Vol sense axiomes-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Alexander Helwig Wyant, Ohio, Estados Unidos, 1836-1892




Vol sense axiomes
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

A les estovalles de la pluja, les papallones, la vena del somni
Obrint les finestres. Ara recorde el paisatge gris
Dels quaderns, les lliçons d’història a la vorera de l’exsistiere,
Del sonambulisme, o les de la filosofia, ajuntant respiracions
Grogues en les tardors certes de Kierkegaard o Engels.
Aquest segle és un estol de trens del segle XIX. —Almenys
Així ens guaita el seu taller de brases, les ombres del guardabarranc,
L’espiració agrest de la Presa del poder.
La història reviu els paisatges diversos a l’hora de l’esmorçar.
Encara que a voltes la memòria és allò més paregut a una naturalesa
Morta, a aqueixos somnis rebentats damunt de pneumàtics i querosén.
A banda dels llençols, la respiració es palpa als graffitis,
A les burilles del dia, als volants que el vent aventa
Damunt de les portes, a la cara com una salpada, als tributs
Agònics de primera fila, als celatges amb teranyines,
Als habitants que abracen paraules fosques, sense que les mans
S’apiaden del futur —fluir del somni i les ales.
Uns parlen de la fi dels temps; altres només del començ.
Gota rere gota els xiprers pernocten en els brufols de la nit.
Algú inventa pètals o voltes o ecos o anells
O antídots per a soscavar els batecs majors del pit.
Algu s’ofega en un minut de set. En una ona d’encaixos
S’enredra el somni, en aqueix afany de la roca que es fa ombra bestial.
Potser quan despertarem, hauran desaparegut els velers.
Potser el fil del mar tallarà d’un colp tots els porus.
Potser la creu estarà més a prop com un llatzeret entre nosaltres,
O les escales del crepuscle ens continuaran desvivint per més segles.
Sovint els coixins ens dicten ull per ull;
Però les buganvil·lies ordeixen insomnis insospitats.
Una aquarel·la de grisos sospira als penyasegats: —audaç escuma
De la llum entre mocadors, broma que broda els vitralls.
Junt al que somia, barrilets a les temples, gavines, seguicis
En alforges velles, carretons buscant la cadira de les estrelles,
Espirals el viatge dels qual s’embolica en cossets núbils.
Darrere de tanta església, ens fa falta el pa, la companyonia de la llum,
L’home nou que sacse els claus de la fusta, la font
Puntual de les formigues, la llum fluent dels balcons sense anorèxia.
Ningú no pot fincar-se en l’idil·li d’un únic camí:
La veritat també trenca l’alba en la porcellana dels hivernaders,
En l’arena bellugadissa de les teranyines,
En els íntims diumenges del refilet, en l’ofici dels altres dies
De la setmana, en les claraboies del rellotge a mig pal,
En aquest contravent pervers de les criptes, en la veu explosiva
De les matinades, —alé franc de la vida.
A la fi la veu encarna respirs propis i obssesses regressions.
Però la veu de la història resta ací, vessant estacions.
Resta ací, —sempre—, debatent-se entre forces traïdorenques,
Contràries a la substància de la rosada i proclius a la cendra…
A la fi ningú no lleva de l’humà, l’hostalatge del pàlpit reci
Que trafeguen els somnis en el seu tratge de ferrer…
Baratària, o4.VII.2009

