Dubtes de l’alé-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Afora dels dies queden reproduïts els besllums del tràfec







Dubtes de l’alé
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…siglos de ceniza
En cándido vestido sin materia.
DIONISIO RIDRUEJO

Són els vells focs del descaminament els que nuguen les ales.
El nombre dels silencis acumulats als ràfecs,
la fam de la curiositat desvetla els espills —afora
Els cossos interpreten el temps,
La set en l’aigua dels pensaments,
La llum en tràngol dels rats penats, els grisos damunt de l’asfalt
Com una pregària.
Amb les seues nits les palpebres guarden la seua trama.
Afora dels dies queden reproduïts els besllums del tràfec.
De sobte s’esfuma allò que s’ha viscut com cert.
Un adverteix al temps sense punts cardinals,
Fins que s’esgota la gespa al cel. En aqueixa ferida gastada de la dignitat.
Quants noms caben a l’ull de l’infinit, a la pedra
Desgastada de l’emoció? —Aquells que no deixen saldo per a l’oblit,
I desemboquen a les ciutats de l’oblit.
De sobte els corredors de les temples es tornen portes:
—Les ombres tremolen a galop de passos; la remor freda
Se sent inèdita; els gestos, en la feixuguesa de la indecisió.
La pell de sobte s’esdevé massa incòmoda en el tràfec del migdia.
[De sobte el vici de pensar-te sense fer-li preguntes al sutze de la nit,
O al tabac lent que s’endreda en la flama del cresol,
O al tren cansat de les ombres en la fusta de la meua cambra,
O a aqueixa simetria de l’aigua indefinida].
De sobte el safareig de les hores en els somnis, la molsa com tanques
A les enclaves, els quadrons sense abrics ni paraigües
Per a reguardar el paper dels pòmuls,
La veu apostada al comú dels carrers sense pena ni glòria.
Els badalls tornen el decor en cansada veritat.—I és una manera,
De protestar, de convertir les fotografies
En un altre penya-segat sense finestres. En una altra porció de llum inútil.
Mai no em manquen raons per a pensar en els ports i els ferrocarrils.
Mai no em manquen els cellers de les dates per a trobar rius,
Mai no em manquen els colps per a densificar la consciència. Per a jugar a la taula.
Cada dia és menys cert en la brutícia dels plats.
—Sempre m’assalta la vexació i la violència i les teues cuixes hospitalàries.
Als noms que he anat atresorant,
Davant seu, un mapa de freds; o altrament, finestres acomiadant-me.
Mai no he sabut endevinar què hi ha en l’abric dels robers;
Què hi ha en la pluja atrapada del pressentiment?
—Hirsut cavall de les ombres, fins i tot als carrers.
Què hi ha al condiment de cada cicatriu?
—Massa follia al suor de les paraules. Estranys somnis davall dels llençols.
Tal vegada les meues ales feixugues no abasten els tendals de la llum,
Ni tan sols el costum de recordar les enfiladisses,
Ni tan sols prendre la meua veu en les campanes del vent;
Però sí seure a la dreta dels escaparates, llepar les bijuteries dels sex show,
O simplement, caminar amb la meua pobre paciència confosa.
Cada nom deixa una tempesta a la meua flaçada.
Al balcó de la memòria, la pluja suporta les meues nostàlgies.
Baratària, 30.IX.2009

Dudas del aliento

…siglos de ceniza
En cándido vestido sin materia.
DIONISIO RIDRUEJO

Son los viejos fuegos del desvarío los que atan las alas.
El número de los silencios acumulados en los aleros,
El hambre de la curiosidad desvela los espejos —afuera
Los cuerpos interpretan el tiempo,
La sed en el agua de los pensamientos,
La luz en trance de los murciélagos, los grises sobre el asfalto
Como una plegaria.
Con sus noches los párpados guardan su trama.
Afuera de los días quedan reproducidos los destellos del trajín.
De pronto se esfuma aquello que se ha vivido como cierto.
Uno advierte al tiempo sin puntos cardinales,
Hasta que se agota el césped en el cielo. En esa herida gastada de la dignidad.
¿Cuántos nombres caben en el ojo del infinito, en la piedra
Desgastada de la emoción? —Aquellos que no dejan saldo para el olvido,
Y desembocan en las ciudades del olvido.
De pronto los pasillos de las sienes se vuelven puertas:
—Las sombras tiemblan a galope de pasos; el murmullo frío
Se siente inédito; los gestos, en la torpeza de la indecisión.
La piel de pronto resulta demasiado incómoda en el tráfago del mediodía.
[De pronto el vicio de pensarte sin hacerle preguntas al hollín de la noche,
O al tabaco lento que se enreda en la flama del candil,
O al tren cansado de las sombras en la madera de mi habitación,
O a esa simetría del agua indefinida].
De pronto el charco de las horas en los sueños, el musgo como setos
En las mochetas, los cuartones sin abrigos ni paraguas
Para resguardar el papel de los pómulos,
La voz apostada en el común de las calles sin pena ni gloria.
Los bostezos convierten el decoro en cansada verdad.—Y es, una manera,
De protestar, de convertir las fotografías
En otro acantilado sin ventanas. En otra porción de luz inútil.
Nunca me faltan razones para pensar en los puertos y los ferrocarriles.
Nunca me faltan las bodegas de las fechas para encontrar ríos,
Nunca me faltan los golpes para densificar la conciencia. Para jugar a la mesa.
Cada día es menos cierto en la suciedad de los platos.
—Siempre me asalta el vejamen y la violencia y tus muslos hospitalarios.
En los nombres que he ido atesorando,
Hay frente a ellos, un mapa de fríos; o de otro modo, ventanas despidiéndome.
Nunca he sabido adivinar qué hay en el abrigo de los roperos;
¿Qué hay en la lluvia atrapada del presentimiento?
—Hirsuto caballo de las sombras, incluso en las calles.
¿Qué hay en el condimento de cada cicatriz?
—Demasiada locura en el sudor de las palabras. Extraños sueños bajo sábanas.
Pueda que mis torpes alas no alcancen los toldos de la luz,
Ni siquiera la costumbre de recordar las enredaderas,
Ni siquiera prender mi voz en las campanas del viento;
Pero sí sentarme a la diestra de los escaparates, lamer las bisuterías de los sex show,
O simplemente, caminar con mi pobre paciencia confundida.
Cada nombre deja una tormenta en mi cobija.
En el balcón de la memoria, la lluvia soporta mis nostalgias.
Barataria, 30.IX.2009