Urgit de temps- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Cerezo en flor, fotografía tomada de español sin fronteras




Urgit de temps
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Yo sigo, hecho un desastre,…
con los ojos cuajados de ideas indiscretas.
ARTHUR RIMBAUD

Sempre escric urgit de temps, a vol d’ocell,
Junt a la lava alienada del trànsit.
El meu és un horitzó turmentat pels dards
De l’existència, —cel de cascos i veus enceses,
Oblide on la vesprada reclina els seus armaris i arrels.
En el rerafons de la nit recline els meus pensaments,
Fosc somni que em donen els hiverns trafegats,
Indòcil foc al camp de batalla, les despulles
De la meua llum insondable, afonat cor sense arcàngels.
No hi ha treva per a aquests records de la matèria:
No hi ha sosteniment per a aquesta eternitat del desempar,
Mai no hi hagué llum per a veure els ossos que em dictava
La nit en el seu flux abstret, mai oblit
Per més que callaren les campanes, espelmes esmorteïdes
A la sang, mite faula, la ratxa del’albir .
Entre tant riu de fugider futur, el meu tossut caminar
enfonsit en el pols del sofre i la nitroglicerina.
Què guarde d’aquells ulls d’estrelles, prohibits
Trens trencats als cantons del deambular
Per voravies on la mort s’afanya? —Tal volta
Viure és agafar-se a la nit, a la renúncia, a l’oblit?
Tal volta els rastres sinistres sempre són infalibles?
La llum fa despulles als meus ulls cecs. La llum del blau,
La llum de les tempestes, la llum frenètica del deler.
On ets sense que la boira t’amague?
—Potser també en l’ànima callada de la tristesa,
Potser torbada o diàfana com el foc impossible de Déu.
Els dies tenen aqueixa aspra serradura dels conacastes.
Viure, preferesc abdicar ara a l’eternitat, a aqueixa
Vehemència que et somia a l’alba, a aqueix riu de fletxes
Arrabassades pel destí, a aqueixa il·limitada llengua de les hores.
Exceptades les promeses, la llibertat sempre és una conquesta.
La llum o les fronteres del cansament: l’espera on
Esbufega sovint l’erm, la ferida oberta.
—Tal volta en cada porta hi ha instants suïcides, ànimes
Inerts al somni, llençols sagnants per l’espavent.
Dins del meus llampecs hi ha ires i tempestes;
Mai la ferida lligada a captivitat, lívid abisme
Del subsòl, vertigen en les mans del qual es dessagnen les venes.
A les meues palpebres sempre pengí banderes blanques
Perquè unes altres mans li donaren aire al seu rostre;
Però tot fou de bades: de bades els dies amb la misericòrdia
De l’oli, plagues invisibles en l’acústica de cada trenc d’alba.
La felicitat sovint està feta d’espills abandonats:
—la construim entre voltes sordes, així es torna
Un perfum inútil per a aspirar-la despert.
Sempre escric urgit de temps: per això no em detinc
Als llavis subliminals dels bordells,
Ni a les barberies on foragiten els meus cabells…
Baratària, 20.VII.2009

Urgido de tiempo

Yo sigo, hecho un desastre,…
con los ojos cuajados de ideas indiscretas.
ARTHUR RIMBAUD

Siempre escribo urgido de tiempo, a vuelo de pájaro,
Junto a la lava enajenada del tránsito.
El mío es un horizonte atormentado por los dardos
De la existencia, —cielo de cascos y voces encendidas,
Olvido donde la tarde reclina sus armarios y raíces.
En el trasfondo de la noche reclino mis pensamientos,
Oscuro sueño que me dan los inviernos trasegados,
Indócil fuego en el campo de batalla, los despojos
De mi luz insondable, hundido corazón sin arcángeles.
No hay tregua para estos recuerdos de la materia:
No hay sostén para esta eternidad del desamparo,
Nunca hubo luz para ver los huesos que me dictaba
La noche en su flujo ensimismado, nunca olvido
Por más que callaran las campanas, cirios mortecinos
En la sangre, mito fábula, la racha del albedrío.
Entre tanto río de huidizo futuro, mi terco caminar
Hundido en el pulso del azufre y la nitroglicerina.
¿Qué guardo de aquellos ojos de estrellas, prohibidos
Trenes quebrados en las esquinas del deambular
Por aceras donde la muerte tiene prisa? —¿Acaso
Vivir es asirse a la noche, a la renuncia, al olvido?
¿Acaso los rastros siniestros siempre son infalibles?
La luz hace despojos en mis ojos ciegos. La luz del azul,
La luz de las tormentas, la luz frenética del ahínco.
¿En dónde estás sin que la niebla te oculte?
—Quizá también en el alma callada de la tristeza,
Quizá turbada o diáfana como el fuego imposible de Dios.
Los días tienen ese áspero aserrín de los conacastes.
Vivir, prefiero abdicar ahora a la eternidad, a esa
Vehemencia que te sueña en el alba, a ese río de flechas
Arrebatadas por el sino, a esa ilimitada lengua de las horas.
Salvo las promesas, la libertad siempre es una conquista.
La luz o las fronteras del cansancio: la espera donde
Resuella a menudo lo yermo, la herida abierta.
—Quizá en cada puerta hay instantes suicidas, almas
Inertes en el sueño, sábanas sangrientas por el pasmo.
Dentro de mis relámpagos hay iras y tempestades;
Jamás la herida sujeta a cauterio, cárdeno abismo
Del subsuelo, vértigo en cuyas manos se desangran las venas.
En mis párpados siempre colgué banderas blancas
Para que otras manos le dieran aire a su rostro;
Pero todo fue en vano: vanos los días con la misericordia
Del aceite, llagas invisibles en la acústica de cada amanecer.
La felicidad a menudo está hecha de abandonados espejos:
—uno la construye entre bóvedas sordas, así se vuelve
Un perfume inútil para aspirarla despierto.
Siempre escribo urgido de tiempo: por eso no me detengo
En los labios subliminales de los prostíbulos,
Ni en las barberías donde botan mis cabellos…
Barataria, 20.VII.2009

Sedició de la tendresa- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

John Noble Barlow, Manchester, Inglaterra, 1861-1917.




Sedició de la tendresa
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Es clivella el temps quan naixen les paraules. S’esgota.
Ací la dent en la disciplina de la refilada. Ací el viatge
Mil·lenari dels teulats, les camises de força a les cornises,
Els xiprers retorçats de la trementina al linx de l’aire:
Ací les vestidures gastades dels bufons, els grans
Glops de l’extermini liquant-se al fullatge —ocells
De serradura en petites franel·les oculars, en fulles d’afaitar.
Quan trenca l’alba, la misèria entra per les finestres:
L’arrítmia dels mesos, la disfunció dels sentits
Damunt del calci trencadís dels ossos —no hi ha dispensadors
Per als gesmils, ni botelles per a tirar-les al mar dels tatuatges.
En la llum dels paons no calen espills.
Las abelles construeixen el seu oblit en la avidesa del seu laberint.
Els dies són menys certs quan no es confonen
Amb els somnis, quan la boca engloteix els abraços, quan
Les bragues no construeixen furs democràtics i silencien
Tot zel, és a dir, transmigren a la boira de les portes.
El misteri té data de caducitat en les armadures.
El sabó esígol descén gratuïtament damunt de la pell:
En un instant profana els arcans obsessos del foc. I ací,
En sediciosa escuma, invoca el riscós pal…
Quina força d’aprenent imanta el meu batec? Quin hivern
Exercita les armes ominoses del temps, els sucs nodrits
De la rotunditat, la caverna edènica del titubeig?
—Sempre és així el caliu del fangar, la mendicitat
En desbandada, les arrels prostituïdes de la tendresa.
Sempre la ràfega asservidora, càrrega de la set als pulmons.
Els cascos de la memòria foraden el crebant. A voltes
Només resta la ferida com una asfíxia d’animoses funeràries.
Quanta paüra al vol, i al tron blau del foc!
Tots els meus rostres es perden en presència de la llum: rostres
Del sobresalt, esca de basalt al meu pit, fulla plena
Del desvetlament, trasquiló sense mar mullat per la tempestat del vol.
En tot aquest caminar a colp de versos i estrofes, la sang
Busca la seua mateixa hora nona, la barca animada de l’hivern,
O simplement la instantània del tro on l’esperit
Braceja sobre la llosa que la llum cava en resposta a la tomba.
El vent es gita com un cadàver damunt dels meus porus:
Transfigura el pebre i la mostassa i arrecera allò cegat.
L’horitzó, de colp, és un dard al crepuscle. Despulla
Per a la redempció de les meues temples, agulla de cap en la meua vidència.
Aquest mirar meu de cec sibarita, batega en les ensopegades
Dels grisos, descarnant l’huracà de paretons que hi ha
En les gotes grosses del seu mateix esclafit. —Algú
Com jo, respira la caducitat del temps, el buit que esmussa,
Els grans mars de la consciència. Algú com jo,
Busca en la cendra els papirs de la seua mateixa cremada
I indigència, —Aqueix cos encrespat del destí, filera
On la nit es beu a trossos, on el caos passa a ser
Coixí, on l’espessura fereix el pensament
Fins a convertir-se en un divendres de claus: tortura fidel del mirall.
Barataria, 19.VII.2009.

