla insaciable en los ojos,
Y el amanecer reconstruido de las esfinges…
Barataria, 27.VI.2009

Encara la nit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga





Encara la nit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Encara la nit és ací amb totes les seues eines i acrobàcies.
Madura el pols del cos, avancen els sentits, sembra
La saliva el seu desvetlat mar, la seu continua llum fosca i desperta.
Al darrere l’alforja del dia suspesa a les vèrtebres; amb mi
Els escarabats de la ciutat, la terra mullada del món:
Anells circulars de llum, en paper de quaderns retinguts…
La nit o el dia tenen múltiples ombres: la llei dels contraris
Madura ací, fins a ser ocell, o branca o so transparent.
La llibertat també és llum i salva sense preguntes plenipotenciàries.
La nit esperada es torna condiment; el dia esperat
De penes abasta per a la família —de penes cap a les mans
Com un simple eco de campanes, refilet major de llampecs.
La claror és possible, només després d’haver plogut en la set.
La nit és guaret i no aqueix abisme invisible: hi ha més
Dimonis en la transparència que al desvetlament fosc
Dels vaixells, dels ports, dels itineraris, de les consignes.
Els camins ocults cremen als ulls —els camins de la gespa;
Segles de sal —ulls durs clavats als camins;
Gris els sostenidors de les mares —la nit al suny dels arrels;
Fugir al brot de la infantesa no —la nit és verda i no cega
Com la llum completa dels escarabats, com la batalla
De l’aurora, delliurant ser lluerna o llumí…
Els cavalls del pit em despullen —també els trens que
Em naixen en aquesta ansietat que l’aire converteix en branques.
Elss peus juguen a la pols de les venes —pols del somni a cegues.
La nit tremola amb fonògrafs —secretes papallones
Mosseguen el nus circular dels records, els ossos
De les estrelles —l’univers dels joguets a l’arna
De la suor. El dia desperta al meu costat i respira: és la nit.
La llum es perd a les meues butxaques o el pijama —ix a la porta.
En la brevetat del parpelleig el sonambulisme de les aigües:
Brases secretes a la bodega de les parets, gestos dels anys
En el devenir de la cendra, —testament del pati de darrere,
on els periòdics afonen la seua història de badalls.
La sort està tirada quan davalle al cim —cega la soledat
als muscles; tortura el clau de la llum, rebenta l’alé
En la creu, —no serveix de sobte el seny de les finestres.
Però en la nit es veu allò diàfan dels sentits —en la nit,
La nitidesa es torna alfàbega en les mans, res no destorba
A les dents. —la llengua aprima la bonança de la boirina.
En les llunes que reparteix Miró, ressusciten els arcans:
Són llunes-ocells desafiant els manuscrits de l’anhel.
Són el llençol del credo —el blau trafegat de les ombres.
En la cara de la nit giren porugues claraboies: adins,
En la mossegada dels sentits, l’ull veu la fossa de la negre.
Res no escapa en els efectes del trànsit, ni el racó
De les espigues, ni aqueixa esquerda vital de la cuina, ni els espills.
No hi ha ostatges en la noche, si de cas mutismes entre les dents.
No hi ha paüra, excepte els ergàstuls de les abelles a les temples.
No hi ha sol i, tanmateix, el cec desvetla amb el seu alé,
Les distàncies membroses dels rius i així beu
La creació de tot…la foscor que ho desvetla.
Baratària, 14.VI.2009

Aún la noche

Aún la noche está aquí con todos sus utensilios y acrobacias.
Madura el pulso del cuerpo, avanzan los sentidos, siembra
La saliva su desvelado mar, su continua luz oscura y despierta.
Atrás la alforja del día suspendida en las vértebras; conmigo
Los escarabajos de la ciudad, la tierra mojada del mundo:
Anillos circulares de luz, en papel de cuadernos retenidos…
La noche o el día tienen múltiples sombras: la ley de los contrarios
Madura ahí, hasta ser pájaro, o rama o sonido transparente.
La libertad también es luz y salva sin preguntas plenipotenciarias.
La noche esperada se vuelve condimento; el día esperado
Apenas alcanza para la familia —apenas cabe en las manos
Como un simple eco de campanas, trino mayor de relámpagos.
La claridad es posible, sólo después de haber llovido en la sed.
La noche es barbecho y no ese abismo invisible: hay más
Demonios en la transparencia que en el desvelo oscuro
De los barcos, de los puertos, de los itinerarios, de las consignas.
Los caminos ocultos arden en los ojos —los caminos del césped;
Siglos de sal —ojos duros clavados en los caminos;
Gris el sostén de las madres —la noche en el ceño de las raíces;
Huir al brote de la infancia no —la noche es verde y no ciega
Como la luz completa de los escarabajos, como la batalla
De la aurora, librando ser luciérnaga o cerilla…
Los caballos del pecho me desnudan —también los trenes que
Me nacen en esta ansiedad que el aire convierte en ramas.
Los pies juegan al polvo de las venas —polvo del sueño a ciegas.
La noche tirita con fonógrafos —secretas mariposas
Muerden el nudo circular de los recuerdos, los huesos
De las estrellas —el universo de los juguetes en la colmena
Del sudor. El día despierta a mi lado y respira: es la noche.
La luz se pierde en mis bolsillos o la pijama —sale a la puerta.
En la brevedad del parpadeo el sonambulismo de las aguas:
Ascuas secretas en la bodega de las paredes, gestos de los años
En el devenir de la ceniza, —testamento del traspatio,
Donde los periódicos hunden su historia de bostezos.
La suerte está echada cuando desciendo a la cima —ciega la soledad
En los hombros; tortura el clavo de la luz, revienta el aliento
En la cruz, —no sirve de repente el tino de las ventanas.
Pero en la noche se ve la diafanidad de los sentidos —en la noche,
La nitidez se vuelve albahaca en las manos, nada estorba
En los dientes. —la lengua adelgaza la bonanza de la neblina.
En las lunas que reparte Miró, resucitan los arcanos:
Son lunas-pájaros desafiando los manuscritos del anhelo.
Son la sábana del credo —el azul trasegado de las sombras.
En la cara de la noche giran medrosos tragaluces: adentro,
En la mordida de los sentidos, el ojo ve la fosa de lo negro.
Nada escapa en los efectos del tránsito, ni el rincón
De las espigas, ni esa rendija vital de la cocina, ni los espejos.
No hay rehenes en la noche, si acaso mutismos entre los dientes.
No hay pavor, salvo las ergástulas de las abejas en las sienes.
No hay sol, y sin embargo, el ciego desvela con su aliento,
Las distancias memoriosas de los ríos y así bebe
La creación de todo…la oscuridad que lo desvela.
Barataria, 14.VI.2009