Vuelo sin axiomas

En el mantel de la lluvia, las mariposas, la vena del sueño
Abriendo las ventanas. Ahora recuerdo el paisaje gris
De los cuadernos, las lecciones de historia al borde del exsistiere,
Del sonambulismo, o las de la filosofía, juntando respiraciones
Amarillas en los otoños ciertos de Kierkegaard o Engels.
Este siglo es una bandada de trenes del siglo XIX. —Al menos
Así nos acecha su taller de ascuas, las sombras del guardabarranca,
La espiración agreste de la Toma del poder.
La historia revive los paisajes diversos a la hora del almuerzo.
Aunque a veces la memoria es lo más parecido a una naturaleza
Muerta, a esos sueños reventados sobre neumáticos y kerosene.
Aparte de las sábanas, la respiración se palpa en los graffitis,
En las colillas del día, en los volantes que el viento avienta
Sobre las puertas, en la cara como un zarpazo, en los tributos
Agónicos de primera fila, en los celajes con telarañas,
En los habitantes que abrazan palabras oscuras, sin que las manos
Se apiaden del futuro —fluir del sueño y las alas.
Unos hablan del fin de los tiempos; otros sólo del comienzo.
Gota a gota los cipreses pernoctan en los búhos de la noche.
Alguien inventa pétalos o bóvedas o ecos o sortijas
O antídotos para socavar los latidos mayores del pecho.
Alguien se ahoga en un minuto de sed. En una ola de encajes
Se enreda el sueño, en ese afán de la roca que se hace sombra bestial.
Quizá cuado despertemos hayan desaparecido los veleros.
Quizá el filo del mar corte de un tajo todos los poros.
Quizá la cruz esté más cerca como un Lazarillo entre nosotros,
O las escaleras del crepúsculo nos sigan desviviendo por más siglos.
A menudo las almohadas nos dictan ojo por ojo;
Pero las buganvillas traman insomnios insospechados.
Una acuarela de grises suspira en los acantilados: —audaz espuma
De la luz entre pañuelos, bruma que borda los vitrales.
Junto al que sueña, barriletes en las sienes, gaviotas, cortejos
En alforjas viejas, carretones buscando la silla de las estrellas,
Espirales cuyo viaje se enreda en corpiños núbiles.
Detrás de tanta iglesia, nos hace falta el pan, la compañía de la luz,
El hombre nuevo que sacuda los clavos del madero, la fuente
Puntual de las hormigas, la luz fluyente de los balcones sin anorexia.
Nadie puede afincarse en el idilio de un solo camino:
La verdad también amanece en la porcelana de los invernaderos,
En la arena movediza de las telarañas,
En los íntimos domingos del trino, en el oficio de los otros días
De la semana, en los tragaluces del reloj a media asta,
En ese contraviento perverso de las criptas, en la voz explosiva
De las madrugadas, —aliento franco de la vida.
Al final la voz encarna respiros propios y obsesas regresiones.
Pero la voz de la historia está ahí, derramando estaciones.
Está aquí, —siempre—, debatiéndose entre fuerzas alevosas,
Contrarias a la sustancia del rocío y proclives a la ceniza…
Al final nadie quita de lo humano, el hospedaje del pálpito recio
Que trasigan los sueños en su traje de herrero…
Barataria, o4.VII.2009

Motius voraços- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pintor Barend Cornelis Koekkoek, nacido en Middelburg, Holanda, 1803-1862