Sedición de la ternura

Se agrieta el tiempo cuando nacen las palabras. Se agota.
Aquí el diente en la disciplina del gorjeo. Aquí el viaje
Milenario de los tejados, las camisas de fuerza en las cornisas,
Los cipreses retorcidos de la trementina en el lince del aire:
Aquí las vestiduras gastadas de los bufones, los grandes
Sorbos del exterminio licuándose en el follaje —pájaros
De aserrín en pequeñas franelas oculares, en hojas de afeitar.
Cuando amanece la miseria entra por las ventanas:
La arritmia de los meses, la disfunción de los sentidos
Sobre el calcio quebradizo de los huesos —no hay dispensadores
Para los jazmines, ni botellas para tirarlas al mar de los tatuajes.
A la luz de los pavorreales no se necesitan espejos.
Las abejas construyen su olvido en la avidez de su laberinto.
Los días son menos ciertos cuando no se confunden
Con los sueños, cuando la boca traga los abrazos, cuando
Las bragas no construyen fueros democráticos y silencian
Todo celo, es decir, transmigran a la niebla de las puertas.
El misterio tiene fecha de caducidad en las armaduras.
El jabón lavanda desciende gratuitamente sobre la piel:
En un instante profana los arcanos obsesos del fuego. Y ahí,
En sediciosa espuma, invoca al riesgoso mástil…
¿Qué fuerza de aprendiz imanta mi pálpito? ¿Qué invierno
Ejercita las armas ominosas del tiempo, los zumos nutridos
De la rotundidad, la caverna edénica del titubeo?
—Siempre es así el regazo de la ciénaga, la mendicidad
En desbandada, las raíces prostituidas de la ternura.
Siempre la ráfaga avasallante, carga de la sed en los pulmones.
Los cascos de la memoria horadan el quebranto. A veces
Sólo queda la herida como una asfixia de animosas funerarias.
¡Cuánto pavor al vuelo, y al trono azul del fuego!
Todos mis rostros se pierden en presencia de la luz: rostros
Del sobresalto, yesca de basalto en mi pecho, hoja plena
Del desvelo, vilo sin mar mojado por la tempestad del vuelo.
En todo este caminar a golpe de versos y estrofas, la sangre
Busca su propia hora nona, la barca animada del invierno,
O simplemente la instantánea del trueno donde el espíritu
Bracea sobre la laja que la luz cava en respuesta a la tumba.
El viento se acuesta como un cadáver sobre mis poros:
Transfigura la pimienta y la mostaza y cobija lo cegado.
El horizonte, de golpe, es un dardo en el crepúsculo. Despojo
Para la redención de mis sienes, alfiler en mi videncia.
Este mirar mío de ciego sibarita, palpita en los tropezones
De los grises, descarnando el huracán de paredones que hay
En las gotas gruesas de su propio estallido. —Alguien
Como yo, respira la caducidad del tiempo, la oquedad que embota,
Los grandes mares de la conciencia. Alguien como yo,
Busca en la ceniza los papiros de su propia quemadura
E indigencia, —Ese cuerpo encrespado del destino, hilera
Donde la noche se bebe en pedazos, donde el caos pasa a ser
Almohada, donde la espesura hiere el pensamiento
Hasta convertirse en un viernes de clavos: tortura fiel del espejismo.
Barataria, 19.VII.2009.

Al damunt de la pell de la fugida- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Willem Drost, nacido en Amsterdam, Holanda, 1633-1659.





Al damunt de la pell de la fugida
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Al damunt de la pell de la fugida, el suny esquinçat. La templa fosa.
Tras els anys, les caigudes i l’horitzó mutilat a colp.
Vendaval el paisatge de la vida —fusta arnada
En la llàgrima del desvari, en l’hora furtant-li
A l’entranya serpents de boirós somni.
La boira és allò de més proper a les estelles en els ulls;
L’amor sempre és una espina a la vorera del camí.
—Ningú no culmina els límits del pètal: les branques
De las fletxes esberlen la llum, arranquen l’aurora,
Al seu domini s’alcen estàtues de buits, besllums
L’alé de les quals completen la profunditat de la nit.
Hi ha colors que l’aigua desfa en diluïdes realitats.
Les fulles del vent transiten amb espills de porcellana.
El cel em nega els seus passos; a l’interior de la ferida,
Els coàguls arrosseguen pensaments d’un goig llunyà
—ulls decrèpits de l’oblit, lloses de fosca
Corrent, sines amb dades oblidades: memòria on
La llum fou laberint i no un taller per a la fantasia.
Als dits l’areneta del batec: segles de llavar l’espill,
Aigües que enfosqueixen en tocar els arrels cecs de la set,
Betum damunt de la fúria dels espectres —impassibles
Cadàvers amb els ulls eixits, ocells morts en la llum
Del poema, tombes en fi sortint de les seues estances.
En l’artifici dels albellons un llit sinistre.
Com un esquirol les branques increpen el pensament:
(No sé on ets quan les monedes se suïciden
En la cendra, quan el renill trota damunt de les pàgines
Del mar, quan la saliva dibuixa selves verges,
I els ulls saltironen al llom de la lava, pou de la follia).
Els dies em serveixen per a matar la molsa de les casseroles.
La lectura del Comte de Lautréamont en aquest bosc de ningú.
De sobte les finestres i les portes es converteixen
En aqueixes peces desballestades dels excusats, en burilles
Mastegades per les parets del temps. En llavis agonitzants.
(A fosques et veig mossegant llúpols d’interior amb insomni
O llegint una novel·la negra d’amants suïcides o llavant
Les parets dels Evangelis amb tot i les mosques dels peus).
Un dia té el mateix despull de la nit. Els mateixos
Esparvers, els mateixos militars, els mateixos carrers bruts.
Tu, cèrvols insomnes. —Amb pesta i tot, una premuda
Clivella en desbandada, llum que inspira la meua tempesta,
Dolçaines primerenques per a la primera hora —aqueixa hora
De secret transparent, aqueix finestral on respira el meu secret.
Tu, una Espanya castellana —aqueixa profunda casa que premeix
La meua orfenesa, la campana del melic, on com Job,
Puc consumir-me en el temps sense sufoc, puc desvelar
La lluna i estar anuent en sagrat enigma.
Resulta vedada la travessia dels mars, però és que
Al conjur, la clau és urgida clau del ble…
Baratària, 18.VII.2009

Sobre la piel de la huída

Sobre la piel de la huída, el ceño desgarrado. La sien fundida.
Tras los años, las caídas y el horizonte mutilado a golpe.
Vendaval el paisaje de la vida —madera apolillada
En la lágrima del desvarío, en la hora robándole
A la entraña serpientes de nebuloso sueño.
La niebla es lo más cercano a las astillas en los ojos;
El amor siempre es una espina al borde del camino.
—Nadie culmina los límites del pétalo: las ramas
De las flechas rompen la luz, arrancan la aurora,
En su dominio se yerguen estatuas de vacíos, destellos
Cuyo aliento, completan la profundidad de la noche.
Hay colores que el agua deshace en diluidas realidades.
Las hojas del viento transitan con espejos de porcelana.
El cielo me niega sus pasos; en el interior de la herida,
Los coágulos arrastran pensamientos de un gozo lejano
—ojos decrépitos del olvido, losas de oscura
Corriente, senos con fechas olvidadas: memoria donde
La luz fue laberinto y no un taller para la fantasía.
En los dedos la arenilla del latido: siglos de lavar el espejo,
Aguas que oscurecen al tocar las raíces ciegas de la sed,
Betún sobre la furia de los espectros —impasibles
Cadáveres con los ojos salidos, pájaros muertos en la luz
Del poema, tumbas en fin saliendo de sus aposentos.
En el artificio de los albañales un lecho siniestro.
Como una ardilla las ramas increpan el pensamiento:
(No sé dónde estás cuando las monedas se suicidan
En la ceniza, cuando el relincho trota sobre las páginas
Del mar, cuando la saliva dibuja selvas vírgenes,
Y los ojos brincan en el lomo de la lava, pozo de la locura).
Los días me sirven para matar el moho de las cacerolas.
La lectura del Conde de Lautréamont en este bosque de nadie.
De repente las ventanas y las puertas se convierten
En esos cuartos desvencijados de los retretes, en colillas
Masticadas por las paredes del tiempo. En labios agonizantes.
(A oscuras te veo mordiendo camarones con insomnio
O leyendo una novela negra de amantes suicidas o lavando
Las paredes de los Evangelios con todo y las moscas de los pies).
Un día tiene el mismo despojo de la noche. Los mismos
Azacuanes, los mismos militares, las mismas calles sucias.
Tú, ciervos insomnes. —Con todo y peste, una apretada
Grieta en desbandada, luz que inspira mi tormenta,
Dulzainas primerizas para la primera hora —esa hora
De sigilo transparente, ese ventanal donde respira mi sigilo.
Tú, una España castellana —esa profunda casa que aprieta
Mi orfandad, la campana del ombligo, donde como Job,
Puedo consumirme en el tiempo sin sofoco, puedo desvelar
La luna y estar anuente en sagrado enigma.
Resulta vedada la travesía de los mares, pero es que
En el conjuro, la clave es urgida llave del pabilo…
Barataria, 18.VII.2009

Himne a la pluja-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pavel Pavlovich Dzhoguin, Ucrania, 1834-1885




Himne a la pluja
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




—Yo no sé, señor don Quijote, cómo vuestra merced en tan poco espacio de tiempo
como ha que está allá bajo haya visto tantas cosas y hablado y respondido tanto.
DON QUIJOTE
(Aventura de la cueva de Montesinos,
Segunda parte. Cap.XXIII)

En els temps de pluja el cel arriba fins a la infantesa.
Els fils de l’aigua esquincen els porus; la nit es fa una sola diadema,
Els ocells s’aixopluguen en la memòria, el misteri dels gripaus
Traslluu espills d’increïbles al·lucinacions. La pluja dansa
Fins a fer de les sabates un magma de falsos xiuxiueigs.
Ací hi ha aromes que guarda la memòria: indrets, insectes,
Somnis amb aqueixa saba de la vida, somnis d’inèdit vent,
Enfiladisses que el somni respira en la seua llum insomne.
Què es la infantesa sense la pluja i els vaixellets de paper assedegats
De mar, de rius? Què és la infantesa sense jugar a la nit balba,
O a les finestres on els àngels aboquen les seues ales blaves?

Un xiquet com jo riu junt als parracs que l’abriguen.
Un xiquet com tots els xiquets no cessa d’escoltar la flauta de l’aigua,
Ni s’acoquina davant de les llànties despreses del cel,
Ni embolcalla el seu rostre en catifes de congelat desdeny.
De sobte el fred grinyola a les dents amb el seu caminar desatés.
Tot és innocent en aquest caminar vacilant de papallones instintives.
Els arbres embriacs esperen com llibres guardats en una prestatgeria,
Els espills en cada gota retraten transeünts d’irreals focs.
A través del silenci la llum es fa més versemblant. A través de la llum,
Els ulls beuen i respiren els arrels de la mateixa condició humana.
D’ella alcem llençols gloriosos: Gratificant és el seu líquid
Amniòtic, mare del somni al celofà del temps.