Si muir…- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Verde sobre agua, foto de André Cruchaga





Si muir…
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Si muero,
Dejad el balcón abierto.
FEDERICO GARCÍA LORCA

Davant de la ferida, la molsa a les temples i els peus.
La remor eterna de l’aigua des de la glopada del ventre.
La corba de la fam amb fil d’escalpels, groga terra
Que clava les seues hores en la fissura dels caragols i la fusta.
—Si muir, trenque les cadenes del fred.
—Si mors, —em dic— la sang s’aquieta i l’ala
S’evapora al confí obert de la trementina.
Si muir la força descaminarà l’alambí i les comportes
De la fosca assumpció de la llum. Darrere de la porta
Albirí el raig crispat de la nit, els peixos endevins
De les fulles, les aigües de la sina llepant els meus anhels.
“nosaltres, miques, com mort de formigues”, escuma
De l’alfabet que s’esgota, irreconciliable només amb allò anat.
Ací aquest dubte horrible, aquest difús riure del dubte, aquesta
Muda alienació insepulta, aquest englopit arcà sense treva.
Estranys records alcen el seu llit, llapisseres del vol
Davallat, aire fosc avançant al cos…
Si muir, desperta la llum o dormit el cos al calendari,
Ací he sigut i estiguí: deixe memòria i lletres i un niu
Perquè ací caiguen les fulles, vaixell del batec, port
Infinit per a un temple sense portes, llindar en fi,
Del paper i els colors que no em foren donats. L’univers
Comença ací, en la unitat de les nines, cel obert.
Sempre crema la llunyania brotada del desvetlament; la llet
Del sufocament es torna espina, —el bosc del destí, espina
—Insistesc— que de sobte perfora les campanes
D’aqueixa badia intrèpida de les venes. I ferit en el somni,
Amb urgència, l’agonia es torna un ghetto de procaç albir.
Ja no hi ha talismans per a aquest afluent humà.
Cap adins el vertigen de l’aire, cap a la fossa allò confiat.
Quan el viatge deixa de ser mera invenció, l’astor no oblida
malbaratament, i al seu judici s’entra sense preguntes.
Quan ja la música de les parets és cega, allò viscut
Gira en l’halo de la set —descalça espelma del llaurador.
Si muir, no em serveix la presència de la rosada, ni l’hòstia
Auxiliar d’allò recòndit. No em serveix la llum, ni l’ombra
Clandestina de les formes. No em serveix el perímetre de l’alé,
Ni aquesta passió de brases a la roba, ni la lligadura del desballestament.
Si muir, només vull que obliden el meu vol.
Si muir, només seré una altra foscor en la mudança.
Si muir, en fi, deixeu ací que pervisca la meua pèrdua…
Baratària, 06.VI.2009

Si muero…

Si muero,
Dejad el balcón abierto.
FEDERICO GARCÍA LORCA

Ante la herida, el musgo en las sienes y los pies.
El rumor eterno del agua desde la bocanada del vientre.
La curva del hambre con filo de escalpelos, amarilla tierra
Que clava sus horas en la fisura de los tornillos y la madera.
—Si muero, rompo las cadenas del frío.
—Si mueres, —me digo— la sangre se aquieta y el ala
Se evapora en el confín abierto de la trementina.
Si muero la fuerza desandará el alambique y las compuertas
De la oscura asunción de la luz. Atrás de la puerta
Atisbé el rayo crispado de la noche, los peces adivinos
De las hojas, las aguas del seno lamiendo mis anhelos.
“nosotros, migajas, como muerte de hormigas”, espuma
Del alfabeto que se agota, irreconciliable sólo con lo ido.
Aquí esta duda horrible, esta difusa risa de la duda, esta
Muda enajenación insepulta, este sorbido arcano sin tregua.
Extraños recuerdos levantan su lecho, lápices del vuelo
Descendido, aire oscuro avanzando en el cuerpo…
Si muero, despierta la luz o dormido el cuerpo en el calendario,
Aquí he sido y estuve: dejo memoria y letras y un nido
Para que ahí caigan las hojas, barco del latido, puerto
Infinito para un templo sin puertas, umbral en fin,
Del papel y los colores que no me fueron dados. El Universo
Comienza aquí, en la unidad de las pupilas, cielo abierto.
Siempre arde la lejanía brotada del desvelo; la leche
Del sofoco se vuelve espina, —el bosque del destino, espina
—Insisto— que de pronto perfora las campanas
De esa abadía intrépida de las venas. Y herido en el sueño,
Con apremio, la agonía se torna un ghetto de procaz albedrío.
Ya no hay talismanes para este afluente humano.
Hacia dentro el vértigo del aire, hacia la fosa lo confiado.
Cuando el viaje deja de ser mera invención, el azor no olvida
Desperdicio, y a su juicio se entra sin preguntas.
Cuando ya la música de las paredes es ciega, lo vivido
Gira en el halo de la sed —descalza vela del labriego.
Si muero, no me sirve la presencia del rocío, ni la hostia
Auxiliar de lo recóndito. No me sirve la luz, ni la sombra
Clandestina de las formas. No me sirve el perímetro del aliento,
Ni esta pasión de brasas en la ropa, ni la atadura del desquicio.
Si muero, sólo quiero que olviden mi vuelo.
Si muero, sólo seré otra oscuridad en la mudanza.
Si muero, en fin, dejad ahí que perviva mi extravío…
Barataria, 06.VI.2009

