Estero de Jaltepeque, El Salvador, propiedad de Nelson Medina
Elegía
[sangre de la guerra]
Elegia
[sang de la guerra]
Traducción: Pere Bessó
Yo conozco la guerra
Y ese rostro sin ojos y sin labios,
Esas ventanas muertas
Las conozco,...
Pablo Neruda.
Yo he visto en tierra tropical
La sangre arder.
Rubén Darío.
SIEMPRE SERÁ LA NOCHE.
Siempre será la noche,
El silencio, cómplice conmigo;
Exacta realidad al contacto de mis manos.
La sustancia resquebrajada de mi carne
Descalza en las tormentas del silencio.
Estoy lleno del intenso maullido de la historia,
Del sentido harapiento que emana;
Hiriendo con sus vagones retorcidos
La luz informe del alma
Que ya avanzada en su noche,
Traga el humo espeso de la vida.
¡Ah, los sangrientos sudores de la vida,
lanzando ráfagas de bocas disfrazadas y enigmáticos insomnios!
Parece que la vida
―en su desenvoltura incesante―
sólo produce insoportablemente
Cortinas negras
Como esas que cuelgan
De las calaveras del infierno absoluto
Y del paroxismo dramático de la muerte
Que conduce a ese túnel sangrante de la tierra.
Sólo queda, entonces,
―entre la vida cotidiana
de dolientes cenizas―
el silencio y la incertidumbre,
el minuto que adivina, enciende y apaga las esquirlas,
los intensos borbollones de la sangre
y los cirios de múltiples campanadas interiores.
31 de mayo de 1989.
SEMPRE SERÀ LA NIT
Sempre serà la nit,
El silenci, còmplice amb mi;
Exacta realitat al contacte de les meues mans.
La substància clivellada de la meua carn
Descalça en les tempestes del silenci.
Estic ple de l'intens miolament de la història,
Del sentit esparracat que emana;
Ferint amb els seus vagons retorçats
La llum informe de l'ànima
Que ja avançada en la seua nit,
Engul el fum espés de la vida.
Ah, els sagnants suors de la vida,
llançant ràfegues de boques disfressades i enigmàtics insomnis!
Sembla que la vida―
en la seua desimboltura incessant―
només produesca insuportablement
Cortines negres
Com aqueixes que pengen
De les calaveres de l'infern absolut
I del paroxisme dramàtic de la mort
Que condueix a aqueix túnel sagnant de la terra.
Només resta, aleshores,
―entre la vida quotidiana
de cendres dolentes―
el silenci i la incertesa,
el minut que endevina, encén i apaga els resquills,
els intensos borbolls de la sangi
els ciris de múltiples campanades interiors.
31 de maig de 1989.
DEBAJO DE MIS POROS.
Debajo de mis poros,
De la madera perdida
De mi cuerpo,
De mis libros cenicientos
―pero voluntariosamente existentes―
¿Quién me habla?
En la noche,
En el trasluz de las fotografías,
En los ruidos amarillos,
Sin memoria,
En el deseo insomne de la violencia,
En los momentos en que mi reloj queda vacío,
En los abismos en que naufrago,
En la cara de la noche esperando el milagro,
En mi red de cementerios,
Debajo de las ciudades,
¿Quién me habla?
¿Quién recoge la luz benigna de los mortales,
el borde jadeante de la espuma
o la piedra rutilante de la noche en que tropezamos,
asediados por la lucidez de las sombras?
El peso de la noche envuelta en poesía,
La poesía que anda descalza y herida,
El tren de la poesía envuelta en sombras
Para recibir
Un pedazo de luna
Y una mariposa de bálsamos.
31 de mayo de 1989.
DAVALL DELS MEUS PORUS.
Davall dels meus porus,
De la fusta perduda
Del meu cos,
Dels meus llibres cendrosos
―però volenterosament existents―
Qui em parla?
En la nit,
Al besllum de les fotografies,
En els sorolls grocs,
Sense memòria,
En el desig insomne de la violència,
En els moments en què el meu rellotge queda buit,
En els abismes en què naufrague,
En la cara de la nit esperant el miracle,
En la meua xarxa de cementeris,
Davall de les ciutats,
Qui em parla?