El soroll dels trens es torna una flauta alada, aletejant temps
Amb què les tempestes llepen el vent i desnuguen intrèpides veus.
Mai no he pogut sostraure’m a aqueix mocador audible. L’aspire
En el desvetlament i l’ànsia: respire cisellat de la meua infantesa…
Tinc la seua llum opaca al meu coixí com borboll d’aureoles.
I així seguiré amb aqueix xiquet a soles en la fragància del sucre,
En la temperància de la canella, en la celeste borbolla de la innocència;
Car la pluja és el meu encontre, el perfum concebut de la roba,
La costella inconclusa en les meues mateixes onades, la lluerna perduda
En la seua florescència: anhel infinit de mullar totes les absències.

Hui em faig xiquet per a transpirar tota la timidesa obsessa, tot el dia
Condemnat a l’agonia, carn dolenta, infinita foguera, cendra
On habiten càbales d’innavegable abisme, corda fluixa de l’esvoloteig
I la ràfega. La llengua devasta en la seua ficció metzinosa, mentre
L’harmonia vol obrir el seu pit de condensats colibrís.
De sobte els brancatges es pengen de les finestres, sacsen el seu arcà,
I transpiren aqueixa tinta de l’hivern acumulada en la memòria.
M’enrecorde, a cada colp de nines, de l’alé de la boirina
Damunt de les galtes: cavalls es perden en cada gota giratòria,
Solcs de sal, voraços, gotegen patètiques goles…
Però tot i això, els somnis secrets, del xiquet, de l’adult o del poeta,
continuen en “tràngol cap a la rosada”…
Baratària, 31.V.2008.

Himno a la lluvia





—Yo no sé, señor don Quijote, cómo vuestra merced en tan poco espacio de tiempo
como ha que está allá bajo haya visto tantas cosas y hablado y respondido tanto.
DON QUIJOTE
(Aventura de la cueva de Montesinos,
Segunda parte. Cap.XXIII)

En los tiempos de lluvia el cielo llega hasta la infancia.
Los hilos del agua rasgan los poros; la noche se hace una sola diadema,
Los pájaros se albergan en la memoria, el misterio de los sapos
Trasluce espejos de increíbles alucinaciones. La lluvia danza
Hasta hacer de los zapatos un magma de falsos susurros.
En ella hay aromas que guarda la memoria: parajes, insectos,
Sueños con esa savia de la vida, sueños de inédito viento,
Enredaderas que el sueño respira en su luz insomne.
¿Qué es la infancia sin la lluvia y los barquitos de papel sedientos
De mar, de ríos? ¿Qué es la infancia sin jugar a la noche aterida,
O a las ventanas donde los ángeles asoman sus alas azules?

Un niño como yo ríe junto a los harapos que lo abrigan.
Un niño como todos los niños no cesa en escuchar la flauta del agua,
Ni se amilana frente a las lámparas desprendidas del cielo,
Ni envuelve su rostro en alfombras de congelado desdén.
De pronto el frío rechina en los dientes con su caminar desairado.
Todo es inocente en este caminar vacilante de mariposas instintivas.
Los árboles ebrios esperan como libros guardados en una estantería,
Los espejos en cada gota retratan transeúntes de irreales fuegos.
A través del silencio la luz se hace más verosímil. A través de la luz,
Los ojos beben y respiran las raíces de la propia condición humana.
De ella levantamos sábanas gloriosas: Gratificante es su líquido
Amniótico, madre del sueño en el celofán del tiempo.

El ruido de los trenes se vuelve una flauta alada, aleteante tiempo
Con el que las tormentas lamen al viento y desatan intrépidas voces.
Jamás he podido sustraerme a ese pañuelo audible. La aspiro
En el desvelo y el ansia: respiro cincelado de mi infancia…
Tengo su luz opaca en mi almohada como borbollón de aureolas.
Y así seguiré con ese niño a solas en la fragancia del azúcar,
En la temperanza de la canela, en la celeste burbuja de la inocencia;
Pues la lluvia es mi encuentro, el perfume concebido de la ropa,
La costilla inconclusa en mi propio oleaje, la luciérnaga perdida
En su florescencia: anhelo infinito de mojar todas las ausencias.

Hoy me hago niño para transpirar toda la timidez obsesa, todo el día
Condenado a la agonía, carne doliente, infinita hoguera, ceniza
Donde habitan cábalas de innavegable abismo, cuerda floja del aletazo
Y la ráfaga. La lengua devasta en su ficción ponzoñosa, mientras
La armonía quiere abrir su pecho de condensados colibríes.
De súbito los ramajes se cuelgan de las ventanas, sacuden su arcano,
Y transpiran esa tinta del invierno acumulada en la memoria.
Me acuerdo a cada golpe de pupilas, del aliento de la neblina
Sobre las mejillas: caballos se pierden en cada gota giratoria,
Surcos de sal, voraces, gotean patéticas gargantas…
Pero aún así, los sueños secretos, del niño, del adulto o del poeta,
Siguen en “trance hacia el rocío”…
Barataria, 31.V.2008.

Mirall sense tedi- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

John Collier, Inglaterra, 1859-1934




Mirall sense tedi
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Em devora el mirall de l’aire en la seua geometria.
Aquesta fogaina pròdiga en ebrietat, cel amb cel
La set en la boca, vol on la sequera no s’assacia
A les volades d’aquesta cega pell que tot ho reclama.
Però el silenci desafia com una roca:
Ceg pensament que cremarà en l’oblit.
Viure aquesta porfia de guardabarrancs, o simple ocell.
Esfilegar en silenci la madeixa de l’instint,
Caure en acabant a la parpella cega, diluïda ombra
Del batec. Quins braços demudaran els meus sentits?
—Només aqueixos que inconfessats llisquen als meus ulls.
Només vull aqueix temps que el tacte endevina,
I aqueixa ferida transida de rius subterranis.
Hi ha ací, d’ales, un cel de desvetlaments, on
Ni que siga breu el goig, dura l’eternitat necessària
Del sospir. Sovint es perd la brúixola a la meua barba:
La suavitat de la teua geografia encoberta, la humitat
Càlida on beu l’instint la ventura del tràfec.
De ací cap allà, en la certesa del melic, l’alambí
Que guía l’ardiment. Al pantaix naix aqueix sufocament
De l’alé. El galop del sol sagna al saler.
Sé que el zel despulla i humideix el refilet:
—aquest crit que trenca la gola i deixa afonada
L’agulla a la foguera. I crema al seu vaivé
De giratori ambre. Tot seguit mort de set bec
Als teus cabells el furtiu estel del’alba que desprenen els astres.
Quede mut després que la carn dóna el seu crit.
Però l’ànsia està oberta com els dits de les mans,
Però el dia continua teixint interiors de tendresa.
Ara visc així mullat en la tempesta. Ara vius així,
Com un ebri vaixell als meus ulls…
Res no pot desafiar més que un minut de trens,
Sobre la plenitud inefable del desig. Res és més cert
Que la mel de la fam, que els dits tocant les gotes
De sal damunt dels porus. Res no és més loquaç que un refilet
Enfonsat al tarquim per molt absurd que parega.
A la fi només demane els teus ulls per a aquest viatge. —la teua ombra
Més que el planeta, el viure la raó d’una distància
Perdurable, la memòria que no cap a les meues mans d’obrer,
Les platges de les teues nines a les fronteres de la meua nit.
Els epítets sobren —ni calen—per a un destí inèdit:
No calen els sords quaderns de la distància,
Ni una història de nits i somriures, ni els passaports.
Només la humana il·lusió del ventre sense desdenys,
Només aqueix foc de música que es torna ala en les paraules,
Només el teu riure com un llarg viatge d’ones,
Només l’univers de dos sense claus, flor que s’obri a la llum.
Només uns batecs per a saber-me viu enmig
De l’essència del teu pubis, fi de les meues paraules vessades.
Baratària, 14.VII.2009

Espejismo sin tedio

Me devora el espejismo del aire en su geometría.
Esta fogata pródiga en ebriedad, cielo con cielo
La sed en la boca, vuelo donde la sequía no se sacia
En los aleros de esta ciega piel que todo lo reclama.
Pero el silencio desafía como una roca:
Ciego pensamiento que arderá en el olvido.
Vivir esta porfía de torogoz, o simple pájaro.
Deshilar en silencio la madeja del instinto,
Luego caer en el párpado ciego, diluida sombra
Del latido. Qué brazos desmudarán mis sentidos?
—Sólo esos que inconfesados resbalan en mis ojos.
Sólo quiero ese tiempo que el tacto adivina,
Y esa herida transida de ríos subterráneos.
Hay ahí, de alas, un cielo de desvelos, donde
Por breve que sea el gozo, dura la eternidad necesaria
Del suspiro. A menudo se pierde la brújula en mi barba:
La suavidad de tu geografía encubierta, la humedad
Cálida donde bebe el instinto la ventura del trasiego.
De aquí allá, en la certeza del ombligo, el alambique
Que guía el ardimiento. En el jadeo nace esa sofoca
Del aliento. El galope del sol sangra en el salero.
Sé que el celo despoja y humedece el trino:
—este grito que rompe la garganta y deja hundida
La aguja en la hoguera. Y quema en su vaivén
De giratorio ámbar. Luego muerto de sed bebo
En tus cabellos el furtivo lucero que desprenden los astros.
Quedo mudo después que la carne da su grito.
Pero el ansia está abierta como los dedos de las manos,
Pero el día sigue tejiendo interiores de ternura.
Ahora vivo así mojado en la tormenta. Ahora vives así,
Como un ebrio barco en mis ojos…
Nada puede desafiar más que un minuto de trenes,
Sobre la plenitud inefable del deseo. Nada en más cierto
Que la miel del hambre, que los dedos tocando las gotas
De sal sobre los poros. Nada es más locuaz que un trino
Hundido en el lodo por absurdo que parezca.
Al final sólo pido tus ojos para este viaje. —tu sombra
Más que el planeta, el vivir la razón de una distancia
Perdurable, la memoria que no cabe en mis manos de obrero,
Las playas de tus pupilas en las fronteras de mi noche.
Los epítetos sobran —ni falta hacen—para un destino inédito:
No hacen falta los sordos cuadernos de la distancia,
Ni una historia de noches y sonrisas, ni los pasaportes.
Sólo la humana ilusión del vientre sin desdenes,
Sólo ese fuego de música que se torna ala en las palabras,
Sólo tu risa como un largo viaje de olas,
Sólo el universo de dos sin llaves, flor que se abre a la luz.
Sólo unos latidos para saberme vivo en medio
De la esencia de tu pubis, fin de mis palabras derramadas.
Barataria, 14.VII.2009

Gravetat de les fotografies-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Emil Jakob Schindler, Viena, Austria, 1842-1892.




