Només set- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Relojes sobre libros




Només set
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

És precís anar a les palpentes i veure primer els rostres,
Assaonar les temples en la pluja de la història, escapar
Dels promontoris de fem dels núvols,
No deixar-se endur pels brams de l’aire que toca
Els lòbuls amb mans de pregària quan en realitat
Són agulles de cap caient als ulls de la nosa.
—Al llampec dels seus malucs, ella, tanmateix,
Il·lumina l’hamaca dels meus somnis, de vegades és letal
El seu tròpic. Al llit sufoquen les gotes de set —gotes
De mirall a la paret dels seus porus, permeables
A gosades, per l’espessor verd del deliri, submís
La molsa a l’aigua cuinada, a l’espill voraç de l’hivern.
—Tot seguit arriba la digestió. La memòria amb els seus buits,
Les mans amerades d’insomni, la usura,
La iniquitat, l’asfalt poc humà als braços,
Els rius de la nit sense sucre, perquè tot es gastà
En acostar les boques fins a l’asfíxia.
Viure amb el cap afinat a les aixelles, viure d’esquenes,
Viure tota la vida al teu melic, al paper afrodisíac
De la molsa, seduïnt el sofre de la cuina,
El dinador de l’engonal, les claus de les cames,
No dormir pensant en les obligacions, tindre’t tota
La nit en els milímetres dels segons, sense imaginar,
Sinó travessar amb la llengua el terrat enfollit
Del pantaix, el llom suau de la tendresa fins a desmaiar
Damunt de les aigües de l’olfacte i la respiració.
Tanmateix, afora hi ha funeràries, carrers inhòspits,
Dents que perforen el rovell a cada estona
De les voravies, ciutats reduïdes al sopor de pneumàtics,
Sangoneres amb irresistibles modals,
Repugnàncies com certs insectes travessant la porta,
Clavegueres amb els seus eruptes d’engrut, riures com serradura
De conacaste, gargallons als banys públics,
Grafits de fam damunt de sexes esperançats.
Hi ha pròcers, també, sotmesos a la tortura del temps:
En la intempèrie s’esproven les seues idees envasades.
En certs llocs l’ortografia esdevé encisam
De palpebres. L’aire trau les seues dents transparents.
(En la intimitat, però, tot sembla normal:
Qualsevol badall és tan sols ressonància de la circumstància.
Símbol del suspens solejat o greda de l’anar
De la consciència. Al capdavall, la flama flueix
En allò recòndit, tot i que no siga la primera aigua del pàlpit.
El suspens també embolcalla la frescor, el foc
Que espunta la fruital enruna).
Més tard, toca anar amb la pedra de la disfressa: —guardar
L’equipatge, intuir la resta de la gent com pàrvuls
En la nit. On, doncs, afonar l’arma suïcida
Que el temps marxa sense brúixola? —em basta enllà
De qualsevol resposta, aquest misal de les teues entranyes
I els trencs d’alba mossegats por l’obsessió, única nuesa
Remugant en la meua sang. —La resta és somni: somni
De llaurador en la consumació de les nines.
Baratària, 13.VI.2009

Sólo sed

Hay que andar a tientas y ver primero los rostros,
Sazonar las sienes en la lluvia de la historia, escapar
De los promontorios de basura de las nubes,
No dejarse llevar por los mugidos del aire que toca
Los lóbulos con manos de rezo cuando en realidad
Son alfileres cayendo en los ojos del asco.
—En el relámpago de sus pezones, ella, sin embargo,
Ilumina la hamaca de mis sueños, a veces es letal
Su trópico. En el lecho sofocan las gotas de sed —gotas
De espejismo en la pared de sus poros, permeables
Desde luego, por la espesura verde del delirio, sumiso
El musgo al agua cocinada, al espejo voraz del invierno.
—Luego viene la digestión. La memoria con sus vacíos,
Las manos empapadas de insomnio, la usura,
La iniquidad, el asfalto poco humano en los brazos,
Los ríos de la moche sin azúcar, porque todo se gastó
En acercar las bocas hasta la asfixia.
Vivir con la cabeza hundida en las axilas, vivir de espaldas,
Vivir toda la vida en tu ombligo, en el papel afrodisíaco
Del musgo, seduciendo el azufre de la cocina,
El comedor de las ingles, las llaves de las piernas,
No dormir pensando en las obligaciones, tenerte toda
La noche en los milímetros de los segundos, sin imaginar,
Sino atravesar con la lengua la azotea enloquecida
Del jadeo, el lomo suave de la ternura hasta desmayar
Sobre las aguas del olfato y la respiración.
Sin embargo, afuera hay funerarias, calles inhóspitas,
Dientes que perforan la herrumbre a cada rato
De las aceras, ciudades reducidas al sopor de neumáticos,
Sanguijuelas con irresistibles modales,
Repugnancias como ciertos insectos atravesando la puerta,
Cloacas con sus eructos de engrudo, risas como aserrín
De conacaste, gargajos en los baños públicos,
Grafitos de hambre sobre sexos esperanzados.
Hay próceres, también, sometidos a la tortura del tiempo:
En la intemperie se prueban sus ideas envasadas.
En ciertos lugares la ortografía se vuelve ensalada
De párpados. El aire saca sus dientes transparentes.
(En la intimidad, sin embargo, todo parece normal:
Cualquier bostezo es sólo resonancia de la circunstancia.
Símbolo del suspenso soleado o greda del andar
De la conciencia. Después de todo, la llama fluye
En lo recóndito, aunque no sea la primera agua del pálpito.
El suspenso también envuelve la frescura, el fuego
Que despunta el frutal escombro).
Luego, hay que andar con la piedra del disfraz: —guardar
El equipaje, intuir al resto de la gente como párvulos
En la noche. ¿Dónde, entonces, hundir el arma suicida
Que el tiempo anda sin brújula? —me vasta más allá
De cualquier respuesta, ese misal de tus entrañas
Y los amaneceres mordidos por la obsesión, única desnudez
Rumiando en mi sangre. —Lo demás es sueño: sueño
De labriego en la consumación de las pupilas.

Barataria, 13.VI.2009