Qui recull la llum benigna dels mortals,
la vorera panteixant de l'escuma
o la pedra rutilant de la nit en què ens ensopeguem,
assetjats per la lucidesa de les ombres?
El pes de la nit embolcallada en poesia,
La poesia que camina descalça i ferida,
El tren de la poesia embolcallada en ombres
Per a rebreUn bocí de lluna
I una papallona de bàlsams.
31 de maig de 1989.
MORIR ENTRE LAS PUPILAS DEL SUEÑO.
Morir entre las pupilas del sueño.
Morir de súbito en la memoria
O si se quiere
(como suele decirse)
en cuerpo y alma.
Morir y el hastío de la carne en vilo
Como un reposo mudo de manteles
Junto a la obstinada
Uniformidad del llanto;
Rodeado de flores y moscardones trasnochados,
Que, ―entre las horas
Sórdidas de la noche―
Se pudrirán silenciosamente
Igual que la carroña de la carne
Y los pensamientos.
Morir sin dejar conversaciones,
Apenas palabras sin huéspedes, vacías,
Inmóviles quizá, definitivamente.
Morir en los huesos de la angustia,
En las aceras nefastas de las estaciones
Frente a papeles de eternas pestañas,
En la tierra funeral del extravío
En el sagrado abismo de la epidermis.
Morir en el silencio completo de los vientos
Sin que nadie sepa
El hacia dónde finalmente.
Morir en el espejo vacío
De los fusilamientos, en el campo minado, en el bombardeo
Sin que nadie sangre los océanos
Y la dura cicatriz de los dormidos.
Morir en los hirientes brazos de la guerra
Olvidando la íntima esencia:
Las brasas del rescoldo humano
Como surtidores del enigma humano.
Y el húmedo sueño del orgasmo en las sienes.
31 de mayo de 1989.
MORIR ENTRE LES NINES DEL SOMNI
Morir entre les nines del somni.
Morir de sobte en la memòria
O si es vol(com hi ha costum de dir)en cos i ànima.
Morir i el fàstig de la carn en l'airecom un repòs mut d'estovalles
Junt a l'obstinada
Uniformitat del plor;
Envoltat de flors i borinots pansits,
Que, ―entre les hores
Sòrdides de la nit―
Es podriran silenciosament
Semblant a la carronya de la carn
I els pensaments.
Morir sense deixar converses,
De penes paraules sense hostes, buides,
Immòbils, potser, definitivament.
Morir als ossos de l'angoixa,
A les voravies nefastes de les estacions
Davant de papers d'eternes palpebres,
A la terra funeral de l'extraviament
Al sagrat abisme de l'epidermis.
Morir en el silenci complet dels vents
Sense que ningú no ho sàpia
El cap a on al capdavall.
Morir a l'espill buit
Dels fusellaments, al camp minat, en el bombardeig
Sense que ningú no sagne els oceans
I la dura cicatriu dels dormits.
Morir als feridors braços de la guerra
Oblidant la íntima essència:
Les brases del caliu humà
Com sortidors de l'enigma humà.
I l'humit somni de l'orgasme a les tempes.
31 de maig de 1989.
LLUVIA NOCTURNA DE GRILLOS.
Tiempo y muerte son los grillos
Que en el silencio,
En las cáscaras secas del tiempo,
Emprenden su reparto
De flechas ciegas y monorrítmicas.
Su horror es largo y metálico
Como infinitos rieles líquidos
Destinados
Para desvencijadas locomotoras.
Sin embargo,
No me abato por la lluvia nocturna
De habituales semillas tétricas
Porque puede más la espejeante vigilia
Que los signos enmascarados
De los cuervos
Cotidianos de las sombras.
Por eso cuando las horas caen
Y los perros se obstinan
En sus inocentes fantasmas,
En su uniforme de guardianes,
Me levanto entre los muertos
A ocupar el volumen
Periódico de mis sueños,
Abandonados en las raídas
Impurezas del día.
PLUJA NOCTURNA DE GRILLS
Temps i mort són els grills
Que en el silenci,
En les corfes seques del temps,
Mamprenen el seu repart
De fletxes cegues i monorrítmiques.
El seu horror és llarg i metàl·lic
Com infinits rails líquids
Destinats
A esgavellades locomotores.
