Darrera carn del somni-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

René François Magritte, Lessines, Bélgica, 1898–1967.





Darrera carn del somni
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Vegetals quaderns a la fulla de la mà,
La templa invertida a la llum de la pell, l’aire
Líquid travessant les venes, crits de sofre
Cremen les ales, violents cossos devasten
Les meues nines, grocs d’espases llauren
Els porus. (Què resta després dels estèrils
Dies de la nit? —llànguides cendres que la boira
Beu a glops, vent de cavalls en fogueres
Arrabassades, llampecs esmolats a la recerca del despull).
Damunt de les pedres el pit es torna espasa.
El vent no té sentit en les nits de fred.
(Tu que donares els teus llavis a la nit, tampoc
No téns sentit quan l’hivern ofega els espills)
—La foscor dels somnis manquen de lectures:
El poema és l’espill silenciós de la levitació,
Els parèntesis em serveixen per a replantejar el crepuscle,
O veure’t arquejada en l’ambigüitat de les fotografies.
Em fa igual l’experiència de l’arc del cel amb els ulls
Closos, els jardins negres obligats
A escriure als meus ulls —la nit del rostre
Escrivint paraules de sutja a l’oli.
És per a riure’s la serpent al fum del meu cigarret.
És per a plorar la teua pell estesa als meus ulls
Com llòbrec planisferi, tombada a la cova del vent.
La infantesa sempre em porta petits rèptils:
La màquina de cosir de ma mare al passadís
Dels lorocos, en l’herba de la sang del pedrissot,
A la figuera com ventalls de tafetà. Tombes
Remogudes de les meues nines, verdes ombres
Del calendari, ací als meus cabells d’impossible
Respiració. —Cada hora viu al seu aire.
L’oblit és un claustre sense memòria — A vegades
Vull oblit; altres vegades memòria. (A voltes vull
La brúixola dels teus lòbuls; les dents sense refredament,
El cos sencer del poema —O només els llavis,
O només les teues mans, o només els teus peus de quadern).
Per a veure les imatges del dia enderroque els paraigües.
Quan camine m’enamore de les pedres:
Una a una compte les seues ferides, els tràfecs ampollats,
Els violins de les carretes a despit de cascos,
El dia complet amb brunzir de fantasmes.
Les coves de la memoria tardejada al meu somrís
De guarumo arquejat a les persianes del paisatge.
(I tu què fas arrelada als naips del meu pit,
Espills de cavalls, amb cresol d’efímer repic?
—Clavar impúdica, la carn del meu ermini,
En aqueixa darrera carn que deixen les mitologies.
Buidar el món i suspendre els somnis, pou
Del dia en l’ombra del guerrer, cortina
la densitat de la qual deté els passos del terbolí.
Baratària, 23.VII.2009

Postrera carne del sueño

Vegetales cuadernos en la hoja de la mano,
La sien invertida en la luz de la piel, el aire
Líquido atravesando las venas, gritos de azufre
Queman las alas, violentos cuerpos devastan
Mis pupilas, amarillos de espadas labran
Los poros. (¿Qué queda después de los estériles
Días de la noche? —lánguidas cenizas que la niebla
Bebe a sorbos, viento de caballos en hogueras
Arrebatadas, relámpagos afilados en pos del despojo).
Sobre las piedras el pecho se vuelve espada.
El viento no tiene sentido en las noches de frío.
(Vos que diste tus labios a la noche, tampoco
Tienes sentido cuando el invierno ahoga los espejos)
—La oscuridad de los sueños carecen de lecturas:
El poema es el espejo silencioso de la levitación,
Los paréntesis me sirven para replantear el crepúsculo,
O verte arqueada en la ambigüedad de las fotografías.
Me da igual la experiencia del arco iris con los ojos
Cerrados, los jardines negros obligados
A escribir en mis ojos —la noche del rostro
Escribiendo palabras de hollín al óleo.
Es para reírse la serpiente en el humo de mi cigarro.
Es para llorar tu piel tendida en mis ojos
Como lóbrego planisferio, volcada en la cueva del viento.
La infancia siempre me trae pequeños reptiles:
La máquina de coser de mi madre en el corredor
De los lorocos, en la cuajatinta del poyetón,
En la higuera como abanicos de tafetán. Tumbas
Removidas de mis pupilas, verdes sombras
Del calendario, aquí en mis cabellos de imposible
Respiración. —Cada hora vive a su manera.
El olvido es un claustro sin memoria — A veces
Quiero olvido; otras veces memoria. (A veces quiero
La brújula de tus lóbulos; los dientes sin resfrío,
El cuerpo entero del poema —O sólo los labios,
O sólo tus manos, o sólo tus pies de cuaderno).
Para ver las imágenes del día derribo los paraguas.
Cuando camino me enamoro de las piedras:
Una a una cuento sus heridas, los trajines ampollados,
Los violines de las carretas a falta de cascos,
El día completo con zumbido de fantasmas.
Las cuevas de la memoria atardecida en mi sonrisa
De guarumo arqueado en las persianas del paisaje.
(¿Y vos qué hacés enraizada en los naipes de mi pecho,
Espejo de caballos, con candil de efímero repique?
—Clavar impúdica, la carne de mi armiño,
En esa postrera carne que dejan las mitologías.
Vaciar el mundo y suspender los sueños, pozo
Del día en la sombra del guerrero, cortina
Cuya densidad detiene los pasos del torbellino.
Barataria, 23.VII.2009