A BOCA DE CANÓ- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Autor de la fotografía: Jorge Viñas

A BOCA DE CANÓ
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La muerte lo hace temblar, lívido,
le hincha las venas, le hincha el cuello,
le afloja la carne, le agranda
los tendones que unen los huesos...
FRANÇOIS VILLON

Els quaderns defalleixen en els disturbis de la memòria.
Creix davall del sol l’hàlit de la mort.
Ningú no és qui és entre els morts. La por es nodreix en aquesta ciutat
Sense portes, a boca de canó el desendreçament, les hosts de la fetor.
No som el miracle del pètal als jardins,
Sinó el brot soterrat de les llavors. El vestíbul a les fosques
De les estàtues, l’hivernacle atroç de l’anihilament.
Al cap i a la fi no es viu amb aforismes als atris de les esglésies,
Ni amb una metàfora de servidor públic.
La violència és més filosa que els raonaments de Sòcrates.
Els catecismes no ens salven de la violència,
Ni soterrant qualsevol penediment o descarregant culpes.
Vivim arrabassats per la intempèrie de l’efímer:
—Ací la mort amb tota la seua fantasia macabra. Ací el desvari
Dels mocadors. Ací la sal als dragants.
Escoltem la ràfega i no és un vals, ni un blues, ni una melodia
Pop, sinó el trac-a-trac del foc en l’ambient.
Hem arribat a un punt que la cendra ens és domèstica.
I no hi ha prou escrúpol, sinó oblit i dissimulació.
Malgrat tot, els meus somnis naveguen obedients en la vigília.
És quasi una eternitat anar descalç i sobreviure en el soterrani
De les claus. En l’estany de la tenebra.
Necessitem olis i trompetes per a enderrocar aquest udolament de Cíclop;
Necessitem ebenistes per a enlluentar la tristesa,
Necessitem matamosques per a foragitar el brunzir;
Necessitem espàtules i cremes i no títols, ni antibiòtics.
A l’espill del pit se’ns veuen els morts. —Finestra grisa
Del desencaminament, —lluerna d’Adam a Delfos, a les catacumbes
On el dolor manca de taxonomies i esdevé ombra unànime.
—I com els seus besllums tan macabres ens converteixen en anfiteatre,
On ens delita l’apozema de sang
Vessada a la vorera, després d’entrar la bala o el ganivet a la costella?
És la veritat. Dura veritat de la Sodoma.
No hi ha engrut que pegue els monyons, ni restaure l’ànima
Escabotada. No hi ha política perquè acabe aquesta pantalla de boira
Als ulls. No hi ha aigua que netege els alvèols.
No és part la sang estovada als llençols. És la paràlisi
Pudrida a tota lògica.
És dolorós veure’s en un País de Pilat. En un País de torts.
No és part la sang que assota les ninetes. És el fil de l’oix
Que penja de les temples. El xerrac, la destral, el reble.
No és part la sang indigent als panys,
És el fetge tallat a dentegades…
Baratària, 14.III.2010

A QUEMARROPA

La muerte lo hace temblar, lívido,
le hincha las venas, le hincha el cuello,
le afloja la carne, le agranda
los tendones que unen los huesos...
FRANÇOIS VILLON

Los cuadernos desfallecen en los disturbios de la memoria.
Crece bajo el sol el hálito de la muerte.
Nadie es quien es entre los muertos. El miedo se nutre en esta ciudad
Sin puertas, a quemarropa el desaliño, las huestes del hedor.
No somos el milagro del pétalo en los jardines,
Sino el brote soterrado de las semillas. El zaguán a oscuras
De las estatuas, el invernadero atroz del aniquilamiento.
Después de todo no se vive con aforismos en los atrios de las iglesias,
Ni con una metáfora de servidor público.
La violencia es más filosa que los razonamientos de Sócrates.
Los catecismos no nos salvan de la violencia,
Ni soterrando cualquier remordimiento o descargando culpas.
Vivimos arrebatados por la intemperie de lo efímero:
—Aquí la muerte con toda su fantasía macabra. Aquí el desvarío
De los pañuelos. Aquí la sal en los tragantes.
Escuchamos la ráfaga y no es un vals, ni un blues, ni una melodía
Pop, sino el tableteo del fuego en el ambiente.
Hemos llegado a un punto en donde la ceniza nos es doméstica.
Y no hay escrúpulo suficiente, sino olvido y disimulo.
Pese a todo, mis sueños navegan obedientes en la vigilia.
Es casi una eternidad andar descalzo y sobrevivir en el subterráneo
De las llaves. En el estanque de la tiniebla.
Necesitamos aceites y trompetas para derribar este aullido de Cíclope;
Necesitamos ebanistas para darle brillo a la tristeza,
Necesitamos matamoscas para ahuyentar el zumbido;
Necesitamos espátulas y cremas y no títulos, ni antibióticos.
En el espejo del pecho se nos ven los muertos. —Ventana gris
Del extravío, —trasluz de Adán en Delfos, en las catacumbas
Donde el dolor carece de taxonomías y se vuelve sombra unánime.
—¿Y cómo sus destellos tan macabros nos convierten en anfiteatro,
Donde nos deleita la pócima de sangre
Vertida en la acera, tras entrar la bala o el cuchillo en la costilla?
Es la verdad. Dura verdad de la Sodoma.
No hay engrudo que pegue los muñones, ni restaure el alma
Cercenada. No hay política para que acabe esta pantalla de niebla
En los ojos. No hay agua que limpie los alvéolos.
No es parto la sangre ahuecada en las sábanas. Es la parálisis
Podrida a toda lógica.
Es doloroso verse en un País de Pilatos. En un País de tuertos.
No es parto la sangre que azota las pupilas. Es el filo de la náusea
Que pende de las sienes. El serrucho, el hacha, el cascajo.
No es parto la sangre indigente en las cerraduras,
Es el hígado sajado a puro diente…
Barataria, 14.III.2010