Motius voraços
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La llàstima mai no em fa aprendre, encara entre coltells
Sonors, entre la tempesta amigable dels amics.
La tempesta crida al petit horitzó de la molsa:
L’alé dóna fe de la flama que naix en la respiració
Inclement del ferro. Dóna fe del gorg de parracs,
Del sanglot al recinte de les seues mateixes aigües,
Dels inoblidables càlculs en els matins dels grisos.
On callen els rellotges el seu límpid insomni?
En quin moment la consciència es torna sopor de casseroles?
Quin fill de veí obri els ulls davall de l’enruna?
Quants callen renunciant als seus mateixos tratges?
El cos inefable del País, pot veure’s als espills?
Ací la xicona recolçada a la paret esperant clients.
Les dades, forcejant la història com rats.
Alguna volta els filòsofs polsaren el desordre de l’aire?
La puresa de la mort té explicacions subtils:
Un badall pot convertir-se en una expiració candorosa;
Almenys això ens diuen les estovalles de les anècdotes.
Als cellers la blancor perdé la seua armadura:
Els seus manuscrits membrants són meitat gemec i rovell.
—L’allau de l’alfabet increpa les teranyines,
Els conjurs tenen la seua mateixa veu vora de la respiració
Dels canelobres: espelmes fragants com espigues.
El cavall dels meus somnis busca sense cansament l’albir:
Aqueix foc auri que res no té a veure amb els nostres parents.
El cavall de les meues ansietats transita en les fulles del desvetlament.
—Cavalca en les set balances de la perplexitat,
Dorm en la penúria de les portes amb fatigues roges,
Trenca l’alba amb camins de set damunt del llenç de les teules.
Alguna cosa no endevina el meu enteniment enmig d’eucaliptes.
Alguna cosa de l’arcà es perd en les setmanes sense pena ni glòria.
Els llampecs bracegen com peixos en l’aire: El cel
És massa petit per a llançar el meu ham, com no siga
Que les aigües de les meues paraules el convoquen al quadern,
I el coixí ajunte tots els boscos de les meues cartes.
Alguna cosa queda als meus ulls després de veure dies abissals:
Potser la sal fredolica a les meues galtes. —potser la mel orfena
De la somnolència, potser les mateixes ansietats de les ombres.
Mai no se sap què auguren les espessors.
Almenys això pense quan el rent es torna fantasmal.
Mai no se sap què fa una xicona enmig de les ombres.
Com no siga que ací recicle els seus records. Com no siga que el seu autisme
Es torne cal•ligrafia: —esplendor trafegat de l’anhel.
Alguna cosa perden els analgèsics al pols de la sang.
Els miralls de l’univers sempre prometen llums mesiàniques.
De les mans escapen les flaires; però queden sempre
Els vitralls perquè germine el vol.
Queden els mesos reposant com estrofes, —queda aquesta
Irreverència a la Pàtria, i al gra després de les ànsies.
Queden sempre els retorns, encara que ignorem el seu oceà.
—El foc comunica la llum entre les ales,
La unitat transfigurada de les flaçades, l’estrany tacte dels límits.
Baratària, 02.VII.2009

Motivos voraces

La lástima jamás me hace aprender, aún entre cuchillos
Sonoros, entre la tormenta amigable de los amigos.
La tormenta grita en el pequeño horizonte del musgo:
El aliento da fe de la llama que nace en la respiración
Inclemente del hierro. Da fe del remanso de harapos,
Del sollozo en el recinto de sus propias aguas,
De los inolvidables cálculos en las mañanas de los grises.
¿Dónde callan los relojes su límpido insomnio?
¿En qué momento la conciencia se vuelve sopor de cacerolas?
¿Qué hijo de vecino abre los ojos debajo del escombro?
¿Cuántos callan renunciando a sus propios trajes?
¿El cuerpo inefable del País, se puede ver en los espejos?
Aquí la muchacha recostada en la pared esperando clientes.
Las fechas, forcejeando la historia como ratas.
¿Alguna vez los filósofos pulsaron el desorden del aire?
La pureza de la muerte tiene explicaciones sutiles:
Un bostezo puede convertirse en una expiración candorosa;
Al menos eso nos dicen los manteles de las anécdotas.
En los tabancos la blancura perdió su armadura:
Sus manuscritos memoriosos, son mitad gemido y herrumbre.
—El alud del alfabeto increpa a las telarañas,
Los conjuros tienen su propia voz junto a la respiración
De los candelabros: cirios fragantes como espigas.
El caballo de mis sueños busca sin fatiga el albedrío:
Ese fuego áureo que nada tiene que ver con nuestros deudos.
El caballo de mis ansiedades transita en las hojas del desvelo.
—Cabalga en las siete balanzas de la perplejidad,
Duerme en la penuria de las puertas con fatigas rojas,
Amanece con caminos de sed sobre el lienzo de las tejas.
Algo no adivina mi entendimiento entre eucaliptos.
Algo del arcano se pierde en las semanas sin pena ni gloria.
Los relámpagos bracean como peces en el aire: El cielo
Es demasiado pequeño para lanzar mi anzuelo, a menos
Que las aguas de mis palabras lo convoquen en el cuaderno,
Y la almohada reúna todos los bosques de mis cartas.
Algo queda en mis ojos después de ver días abisales:
Quizá la sal friolenta en mis mejillas. —quizá la miel huérfana
De la somnolencia, quizá las mismas ansiedades de las sombras.
Uno nunca sabe qué auguran las espesuras.
Al menos eso pienso cuando la levadura se vuelve fantasmal.
Uno no sabe qué hace una mucha en medio de las sombras.
A menos que ahí recicle sus recuerdos. A menos que su autismo
Se torne caligrafía: —esplendor trasegado del anhelo.
Algo pierden los analgésicos en el pulso de la sangre.
Los espejismos del universo siempre prometen luces mesiánicas.
De las manos escapan los aromas; pero quedan siempre
Los vitrales para que germine el vuelo.
Quedan los meses reposando como estrofas, —queda esta
Irreverencia a la Patria, y el grano desprendido de las ansias.
Quedan siempre los retornos, aunque ignoremos su océano.
—El fuego comunica la luz entre las alas,
La unidad transfigurada de las cobijas, el extraño tacto de los límites.
Barataria, 02.VII.2009