Gravetat de les fotografies
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

En les fotografies hi ha silencis com tempestes.
Es pot olorar la fragància, el dolor o l’alegria.
Móns sencers alcen pols de les finestres.
Alguna cosa batega ací de mars possibles i mocadors.
La respiració de puntetes es torna una pàgina
Inversemblant —la mateixa que toca els armaris
De la nuesa en la seua lliçó àvida d’insomni.
La brasa profana creua allò premonitori: la plaça
En clau de la tempesta, la veu ací trafegada
Al record, el fred unit a la veu mentre navegue
Per aqueix camí de fustes de l’ànsia. —Una rere una
Les nines descorren peixos de llargues jornades:
Fortuïta espessura, efecte de la bullida entre frondes,
L’afluent del sèpia a l’ull del calendari.
En cada memòria batega la immunitat
Que dessagna la nostàlgia. —A voltes revalidat
Anhele refilets d’ebrietat a la cerca de les venes.
En cada una n’hi ha certa mudança:
Glop rere glop des del bressol al conjur,
La veu tremola en allò que li és donable. Càbales de circ
En la tasca material del rampell.
Des de sempre ací el temps que no existeix.
El pergamí de l’alé encarnat i contingent.
L’ombra d’uns braços irredents, la pluja
Il·lusa del pols, veure la llum en forma de col·loqui:
Polsar la claredat comforta —afonar els dits
Al vitrall de la geografia sense atalls.
Sempre així, davant del plogim de les nines.
Dies cremats en el fulgor del desvetlament. Batecs
En desordre com les campanes del reflex.
A poc a poc cada una em reserva nits: llindes
D’un filtre fumejant, ansietats que l’atzar
No conté als llavis, ni sosté la templa eixuta
De l’espill en la seua lucidesa de truita confident.
M’adone que els papirs tenen frondes circulars,
I equipatges amb ulls inventats. Les mans exhumen
Els parents de la cendra, aqueixa enfiladissa que
El temps plasma en rius de subtil prolixitat.
Cada fotografia es torna un pas de la brisa.
Guarden d’avantmà la respiració de l’ànima:
—Suspenen en el vol els senyals de la rosada,
Caven en la densitat de la consciència, calen
El silenci postrer, callats vitralls ací,
En la litúrgia de l’aroma, en els perfums ressuscitats
De les céquies. —potser paisatges, fonent-se,
En les gotes internes de la fogata.
Les fotografies reviuen l’imaginari de l’aljup:
Tremolen en el prisma dels gesmils, obrin
La infusió dels armaris, encarnen els furs
De cada viatge, passegen pel quadern de la perplexitat.
Llepen, en fi, com un estany el present…
Baratària, 13.VII.2009

Gravedad de las fotografías

En las fotografías hay silencios como tormentas.
Uno puede oler la fragancia, el dolor o la alegría.
Mundos enteros levantan polvo de las ventanas.
Algo palpita ahí de mares posibles y pañuelos.
La respiración de puntillas se torna una página
Inverosímil —la misma que toca los armarios
De la desnudez en su lección ávida de insomnio.
La brasa profana cruza lo premonitorio: la plaza
En clave de la tormenta, la voz ahí trasegada
Al recuerdo, el frío unido a la voz mientras navego
Por ese camino de maderas del ansia. —Una a una
Las pupilas descorren peces de largas jornadas:
Fortuita espesura, efecto del hervor entre frondas,
El afluente del sepia en el ojo del calendario.
En cada memoria palpita la inmunidad
Que desangra la nostalgia. —A veces revalidado
Anhelo trinos de embriaguez en pos de las venas.
En cada una de ellas hay cierta mudanza:
Sorbo tras sorbo desde la cuna al conjuro,
La voz tiembla en lo que le es dable. Cábalas circenses
En la labor material del arrebato.
Desde siempre aquí el tiempo que no existe.
El pergamino del aliento encarnado y contingente.
La sombra de unos brazos irredentos, la lluvia
Ilusa del polvo, ver la luz en forma de coloquio:
Pulsar la claridad conforta —hundir los dedos
En el vitral de la geografía sin atajos.
Siempre así, frente a la llovizna de las pupilas.
Días ardidos en el fulgor del desvelo. Palpitos
En desorden como las campanas del reflejo.
De a poco cada una me reserva noches: umbrales
De un filtro humeante, ansiedades que el azar
No contiene en los labios, ni sostiene la sien huraña
Del espejo en su lucidez de tortilla confidente.
Me doy cuenta que los papiros tienen frondas circulares,
Y equipajes con ojos inventados. Las manos exhuman
Los deudos de la ceniza, esa enredadera que
El tiempo plasma en ríos de sutil prolijidad.
Cada fotografía se vuelve un paso de la brisa.
Guardan de antemano la respiración del alma:
—Suspenden en el vuelo las señales del rocío,
Cavan en la densidad de la conciencia, alumbran
El silencio postrero, callados vitrales ahí,
En la liturgia del aroma, en los perfumes resucitados
De las acequias. —acaso paisajes, fundiéndose,
En las gotas internas de la fogata.
Las fotografías reviven el imaginario del aljibe:
Tiritan en el prisma de los jazmines, abren
La infusión de los armarios, encarnan los fueros
De cada viaje, pasean sobre el cuaderno de la perplejidad.
Lamen, en fin, como un estanque el presente…
Barataria, 13.VII.2009

Òrbita de l’entropessada- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Stefano Ussi, Florencia, Italia, 1822-1901.





Òrbita de l’entropessada
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Malgrat la veu gutural de la nit it i el buit on cauen
Els ossos del riure, malgrat la flor que es desfa
En les estrelles, malgrat els udols dels mapes,
tants especialistes de l’amargura, la vida entrant
En ull propi i en l’alié, hi ha una entropessada de mort on
És inútil la gramàtica apresa a les escoles.
Al camí s’amaguen les esperances i s’obrin
Les ferides —a manera de paradoxa, els arrels com crit
De la blasfèmia, l’humanisme al fil dels coltells.
Les claus oculten matins de caragols, pianos per un món
De bastons, claus de mil espigues sense lluna,
Abelles mastegant catàstrofes sense cap relleu.
Quin país és possible amb un cel de punxes? —Un on
L’ànsia siga d’espines; un on hi haja huracans
De tosferina; un on la grip aviar siga gossa de llàgrimes.
El vertigen badalla reixats de filferro. Els cadàvers són fràgils
Per a la seua ambició d’eternitat, per a la seua ambició de llanterna.
Les claus són l’única constant en el esdevindre abjecte
Del rellotge. Les estratagemas estan a l’ordre del dia: però
Són tan fràgils com els cabells de la soledat, campanes
Sense badall, bordells ancorats als sentits.
Un no pot esperar que els ulls es tornen meteors.
O que desapareguen els paralipòmens en certes genealogies.
O que sonen les trompetes per a derrocar regnes,
O que les guerres siguen l’aliança per a viure en pau.
Als temples els números només compten en ordinals
(Els números naturals estan desterrats d’aqueix regne)
Un sent les paraules des d’altaveus —les dels ídols
I les ares, a la picapedreria del vent, en les hòsties
Purificadores dels restaurats (almenys això és
Allò que m’han dit reiteradament a manera de provocació).
Els ocells errants beuen aigua en les fulles del vent.
Les papallones caduquen quan naufraguen les seues extremitats.
Una unglera lliura guerres contra les sabates i les tisores.
Els anys pesen menys quan es guarden en una alforja.
En les nits, els cementeris s’omplin de tropells,
De lents huracans, de fòsfors llepant terbolins punxants.
Qualsevol dia els nius trenquen l’alba en les llàgrimes.
Les hores passen i retornen amb miquetes de formigues.
El fil de l’aurora crema en la saliva com les abelles
Dels amants en la borrasca desconcertant de la seua mateixa
Memòria. Hi ha dies cecs de pancartes. Al monestir
Dels zompopos, fa falta oxígen per a les òlibes.
Per al temps vinent és necessari l’aiguardent.
L’ull de la boirina em dóna un bany de mirades grises.
A causa de les estàtues ja són molts els vianants als parcs.
Com més tapaboques, menys necessàries són les paraules.
En la llei dels teulats no compten els imans, només la gravetat
L’armadura de la qual no necessita de pneumàtics, sinó
De la boca del llop de Caputxeta…
Quan l’horitzó té els ulls fatigats,
És necessària una hamaca amarrada de cap a cap.
Baratària, 12.VII.2009