Només set- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Relojes sobre libros




Només set
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

És precís anar a les palpentes i veure primer els rostres,
Assaonar les temples en la pluja de la història, escapar
Dels promontoris de fem dels núvols,
No deixar-se endur pels brams de l’aire que toca
Els lòbuls amb mans de pregària quan en realitat
Són agulles de cap caient als ulls de la nosa.
—Al llampec dels seus malucs, ella, tanmateix,
Il·lumina l’hamaca dels meus somnis, de vegades és letal
El seu tròpic. Al llit sufoquen les gotes de set —gotes
De mirall a la paret dels seus porus, permeables
A gosades, per l’espessor verd del deliri, submís
La molsa a l’aigua cuinada, a l’espill voraç de l’hivern.
—Tot seguit arriba la digestió. La memòria amb els seus buits,
Les mans amerades d’insomni, la usura,
La iniquitat, l’asfalt poc humà als braços,
Els rius de la nit sense sucre, perquè tot es gastà
En acostar les boques fins a l’asfíxia.
Viure amb el cap afinat a les aixelles, viure d’esquenes,
Viure tota la vida al teu melic, al paper afrodisíac
De la molsa, seduïnt el sofre de la cuina,
El dinador de l’engonal, les claus de les cames,
No dormir pensant en les obligacions, tindre’t tota
La nit en els milímetres dels segons, sense imaginar,
Sinó travessar amb la llengua el terrat enfollit
Del pantaix, el llom suau de la tendresa fins a desmaiar
Damunt de les aigües de l’olfacte i la respiració.
Tanmateix, afora hi ha funeràries, carrers inhòspits,
Dents que perforen el rovell a cada estona
De les voravies, ciutats reduïdes al sopor de pneumàtics,
Sangoneres amb irresistibles modals,
Repugnàncies com certs insectes travessant la porta,
Clavegueres amb els seus eruptes d’engrut, riures com serradura
De conacaste, gargallons als banys públics,
Grafits de fam damunt de sexes esperançats.
Hi ha pròcers, també, sotmesos a la tortura del temps:
En la intempèrie s’esproven les seues idees envasades.
En certs llocs l’ortografia esdevé encisam
De palpebres. L’aire trau les seues dents transparents.
(En la intimitat, però, tot sembla normal:
Qualsevol badall és tan sols ressonància de la circumstància.
Símbol del suspens solejat o greda de l’anar
De la consciència. Al capdavall, la flama flueix
En allò recòndit, tot i que no siga la primera aigua del pàlpit.
El suspens també embolcalla la frescor, el foc
Que espunta la fruital enruna).
Més tard, toca anar amb la pedra de la disfressa: —guardar
L’equipatge, intuir la resta de la gent com pàrvuls
En la nit. On, doncs, afonar l’arma suïcida
Que el temps marxa sense brúixola? —em basta enllà
De qualsevol resposta, aquest misal de les teues entranyes
I els trencs d’alba mossegats por l’obsessió, única nuesa
Remugant en la meua sang. —La resta és somni: somni
De llaurador en la consumació de les nines.
Baratària, 13.VI.2009

Sólo sed

Hay que andar a tientas y ver primero los rostros,
Sazonar las sienes en la lluvia de la historia, escapar
De los promontorios de basura de las nubes,
No dejarse llevar por los mugidos del aire que toca
Los lóbulos con manos de rezo cuando en realidad
Son alfileres cayendo en los ojos del asco.
—En el relámpago de sus pezones, ella, sin embargo,
Ilumina la hamaca de mis sueños, a veces es letal
Su trópico. En el lecho sofocan las gotas de sed —gotas
De espejismo en la pared de sus poros, permeables
Desde luego, por la espesura verde del delirio, sumiso
El musgo al agua cocinada, al espejo voraz del invierno.
—Luego viene la digestión. La memoria con sus vacíos,
Las manos empapadas de insomnio, la usura,
La iniquidad, el asfalto poco humano en los brazos,
Los ríos de la moche sin azúcar, porque todo se gastó
En acercar las bocas hasta la asfixia.
Vivir con la cabeza hundida en las axilas, vivir de espaldas,
Vivir toda la vida en tu ombligo, en el papel afrodisíaco
Del musgo, seduciendo el azufre de la cocina,
El comedor de las ingles, las llaves de las piernas,
No dormir pensando en las obligaciones, tenerte toda
La noche en los milímetros de los segundos, sin imaginar,
Sino atravesar con la lengua la azotea enloquecida
Del jadeo, el lomo suave de la ternura hasta desmayar
Sobre las aguas del olfato y la respiración.
Sin embargo, afuera hay funerarias, calles inhóspitas,
Dientes que perforan la herrumbre a cada rato
De las aceras, ciudades reducidas al sopor de neumáticos,
Sanguijuelas con irresistibles modales,
Repugnancias como ciertos insectos atravesando la puerta,
Cloacas con sus eructos de engrudo, risas como aserrín
De conacaste, gargajos en los baños públicos,
Grafitos de hambre sobre sexos esperanzados.
Hay próceres, también, sometidos a la tortura del tiempo:
En la intemperie se prueban sus ideas envasadas.
En ciertos lugares la ortografía se vuelve ensalada
De párpados. El aire saca sus dientes transparentes.
(En la intimidad, sin embargo, todo parece normal:
Cualquier bostezo es sólo resonancia de la circunstancia.
Símbolo del suspenso soleado o greda del andar
De la conciencia. Después de todo, la llama fluye
En lo recóndito, aunque no sea la primera agua del pálpito.
El suspenso también envuelve la frescura, el fuego
Que despunta el frutal escombro).
Luego, hay que andar con la piedra del disfraz: —guardar
El equipaje, intuir al resto de la gente como párvulos
En la noche. ¿Dónde, entonces, hundir el arma suicida
Que el tiempo anda sin brújula? —me vasta más allá
De cualquier respuesta, ese misal de tus entrañas
Y los amaneceres mordidos por la obsesión, única desnudez
Rumiando en mi sangre. —Lo demás es sueño: sueño
De labriego en la consumación de las pupilas.