Els teus ulls em cauen al pit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pintor Frédéric Bazille, nacido en Montpellier, Francia, 1841-1870.





Els teus ulls em cauen al pit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Yo sueño con lazos que perduran

eternamente...
SULLY PRUDHOME

Els teus ulls cauen al meu pit. La sang s’ompli de veu.
Només caben les paraules en la terra de la música.
Les entranyes del planeta canten la mort. Absurd
És el dolor tot i podent haver-hi alegria.
Hi ha navilis negres a la gavina de les espigues:
Fúries i espectres en les casseroles de la lluna,
Armes espiant els quatre evangelis, pàgines
On la por s’agenolla, pedres damunt de tombes impassibles.
—Tu a les platges de no sé quin foc; jo plegant les mans
On els camins es bifurquen —tapís amb boca d’abisme.
Els armaris acaronen l’esquelet de la saliva.
Ara el vent repta damunt dels teus llavis; i hi ha encoberts
Que riuen com elefants, amb les seues peüngles de sabana.
L’última llàntia que tinguí a les mans fou el teu cos:
Els porus verds de les paraules a les dents jugant
A l’assetjament, i la nit feta un soldat.
En acabant l’espant de saber-se viu enmig del somni.
Com el crim jugant al far west, a les burilles
Agonitzant en el fum, sense port, ni campanes, ni llit.
Odie la mort amorosament sense sexe, la paranoia
Dels gèneres, la demència feroç del zodíac.
Els estudiosos de la conducta sempre ens donen receptes dolentes.
Hi ha termites en forma d’udolament, inconscients,
Tranquil·les, a la màquina de tocadiscos del cervell. Però ningú no és mag
Per a endevinar quants crucifixos es porten penjats
Als porus disecats dels espills. Aquests s’hi troben,
Com assedegat paper xina en la tinta del cos.
Hi ha alguna voracitat en la pedra d’allò fosc. Els ulls
Tremolen desfullats, —l’escorça de les cuixes es trenca.
Els dies són més pesats quan el pixum banya l’asfalt.
Mira’m en el somni, si vols, amb les teues sines de sucre.
Un altre grapat de nits pot petrificar-me els muscles.
I fa igual. Cavalls d’ombres cobreixen els meus pulmons.
El fred juga a ser llençol d’insectes. Una altra pàgina al meu claustre.
Crema la set al cossí de la meua mateixa llum:
—Mar, temps, ardor, on Freud no té cabuda,
Ni tan sols els sepulcres sagrats on els àngels
Cavalquen sense destí. On els rats fuetegen la gent.
En la nit els llampecs són navalles: —i els teus ulls, vaivé
D’aigües, i els teus passos olis oblidats.
Els dies engendren cels foscos: haurien de cridar-se corbs;
O simples mosques acostumades a fer-se estovalles.
Odie la misèria com sobretaula als meus ulls:
Tal volta perquè diàriament em devora amb els seus clucs d’ull.
Odie trobar-me ací com gos ensinistrat davant del botxí.
Odie suar peixos a l’hora del crepuscle.
Odie la cullera que vigila la sopa. El darrer poema
Que em mira com el bri mossegat per les estàtues.
Odie els dies sense les teues dents verdes, la teua cintura amb multiplicacions,
El teu cos sense cantons.
Odie els meus braços que simplement es tornaren artifici…
Baratària, 29.VI.2009