Órbita del traspiés

Pese a la voz gutural de la noche y al vacío donde caen
Los huesos de la risa, pese a la flor que se deshace
En las estrellas, pese a los aullidos de los mapas,
A tantos especialistas de la amargura, a la vida entrando
En ojo propio y en el ajeno, hay un traspiés de muerte donde
Es inútil la gramática aprendida en las escuelas.
En el camino se esconden las esperanzas y se abren
Las heridas —a manera de paradoja, las raíces como grito
De la blasfemia, el humanismo al filo de los cuchillos.
Las llaves ocultan mañanas de caracoles, pianos por un mundo
De bastones, llaves de mil espigas sin luna,
Abejas masticando catástrofes sin relevo alguno.
¿Qué país es posible con un cielo de púas? —Uno donde
El ansia sea de espinas; uno donde haya huracanes
De tosferina; uno donde la gripe aviar sea perra de lágrimas.
El vértigo bosteza alambradas. Los cadáveres son frágiles
Para su ambición de eternidad, para su ambición de linterna.
Las llaves son la única constante en el devenir abyecto
Del reloj. Las estratagemas están a la orden día: pero
Son tan frágiles como los cabellos de la soledad, campanas
Sin badajo, burdeles ancladas en los sentidos.
Uno no puede esperar que los ojos se conviertan en meteoros.
O que desaparezcan los paralipómenos en ciertas genealogías.
O que suenen las trompetas para derribar reinos,
O que las guerras sean la alianza para vivir en paz.
En los templos los números sólo cuentan en ordinales
(Los números naturales están desterrados de ese reino)
Uno oye las palabras desde altoparlantes —las de los ídolos
Y los altares, en la cantería del viento, en las hostias
Purificadoras de los restaurados (al menos eso es
Lo que me han dicho reiteradamente a manera de provocación).
Los pájaros errantes beben agua en las hojas del viento.
Las mariposas caducan cuando naufragan sus extremidades.
Un uñero libra guerras contra los zapatos y las tijeras.
Los años pesan menos cuando se guardan en una alforja.
En las noches, los cementerios se llenan de tropeles,
De lentos huracanes, de fósforos lamiendo remolinos punzantes.
El día menos pensado los nidos amanecen en las lágrimas.
Las horas pasan y regresan con migajas de hormigas.
El hilo de la aurora arde en la saliva como las abejas
De los amantes en la borrasca desconcertante de su propia
Memoria. Hay días ciegos de pancartas. En el monasterio
De los zompopos, hace falta oxigeno para las lechuzas.
Para el tiempo que viene es necesario el aguardiente.
El ojo de la neblina me da un baño de miradas grises.
A causa de las estatuas ya son muchos los peatones en los parques.
Entre más tapabocas, menos necesarias son las palabras.
En la ley de los tejados no cuentan los imanes, sólo la gravedad
Cuya armadura no necesita de neumáticos, sino
De la boca del lobo de Caperucita…
Cuando el horizonte tiene los ojos fatigados,
Es necesaria una hamaca amarrada de polo a polo.
Barataria, 12.VII.2009

Bullirà el mar- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jan Josephsz van Goyen, Leiden, Holanda, 1596–1656.




Bullirà el mar
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Bullirà el mar com la cassola en forn
Ausiàs March

L’èter de les parpelles cansa els bous; fragor
Del mar al capciró dels dits, a l’escuma
On la pedra llepa les entranyes. Absurds
Els coixins com talismà a les butxaques.
Las llànties es tornen espines als vitralls.
Invoque les parets, les cistelles on es claven
Els genolls, el mercat dels balboteigs,
La llum del llampec, potser a la meua boca, la llum
Del conjur, flotilla de taüts, la llum als bassals
De gaubança, fars afonats on no s’ix de viatge.
Als pilars de les dents s’enfonsa la salmorra.
Les finestres semblen goles torturades.
El misteri, autòmata, du braçalets grocs.
Les paraules alcen cavalls inerts
On les esquerdes transporten fullaraca.
Els insectes titil·len a les meues vestidures.
Vesprades líquides s’estenen veloçment al fullatge.
La misèria mustiga els meus pantalons quan li pregue
A les vespres. (Jugue a la pols dels mesos,
Agenollat, davant de les finestres, al mateix aire
De felicitat que em donen els semàfors quan
L’arc de sant Martí desplega abelles sinuoses).
La boira és vàlida com a cortina del mar.
En la foscor els espills són negats. La nostra
Soledat a lloms de somera, inerme,
Amb les vacil·lacions pròpies d’un camí habitat.
Em demane si es pot dormir en la ceguesa de la nit:
Nua la meditació sense companyonia.
Hi haurà llum per a confiar en els somriures?
—El temps a la vorera del foc, huracanat. Estàtues
Ertes junt al desvarí. Noms sense llisor.
A l’argila tots els besos idèntics als glaciars.
Em guanyà el suïcidi de les esfinxs i no l’iman
De les sines: —Em guanyà sempre el caos i la tortura
Irresistible de les esglésies amb les seues culpes esparses.
Em guanyà el ressort del crit. I l’asfíxia buida
De les síl·labes a l’ombra insomne.
El somni com un xerric de portes, juga
Al besllum dels resquills, (fum d’ebriesa
Impune aquesta cendra al caliu del subconscient).
El mar crema als rugats cartílags de les gavines:
—mar de segles enderrocats, ara,
En cada pètal que tritura la meua front.
Espills d’insomni en aquesta nit inhòspita
Que respira al meu batec, guspira que agredeix,
Com maç, la vida imperativa en mutisme.
Al pantà indesxifrat afone les meues síl·labes:
És a dir, la meua mateixa memòria groga de temps.
Baratària, 08.VII.2009

Hervirá el mar

Hervirá el mar… en el fuego
AUSIÀS MARCH

El éter de los párpados cansa los bueyes; fragor
Del mar en la yema de los dedos, en la espuma
Donde la piedra lame las entrañas. Absurdas
Las almohadas como talismán en los bolsillos.
Las lámparas se vuelven espinas en los vitrales.
Invoco a las paredes, los canastos donde se hincan
Las rodillas, el mercado de los balbuceos,
La luz del relámpago, acaso en mi boca, la luz
Del conjuro, flotilla de ataúdes, la luz en charcos
De júbilo, faros hundidos donde no se sale de viaje.
En los pilares de los dientes se hunde la salmuera.
Las ventanas parecen gargantas torturadas.
El misterio, autómata, usa brazaletes amarillos.
Las palabras levantan caballos inertes
Donde las rendijas transportan hojarasca.
Los insectos titilan en mis vestiduras.
Tardes líquidas se extienden a velocidad en el follaje.
La miseria aja mis pantalones cuando le rezo
A las vísperas. (Juego al polvo de los meses,
Arrodillado, frente a las ventanas, al mismo aire
De felicidad que me dan los semáforos cuando
El arco iris despliega abejas sinuosas).
La niebla es válida en tanto cortina del mar.
En la oscuridad los espejos son negados. Nuestra
Soledad a cuestas de jumento, inerme,
Con los titubeos propios de un camino habitado.
Pregunto si uno puede dormir en la ceguera de la noche:
Desnuda la meditación sin compañía.
¿Habrá luz para confiar en las sonrisas?
—El tiempo al borde del fuego, huracanado. Estatuas
Yertas junto al desvarío. Nombres sin tersura.
En la arcilla todos los besos idénticos a los glaciares.
Me ganó el suicidio de las esfinges y no el imán
De los senos: —Me ganó siempre el caos y la tortura
Irresistible de las iglesias con sus culpas expandidas.
Me ganó el resorte del grito. Y la asfixia hueca
De las sílabas en la sombra insomne.
El sueño como un chirriar de puertas, juega
Al trasluz de las esquirlas, (humo de ebriedad
Impune esta ceniza en el rescoldo del subconsciente).
El mar arde en los arrugados cartílagos de las gaviotas:
—mar de siglos derruidos, ahora,
En cada pétalo que tritura mi frente.
Espejos de insomnio en esta noche inhóspita
Que respira en mi latido, centella que agrede,
Como mazo, la vida imperativa en mutismo.
En el pantano indescifrado hundo mis sílabas:
Es decir, mi propia memoria amarilla de tiempo.
Barataria, 08.VII.2009

Cementeris al voltant de les meues nines- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Salomon van Ruysdael, Naarden, Holanda, 1600-1670





Cementeris al voltant de les meues nines
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

¡Qué pena si esta vida tuviera
—esta vida nuestra—
Mil años de existencia!
¿Quién la haría hasta el fin llevadera?
¿Quién la soportaría toda sin protesta?
JUAN RAMÓN JIMÉNEZ

Dansen els cementeris al voltant de les meues nines.
M’oblide de tots els dies cremats per les llàgrimes.
—La gola udola en el somni dels crucifixos;
Fan falta racions d’estima per a emmudir el crit.
Dies de begònies mustigades masteguen tabacs;
Peixos suïcides llepen els ulls dels espills. Entretant,
Cadàvers dissecats a les clavegueres esquincen la nit
Amb tot i les seues serpents pudentes…
Què hi ha darrere de cellers i monedes rovellades?
—Hi ha pires i sorolls mossegant la boca. (El sutge
És un altre cavall ferit al bordell de la sutja).
—(Hi ha, tú m’ho dius, mans sense victòria i al voltant
Armes que juguen a traure el cervell dels compungits,
Dels que només aguaiten una mostassa d’Esperança,
Dels que riuen perquè el riure no els deixa morir de fam,
Dels que besen un escapulari ingènuament
I l’alta Jerarquia els tanca la porta de Crist).
Els ulls dolen al ventall de la por. L’asfalt
Ombrívol colpeja les finestres. La llum es tanca al vent
I als ocells; —gotes delirants creuen el somni.
Tremolen els porus a la barca de la nit.
Quan serà l’últim crit galopant entre accípitres.
Quan el carrer, senzill, no serà per als morts.
Boques de pólvora mastegant els somnis. Ulls esvaint-se
Al dol, ferides i nostàlgia a l’hora de la tos,
—Tot el mar sense llànties, perseguint-nos amb desbocada
Arena, sense àncores els filferros del fàstic.
Algú ens imposa aquesta follia de pedres. Algú.
Algú amb el seus horaris de bussos cecs. Algú.
Algú que mossega amb gargamells de vells canelobres.
Algú que enfosqueix a la foguera dels morts.
Algú que s’enfila a l’horitzó com un rat-penat.
Algú que nuga el seu deliri als matossars.
Algú que lliga la història amb les corretges de la nit.
Algú que mai no tingué ocells de fam.
Algú que en comptes de sagristà, toca túnels sinistres.
Algú que s’esglaia amb el somriure de les buganvil·lies.
Algú que a les mans només té tisores i no calendaris.
Algú els marbres del qual no el deixen veure des de les terrasses.
Algú que trencà amb els rellotges de les paraules.
Les ombres ens cauen amb els seus papers foscos:
—També la tempesta que descendeix aposta amb mosques.
L’aurora es deixa la bava a les tombes, mormola la sordesa
De les colobres, el fullatge balla el moviment de la fugida.
Quan els voltors cauen amb fúria damunt de les pedres,
El metall dels dies retorç el dolor. —els nus del crit,
Densos, llepen els penya-segats de la saliva.
Davall dels calabossos, el bar de la sang cava
Uns altres dolors infinits. Les ombres criden sense horaris,
Perquè la mort roman sense treva al buit de les mans.
Davall d’aquesta pena, només hi ha desigs per a reivindicar
La tendresa i fermentar les paraules amb canella i sucre.
Baratària, 07.VII.2009