Tanmateix,
No m’abat per la pluja nocturna
D’habituals llavors tètriques
Perquè pot més la mirotejant vigília
Que els signes disfressats
Dels corbs
Quotidians de les ombres.
Per això quan les hores cauen
I els gossos s’obstinen
En els seus innocents fantasmes,
En el seu uniforme de guardians,
M’alce enmig dels morts
A ocupar el volum
Periòdic dels meus somnis,
Abandonats en les deslluïdes
Impureses del dia.
AMANECER EN LOS ERIALES MUERTOS.
Amanecer en los eriales muertos.
Amanecer en la tierra que agoniza,
En la fragua inclemente
De las húmedas devastaciones
Sin haber siquiera
Lluviosas nupcias de espigas
Que reflejen la memoria de los caminantes.
En cada hora germinan ciegas espinas:
Lumbres quebradas
Al galope de las flechas
Que mi mano trae
De las hibernaciones de la noche.
Y es así que, acostumbrado al gemido,
A la tumba esculpiendo sus cadáveres
La extensión del horizonte
Tórnase vano desafío de espejismos.
Amanecer en los eriales muertos.
Amanecer siempre en el límite de la noche.
Amanecer y no llegar,
Perder la batalla ante la roca
O la telaraña de los símbolos.
Arrancar mis manos
De los torrentes arábigos;
Su extensión olida de veinticuatro semillas
Ardiendo en el firmamento
De los ríos
Que ebrios de trayectoria
Son el duro misterio del espacio.
De éste se desprenden
Chorros de pájaros descarnados
Aprendiendo el conjuro
De gargantas funestas,
Anidadas en la vegetación humana.
Esto es posible, tal vez,
Por el crepúsculo febril de mis sentidos
Que recibieron el espejeo
De la música sonámbula;
Oyeron los tropeles amarillos de las lenguas;
Captaron la negritud
De los caballos del crepúsculo
Y el tono eruptivo de volcanes.
Ha sabido mi voz andar entre los muertos,
Recoger las arrugas del vacío,
La voz de la fatiga
Que se oculta o emerge
De las sienes,
Hasta no ser, sino insólita hazaña
Del amanecer de la tierra que agoniza.
1º. De junio de 1989.
TRENC D’ALBA ALS ERMS MORTS.
Trenc d’alba als erms morts.
Trenc d’alba en la terra que agonitza,
En la fragua inclement
De les humides devastacions
Sense haver-hi ni tan sols
Plujoses noces d’espigues
Que reflectesquen la memòria dels caminants.
En cada hora germinen cegues espines:
Llums badades
Al galop de les fletxes
Que la meua mà du
De les hibernacions de la nit.
I és així que, acostumat al gemec,
A la tomba escolpint els seus cadàvers
L’extensió de l’horitzó
Es torna va desafiu de miratges.
Trenc d’alba als erms morts.
Trenc d’alba sempre al límit de la nit.
Trencar l’alba i no arribar,
Perdre la batalla davant de la roca
O la teranyina dels símbols.
Arrancar les meues mans
Dels torrents aràbics;
La seua extensió olorada de vint-i-quatre llavors
Ardent al firmament
Dels rius
Que ebris de trajectòria
Són el dur misteri de l’espai.
D’aquest es desprenen
Raigs d’ocells descarnats
Aprenent el conjur
De goles funestes,
Niuades a la vegetació humana.
Açò és possible, tal volta,
Pel crepuscle febril dels meus sentits
Que reberen l’emmirallament
De la música sonàmbula;
Sentiren els tropells grocs de les llengües;
Captaren la negritud
Dels cavalls del crepuscle
I el to eruptiu de volcans.
Ha sabut la meua veu anar entre els morts,
Recollir les rugues del buit,
La veu de la cansera
Que s’amaga o emergeix
De les tempes,
Fins a no ser més que insòlita proesa
Del trenc d’alba de la terra que agonitza.
1º. De juny de 1989
LENTA PROCESIÓN DE VÍA CRUCIS.
El día transcurre como una lenta
Procesión de vía crucis.
Desolados gritos y tenebrosas llagas
Trabajan el enigma
De los sepultureros:
De los espacios rotos
Que reciben la zozobra
Del aliento
Y los grafemas de descalzas cítaras.
El vuelo es fiero; el anhelo múltiple.