Tus ojos caen en mi pecho

Yo sueño con lazos que perduran

eternamente...
SULLY PRUDHOME

Tus ojos caen en mi pecho. La sangre se llena de voz.
Sólo caben las palabras en la tierra de la música.
Las entrañas del planeta cantan a la muerte. Absurdo
Es el dolor pudiendo haber alegría.
Hay navíos negros en la gaviota de las espigas:
Furias y espectros en las cacerolas de la luna,
Armas espiando los cuatro evangelios, páginas
Donde el miedo se arrodilla, piedras sobre tumbas impasibles.
—Tú en las playas de no sé qué fuego; yo doblando las manos
Donde los caminos se bifurcan —tapiz con boca de abismo.
Los armarios acarician el esqueleto de la saliva.
Ahora el viento repta sobre tus labios; y hay enmascarados
Que ríen como elefantes, con sus pezuñas de sabana.
La última lámpara que tuve en mis manos fue tu cuerpo:
Los poros verdes de las palabras en los dientes jugando
Al asedio, y la noche hecha un soldado.
Luego el espanto de saberse vivo en medio del sueño.
Igual que el crimen jugando al far west, a las colillas
Agonizando en el humo, sin puerto, ni campanas, ni lecho.
Odio la muerte amorosamente sin sexo, la paranoia
De los géneros, la demencia feroz del zodíaco.
Los estudiosos de la conducta siempre nos dan malas recetas.
Hay comejenes en forma de aullido, inconcientes,
Tranquilos, en la rocola del cerebro. Pero nadie es mago
Para adivinar cuántos crucifijos se llevan colgados
En los poros disecados de los espejos. Éstos están ahí,
Como sediento papel china en la tinta del cuerpo.
Hay cierta voracidad en la piedra de lo oscuro. Los ojos
Tiemblan deshojados, —la corteza de los muslos se quiebra.
Los días son más pesados cuando la orina baña el asfalto.
Mírame en el sueño, si quieres, con tus senos de azúcar.
Otro puñado de noches puede petrificarme los hombros.
Y da igual. Caballos de sombras cubren mis pulmones.
El frío juega a ser sábana de insectos. Otra página en mi claustro.
Arde la sed en el cuenco de mi propia luz:
—Mar, tiempo, ardor, donde Freud no tiene cabida,
Ni siquiera los sepulcros sagrados donde los ángeles
Cabalgan sin destino. Donde las ratas azotan a la gente.
En la noche los relámpagos son navajas: —y tus ojos, vaivén
De aguas, y tus pasos óleos olvidados.
Los días engendran oscuros cielos: deberían llamarse cuervos;
O simples moscas acostumbradas a volverse mantel.
Odio la miseria como sobremesa en mis ojos:
Acaso porque a diario me devora con sus guiños.
Odio estar aquí como perro amaestrado ante el verdugo.
Odio sudar peces a la hora del crepúsculo.
Odio la cuchara que vigila la sopa. El último poema
Que me mira como la brizna mordida por las estatuas.
Odio los días sin tus dientes verdes, tu cintura con multiplicaciones,
Tu cuerpo sin esquinas.
Odio mis brazos que simplemente se volvieron artificio…
Barataria, 29.VI.2009

Oda a mon pare-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pintor Jacob Jordaens, nacido en Amberes, países bajos, hoy Bélgica, 1593-1678.




