Crim conjectural- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Antoni Tàpies





Crim conjectural
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Estoy cansado de estar muerto y ser.
JUAN EDUARDO CIRLOT

Una vegada la monotonia es posa en l’Univers, cauen les begònies.
La nuesa del naufragi sempre és tens menjar per
Als trencs d’alba la virtual gestació dels quals esvaneix les tempestes.
Les hores cremen en l’insomni de la vida. Flors mortes
Les mans al foc, en cada record els cadàvers
Agonitzants, els espills palpotejant la foscor de les prestatgeries,
Les aranyes com fotografies a les parets.
Sovint els trens obliden les línies de l’horitzó.
En la meua camisa llangueix el viatge dels núvols;
Hi ha jardins edificats pel mirall de les nines:
—sempre és així la retòrica de la pols, l’esciptura que recordem
Ocasionalment en les escales furtives de l’aire.
La irrealitat té sentit en l’antifaç de la foguera:
A gosades que les marinades alteren el fluir de la història.
Els peixos miniatura enterrats al pensament, les monedes
Amargues de la impunitat, la vida procaç de les sabates.
Vull fer un circ amb totes les estrelles penjades de sagetes,
Convertir en cendra la malenconia dels rellotges, buidar tots
Els records, mossegar les estàtues que obstaculitzen les voravies,
Detindre la comèdia dels banquers i els polítics,
Acariciar la nena que es tornà xemeneia al meu tabac.
(Quan pense en el teu cos, el brufol em fusella amb la seua mirada,
Al laberint de la nit, adore els erràtics promptuaris de la molsa).
En l’inhòspit i els murs només hi ha silenci.—Asils florint
Lluny de casa, trens, si de cas, als teixits de la llunyania.
Resulta un crim a la innocència perdre la camisa per damunt
De qualsevol dia de setmana: la negació no resol els residus
De les mosques, ni explica els colps de pluja als objectes.
El pànic sempre és ací com la ràfega il·luminant la nit.
El llenguatge és ací amb la salivació de la retòrica.
Als punys del poder hi ha anys de bilis: això explica el plat buit
A la taula, els moviments fracassats del Paradís.
La llapissera furga entre la pulsació de les parets —tensats grafitis,
Fatigada superfície desplaçant-se a través de la menja.
(Tota la teua llenceria verda reverbera com ocells a les meues temples;
Quasi rural em sembla la pluja damunt de les falgueres,
Les venes cremen la paella dels sons; l’esperó dels ecos,
Encabrita el brollador amb els seus rellotges).
Damunt de les columnes de la set, la tortura suporta el seu pavor.
No calen explicacions enllà de les conferències de premsa;
Tampoc no importa esvanir-se en una tassa de nitroglicerina.
Mai no torní a veure els peixos de la meua infantesa, excepte en la memòria.
Els meus ídols deixaren de ser candidats a premis mundials per la pau;
Ara són cadàvers o suor en la meua esquena.
No sé si és possible travessar en tren el càncer de les esglésies,
O refugiar-se en certes aigües a fi que ací no arriben els avalots,
Ni un siga despullat d’ulls i somnis.
(Pense en aquesta soledat sense hotels, en aquesta ruralitat dels meus peus,
En les síndries on hi ha un cor roig, trespol de sols negres.
Tot sent a un País en desús. Els camins, la roba, les parets.
Quan et veuré nua sobre la claredat d’aquesta respiració?
—Serà sense dubte, en una nit de xiprers).
Ara, em quede en un cementeri de finestres. Damunt del càncer
Dels dorments, els rails consumeixen l’última llum al mocador.
La pluja de la foscor abat les voravies: —la ferida no espera
Clarividències, ni la penombra fa anys de cristall.
Baratària, 20.VIII.2009

Crimen conjetural

Estoy cansado de estar muerto y ser.
JUAN EDUARDO CIRLOT

Una vez la monotonía se posa en el Universo, caen las begonias.
La desnudez del naufragio siempre es tensa comida para
Los amaneceres cuya virtual gestación desvanece las tormentas.
Las horas arden en el insomnio de la vida. Flores muertas
Las manos en el fuego, en cada recuerdo los cadáveres
Agonizantes, los espejos palpando la oscuridad de los estantes,
Las arañas como fotografías en las paredes.
A menudo los trenes olvidan las líneas del horizonte.
En mi camisa languidece el viaje de las nubes;
Hay jardines edificados por el espejismo de las pupilas:
—siempre es así la retórica del polvo, la escritura que recordamos
Ocasionalmente en las escaleras furtivas del aire.
La irrealidad tiene sentido en el antifaz de la hoguera:
Desde luego las mareas alteran el fluir de la historia.
Los peces miniatura enterrados en el pensamiento, las monedas
Amargas de la impunidad, la vida procaz de los zapatos.
Quiero hacer un circo con todas las estrellas colgadas de saetas,
Convertir en ceniza la melancolía de los relojes, vaciar todos
Los recuerdos, morder las estatuas que obstaculizan las aceras,
Detener la comedia de los banqueros y los políticos,
Acariciar a la niña que se volvió chimenea en mi tabaco.
(Cuando pienso en tu cuerpo, el búho me fusila con su mirada,
En el laberinto de la noche, adoro los erráticos prontuarios del musgo).
En lo inhóspito y los muros sólo hay silencio.—Asilos floreciendo
Lejos de casa, trenes, si acaso, en los tejidos de la lejanía.
Resulta un crimen a la inocencia perder la camisa por encima
De cualquier día de semana: la negación no resuelve los residuos
De las moscas, ni explica los golpes de lluvia en los objetos.
El pánico siempre está ahí como la ráfaga iluminando la noche.
El lenguaje está ahí con la salivación de la retórica.
En los puños del poder hay años de bilis: eso explica el plato vacío
En la mesa, los movimientos fracasados del Paraíso.
El lápiz hurga entre la pulsación de las paredes —tensados grafitos,
Fatigada superficie desplazándose a través de la comida.
(Toda tu lencería verde reverbera como pájaros en mis sienes;
Casi rural me parece la lluvia sobre los helechos,
Las venas queman la sartén de los sonidos; la espuela de los ecos,
Encabrita el manantial con sus relojes).
Sobre las columnas de la sed, la tortura soporta su pavor.
No hacen falta explicaciones más allá de las conferencias de prensa;
Tampoco importa desvanecerse en una taza de nitroglicerina.
Jamás volví a ver los peces de mi infancia, salvo en la memoria.
Mis ídolos dejaron de ser candidatos a premios mundiales por la paz;
Ahora son cadáveres o sudor en mi espalda.
No sé si es posible atravesar en tren el cáncer de las iglesias,
O refugiarse en ciertas aguas a fin de que ahí no lleguen los motines,
Ni uno sea despojado de ojos y sueños.
(Pienso en esta soledad sin hoteles, en esta ruralidad de mis pies,
En las sandías donde hay un corazón rojo, techado de soles negros.
Todo huele a un País en desuso. Los caminos, la ropa, las paredes.
¿Cuándo te veré desnuda sobre la claridad de esta respiración?
—Será sin duda, en una noche de cipreses).
Ahora, me quedo en un cementerio de ventanas. Sobre el cáncer
De los durmientes, los rieles consumen la última luz en el pañuelo.
La lluvia de la oscuridad abate las aceras: —la herida no espera
Clarividencias, ni la penumbra hace años de cristal.
Barataria, 20.VIII.2009