Barataria, 13.VI.2009

D’un dia a un altre- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Desvarío de relojes:André Cruchaga




D’un dia a un altre
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

D’un dia a un altre canvien les imatges del dia i de la nit.
L’avenir que es tornà signe de l’abisme, terreny per
Als records dolents. D’un dia a un altre canvia la vida amb
Els seus tafetans: caven els contraris fins a deixar buida la respiració.
La mateixa carn dol quan goteja en les dentadures;
En comptes de calabruixes, hi ha sacs d’estiu al llom:
—vessen el respirall humà en un clot al·lucinant.
L’escat dels meus equívocs m’ix ara al pas com gos
Que busca carronya, com una olla de pústules,
Com un fuet d’axil·les fermentades —caminar fundat
En l’esquerp, ocell que perd la seua llum en els bisons habitats
Pel sopor ambulant de la gola...
Sacs de peixos cecs lligen en la corba de l’escuma llenguatges
Incerts, —babels capaces de beure’s la sang,
Calendari finalment de fracassos on un no pot aixoplugar-se.
L’alba encara no arriba amb bons auguris: —hi ha esquelets,
I borrufada de cucs damunt de la semença sense amagar el seu agònic
Bategar, sense apagar les seues voraces barres.
D’un dia a un altre es tributa el fem i els àcids ensebolits
Allà, el no-res fins al coll, a la terrassa de les temples.
D’un dia a un altre usar somnis sargits, sense monedes a la butxaca.
D’un dia a un altre el curull de l’arna i la salmorra esparsa
Als ulls, asseguda als meridians de la meua esquena.
D’un dia a un altre la llum s’empeny,
D’un dia a un altre l’alteritat deixa de ser fantasia,
D’un dia a un altre el tabac en les cabrioles del fum,
D’un dia a un altre el futur en abocador,
D’un dia a un altre massa nit per a les meues nines cansades,
D’un dia a un altre la fossa sense capells,
D’un dia a un altre el puny del tro a les costelles,
D’un dia a un altre porcions de mans rancies als meus ulls,
D’un dia a un altre vessants abruptes a l’espill
D’un dia a un altre el fum de l’abatiment,
D’un dia a un altre jardins sense violes i sense ocells,
D’un dia a un altre el cansament del gemec als llavis,
D’un dia a un altre sensacions de pèrdua sense límits,
D’un dia a un altre l’ala estesa a la fullaraca,
D’un dia a un altre porcateres de paraules,
D’un dia a un altre el germà, l’amic que no existeixen,
D’un dia a un altre la riallada a l’últim cantó de les estàtues,
D’un día a un altre el no-res als baix-relleus del coixí,
D’un dia a un altre els braços cansats de tanta derrota,
D’un dia a un altre el costum del pidolament sense claus,
D’un dia a un altre el mocador amb creus assedegades,
D’un dia a un altre poden més els astors que el sospir benefactor,
D’un dia a un altre els ulls que veieres sempre i ara no et veuen,
D’un dia a un altre tanta mort acumulada al pensament,
D’un dia a un altre un part d’ombres, suc a les venes,
D’un dia a altre l’amor a comptagotes a l’alambí del somni,
D’un dia a altre hirsutes les palpebres al seu desossament,
D’un dia a un altre libèl·lules de no-res, brisa errada,
D’un dia a un altre fatigat de tanta pedra assotant el rostre,
D’un dia un a altre nit en la meua gola, segles sobtats,
D’un dia a un altre fonells de desvetlament en l’atzar de la meua odissea,
D’un dia a un altre l’alé rutilant de la vigília…
Baratària, 04.VI.2009

De un día a otro

De un día a otro cambian las imágenes del día y de la noche.
El porvenir que se tornó signo del abismo, terreno para
Los malos recuerdos. De un día a otro cambia la vida con
Sus tafetanes: cavan los contrarios hasta dejar hueca la respiración.
La propia carne duele cuando gotea en las dentaduras;
En vez de granizos, hay sacos de verano en el lomo:
—vierten el respiradero humano en una cárcava alucinante.
La lija de mis equívocos me sale ahora al paso como perro
Que busca carroña, como una olla de pústulas,
Como un látigo de axilas fermentadas —caminar fundado
En lo huraño, pájaro que pierde su luz en los bisontes habitados
Por el sopor ambulante de la garganta...
Sacos de peces ciegos leen en la curva de la espuma lenguajes
Inciertos, —babeles capaces de beberse la sangre,
Calendario en fin de fracasos donde uno no puede guarecerse.
Aún el alba no llega con buenos augurios: —hay esqueletos,
Y ventisca de gusanos sobre la semilla sin ocultar su agónica
Palpitación, sin apagar sus voraces mandíbulas.
De un día a otro se tributa la basura y los ácidos sepultados
En ella, la nada hasta el cuello, en la terraza de las sienes.
De un día a otro usar sueños zurcidos, sin monedas en el bolsillo.
De un día a otro el hartazgo de la polilla y la salmuera esparcida
En los ojos, sentada en los meridianos de mi espalda.
De un día a otro la luz se precipita,
De un día a otro la otredad deja de ser fantasía,
De un día a otro el tabaco en las cabriolas del humo,
De un día a otro el futuro en vertedero,
De un día a otro demasiada noche para mis pupilas cansadas,
De un día a otro la fosa sin sombreros,
De un día a otro el puño del trueno en las costillas,
De un día a otro porciones de manos rancias en mis ojos,
De un día a otro laderas abruptas en el espejo
De un día a otro el humo del abatimiento,
De un día a otro jardines sin alelíes y sin pájaros,
De un día a otro el cansancio del gemido en los labios,
De un día a otro sensaciones de pérdida sin límites,
De un día a otro el ala tendida en la hojarasca,
De un día a otro pocilgas de palabras,
De un día a otro el hermano, el amigo que no existen,
De un día a otro la carcajada en la última esquina de las estatuas,
De un día a otro la nada en los bajorrelieves de la almohada,
De un día a otro los brazos cansados de tanta derrota,
De un día a otro la costumbre de la mendicidad sin llaves,
De un día a otro el pañuelo con cruces sedientas,
De un día a otro pueden más los azores que el suspiro bienhechor,
De un día a otro los ojos que viste siempre y ahora no te ven,
De un día a otro tanta muerte acumulada en el pensamiento,
De un día a otro un parto de sombras, zumo en las venas,
De un día a otro el amor a cuentagotas en el alambique del sueño,
De un día a otro hirsutos los párpados en su deshueso,
De un día a otro libélulas de nada, brisa errada,
De un día a otro fatigado de tanta piedra azotando el rostro,
De un día a otro noche en mi garganta, siglos imprevistos,
De un día a otro témpanos de desvelo en el azar de mi odisea,
De un día a otro el aliento rutilante de la vigilia…
Barataria, 04.VI.2009