El dolor se traga los múltiples afanes
En los sordos fuegos
Que impetuosos
Devoran la esperma
Milagrosa del sueño.
Ninguna luz integra los retoños.
Nunca los sudarios han podido
―en su herencia y heridas espejeantes―
rodar en el invierno de las luciérnagas
y en el fulgor
derrochado de los astros.
La espesura de las ánforas
Transcurre
Con una lluvia de piedras infinitas
Que la muerte anda en sus malezas:
Es un himno de ungidas viscosidades,
El que emerge de la conciencia,
Del pie de los murales,
De los tatuajes de la historia
Que atragantan la hojarasca de los poros.
1º. De junio de 1989.
LENTA PROCESSIÓ DE VIA CRUCIS
El día transcorre com una lenta
Processió de via crucis.
Desolats crits i tenebroses plagues
Treballen l’enigma
Dels fossers:
Dels espais trencats
Que reben la sotsobra
De l’alé
I els grafemes de descalces cítares.
El vol és fer; l’anhel múltiple.
El dolor s’empassa els múltiples afanys
Als sords focs
Que impetuosos
Devoren l’esperma
Miraculosa del somni.
Cap llum no integra els rebrots.
Mai els sudaris no han pogut
―en la seua herència i ferides emmirallants―
rodar en l’hivern de les lluernes
I en el fulgor
esbalafiat dels astres.
L’espessor de les àmfores
Transcorre
Amb una pluja de pedres infinites
Que la mort camina en les seues maleses:
Es un himne de’ungides viscositats,
El que emergeix de la consciència,
Del peu dels murals,
Dels tatuatges de la història
Que entravessen la fullaraca dels porus.
De juny de 1989
PESADO RESPLANDOR DEL MEDIODÍA.
Es el mediodía
Con su pesado resplandor
De guerrero transparente
Hacinando los sudarios del follaje.
Sobre sus alas se retuercen las vidas
Sacudiendo sus crines indecibles;
Las gasas amarillas
Se anidan como pájaros
En la proa de polvorientas camisas
―que silenciosas en la piel―,
cargan la escarcha de las tribulaciones.
Los ríos de la vida
Llegan a este punto;
Pero el vuelo los encabrita
Con sus encajes indecisos
De movedizas criptas.
La sangre es una espiga amenazante,
La sangre es una sinagoga de cuchillas.
La muerte alza su vanidad
Desde las montañas o las guarniciones.
La muerte lanza susurros
Con suntuosa armazón de alamedas.
Y trasciende sedienta
En los torrentes de la savia
Con un frutecer líquido
De mudas y enigmáticas palabras.
El mediodía cae y se levanta
Con sus poderes infinitos
De sordas campanas sazonadas
En las fronteras oceánicas del Universo.
Este mediodía tiene el arraigo
Del tiempo del Principio,
El aliento sonámbulo de los alcoholes
Que las aves beben
En indecibles lámparas enmohecidas.
1º. De junio de 1989.
PESAT RESPLENDOR DEL MIGDIA
És el migdia
Amb el seu pesat resplendor
De guerrer transparent
Garberant els sudaris del fullatge.
Damunt de les seues ales es retorcen les vides
Sacsant sus crines indicibles;
Les gases grogues
Fan el cau com ocells
En la proa de polsegoses camises
―que silencioses en la pell―,
Carreguen el gebre de les tribulacions.
Els rius de la vida
Arriben en aquest punt;
Però el vol els enfurisma
Amb les randes indecises
De criptes bellugadisses.
La sang és una espiga amenaçant,
La sang és una sinagoga de ganivetes.
La mort alça la seua vanitat
Des de les muntanyes o les guarnicions.
La mort llança xiuxiueigs
Amb sumptuosa armadura d’arbredes.
I transcendeix assedegada
Als torrents de la saba
Amb un enfrutir líquid
De mudes i enigmàtiques paraules.
El migdia cau i s’alça
Amb els seus poders infinits
De sordes campanes assaonades
A les fronteres oceàniques de l’Univers.
Aquest migdia té l’arrel
Del temps del Principi,
L’alé sonàmbul dels alcohols
Que les aus beuen
En indicibles llànties rovellades.
1º. De juny de 1989
DIA Y NOCHE CABALGAN INDISOLUBLEMENTE.