Oda a mon pare
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Mire mon pare amb els ulls que donen els renous.
Travessa les meues temples en el migdia de l’emoció.
Des de l’arc del cel el seu rostre es desvetla — la seua veu
No s’esborra, ni els seus braços. Ara hi ha distàncies
Insuperables: així és la profunditat de la terra
O l’elevació dels meus ulls cap a l’horitzó.
Alguna cosa n’ha quedat en l’eternitat dels meus ulls.
Ho sé quan tire a faltar muscles per a carregar
El món, quan el temps sense morir desplega
Les seues ales, quan l’aire marxa solemne en el rostre.
L’amor és així: tan vell i tan present. El sol
Del cor mai no dorm, oberts els ulls al camí.
(Sóc la carn dels teus arrels i ferides; un altre crit
De la teua força, un altre destí de tropells enormes.
Del teu rostre al meu el mateix vaixell de l’herència:
Per a marxar, m’inunde de mon pare; per a callar,
Sent la seua veu única —ací és amb la seua claror de roure).
Dormit com és rebrota als llampecs.
L’amor és un finestral deslliurat de l’oceà:
Als cabells del parrup es deté el dia;
Encaixos de sospirs pugen als ocells— l’amor
És així: un riu amb escuts, una ciutat en ascens.
Als muscles del pare dormen els anhels.
En cada pas seu sense fatiga, tot el sospir o el crit.
Mai no hi ha fatiga que bade el camí, ni nit
Que tanque el seu hàlit fosforescent, ni flama que el consumesca.
En la seua aquietada tomba, sospiren les portes
De la seua vestidura. La meua ànima el desvetla en les ombres.
Eterna mà sense fugir a la por: pregon ací el refilet
Sense baldes. Eterna l’herència sense enruna.
Després d’anys de camins descobrí en la meua dona
D’altres infanteses amb somriures i sabates: el prisma
Dels passos i la transparència immemorial del seu ofici.
Ací és mon pare convertint els quaderns
En destí, en acabant el vol. Ara existesc.
Ací és mon pare, abastirem, desperts, la llum?
En cada durment, la complicitat de l’horitzó:
—Sempre els rails vetlant les estrelles,
Sempre el tren proverbial de les paraules en el desdejuni,
Sempre la consciència parlant com un riu.
Al resplendor de la cuina, al camp, el seu encenser:
—L’abraç que gira damunt de la truita,
L’espavent sense orfenesa que l’amoïne.
Tot el ramat aprén del seu calendari, —ell és un espill
On les travessies es fan visibles.
Ell és una borbolla on cap el refilet filial
De les campanes. Ell és aqueixa eterna memòria en la batalla.
Baratària, 20.VI.2009