Fou fossa fosca- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador

Fou fossa fosca
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

I allò que trobí fou fossa fosca i no llum.
—Camins sense ruda per a perfumar els passos,
Distàncies, moltes distàncies sense escales.
Erms endurits per velles làpides,
Sines estèrils, sense besllums, sense ulls benignes
Per a mirar-me. I així he anat per les branques
Del cercle, vol ferit als seus braços.
Tota la vida ha castrat el meu menjar: sobreviure
És allò més proper als ossos a la foguera.
Suara he eixit del gemec de les estàtues,
De les costelles dels paraigües espellats.
Tota la vida està feta de túnels llotosos,
Els besos no tenen tamany quan mosseguen epitafis,
Cadascú que es lliure de la cendra i les plomes
Dels promocionals en la glopada de les vitrines.
La justícia manca de calostre al tauler
D’escacs, en la lletra continua a les formigues:
La ferida resta al que no pot pagar una cirurgia
Estètica, ni raure’s amb pedra tosca la cicatriu.
Les altures només es guanyen amb flaires
De canyella, amb aguarràs i tabac negre: així
M’ho ensenyaren els que viatjaven en bicicleta al cel.
Quan els tèrmits esternuden als llibres,
Cada lletra es fa una altra volta fusta incerta.
Als funerals de les panderoles només van altres
Insectes menys arrogants. Al pit els crancs
Retornen a les pedres d’on isqueren.
A les clavegueres les bufes ixen en fuita.
La pobresa té el seu propi crucifix:
Salvatge es beu en apòzemes solitàries.
En cada lloc on he estat el destí ha jugat
A les anous, al suny de les carneceries.
Mai no ha estat tafetà de buganvil·lies, ni jornada
On mai falten els abraços.
El día és pitjor que un pit de setanta anys,
L’hora tremola a les mans com el mal de Parkinson.
Els meus ulls a l’oceà dels símbols és una sort
Que preferesc a veure’m retratat sense flaçades.
Al cap i a la fi, les finestres tampoc no serveixen
De molt quan la limpidesa gira l’esquena.
Coneguda la certesa de la pols, pertoca sacsar
Els coixins, els fantasmes encarnats al rostre,
Fins a malbaratar l’apetit damunt de les parets.
A hores d’ara tot nom és estrany a la tendresa:
Els vidres del vent revelen la propera víctima;
Jo no escape d’aquest diumenge d’ocells en gàbia.
No escape dels meus semblants sense llànties,
No dels que desperten en cadires abandonades,
No dels que dormen a correcuita darrere d’un núvol,
No dels que com jo, han mort tantes vegades
Buscant un llençol o la llum al feltre del futur.
Baratària, 07.VI.2009

Fue fosa oscura

Y lo que encontré fue fosa oscura y no luz.
—Caminos sin ruda para perfumar los pasos,
Distancias, muchas distancias sin escaleras.
Eriales endurecidos por viejas lápidas,
Senos estériles, sin destellos, sin ojos benignos
Para mirarme. Y así he andado en las ramas
Del círculo, vuelo herido en sus brazos.
Toda la vida ha castrado mi comida: sobrevivir
Es lo más cercano a los huesos en la hoguera.
Recién he salido del gemido de las estatuas,
De las costillas de los paraguas desollados.
Toda la vida está hecha de túneles cenagosos,
Los besos no tienen tamaño cuando muerden epitafios,
Cada quien que se libre de la ceniza y las plumas
De los promocionales en la bocanada de las vitrinas.
La justicia carece de calostro en el tablero
De ajedrez, en la letra continua a las hormigas:
La herida queda al que no puede pagar una cirugía
Estética, ni rasparse con piedra pómez la cicatriz.
Las alturas sólo se ganan con sahumerios
De canela, con aguarrás y tabaco negro: así
Me lo enseñaron los que viajaban en bicicleta al cielo.
Cuando los comejenes estornudan en los libros,
Cada letra se hace otra vez madera incierta.
A los funerales de las cucarachas sólo van otros
Insectos menos arrogantes. En el pecho los cangrejos
Regresan a las piedras de donde salieron.
En las cloacas las vejigas salen en estampida.
La pobreza tiene su propio crucifijo:
Salvaje se bebe en pócimas solitarias.
En cada lugar donde he estado el destino ha jugado
A las nueces, al ceño de las carnicerías.
Jamás ha sido tafetán de buganvillas, ni jornada
Donde nunca falten los abrazos.
El día es peor que un seno de setenta años,
La hora tiembla en las manos como el mal de Parkinson.
Mis ojos en el océano de los símbolos es una suerte
Que prefiero a verme retratado sin cobijas.
Después de todo, las ventanas tampoco sirven
De mucho cuando la limpidez da la espalda.
Conocida la certeza del polvo, hay que sacudir
Las almohadas, los fantasmas encarnados en el rostro,
Hasta desgastar el apetito sobre las paredes.
Por hoy todo nombre es extraño a la ternura:
Los vidrios del viento revelan la próxima víctima;
Yo no escapo a este domingo de pájaros en jaula.
No escapo a mis semejantes sin lámparas,
No a los que despiertan en sillas abandonadas,
No a los que duermen corriendo tras una nube,
No a los que como yo, han muerto tantas veces
Buscando una sábana o la luz en el fieltro del futuro.
Barataria, 07.VI.2009