Cementerios alrededor de mis pupilas

¡Qué pena si esta vida tuviera
—esta vida nuestra—
Mil años de existencia!
¿Quién la haría hasta el fin llevadera?
¿Quién la soportaría toda sin protesta?
JUAN RAMÓN JIMÉNEZ

Danzan los cementerios alrededor de mis pupilas.
Me olvido de todos los días quemados por las lágrimas.
—La garganta aúlla en el sueño de los crucifijos;
Hacen falta raciones de cariño para acallar el grito.
Días de begonias marchitas mastican tabacos;
Peces suicidas lamen los ojos de los espejos. Mientras,
Cadáveres disecados en las cloacas rasgan la noche
Con todo y sus serpientes malolientes…
¿Qué hay detrás de tabancos y monedas enmohecidas?
—Hay piras y ruidos mordiendo la boca. (El hollín
Es otro caballo herido en el lupanar del tizne).
—(Hay, tú me lo dices, manos sin victoria y alrededor
Armas que juegan a sacar los sesos de los compungidos,
De los que sólo acechan una mostaza de Esperanza,
De los que ríen porque la risa no los deja morir de hambre,
De los que besan un escapulario ingenuamente
Y la alta Jerarquía les cierra la puerta de Cristo).
Los ojos duelen en el abanico del miedo. El asfalto
Sombrío golpea las ventanas. La luz se cierra al viento
Y a los pájaros; —gotas delirantes cruzan el sueño.
Tiemblan los poros en la barca de la noche.
Cuándo será el último grito galopando entre azacuanes.
Cuándo la calle, sencilla, no será para los muertos.
Bocas de pólvora masticando los sueños. Ojos desvaneciéndose
En el luto, heridas y nostalgia a la hora de la tos,
—Todo el mar sin lámparas, persiguiéndonos con desbocada
Arena, sin anclas los alambres del hastío.
Alguien nos impone esta locura de piedras. Alguien.
Alguien con sus horarios de buzos ciegos. Alguien.
Alguien que muerde con fauces de viejos candelabros.
Alguien que anochece en la hoguera de los muertos.
Alguien que trepa al horizonte como un murciélago.
Alguien que anuda su delirio a los matorrales.
Alguien que sujeta la historia con las correas de la noche.
Alguien que nunca tuvo pájaros de hambre.
Alguien que en vez de sacristán, toca túneles siniestros.
Alguien que se espanta con la sonrisa de las buganvillas.
Alguien que en sus manos sólo tiene tijeras y no calendarios.
Alguien cuyos mármoles no lo dejan ver desde las azoteas.
Alguien que rompió con los relojes de las palabras.
Las sombras nos caen con sus papeles oscuros:
—También la tormenta que desciende a propósito con moscas.
La aurora deja su baba en las tumbas, murmulla la sordera
De las culebras, el follaje baila el movimiento de la huida.
Cuando los buitres caen con furia sobre las piedras,
El metal de los días retuerce el dolor. —los nudos del grito,
Densos, lamen los acantilados de la saliva.
Debajo de los calabozos, el bar de la sangre cava
Otros dolores infinitos. Las sombras gritan sin horarios,
Porque la muerte permanece sin tregua en el hueco de las manos.
Debajo de esta pena, sólo hay deseos para reivindicar
La ternura y fermentar las palabras con canela y azúcar.
Barataria, 07.VII.2009

Il•lusió premonitòria- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

William Etty, York, Inglaterra, 1787-1849.




Il·lusió premonitòria
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó



A: E L B

Y sobre el mundo no se oyó

sino caer el agua.
MIGUEL ARTECHE

De sobte intuesc que l’imminent és una Gràcia.
I que el temps present una perplexitat d’ares.
El foc sovint deixa de ser atzar per a esdevindre
Un mar tutelar d’ecos o ressonàncies.
He baixat a la fondor dels cingles, nugat
Al rent del vol sense portes escorredisses.
Al meu quadern estan anotades les dates de la meua utopia:
Ací el poder de la claredat sense fatiga —ràfega entre
Onades de viatges, set demanant asil, ferida major
D’allò somiat. Mentre que el rellotge de la consciència
Flueix, els papirs reparteixen el sospir en penjolls d’alé.
La set en essència també és harmonia.
Als terbolins aprén a ser riu memoriós.
Els coixins polsen mentre l’instint reverbera.
El foc també és un arcà a les nostres mans.
Sovint l’ebriesa fa perdre la brúixola;
Però l’essència es queda, gotera màgica de l’ànsia.
La nuesa major la desvetla la il·lusió premonitòria:
Aqueixa que el colibrí revela entre esquerdes d’aire.
El calendari sempre reincideix en l’inèdit:
I a risc de desvetlament, fa circular el tràfec
De la pàgina de llum dels nostres ulls…
L’hivern sacsa els fils pròdigs del batec.
I són palpables, ací, en aquest viatge imaginari on
L’atalaia del teulat em fa lliscar en cada gota
Impecable. L’alé comparteix la comú taula de la gespa.
Al silenci li done una flassada perquè respire,
I no invalide els cartílags de les finestres.
Té raó la llum quan crida damunt dels meus porus.
Així he aprés a divagar entre desconeguts pensaments.
Ací entre vestigis tutelars d’obsidiana o carboni 14,
Les serradures reparteixen llunes i clivells de fugacitat.
Però hi ha dies que desperten en campanes de tendresa,
Turons la memòria de les quals aprén de l’inefable.
Al centre de l’univers, una botella de mar creuant
Ocells, l’aire que canta entre les dents.
L’alienació sobtada sense que refuse els armaris de paret,
L’edat girant com una espiga a la boca,
El batec de la sina on es fa el crit del demà.
La vida, si existeix, flama complida en la llum.
La vida sempre ens dóna apòzemes de perplexitat,
I jardins d'embriac espenyador i tot. La vida
Ens dóna crits i ulls i destins imperatius i porcions
D’ales. Així apareix escrit a la bíblia de les temples.
És possible que les paraules tinguen paradoxes,
I la carn nines infinites. És possible creuar l’albir
Amb els peus a terra? Només el crit, sovint,
És testimoniatge de la imminència. Mentrestant, deixe que les paraules
Em buiden les mans i reconforten el meu destí…
Baratària, 06.VII.2009

Vol sense axiomes-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Alexander Helwig Wyant, Ohio, Estados Unidos, 1836-1892




Vol sense axiomes
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

A les estovalles de la pluja, les papallones, la vena del somni
Obrint les finestres. Ara recorde el paisatge gris
Dels quaderns, les lliçons d’història a la vorera de l’exsistiere,
Del sonambulisme, o les de la filosofia, ajuntant respiracions
Grogues en les tardors certes de Kierkegaard o Engels.
Aquest segle és un estol de trens del segle XIX. —Almenys
Així ens guaita el seu taller de brases, les ombres del guardabarranc,
L’espiració agrest de la Presa del poder.
La història reviu els paisatges diversos a l’hora de l’esmorçar.
Encara que a voltes la memòria és allò més paregut a una naturalesa
Morta, a aqueixos somnis rebentats damunt de pneumàtics i querosén.
A banda dels llençols, la respiració es palpa als graffitis,
A les burilles del dia, als volants que el vent aventa
Damunt de les portes, a la cara com una salpada, als tributs
Agònics de primera fila, als celatges amb teranyines,
Als habitants que abracen paraules fosques, sense que les mans
S’apiaden del futur —fluir del somni i les ales.
Uns parlen de la fi dels temps; altres només del començ.
Gota rere gota els xiprers pernocten en els brufols de la nit.
Algú inventa pètals o voltes o ecos o anells
O antídots per a soscavar els batecs majors del pit.
Algu s’ofega en un minut de set. En una ona d’encaixos
S’enredra el somni, en aqueix afany de la roca que es fa ombra bestial.
Potser quan despertarem, hauran desaparegut els velers.
Potser el fil del mar tallarà d’un colp tots els porus.
Potser la creu estarà més a prop com un llatzeret entre nosaltres,
O les escales del crepuscle ens continuaran desvivint per més segles.
Sovint els coixins ens dicten ull per ull;
Però les buganvil·lies ordeixen insomnis insospitats.
Una aquarel·la de grisos sospira als penyasegats: —audaç escuma
De la llum entre mocadors, broma que broda els vitralls.
Junt al que somia, barrilets a les temples, gavines, seguicis
En alforges velles, carretons buscant la cadira de les estrelles,
Espirals el viatge dels qual s’embolica en cossets núbils.
Darrere de tanta església, ens fa falta el pa, la companyonia de la llum,
L’home nou que sacse els claus de la fusta, la font
Puntual de les formigues, la llum fluent dels balcons sense anorèxia.
Ningú no pot fincar-se en l’idil·li d’un únic camí:
La veritat també trenca l’alba en la porcellana dels hivernaders,
En l’arena bellugadissa de les teranyines,
En els íntims diumenges del refilet, en l’ofici dels altres dies
De la setmana, en les claraboies del rellotge a mig pal,
En aquest contravent pervers de les criptes, en la veu explosiva
De les matinades, —alé franc de la vida.
A la fi la veu encarna respirs propis i obssesses regressions.
Però la veu de la història resta ací, vessant estacions.
Resta ací, —sempre—, debatent-se entre forces traïdorenques,
Contràries a la substància de la rosada i proclius a la cendra…
A la fi ningú no lleva de l’humà, l’hostalatge del pàlpit reci
Que trafeguen els somnis en el seu tratge de ferrer…
Baratària, o4.VII.2009