Día y noche cabalgan indisolublemente
Como la muerte queriendo las vísceras,
Ungida de silencio y sordera.
¿Cómo decir que todas las cosas
están agobiadamente desandadas,
sacudiendo las cenizas derruidas?
Esto es sólo una interrogante
Tremendamente hueca y absurda.
Las cenizas y el hollín
Has estado desde siempre
Golpeando las pupilas
Desprendidas de los huesos,
De la simetría misteriosa de las sombras;
Mientras la arena del día
Con sus belfos funerales
Embalsama la posible certidumbre
De la niebla corroída de espectros.
¿Quién desató estos dos instantes
de una misma cara?
Desde tiempos venían sonando
Como utensilios,
En la clorofila
De su crepitar inaccesible.
Y eran en el fuego total,
Nutridos senos de amamantados poros:
Hogueras inclementes de cortejos
En una ciénaga nupcial de archipiélagos.
Ahora el hombre carga
Su pasmosa vida
De severas babas estridentes
Como un atuendo
De aluviones desencadenados.
1º. De junio de 1989.
DIA I NIT CAVALQUEN INDISSOLUBLEMENT
Dia i nit cavalquen indissolublement
Com la mort volent les vísceres,
Ungida de silenci i sordesa.
Com dir que totes les coses
están afeixugadament anades enrere,
sacsant les cendres enderrocades?
Açò és només una interrogant
Terriblement buida i absurda.
Les cendres i el sutge
Han estat des de sempre
Colpejant les nines
Despenjades dels osssos,
De la simetria misteriosa de les ombres;
Mentre l’arena del dia
Amb els seus bifis funerals
Embalsama la possible certesa
De la boira corcada d’espectres.
Qui deslligà aquests dos instants
D’una mateixa cara?
Temps ha que venien sonant
Com eines,
En la clorofila
Del seu crepitar inaccesible.
I eren al foc total,
Nodrides sines dalletats porus:
Fogueres inclements de seguicis
En un bassot nupcial de’arxipèlags.
Ara l’home carrega
La seua pasmosa vida
De severes baves estridents
Amb un abillament
D’al·luvions desencadenats.
1º. De juny de 1989
OTRA VEZ ANTE LOS DOBLEGADOS MIEMBROS.
Otra vez ante los doblegados miembros,
Ardidos al llegar la hora final
De la fosforescente piel
Que vocifera
En las murallas de los párpados,
En la orilla
De los óvulos y espermas martiriales.
De su cortejo
Descienden bodas muertas,
Arcángeles con figura de pájaros
Que fructifican
En los búhos de la muerte,
En los altos nidos de la bruma desgarrada.
Cantan en la noche los grillos
Rasgando el misterio
De una guitarra desparramada
En la caducidad de desalmados mármoles.
Sólo las cortinas de mis libros
―ahora cama de tibias frazadas―
me acompañan
con la lluvia de sus abedules,
con la dulcedumbre
de sus infinitas lámparas.
Por el aire de medianoche
Las almas pasan inadvertidas,
Como flores sin olor:
Van sin el color natural de la policromía;
La penumbra seca
Ríe con sarcasmo
En las palomas descalzas de la muerte.
No digo miedo a esta porcelana
Engusanada de temblorosas ráfagas
Sino simplemente
Que la luz cayó en el cuenco de los ataúdes,
En el exasperado anillo de las candelas.
No digo miedo a la tiniebla de los lirios,
Sino simplemente
Que la noche es hacinada
Por difuntos, por agónicas cebollas
Y por almirantes de fuegos enterrados.
Casa de la Yedra, 1º. De junio de 1989.
UNA ALTRA VOLTA DAVANT DELS DOBLEGATS MEMBRES
Una altra volta davant dels doblegats membros,
Cremats en arribar l’hora final
De la fosforescent pell
Que brama
A les muralles de les palpebres,
A la riba
Dels òvuls i espermes martirials.
Del seu seguici
Descenen bodes mortes,
Arcàngels amb figura d’ocells
Que fructifiquen
En els brufols de la mort,
Als alts nius de la broma esgarrintxada.
Canten a la nit els grills
Esgarripant el misteri
D’una guitarra esbargida
En la caducitat de desalmats marbres.