Oda a mi padre

Miro a mi padre con los ojos que dan los retoños.
Atraviesa mis sienes en el mediodía de la emoción.
Desde el arco iris su rostro se desvela —su voz
No se borra, ni sus brazos. Ahora hay distancias
Insuperables: así es la profundidad de la tierra
O la elevación de mis ojos hacia el horizonte.
Algo de él ha quedado en la eternidad de mis ojos.
Lo sé cuando me hacen falta hombros para cargar
El mundo, cuando el tiempo sin morir extiende
Sus alas, cuando el aire anda solemne en el rostro.
El amor es así: tan viejo y tan presente. El sol
Del corazón nunca duerme, abiertos los ojos al camino.
(Soy la carne de tus raíces y heridas; otro grito
De tu fuerza, otro destino de tropeles enormes.
De tu rostro al mío el mismo barco de la herencia:
Para andar, me inundo de mi padre; para callar,
Oigo su voz única —ahí está con su claridad de roble).
Dormido como está retoña en los relámpagos.
El amor es un ventanal desprendido del océano:
En los cabellos del arrullo se detiene el día;
Encajes de suspiros suben a los pájaros —el amor
Es así: un río con escudos, una ciudad en ascenso.
En los hombros del padre duermen los anhelos.
En cada paso suyo sin fatiga, todo el suspiro o el grito.
Nunca hay fatiga que quiebre el camino, ni noche
Que cierre su hálito fosforescente, ni llama que lo consuma.
En su aquietada tumba, suspiran las puertas
De su vestidura. Mi alma lo desvela en las sombras.
Eterna mano sin huirle al miedo: hondo ahí el trino
Sin aldabas. Eterna la herencia sin escombros.
Después de años de caminos descubrí en mi mujer
Otras infancias con sonrisas y zapatos: el prisma
De los pasos y la transparencia inmemorial de su oficio.
Ahí está mi padre convirtiendo los cuadernos
En destino, luego el vuelo. Ahora existo.
Ahí está mi padre, ¿alcanzaremos, despiertos, la luz?
En cada durmiente, la complicidad del horizonte:
—Siempre los rieles velando las estrellas,
Siempre el tren proverbial de las palabras en el desayuno,
Siempre la conciencia hablando como un río.
Al resplandor de la cocina, en el campo, su incensario:
—El abrazo que gira sobre la tortilla,
El asombro sin orfandad que lo ponga en aprietos.
Todo el rebaño aprende de su calendario, —él es un espejo
Donde las travesías se hacen visibles.
Él es una burbuja donde cabe el trino filial
De las campanas. Él es esa eterna memoria en la batalla.
Barataria, 20.VI.2009

Pinzell damunt de tela-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Fotografía: Marais Poitevin




Pinzell damunt de tela
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Al dematí llostreja riallera la gola.
Tots els dies la pluja lleva les ulleres al fullatge.
Els carrers dormen assumint totes les pedres
Com coixins de les lluernes. E brufol
Aleteja al bell mig de la corbata de les branques: —Des d’ací,
Veu l’horitzó de genolls i beu el velam púber
De les estrelles. El món cap enroscat a la lluna.
Aquest món ja en la nit s’arrauleix els genolls.
Aquest món on no falten els suïcides,
Els proxenetes, i les estampetes d’algun port.
La vida fa udolaments de pedrera i ferreteria.
Al meu veí País, el govern de facto vol
Ordenar l’arc del cel i cegar el temps de les espigues.
Ara es venen raspalls dentals per a llavar inodors.
Mentres tant, el teclat de la pluja cau damunt de les temples,
Els pneumàtics sagnen de fum damunt del paviment.
Els dies sense pluja són bolics amb termites.
A l’aigua bullint les guitarres són estrofes
Efímeres: el foc crema els trens i la saliva.
Quan els pedrissos s’omplin de cendra els mòbils
Callen; —Al damunt del sostre la mansuetud llig
Les teules, per molt que els gats vulguen alterar l’ordre
Establert. El País s’asseca als eucaliptes;
Per a reviure’l és necessari sembrar-lo de pètals de cerç,
Llavis i un bon berenar de camins.
Ara els colors caminen en línia recta com una monja;
Qui diu que els soldats són apòstols?
Al cofre de l’horitzó ja no caben els exèrcits,
Ni les dames levitant al crepuscle dels molls.
Fa falta posar un termòmetre a les dents
I al circ: fa falta buscar l’auxili al vitrall
Dels trens o devorar la nit acumulada a les ferides.
Una xicona orbita als seus mateixos mugrons;
Flamegen els seus dits damunt de la camisa d’aigua
Que brolla dels seus porus: —és cel i finestra,
Aquell matí embolicat als seus encaixos. És llum certa,
L’inventari que hi ha a les nines, les onades i
La Pràctica per sobre la Teoria. Algu pot imaginar
La defunció dels rellotges i fer-ne el testament.
Però no pot comptar els camells que passen adins
De l’ull d’una agulla, encara que siga capotera.
Els aldarulls sempre gasten la punta de les sabates;
Després els peus cauen a trossos com puzzle:
Després les mosques cabotegen fartes de carronya.
Les baionetes manquen de rent; tenen, pel contrari,
Capolls de rovell, corbats brolladors de mort.
La nuesa ancorada als meus ulls amb centenars de kilovatis:
Pot, tal volta, il·luminar la ciutat del meu pit
I fregar l’asfalt d’un blues de Louisiana?
Els gratacels fuetegen l’alé de la llunyania:
Quan haurà Pau, sortiran triomfants els jardins…
Baratària, 01.VII.2009