No basta la nit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador





No basta la nit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

No basta la nit per a soterrar la sal de les nines,
L’ull davant dels dies i les paraules habituals,
A las batalles que l’atzar sucsessiu lliura en delirant
Renec: —els atzars com espills foscos, galopants
A les crines del somni, esquinçats per la palpebra
Dels fèretres al seu bosc de penombra sense ales.
No basta la nit per a evangelitzar els sanglots de l’encens,
Ni crec que perduren els colors als braços de l’arc del cel.
A lloms del vertigen està prohibit pensar: encantador
De la follia, els ocells sonen les campanes del vent.
Les formigues de la tristesa es mengen els cabells —el cel
Està tacat d’infants raquítics, els raïls de les celles
Semblen dos fils tallats davant de l’allau
Dels horòscops, fullatge on els àngels embogeixen.
La pobresa va tan depressa que només resten esquelets
Petrificats; l’absència de carícies és una vesprada sense davantals
On es passegen les llambordes a l’aire lliure…
—Somiar! Destapar l’aurèola de les finestres, inventar
Un altre món menys fràgil que la porcellana: anar damunt de vaixells
De llum, en trens de fiable pervindre, en rellotges
Que toquen la terra sense el ferment d’una hora estàtica.
Hom eixuga la gola amb el café negre dels colps.
Al camí l’horitzó sembla un ocell las,
Ventalls les mans de les fulles damunt de la cara sense respir.
No basta el dia als ulls botonats, ni a la boca
Reemplaçada per borinots, ni estimar-se en la desesperació
Dels colps, ni esclatar a l’avinguda d’un túnel sinistre.
De quan en volta les cortines de la nit es mouen
Amb la saliva de l’alé, —els ulls deformen els colors:
Cavalls negres juguen en el silenci dels buits,
Escarabats mosseguen el sosteniment dels armaris, llombrius
Fan fosc a la vora de les sabates, enfosqueix també al melic
Del llit; els mugrons descoberts cremen esborrats
Del vestit, la nit em farta amb la seua llum cega. —Aqueixa nit
Sense taula, sense dits, sense raó, sense roba, sense sols a les mans.
—Somiar! Amb mi els braços descomposats de la pols,
El vertigen de la història sense l’eloquència de la memòria,
Lliçons de gats en la inabordable veu del pàlpit.
No basta la nit amb el seu raïm d’estrelles centrífugues:
Incautes en la bullida, els arrels són símbols cremats.
El refilet en sí mateix és una tòrrida fletxa per a fer esquívols
Camins. En els furs de la sang s’aprén a espellar-se.
I es que la nit assaona per a defugir, després, el costat.
I és que per a viure no és prou el trànsit de l’argent viu,
Ni el miracle estrany a la volada de les temples: —es necessita
La crina dels vents, el bufit d’ala als tímpans,
I la respiració de l’alquimista al calendari…
La nit no basta per més que el seu albir floresca i amague
La indigència.—La nit desballesta amb el seu cor de fum
I, encara que vole, sempre està ací la seua ombra i els seus paranys.
Baratària, 01.VI.2009

No basta la noche

No basta la noche para enterrar la sal de las pupilas,
El ojo frente a los días y a las palabras habituales,
A las batallas que el azar sucesivo libra en delirante
Reniego: —los azares como espejos oscuros, galopantes
En las crines del sueño, rasgados por el párpado
De los féretros en su bosque de penumbra sin alas.
No basta la noche para evangelizar los sollozos del incienso,
Ni creo que perduren los colores en los brazos del arco iris.
En el lomo del vértigo es prohibido pensar: encantador
De la locura, los pájaros tocan las campanas del viento.
Las hormigas de la tristeza se comen el cabello —el cielo
Está manchado por niños raquíticos, los rieles de las cejas
Parecen dos hilos cortados frente a la avalancha
De los horóscopos, follaje donde los ángeles enloquecen.
La pobreza va tan de prisa que sólo quedan esqueletos
Petrificados; la ausencia de caricias es una tarde sin delantales
Donde se pasean los adoquines al aire libre…
—¡Soñar! Destapar la aureola de las ventanas, inventar
Otro mundo menos frágil que la porcelana: ir sobre barcos
De luz, en trenes de fiable porvenir, en relojes
Que toquen la tierra sin el fermento de una hora estática.
Uno enjuga la garganta con el café negro de los golpes.
En el camino el horizonte parece un pájaro fatigado,
Abanicos las manos de las hojas sobre la cara sin resuello.
No basta el día en los ojos abrochados, ni en la boca
Reemplazada por moscardones, ni amarse en la desesperación
De los golpes, ni estallar en la avenida de un túnel siniestro.
De vez en cuando las cortinas de la noche se mueven
Con la saliva del aliento, —los ojos deforman los colores:
Caballos negros juegan en el silencio de los vacíos,
Escarabajos muerden el sostén de los armarios, lombrices
Anochecen junto a los zapatos, oscurece también en el ombligo
Del lecho; los pezones descubiertos arden borrados
Del vestido, la noche me harta con su luz ciega. —Esa noche
Sin mesa, sin dedos, sin razón, sin ropa, sin soles en las manos.
—¡Soñar! Conmigo los brazos descompuestos del polvo,
El vértigo de la historia sin la elocuencia de la memoria,
Lecciones de gatos en la inabordable voz del pálpito.
No basta la noche con su racimo de estrellas centrífugas:
Incautas en el hervor, las raíces son símbolos quemados.
El trino en sí mismo es una tórrida flecha para andar esquivos
Caminos. En los fueros de la sangre uno aprende a desollarse.
Y es que la noche sazona para sortear, luego, el costado.
Y es que para vivir no es suficiente el tránsito del azogue,
Ni el milagro extraño en el alero de las sienes: —uno necesita
La crin de los vientos, el soplo de ala en los tímpanos,
Y la respiración del alquimista en el calendario…
La noche no vasta por más que su albedrío florezca y tape
La indigencia.—La noche desquicia con su coro de humo
Y aunque vuele, siempre está ahí su sombra y sus falencias.
Barataria, 01.VI.2009

