Els paranys de la neutralitat-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Fernand Leger





Els paranys de la neutralitat
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





A Waldina, poeta de l’Esperança.






Anterior a tu cuerpo es esta historia
que hemos vivido juntos
en la noche inconsciente.
JOSÉ MANUEL CABALLERO BONALD

La fullaraca és el campanari dels arbres. A les falgueres
Del cel no caben les posades, ni el temps és blau a la mitjanit.
Entre les víctimes domèstiques, hi ha les ames de casa.
I els cansamens descosits del braser i les il·lusions sostingudes
En la rosada dels coltells, els gats i els gossos.
En les tombes no compta la fugacitat dels rellotges,
Ni els mànecs grisos suspesos a la boca, ni la fusta podrida
Dels embarcadors, ni el trepant del desig damunt de la molsa.
En els dies roigs elles somien amb la infantesa, amb els lloretons
De peluix; volen retornar apressades al paper de xina…
No hi ha oblit al bany dels somnis, ni frens. —Ací,
Salten tots els ocells del bosc, el llit líquid dels orgasmes.
Com cèrvols nus travessem fumerals;
El llit ramifica els cabells, el sabó mossega el calaix dels porus.
A la locomotora de les palpebres hi ha vagons que sonen
A campanes, s’obri el puzzle dels taulellets.
Quan els dies despullen l’espill, entrem en una aigua vertiginosa.
Quan el perfum s’envasa, els ulls pateixen d’ulleres,
Quan les ombrel·les s’obrin, la pluja irradia múltiples mirades,
O el sol desfulla els armaris de la llum.
Els braços continuament guarden cicatrius. Zumzumeja el besllum
Del fullatge, ceguen els cristalls com els murs, les serradores
I les notícies que es pengen a les vitrines com trofeus.
La neutralitat sempre m’ha paregut el cel fals d’una casa
Amb forcons arnats. —Semblant raonament té més de kerosé
Que de líquid filtrat per subtils alambins.
La moral de la neutralitat és una ombra que mai s’obri
A la fosforescència, llevat que l’abstracció faça acrobàcies.
(Tu i jo sí podem esvanir-nos al mateix foc, il·luminar
Cada flocadura de la història, obrir el paviment de la nit,
Furtar el sucre de les panaderies, i tornar als sostenidors sense capitular.
Podem excavar en el rent i eixir il·lesos pel túnel dels cabells.
Però no podem ser neutrals sense arquejar-nos front a les bombes
I els gasos lacrimògenss i les bazuques i els tancs.
No podem ser neutrals després de dir que som neutrals.
No podem transparentar la balança després de dir que som
Neutrals, llevat que mai no ens haja tocat les natges una culata).
Tu i jo fórem aguaitats per astors de sinistra neutralitat:
—Fórem al carrer la rajola freda de les monedes, la fulla devastada,
Els actors del circ, és dir, els subjectes immolats,
Els que sempre cauen i es perden en les Caravanes de la mort.
Al meu pit mai no prosperen les finestres de la neutralitat:
—Som o som. És trist el baf de la sal a les nines.
Es trist aquest paper crespó de la Via Làctia en mans de la indiferència.
Qui són afeccionats a aquesta substància incolora —pútrid joguet
De la cendra, cluc d’ulls a l’enteniment? Potser les estàtues on llisquen
Els ocells, potser l’hora zero en la mòlta de la filosofia,
Potser tu i jo quan les cames se’ns encabriten i ens perdem
I ens perdem en ls quatre punts cardinals de les ales.
Així i tot el catecisme de la neutralitat ens sembla sospitós.
Hem d’escapar a les seues estampetes, hem de fugir del seu laboriós
Infern, hem d’allunyar els seus mobles delirants
De la seua mateixa nit pudenta…
Baratària, 31.VIII.2009

Las trampas de la neutralidad





A Waldina, poeta de la Esperanza.





Anterior a tu cuerpo es esta historia
que hemos vivido juntos
en la noche inconsciente.
JOSÉ MANUEL CABALLERO BONALD

La hojarasca es el campanario de los árboles. En los helechos
Del cielo no caben los mesones, ni el tiempo es azul a la medianoche.
Entre las víctimas domésticas, están las amas de casa.
Y los cansancios descosidos del brasero y las ilusiones sostenidas
En el rocío de los cuchillos, los gatos y los perros.
En las tumbas, no cuenta la fugacidad de los relojes,
Ni los mangos grises suspendidos en la boca, ni la madera podrida
De los embarcaderos, ni el taladro del deseo sobre el musgo.
En los días rojos ellas sueñan con la infancia, con los pericos
De peluche; quieren regresar presurosas al papel de china…
No existe olvido en la ducha de los sueños, ni frenos. —Ahí,
Saltan todos los pájaros del bosque, el lecho líquido de los orgasmos.
Como ciervos desnudos atravesamos chimeneas;
El lecho ramifica los cabellos, el jabón muerde la gaveta de los poros.
En la locomotora de los párpados, hay vagones que suenan
A campanas, se abre el puzzle de los azulejos.
Cuando los días desnudan el espejo, entramos a un agua vertiginosa.
Cuando el perfume se envasa los ojos padecen de ojeras,
Cuando las sombrillas se abren, la lluvia irradia múltiples miradas,
O el sol deshoja los armarios de la luz.
Los brazos continuamente guardan cicatrices. Zumba el destello
Del follaje, ciegan los cristales como los muros, los aserraderos
Y las noticias que se cuelgan en las vitrinas como trofeos.
La neutralidad siempre me ha parecido el cielo falso de una casa
Con horcones apolillados. —Dicho razonamiento tiene más de kerosén
Que de líquido filtrado por sutiles alambiques.
La moral de la neutralidad es una sombra que jamás se abre
A la fosforescencia, salvo que la abstracción haga acrobacias.
(Vos y yo si podemos desvanecernos en el mismo fuego, iluminar
Cada fleco de la historia, abrir el pavimento de la noche,
Robar el azúcar de las panaderías, y regresar a los sostenes sin capitular.
Podemos excavar en la levadura y salir ilesos por el túnel de los cabellos.
Pero no podemos ser neutrales sin arquearnos frente a las bombas
Y los gases lacrimógenos y las bazukas y los tanques.
No podemos ser neutrales después de decir que somos neutrales.
No podemos transparentar la balanza después de decir que somos
Neutrales, a menos que nunca nos haya tocado las nalgas una culata).
Vos y yo fuimos acechados por azores de siniestra neutralidad:
—Fuimos en la calle la baldosa fría de las monedas, la hoja devastada,
Los actores del circo, es decir, los sujetos inmolados,
Los que siempre caen y se pierden en las Caravanas de la muerte.
En mi pecho jamás prosperan las ventanas de la neutralidad:
—Somos o somos. Es triste el vaho de la sal en las pupilas.
Es triste este papel crespón de la Vía Láctea en manos de la indiferencia.
Quiénes son devotos a esta sustancia incolora —pútrido juguete
De la ceniza, guiño al entendimiento. Quizá las estatuas donde resbalan
Los pájaros, quizá la hora cero en la molienda de la filosofía,
Quizá vos y yo cuando las piernas se nos encabritan y nos perdemos
Y nos perdemos en los cuatro puntos cardinales de las alas.
Aún así el catecismo de la neutralidad nos parece sospechoso.
Hay que escapar a sus estampillas, hay que huir de su laborioso
Infierno, hay que alejar sus muebles delirantes
De su propia noche maloliente…
Barataria, 31.VIII.2009