POEMA D’ANDRÉ CRUCHAGA TRADUIÏT AL CATALÀ PER PERE BESSÓ

Collage-ocells [André Cruchaga]




_________Ocells__________

Lents ocells alcen les palpebres

damunt de l’horitzó estés als meus ulls.

La llengua dels arbres llepa el cerç:

El cel descendeix com un braç embolicat

En llençols de subtils cabelleres.

El temps es tornà rostre d’arc del cel,

Tremolor de nines, cor commogut

Als sentits. Ça i lla, els ocells,

Sospiren al riu de les meues venes; cremen

Al torrent, en el pergamí de mel

Del teus porus, al cel dels vaixells

Quan somriuen al ritme de l’ona.

—Mai no deixaré de pensar en el teu navili;

Mai no hi haurà cap altra empenta al meus arrels:

Somni mossegat pel tropell de ciclons,

Revisc en la tempesta dels teus ocells.

—Sempre aniré al relleu del teu cos:

Ací a les randes de les begònies,

I els renous de les buguenvíl·lees, el sol,

La mirra de l’alé com un mar de cerç.

L’estiu desfulla el riu dels llavis;

Torna en sequera la remor de les campanes:

L’un i l’altre al niu, les mans sempre

Sobre la joia de saber-nos vius…

—Al cavall del sospir, els tropells,

Les vestimentes desplomades a terra:

Rostres a l’hora del somriure, ànimes

Olent la guspira del migdia…

Al damunt de la llinda del crepuscle, els rostres

—el teu, el meu— sostenint l’alada

Ciutat de l’ànima.

Mossegant la xarxa de la joia.

Sorprén que de l’ala es facen llargs

Cabells —muntanyes d’ales, nues

Tentacions del batec, madures aigües

Alçant-se de les cuixes fins als

Retalons per a retornar en acabant a les tempes

I alliberar-se en els grans de les paraules.

Intactes, a la fi, s’alça el vol:

El record sempre torna i desperta
Els parèntesis del minut, i ens emporta

A un pont de silencis inabastables.

A la finestra, els dits del besllum,

Els ulls somorgollats en cada instantània,

L’ombra insomne, desperta del vent,

La cendra acostumada d’allò viscut…
Baratària, 01.II.2009

Traducción al catalán Pere Bessó

______________

Querido André:
No sé si te lo había enviado ya, pues lo tenía unos día en el caldero. ¿Alguna vez te dijo alguien que tienes la musicalidad que sólo se aprende en los estertores del Romanticismo Baudelaireano, en los visillos, arpas, ocarinas, tules, jazmines, benjuís, cítaras y organillos del Simbolismo Mayor y menor de las Francias y que se alarga hasta la sensualidad y armonía del Modernismo de los dodecasílabos y tetradecasílabos, alejadrinos franceses o catalanes y alejandrinos castellanos?

Y lo mejor de todo es que en tus versos no hay renuncias ni molestias. No hay evidencia ni superficialidad que estorbe al sentido. Más: la música, la interior, como bien sabes, forma parte del sentido, es fluente del sentido, es sentido. Como con los grandes, me reconozco en tus almizcles de poeta que no se lo sabe por diablo, sino por puta vieja.