Pincel sobre tela

En la mañana amanece risueña la garganta.
Todos los días la lluvia le quita las ojeras al follaje.
Las calles duermen asumiendo todas las piedras
Como almohadas de las luciérnagas. El búho
Aletea entre la corbata de las ramas: —Desde ahí,
Ve el horizonte de rodillas y bebe el velamen púber
De las estrellas. El mundo cabe enroscado en la luna.
Este mundo ya en la noche acurruca sus rodillas.
Este mundo donde no faltan los suicidas,
Los proxenetas, y las estampillas de algún puerto.
La vida pega alaridos de cantera y ferretería.
En mi vecino País, el gobierno de facto quiere
Ordenar el arco iris y cegar el tiempo de las espigas.
Ahora se venden cepillos dentales para lavar inodoros.
Mientras, el teclado de la lluvia cae sobre las sienes,
Los neumáticos sangran de humo sobre el pavimento.
Los días sin lluvia son petates con comejenes.
En el agua hirviendo las guitarras son estrofas
Efímeras: el fuego quema los trenes y la saliva.
Cuando los poyetones se llenan de ceniza los celulares
Callan; —Sobre el techo la mansedumbre lee
Las tejas, aunque los gatos quieran alterar el orden
Establecido. El País se seca en los eucaliptos;
Para revivirlo hay que sembrarle pétalos de cierzo,
Labios y una buena merienda de caminos.
Ahora los colores caminan en línea recta como una monja;
¿Quién dice que los soldados son apóstoles?
En el cofre del horizonte ya no caben los ejércitos,
Ni las damas levitando en el crepúsculo de los muelles.
Hay que ponerle un termómetro a los dientes
Y al circo: hay que buscar el auxilio en el vitral
De los trenes o devorar la noche acumulada en las heridas.
Una muchacha orbita en sus propios pezones;
Flamean sus dedos sobre la camisa de agua
Que brota de sus poros: —es cielo y ventana,
Aquella mañana enredada en sus encajes. Es luz cierta,
El inventario que hay en las pupilas, el oleaje y,
La Práctica sobre la Teoría. Alguien puede imaginar
La defunción de los relojes y hacer su testamento.
Pero no puede contar los camellos que pasan dentro
Del ojo de una aguja, aún cuando sea capotera.
Las asonadas siempre gastan la punta de los zapatos;
Después los pies caen en pedazos como puzzle:
Después las moscas cabecean hartas de carroña.
Las bayonetas carecen de levadura; tienen, por el contrario,
Capullos de herrumbre, curvados surtidores de muerte.
La desnudez anclada en mis ojos con cientos de kilovatios:
¿Puede, acaso, iluminar la ciudad de mi pecho
Y rozar el asfalto de un blues de Louisiana?
Los rascacielos fustigan el aliento de la lejanía:
Cuando haya Paz, saldrán triunfantes los jardines…
Barataria, 01.VII.2009