Vagons ancorats-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La vida existeix esperant, en la rutina, els voltors dels núvols.
Existeix la història íntima de les paraules com vagons ancorats.
Existeix la pell rasclumejada del cos damunt la gespa trencat de l’alegria.

Ilustración tomada de la red

Vagons ancorats
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La tiniebla cruje como un vestido,

los árboles vacilan en el horizonte.
GEORG HEYM

La vida existeix esperant, en la rutina, els voltors dels núvols.
Existeix la història íntima de les paraules com vagons ancorats.
Existeix la pell rasclumejada del cos damunt la gespa trencat de l’alegria.
Existeix el present desgastat a mitja costa de l’ocote.
Existeix la soledat als ulls.
[Existeixes com una fotografia mastegada pels llavis.
Pel mineral perdut de l’hivern,
Pel fred natural dels carrers,
Pel silenci que penja encara dels meus braços,
Pe aqueix vici d’escriure en la teua pell].
Sovint m’acomiade de les cadires del destemps. De la melòdica
Del vent amb un rostre de jazz blau,
Amb un cigarret despoblat de llavis.
Mai no és diferent un dia retardat a certs vagons de trens,
A certs —musite entre dents— antres on el bes és nit,
I l’esperma un tramvia groc amb roba midonada.
Quasi ningú no parla dels bassots volàtils del present. De les hores
Deshabitades i sense paraigües,
Del mal d’ull dels taulellets,
Dels gossos en l’escena del bram trencant els pòmuls.
És cert. Quasi ningú no parla de la veritat col·lectiva de les cambres,
De l’esparadrap als llavis
Com els grans centres de concentració per a desplaçats.
Quasi ningú no riu sobre l’esbòs dels claveguerams. Supose que és
Comprehensible: —Tanmateix—, és allò que ens envolta o espera
Al coixí, al penya-segat de les fotografies.
Un dia deixarem de ser per a tornar a les raons.
Devem acostumar-nos, —mentrestant—, al fred dels balcons.
A les paraules perennes amb excesius adjetius.
O potser a les dates reflectides en l’escuma.
A la invasió de rats-penats o termites en el vocabulari.
Un día els trens salparan en rails líquids: —En aqueixos rails sense frases
Fetes a la usança de la nit o el fred,
De la dilatació del rovell, de la melangia gastada en el sutze
De la taula, de la barra show dels penediments.
Quan passarà la tempesta, l’infern potser, fins i tot ens semblarà
Avorrit per a les certeses o l’hospitalitat de certs hostes.
Un no sempre s’adona que el coixí és el contrapunt
D’aqueix estendre els ulls en la mort,
Desvelar el racó dels arcans,
Pensar en un altre rumb que no siguen els reality Shows.
Tal volta en aquesta intimitat del rovell, ocorreguen miracles.
Tal volta hi haja temps de llavar l’escòria,
Disposar sense por dels llençols,
Donar-li volta a les cicatrius de la follia, disdimuladament fins a l’infinit,
Rebutjar els desigs barats, perquè al capdavall ixen cars,
Perseguir els vaixells per a depositar l’esperma,
O senzillament, habitar els cristalls amb ànima oberta dels vestíbuls.
Baratària, 05.I.2010

Vagones anclados

La tiniebla cruje como un vestido,

los árboles vacilan en el horizonte.
GEORG HEYM

La vida existe esperando, en la rutina, los buitres de las nubes.
Existe la historia íntima de las palabras como vagones anclados.
Existe la piel raída del cuerpo sobre el césped roto de la alegría.
Existe el presente desgastado a media cuesta del ocote.
Existe la soledad en los ojos.
[Existes como una fotografía masticada por los labios.
Por el mineral perdido del invierno,
Por el frío natural de las calles,
Por el silencio que cuelga todavía de mis brazos,
Por ese vicio de escribir en tu piel].
A menudo me despido de las sillas del destiempo. De la melódica
Del viento con un rostro de jazz azul,
Con un cigarro despoblado de labios.
Nunca es diferente un día retrasado a ciertos vagones de trenes,
A ciertos —musito entre dientes— antros donde el beso es noche,
Y el esperma un tranvía amarillo con ropa almidonada.
Casi nadie habla de los charcos volátiles del presente. De las horas
Deshabitadas y sin paraguas,
Del mal de ojo de los azulejos,
De los perros en la escena de la brama rompiendo los pómulos.
Es cierto. Casi nadie habla de la verdad colectiva de las habitaciones,
Del esparadrapo en los labios
Como los grandes centros de concentración para desplazados.
Casi nadie ríe sobre el boceto de las alcantarillas. Supongo que es
Comprensible: —Sin embargo—, es lo que nos rodea o espera
En la almohada, en el acantilado de las fotografías.
Un día dejaremos de ser para volver a las razones.
Debemos acostumbrarnos, —mientras tanto—, al frío de los balcones.
A las palabras perennes con excesivos adjetivos.
O quizá a las fechas reflejadas en la espuma.
A la invasión de murciélagos o comejenes en el vocabulario.
Un día los trenes zarparán en rieles líquidos: —En esos rieles sin frases
Hechas a la usanza de la noche o el frío,
De la dilatación de la herrumbre, de la melancolía gastada en el hollín
De la mesa, de la barra show de los remordimientos.
Cuando pase la tormenta, el infierno quizá, hasta nos parezca
Aburrido para las certezas o la hospitalidad de ciertos huéspedes.
Uno no siempre se percata que la almohada es el contrapunto
De ese extender los ojos en la muerte,
Desvelar el rincón de los arcanos,
Pensar en otro rumbo que no sean los reality Shows.
Tal vez en esta intimidad de la herrumbre, sucedan milagros.
Quizá se tenga tiempo de lavar la escoria,
Disponer sin miedo de las sábanas,
Darle vuelta a las cicatrices de la locura, con disimulo hasta el infinito,
Desechar los deseos baratos, porque al final salen caros,
Perseguir los barcos para depositar la esperma,
O sencillamente, habitar los cristales con alma abierta de zaguanes.
Barataria, 05.I.2010