Vuelo sin axiomas

En el mantel de la lluvia, las mariposas, la vena del sueño
Abriendo las ventanas. Ahora recuerdo el paisaje gris
De los cuadernos, las lecciones de historia al borde del exsistiere,
Del sonambulismo, o las de la filosofía, juntando respiraciones
Amarillas en los otoños ciertos de Kierkegaard o Engels.
Este siglo es una bandada de trenes del siglo XIX. —Al menos
Así nos acecha su taller de ascuas, las sombras del guardabarranca,
La espiración agreste de la Toma del poder.
La historia revive los paisajes diversos a la hora del almuerzo.
Aunque a veces la memoria es lo más parecido a una naturaleza
Muerta, a esos sueños reventados sobre neumáticos y kerosene.
Aparte de las sábanas, la respiración se palpa en los graffitis,
En las colillas del día, en los volantes que el viento avienta
Sobre las puertas, en la cara como un zarpazo, en los tributos
Agónicos de primera fila, en los celajes con telarañas,
En los habitantes que abrazan palabras oscuras, sin que las manos
Se apiaden del futuro —fluir del sueño y las alas.
Unos hablan del fin de los tiempos; otros sólo del comienzo.
Gota a gota los cipreses pernoctan en los búhos de la noche.
Alguien inventa pétalos o bóvedas o ecos o sortijas
O antídotos para socavar los latidos mayores del pecho.
Alguien se ahoga en un minuto de sed. En una ola de encajes
Se enreda el sueño, en ese afán de la roca que se hace sombra bestial.
Quizá cuado despertemos hayan desaparecido los veleros.
Quizá el filo del mar corte de un tajo todos los poros.
Quizá la cruz esté más cerca como un Lazarillo entre nosotros,
O las escaleras del crepúsculo nos sigan desviviendo por más siglos.
A menudo las almohadas nos dictan ojo por ojo;
Pero las buganvillas traman insomnios insospechados.
Una acuarela de grises suspira en los acantilados: —audaz espuma
De la luz entre pañuelos, bruma que borda los vitrales.
Junto al que sueña, barriletes en las sienes, gaviotas, cortejos
En alforjas viejas, carretones buscando la silla de las estrellas,
Espirales cuyo viaje se enreda en corpiños núbiles.
Detrás de tanta iglesia, nos hace falta el pan, la compañía de la luz,
El hombre nuevo que sacuda los clavos del madero, la fuente
Puntual de las hormigas, la luz fluyente de los balcones sin anorexia.
Nadie puede afincarse en el idilio de un solo camino:
La verdad también amanece en la porcelana de los invernaderos,
En la arena movediza de las telarañas,
En los íntimos domingos del trino, en el oficio de los otros días
De la semana, en los tragaluces del reloj a media asta,
En ese contraviento perverso de las criptas, en la voz explosiva
De las madrugadas, —aliento franco de la vida.
Al final la voz encarna respiros propios y obsesas regresiones.
Pero la voz de la historia está ahí, derramando estaciones.
Está aquí, —siempre—, debatiéndose entre fuerzas alevosas,
Contrarias a la sustancia del rocío y proclives a la ceniza…
Al final nadie quita de lo humano, el hospedaje del pálpito recio
Que trasigan los sueños en su traje de herrero…
Barataria, o4.VII.2009

Motius voraços- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pintor Barend Cornelis Koekkoek, nacido en Middelburg, Holanda, 1803-1862





Motius voraços
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La llàstima mai no em fa aprendre, encara entre coltells
Sonors, entre la tempesta amigable dels amics.
La tempesta crida al petit horitzó de la molsa:
L’alé dóna fe de la flama que naix en la respiració
Inclement del ferro. Dóna fe del gorg de parracs,
Del sanglot al recinte de les seues mateixes aigües,
Dels inoblidables càlculs en els matins dels grisos.
On callen els rellotges el seu límpid insomni?
En quin moment la consciència es torna sopor de casseroles?
Quin fill de veí obri els ulls davall de l’enruna?
Quants callen renunciant als seus mateixos tratges?
El cos inefable del País, pot veure’s als espills?
Ací la xicona recolçada a la paret esperant clients.
Les dades, forcejant la història com rats.
Alguna volta els filòsofs polsaren el desordre de l’aire?
La puresa de la mort té explicacions subtils:
Un badall pot convertir-se en una expiració candorosa;
Almenys això ens diuen les estovalles de les anècdotes.
Als cellers la blancor perdé la seua armadura:
Els seus manuscrits membrants són meitat gemec i rovell.
—L’allau de l’alfabet increpa les teranyines,
Els conjurs tenen la seua mateixa veu vora de la respiració
Dels canelobres: espelmes fragants com espigues.
El cavall dels meus somnis busca sense cansament l’albir:
Aqueix foc auri que res no té a veure amb els nostres parents.
El cavall de les meues ansietats transita en les fulles del desvetlament.
—Cavalca en les set balances de la perplexitat,
Dorm en la penúria de les portes amb fatigues roges,
Trenca l’alba amb camins de set damunt del llenç de les teules.
Alguna cosa no endevina el meu enteniment enmig d’eucaliptes.
Alguna cosa de l’arcà es perd en les setmanes sense pena ni glòria.
Els llampecs bracegen com peixos en l’aire: El cel
És massa petit per a llançar el meu ham, com no siga
Que les aigües de les meues paraules el convoquen al quadern,
I el coixí ajunte tots els boscos de les meues cartes.
Alguna cosa queda als meus ulls després de veure dies abissals:
Potser la sal fredolica a les meues galtes. —potser la mel orfena
De la somnolència, potser les mateixes ansietats de les ombres.
Mai no se sap què auguren les espessors.
Almenys això pense quan el rent es torna fantasmal.
Mai no se sap què fa una xicona enmig de les ombres.
Com no siga que ací recicle els seus records. Com no siga que el seu autisme
Es torne cal•ligrafia: —esplendor trafegat de l’anhel.
Alguna cosa perden els analgèsics al pols de la sang.
Els miralls de l’univers sempre prometen llums mesiàniques.
De les mans escapen les flaires; però queden sempre
Els vitralls perquè germine el vol.
Queden els mesos reposant com estrofes, —queda aquesta
Irreverència a la Pàtria, i al gra després de les ànsies.
Queden sempre els retorns, encara que ignorem el seu oceà.
—El foc comunica la llum entre les ales,
La unitat transfigurada de les flaçades, l’estrany tacte dels límits.
Baratària, 02.VII.2009

Motivos voraces

La lástima jamás me hace aprender, aún entre cuchillos
Sonoros, entre la tormenta amigable de los amigos.
La tormenta grita en el pequeño horizonte del musgo:
El aliento da fe de la llama que nace en la respiración
Inclemente del hierro. Da fe del remanso de harapos,
Del sollozo en el recinto de sus propias aguas,
De los inolvidables cálculos en las mañanas de los grises.
¿Dónde callan los relojes su límpido insomnio?
¿En qué momento la conciencia se vuelve sopor de cacerolas?
¿Qué hijo de vecino abre los ojos debajo del escombro?
¿Cuántos callan renunciando a sus propios trajes?
¿El cuerpo inefable del País, se puede ver en los espejos?
Aquí la muchacha recostada en la pared esperando clientes.
Las fechas, forcejeando la historia como ratas.
¿Alguna vez los filósofos pulsaron el desorden del aire?
La pureza de la muerte tiene explicaciones sutiles:
Un bostezo puede convertirse en una expiración candorosa;
Al menos eso nos dicen los manteles de las anécdotas.
En los tabancos la blancura perdió su armadura:
Sus manuscritos memoriosos, son mitad gemido y herrumbre.
—El alud del alfabeto increpa a las telarañas,
Los conjuros tienen su propia voz junto a la respiración
De los candelabros: cirios fragantes como espigas.
El caballo de mis sueños busca sin fatiga el albedrío:
Ese fuego áureo que nada tiene que ver con nuestros deudos.
El caballo de mis ansiedades transita en las hojas del desvelo.
—Cabalga en las siete balanzas de la perplejidad,
Duerme en la penuria de las puertas con fatigas rojas,
Amanece con caminos de sed sobre el lienzo de las tejas.
Algo no adivina mi entendimiento entre eucaliptos.
Algo del arcano se pierde en las semanas sin pena ni gloria.
Los relámpagos bracean como peces en el aire: El cielo
Es demasiado pequeño para lanzar mi anzuelo, a menos
Que las aguas de mis palabras lo convoquen en el cuaderno,
Y la almohada reúna todos los bosques de mis cartas.
Algo queda en mis ojos después de ver días abisales:
Quizá la sal friolenta en mis mejillas. —quizá la miel huérfana
De la somnolencia, quizá las mismas ansiedades de las sombras.
Uno nunca sabe qué auguran las espesuras.
Al menos eso pienso cuando la levadura se vuelve fantasmal.
Uno no sabe qué hace una mucha en medio de las sombras.
A menos que ahí recicle sus recuerdos. A menos que su autismo
Se torne caligrafía: —esplendor trasegado del anhelo.
Algo pierden los analgésicos en el pulso de la sangre.
Los espejismos del universo siempre prometen luces mesiánicas.
De las manos escapan los aromas; pero quedan siempre
Los vitrales para que germine el vuelo.
Quedan los meses reposando como estrofas, —queda esta
Irreverencia a la Patria, y el grano desprendido de las ansias.
Quedan siempre los retornos, aunque ignoremos su océano.
—El fuego comunica la luz entre las alas,
La unidad transfigurada de las cobijas, el extraño tacto de los límites.
Barataria, 02.VII.2009

Els teus ulls em cauen al pit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pintor Frédéric Bazille, nacido en Montpellier, Francia, 1841-1870.