Mudança del dia- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador




Mudança del dia
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Els presents sempre resulten efímers, excessius.
Cap esperança no restaura els desvetlaments —cap
Alé no dorm en una sitja sense espases: la porta
Está ací amb el seu idioma sigilós; tan sols és possible l’audàcia
Per a no restar captiu a la mateixa teranyina
Que el terraplé d’aura ens prodiga. És quasi furtiva
Aquesta arena del vaivé, l’onada esqueixant la creu pròpia.
Entre el somni, la flama no aguanta —la del llumí
Que ens indueix a veure el parpelleig del fluir entre
Enfiladisses tremoloses. El temps és un espia:
O potser un veler que incendia els rellotges, o potser
Vertigen on reverbera la vidrieria del nostre mateix foc.
No hi ha cap raó que desdiga aquesta eriçada dansa
De sanglots impacients, potser suma d’arcans.
No n’hi ha a les meues mans: la llum culmina en cada instant,
—a les temples l’aire sentencia els ecos del vaivé;
Cec espill del crit, absència de llençols, sang
Circular del transvasament, riu trashumant de la set.
Damunt de la terra aquest deliri en la consciència: la fugacitat
Clava els seus trens a la motxilla de les temples;
El vertigen és, de sobte, la resposta als fantasmes.
El dia deixa els seus papers als hidrants —ferides
Que no caben a les estovalles, només a les mans del viatge.
Al fluir el cor, cada pàlpit cau a les rajoletes:
Les hores tenen la urgència dels amants furtius.
L’humà hereda l’escuma permeable de les lluernes.
Des d’aquesta noció a penes intuïda, no serveixen les baldes
Ni les portes: l’aleteig és una febre de pólvora,
On l’únic gual és el camí incert, el foc
Que esvaneix tot presagi…
Quin serà el vessant humà d’aquesta ardent funerària?
Quant aqueix altre eco de l’aleteig? —Colp obert al buit.
Ací immola el pantà sense abric, les branques de la boirina,
L’agulla sempre d’allò pòstum damunt del muscle,
El fil en la medul·la baixant com un núvol, sense bruixola.
Escric i el contrast de les finestres em defuig:
Sempre és un vindre revelat que s’esfuma, —un anhel
D’icones virtuals, un vertigen damunt del resquill possés
De les meues mans. Sempre el pols resta en tràngol, sense tèrmens
En aquesta subtil gasa de la terra, refilet giratori, pulsant roba.
On queda el consol si és que n’hi ha cap en aquesta
Camisa de deliris? On transpira el sol sense desvetlaments?
En cada badall de la memòria, les aigües insomnes,
La grenya de la tempesta, les escales esfreixurades del respir,
L’ona del minut sense randes, sense somni, sense abric.
En aqueix aire mòbil de les meues temples, xiprers sense paraules,
Gotes d’espills moribundes, armaris de paret sense arrels,
Nostàlgies volant al mocador dels ocells…
Res no es reinventa perquè perdure el paisatge: no-res.
Les lluernes són la millor fotografia enmig de les ombres.
Baratària, 26.V.2009.

Mudanza del día

Los presentes siempre resultan efímeros, excesivos.
Ninguna esperanza restaura los desvelos —ningún
Aliento duerme en un silo sin espadas: la puerta
Está ahí con su idioma sigiloso; sólo es posible la audacia
Para no permanecer cautivo en la propia telaraña
Que el terraplén del aura nos prodiga. Es casi furtiva
Esta arena del vaivén, el oleaje rasgando la cruz propia.
Entre el sueño, la flama no aguanta —la del cerillo
Que nos induce a ver el parpadeo del fluir entre
Enredaderas temblorosas. El tiempo es un espía:
O quizá un velero que incendia los relojes, o quizá
Vértigo donde reverbera el vitral de nuestro propio fuego.
No hay una sola razón que desdiga esta erizada danza
De sollozos impacientes, quizá suma de arcanos.
No la hay en mis manos: la luz culmina en cada instante,
—en las sienes el aire sentencia los ecos del vaivén;
Ciego espejo del grito, ausencia de sábanas, sangre
Circular del trasvase, río trashumante de la sed.
Sobre la tierra este delirio en la conciencia: la fugacidad
Clava sus trenes en la mochila de las sienes;
El vértigo es, de repente, la respuesta a los fantasmas.
El día deja sus papeles en los hidrantes —heridas
Que no caben en los manteles, sólo en las manos del viaje.
Al fluir el corazón, cada pálpito cae en las baldosas:
Las horas tienen la urgencia de los amantes furtivos.
Lo humano hereda la espuma permeable de las luciérnagas.
Desde esta noción apenas intuida, no sirven las aldabas
Ni las puertas: el aleteo es una fiebre de pólvora,
Donde el único vado es el camino incierto, el fuego
Que desvanece todo presagio…
¿Cuál será el lado humano de esta ardiente funeraria?
¿Cuán ese otro eco del aleteo? —Golpe abierto al vacío.
Aquí inmola el pantano sin abrigo, las ramas de la neblina,
La aguja siempre de lo póstumo sobre el hombro,
El filo en la médula bajando como nube, sin brújula.
Escribo y el contraste de las ventanas me esquiva:
Siempre es un venir revelado que se esfuma, —un anhelo
De íconos virtuales, un vértigo sobre la esquirla posesa
De mis manos. Siempre el pulso está en trance, sin linderos
En esta sutil gasa de la tierra, trino giratorio, pulsante ropa.
¿Dónde queda el consuelo si es que hay alguno en esta
Camisa de delirios? ¿Dónde transpira el sol sin desvelos?
En cada resquicio de la memoria, las aguas insomnes,
La greña de la tormenta, las escaleras desvividas del respiro,
La ola del minuto sin encajes, sin sueño, sin abrigo.
En ese aire móvil de mis sienes, cipreses sin palabras,
Gotas de espejos moribundas, alacenas sin raíces,
Nostalgias volando en el pañuelo de los pájaros…
Nada se reinventa para que perdure el paisaje: nada.
Las luciérnagas son la mejor fotografía entre las sombras.
Barataria, 26.V.2009.