Només les cortines dels meus llibres
―ara llit de tèbies flassades―
M’acompanyen
amb la pluja dels seus bedolls,
amb la dolcesa
de les seues infinites llànties.
Per l’aire de mitjanit
Les ánimes passen inadvertides,
Com flors sense olor:
Van sense el color natural de la policromia;
La penombra seca
Riu amb sarcasme
En les colomes descalces de la mort.
No dic por a aquesta porcellana
Cucada de tremoloses ràfegues
Sinó senzillament
Que la llum caigué al cossí dels taüts,
A l’exasperat anell de les candeles.
No dic por a la tenebra dels lliris,
Sinó senzillament
Que la nit està garberada
Per difunts, per agòniques cebes
I per almiralls de focs enterrats.
Casa de l’Eura, 1º. De juny de 1989.
ENTRE LA CALMA Y EL OCÉANO DE LOS UMBRALES.
Estoy entre la calma
Y el océano de los umbrales.
Este camino de oscuros pantanos
Trae garfios
En la vertiente de sus poros
Dejando descarnada
La lluvia de los sueños,
La piel adscrita de los condenados.
Bajo la cal de este acogedor responso
La sacra luz de los huesos
Sirve de arquitectura
Para la trabajosa
Filosofía de los cipreses;
La fuerza de la vida
Unge el agua de estos dolores
Hasta que muerte y latidos
Derrumban
Los gusanos infectos de las entrañas.
Así he ido madurando
La muerte en estos versos
Saliendo con alborada de senos
Para entrar en el cuenco
De los charcos, de la miel, del veneno
En el íntimo secreto
De aves migratorias
Que andan en el fuego de los calendarios,
En los sin nombres
Transparentes del instinto.
Casa de la Yedra, 1º. De junio de 1989.
ENTRE LA CALMA I L’OCEÀ DE LES LLINDES
Estic entre la calma
I l’oceà de les llindes.
Aquest camí de foscos pantans
Du garfis
Al vessant dels seus porus
Deixant descarnada
La pluja dels somnis,
La pell adscrita dels condemnats.
Davall de la cal d’aquest acollidor respons
La sacra llum dels ossos
Serveix d’arquitectura
Per a la treballosa
Filosofia dels xiprers;
La força de la vida
Ungeix l’aigua d’aquests dolors
Fins que mort i batecs
Enderroquen
Els cucs infectes de les entranyes.
Així he anat madurant
La mort en aquests versos
Eixint amb alborada de sines
Per a entrar al cossí
Dels bassots, de la mel, del verí
En l’íntim secret
D’aus migratòries
Que caminen al foc dels calendaris,
En ells sense noms
Transparents de l’instint.
Casa de l’Eura, 1º. De juny de 1989
______________
La traducción completa del texto ha sido realizada por el poeta y traductor Pere Bessó.
PARAULES DE L’AUTOR
En aquest poemari he recollit una sèrie de poemes escrits convulsivament i compulsiva durant dos dies de l’any 1989; tots ells tenen a veure amb la desfici que produeixen les devastadores guerres i els conflictes socials que s’interioritzen a força de viure-les o viure’ls: la realitat històrica amb totes les seues fantasies inimaginables, però malauradament possibles en l’ambit de la humanitat.
Aquesta realitat que es planteja al llibre, ―de primeres la realitat política salvadorenya dels darrers temps―, ha incidit tant i estigmatitzat la societat, sobretot l’artista, qualsevol que siga la seua filiació política i ideològica. Mitjançant la paraula i, l’opció per la mateixa, va desencadenant-se la reflexió, el sentir del poeta. Ho faig desembastant els fils de la memòria, i els signes patètics del temps per a edificar una roca: la paraula escrita que per la seua natura s’agafa en una vaixella de flames intemporals.
Basten, llavors, aquestes mínimes disquisicions per a dir que la poesia pressuposa tota una cosmovisió que el poeta no pot defugir. Fora negar la substància primera de la poesia i la unitat vida/pensament del poeta. D’aquesta manera aquest realitza “aquest combregar amb un món total”: la vida humana amb els seus verds camps o les seues esgarrifades obertures.
L’autor
Casa de l’Eura, hivern de 1995
Olatuak-Fotografía: Miren Eukene Lizeaga