Els teus ulls em cauen al pit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Yo sueño con lazos que perduran

eternamente...
SULLY PRUDHOME

Els teus ulls cauen al meu pit. La sang s’ompli de veu.
Només caben les paraules en la terra de la música.
Les entranyes del planeta canten la mort. Absurd
És el dolor tot i podent haver-hi alegria.
Hi ha navilis negres a la gavina de les espigues:
Fúries i espectres en les casseroles de la lluna,
Armes espiant els quatre evangelis, pàgines
On la por s’agenolla, pedres damunt de tombes impassibles.
—Tu a les platges de no sé quin foc; jo plegant les mans
On els camins es bifurquen —tapís amb boca d’abisme.
Els armaris acaronen l’esquelet de la saliva.
Ara el vent repta damunt dels teus llavis; i hi ha encoberts
Que riuen com elefants, amb les seues peüngles de sabana.
L’última llàntia que tinguí a les mans fou el teu cos:
Els porus verds de les paraules a les dents jugant
A l’assetjament, i la nit feta un soldat.
En acabant l’espant de saber-se viu enmig del somni.
Com el crim jugant al far west, a les burilles
Agonitzant en el fum, sense port, ni campanes, ni llit.
Odie la mort amorosament sense sexe, la paranoia
Dels gèneres, la demència feroç del zodíac.
Els estudiosos de la conducta sempre ens donen receptes dolentes.
Hi ha termites en forma d’udolament, inconscients,
Tranquil·les, a la màquina de tocadiscos del cervell. Però ningú no és mag
Per a endevinar quants crucifixos es porten penjats
Als porus disecats dels espills. Aquests s’hi troben,
Com assedegat paper xina en la tinta del cos.
Hi ha alguna voracitat en la pedra d’allò fosc. Els ulls
Tremolen desfullats, —l’escorça de les cuixes es trenca.
Els dies són més pesats quan el pixum banya l’asfalt.
Mira’m en el somni, si vols, amb les teues sines de sucre.
Un altre grapat de nits pot petrificar-me els muscles.
I fa igual. Cavalls d’ombres cobreixen els meus pulmons.
El fred juga a ser llençol d’insectes. Una altra pàgina al meu claustre.
Crema la set al cossí de la meua mateixa llum:
—Mar, temps, ardor, on Freud no té cabuda,
Ni tan sols els sepulcres sagrats on els àngels
Cavalquen sense destí. On els rats fuetegen la gent.
En la nit els llampecs són navalles: —i els teus ulls, vaivé
D’aigües, i els teus passos olis oblidats.
Els dies engendren cels foscos: haurien de cridar-se corbs;
O simples mosques acostumades a fer-se estovalles.
Odie la misèria com sobretaula als meus ulls:
Tal volta perquè diàriament em devora amb els seus clucs d’ull.
Odie trobar-me ací com gos ensinistrat davant del botxí.
Odie suar peixos a l’hora del crepuscle.
Odie la cullera que vigila la sopa. El darrer poema
Que em mira com el bri mossegat per les estàtues.
Odie els dies sense les teues dents verdes, la teua cintura amb multiplicacions,
El teu cos sense cantons.
Odie els meus braços que simplement es tornaren artifici…
Baratària, 29.VI.2009

Tus ojos caen en mi pecho

Yo sueño con lazos que perduran

eternamente...
SULLY PRUDHOME

Tus ojos caen en mi pecho. La sangre se llena de voz.
Sólo caben las palabras en la tierra de la música.
Las entrañas del planeta cantan a la muerte. Absurdo
Es el dolor pudiendo haber alegría.
Hay navíos negros en la gaviota de las espigas:
Furias y espectros en las cacerolas de la luna,
Armas espiando los cuatro evangelios, páginas
Donde el miedo se arrodilla, piedras sobre tumbas impasibles.
—Tú en las playas de no sé qué fuego; yo doblando las manos
Donde los caminos se bifurcan —tapiz con boca de abismo.
Los armarios acarician el esqueleto de la saliva.
Ahora el viento repta sobre tus labios; y hay enmascarados
Que ríen como elefantes, con sus pezuñas de sabana.
La última lámpara que tuve en mis manos fue tu cuerpo:
Los poros verdes de las palabras en los dientes jugando
Al asedio, y la noche hecha un soldado.
Luego el espanto de saberse vivo en medio del sueño.
Igual que el crimen jugando al far west, a las colillas
Agonizando en el humo, sin puerto, ni campanas, ni lecho.
Odio la muerte amorosamente sin sexo, la paranoia
De los géneros, la demencia feroz del zodíaco.
Los estudiosos de la conducta siempre nos dan malas recetas.
Hay comejenes en forma de aullido, inconcientes,
Tranquilos, en la rocola del cerebro. Pero nadie es mago
Para adivinar cuántos crucifijos se llevan colgados
En los poros disecados de los espejos. Éstos están ahí,
Como sediento papel china en la tinta del cuerpo.
Hay cierta voracidad en la piedra de lo oscuro. Los ojos
Tiemblan deshojados, —la corteza de los muslos se quiebra.
Los días son más pesados cuando la orina baña el asfalto.
Mírame en el sueño, si quieres, con tus senos de azúcar.
Otro puñado de noches puede petrificarme los hombros.
Y da igual. Caballos de sombras cubren mis pulmones.
El frío juega a ser sábana de insectos. Otra página en mi claustro.
Arde la sed en el cuenco de mi propia luz:
—Mar, tiempo, ardor, donde Freud no tiene cabida,
Ni siquiera los sepulcros sagrados donde los ángeles
Cabalgan sin destino. Donde las ratas azotan a la gente.
En la noche los relámpagos son navajas: —y tus ojos, vaivén
De aguas, y tus pasos óleos olvidados.
Los días engendran oscuros cielos: deberían llamarse cuervos;
O simples moscas acostumbradas a volverse mantel.
Odio la miseria como sobremesa en mis ojos:
Acaso porque a diario me devora con sus guiños.
Odio estar aquí como perro amaestrado ante el verdugo.
Odio sudar peces a la hora del crepúsculo.
Odio la cuchara que vigila la sopa. El último poema
Que me mira como la brizna mordida por las estatuas.
Odio los días sin tus dientes verdes, tu cintura con multiplicaciones,
Tu cuerpo sin esquinas.
Odio mis brazos que simplemente se volvieron artificio…
Barataria, 29.VI.2009

Oda a mon pare-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pintor Jacob Jordaens, nacido en Amberes, países bajos, hoy Bélgica, 1593-1678.




Oda a mon pare
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Mire mon pare amb els ulls que donen els renous.
Travessa les meues temples en el migdia de l’emoció.
Des de l’arc del cel el seu rostre es desvetla — la seua veu
No s’esborra, ni els seus braços. Ara hi ha distàncies
Insuperables: així és la profunditat de la terra
O l’elevació dels meus ulls cap a l’horitzó.
Alguna cosa n’ha quedat en l’eternitat dels meus ulls.
Ho sé quan tire a faltar muscles per a carregar
El món, quan el temps sense morir desplega
Les seues ales, quan l’aire marxa solemne en el rostre.
L’amor és així: tan vell i tan present. El sol
Del cor mai no dorm, oberts els ulls al camí.
(Sóc la carn dels teus arrels i ferides; un altre crit
De la teua força, un altre destí de tropells enormes.
Del teu rostre al meu el mateix vaixell de l’herència:
Per a marxar, m’inunde de mon pare; per a callar,
Sent la seua veu única —ací és amb la seua claror de roure).
Dormit com és rebrota als llampecs.
L’amor és un finestral deslliurat de l’oceà:
Als cabells del parrup es deté el dia;
Encaixos de sospirs pugen als ocells— l’amor
És així: un riu amb escuts, una ciutat en ascens.
Als muscles del pare dormen els anhels.
En cada pas seu sense fatiga, tot el sospir o el crit.
Mai no hi ha fatiga que bade el camí, ni nit
Que tanque el seu hàlit fosforescent, ni flama que el consumesca.
En la seua aquietada tomba, sospiren les portes
De la seua vestidura. La meua ànima el desvetla en les ombres.
Eterna mà sense fugir a la por: pregon ací el refilet
Sense baldes. Eterna l’herència sense enruna.
Després d’anys de camins descobrí en la meua dona
D’altres infanteses amb somriures i sabates: el prisma
Dels passos i la transparència immemorial del seu ofici.
Ací és mon pare convertint els quaderns
En destí, en acabant el vol. Ara existesc.
Ací és mon pare, abastirem, desperts, la llum?
En cada durment, la complicitat de l’horitzó:
—Sempre els rails vetlant les estrelles,
Sempre el tren proverbial de les paraules en el desdejuni,
Sempre la consciència parlant com un riu.
Al resplendor de la cuina, al camp, el seu encenser:
—L’abraç que gira damunt de la truita,
L’espavent sense orfenesa que l’amoïne.
Tot el ramat aprén del seu calendari, —ell és un espill
On les travessies es fan visibles.
Ell és una borbolla on cap el refilet filial
De les campanes. Ell és aqueixa eterna memòria en la batalla.
Baratària, 20.VI.2009

Oda a mi padre

Miro a mi padre con los ojos que dan los retoños.
Atraviesa mis sienes en el mediodía de la emoción.
Desde el arco iris su rostro se desvela —su voz
No se borra, ni sus brazos. Ahora hay distancias
Insuperables: así es la profundidad de la tierra
O la elevación de mis ojos hacia el horizonte.
Algo de él ha quedado en la eternidad de mis ojos.
Lo sé cuando me hacen falta hombros para cargar
El mundo, cuando el tiempo sin morir extiende
Sus alas, cuando el aire anda solemne en el rostro.
El amor es así: tan viejo y tan presente. El sol
Del corazón nunca duerme, abiertos los ojos al camino.
(Soy la carne de tus raíces y heridas; otro grito
De tu fuerza, otro destino de tropeles enormes.
De tu rostro al mío el mismo barco de la herencia:
Para andar, me inundo de mi padre; para callar,
Oigo su voz única —ahí está con su claridad de roble).
Dormido como está retoña en los relámpagos.
El amor es un ventanal desprendido del océano:
En los cabellos del arrullo se detiene el día;
Encajes de suspiros suben a los pájaros —el amor
Es así: un río con escudos, una ciudad en ascenso.
En los hombros del padre duermen los anhelos.
En cada paso suyo sin fatiga, todo el suspiro o el grito.
Nunca hay fatiga que quiebre el camino, ni noche
Que cierre su hálito fosforescente, ni llama que lo consuma.
En su aquietada tumba, suspiran las puertas
De su vestidura. Mi alma lo desvela en las sombras.
Eterna mano sin huirle al miedo: hondo ahí el trino
Sin aldabas. Eterna la herencia sin escombros.
Después de años de caminos descubrí en mi mujer
Otras infancias con sonrisas y zapatos: el prisma
De los pasos y la transparencia inmemorial de su oficio.
Ahí está mi padre convirtiendo los cuadernos
En destino, luego el vuelo. Ahora existo.
Ahí está mi padre, ¿alcanzaremos, despiertos, la luz?
En cada durmiente, la complicidad del horizonte:
—Siempre los rieles velando las estrellas,
Siempre el tren proverbial de las palabras en el desayuno,
Siempre la conciencia hablando como un río.
Al resplandor de la cocina, en el campo, su incensario:
—El abrazo que gira sobre la tortilla,
El asombro sin orfandad que lo ponga en aprietos.
Todo el rebaño aprende de su calendario, —él es un espejo
Donde las travesías se hacen visibles.
Él es una burbuja donde cabe el trino filial
De las campanas. Él es esa eterna memoria en la batalla.
Barataria, 20.VI.2009