Usurpació de la tristor- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador





Usurpació de la tristor
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…un grito asciende con la noche

No espero a nadie

a nadie

ni siquiera a un recuerdo…
PHILIPPE SOUPAULT

Només el record preval quan cau la pluja.
Somriures hostils en la veu de l’alba: —Perguí.
Perguérem tanta alegria que les aigües arrabassaren
La nostra pau: el rovell deteriora les imatges.
Ara són més angostes les paraules en la llengua.
Fosc és el petit acordeó de la nit:
Habitant on la salpada dóna colps encertats.
He caminat vesprades senceres entre escarabats,
Passe sense gola enmig de la gent-
—Hi ha gent que em veu com un captaire perseguit:
Treme de tombes i inferns,
Tinc gastades les butxaques i pateixen les meues sabates
Tanta vida sense rosada
I sense llampecs.
Potser els meus somnis mai no seran palpables:
L’odre de les formes és tan sols una imatge a la deriva.
Sempre perguí la mirada en rodalia amb la mort.
Aquells braços de llum abandonaren el seu arbre.
Nunca pugí. Baixí les palpebres: ombra sorda
Del meu monòleg.
Massa món i dolor per a explicar-me’ls.
Massa cementeris per a un epígraf només.
Ella abdicà a la conquesta dels espills —a respirar
Entera sobre les meues costelles, a prolongar sense caigudes
La brasa a la boca.
Al carrer em fuetegen gossos desesperats.
El vol el sargeixen totes les formigues del món.
Ara comença a gemecar i a cridar la roba als meus porus.
Els matins al meu pit
travessen el tortuós calendari dels murs.
A la meua edat el tedi juga amb les paraules, amb l’ametlla
Enfosquida als meus somnis.
És un cruixir constant l’insomni de la cendra:
—El punyal de la nit cap adins. El dia sense sostindre’s
En la llum, l’horitzó que escapa
De les meues mans, jardí sense branques…
Fins als meus ulls arriba la pell gastada dels camins.
La gespa trencada de les campanes, les cartes que envelliren
Enmig dels llibres, les plomes que brotaren
De la infantesa, les finestres diminutes on el sonambulisme
És ardorosa ombra o colp o laberint.
De sobte la tristesa pesa més que algunes
Monedes de coure —l’entranya, la nina a la deriva,
La mateixa transparència: cega llum, figura descarnada,
Fosca en la meua matèria…
La meua ombra marxa damunt dels canelobres dels dies.
Així quedà després de transitar damunt de trossos de sordesa.
Així en una historia esquerpa i aleatoris braços,
On el vent nu, és el mateix vent
De aigües velles que circumda en el somni…
Fuig, però de què val si la paraula és aqueixa corda fluixa
On el temps bressola la seua careta afilada…
A pocs passos de mi, la rigidesa del món,
I l’inagafable vol de les llavors…
Baratària, 24.V.2009

Usurpación de la tristeza

…un grito asciende con la noche

No espero a nadie

a nadie

ni siquiera a un recuerdo…
PHILIPPE SOUPAULT

Sólo el recuerdo prevalece cuando cae la lluvia.
Sonrisas hostiles en la voz del alba: —Perdí.
Perdimos tanta alegría que las aguas arrebataron
Nuestra paz: la herrumbre deteriora las imágenes.
Ahora son más angostas las palabras en la lengua.
Oscuro es el pequeño acordeón de la noche:
Habitante donde el zarpazo da golpes certeros.
He caminado tardes enteras entre escarabajos,
Paso sin garganta en medio de la gente-
—Hay gente que me ve como un mendigo perseguido:
Tirito de tumbas e infiernos,
Tengo gastados los bolsillos y sufren mis zapatos
Tanta vida sin rocío
Y sin relámpagos.
Es probable que mis sueños nunca sean palpables:
El odre de las formas es sólo una imagen a la deriva.
Siempre perdí la mirada en cercanía con la muerte.
Aquellos brazos de luz abandonaron su árbol.
Nunca subí. Bajé los párpados: sombra sorda
De mi monólogo.
Demasiado mundo y dolor para explicármelos.
Demasiados cementerios para un solo epígrafe.
Ella abdicó a la conquista de los espejos —a respirar
Entera sobre mis costillas, a prolongar sin caídas
La brasa en la boca.
En la calle me azotan perros desesperados.
El vuelo lo zurcen todas las hormigas del mundo.
Ahora empieza a gemir y a gritar la ropa en mis poros.
Las mañanas en mi pecho
Atraviesan el tortuoso calendario de los muros.
A mi edad el tedio juega con las palabras, con la almendra
Oscurecida en mis sueños.
Es un crujir constante el insomnio de la ceniza:
—El puñal de la noche hacia dentro. El día sin sostenerse
En la luz, el horizonte que escapa
De mis manos, jardín sin ramas…
Hasta mis ojos llega la piel gastada de los caminos.
El césped roto de las campanas, las cartas que envejecieron
En medio de los libros, las plumas que brotaron
De la infancia, las ventanas diminutas donde el sonambulismo
Es ardorosa sombra o golpe o laberinto.
De pronto la tristeza pesa más que unas cuantas
Monedas de cobre —la entraña, la pupila a la deriva,
La propia transparencia: ciega luz, figura descarnada,
Hosca en mi materia…
Mi sombra anda sobre los candelabros de los días.
Así quedó después de transitar sobre trozos de sordera.
Así en una historia huraña y aleatorios brazos,
Donde el viento desnudo, es el mismo viento
De aguas viejas que circunda en el sueño…
Huyo, pero de qué vale si la palabra es esa cuerda floja
Donde el tiempo mece su máscara afilada…
A pocos pasos de mí, la rigidez del mundo,
Y el inasible vuelo de las semillas…
Barataria, 24.V.2009