Vigília sobreeixida-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Edward Hopper, [USA, 1882-1967]

Vigília sobreeixida
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La veu fa més pregona la pell de l’absència.
Als racons de l’argent viu maduren les fulles.
La misèria creix en forma de cossos desolats.
L’aire inabastable esborra tots els somriures.
El món és millor en un País on no hi ha colps
De pit, i la terra no té rosegons d’ocells.
Amb tanta fam la vida va fent-se cada volta
Una relíquia, —massa captaires per a un erari
De náusees, massa pàgines fosques com una
Novel·la negra al part insospitat dels volcans.
Ara estime les espines quan incendien la meua ànima.
Ara hi ha catarates més perllongades que un carrer
Únic on es congrega tot el tràfic,
Els ventres necessaris en tota l’escala de grisos.
Les nines filmen l’álbum del Orgull Nacional:
Els himnes sense pans deixen els infants amb fam.
Fins a aquest día no he pogut llegir els orgasmes als llibres,
Ni reescriure les darreres pluges de juliol als quaderns
Desordenats de l’emoció.
Tampoc no he pogut conversar amb la misericòrdia
En un País llumyà, amb la bandera amarga dels meus avis,
Determinar les fronteres de la Sobirania Nacional
En documents desclassificats —Ma mare ací,
Encanudida, en la seua vigília, Amb la seua fonda ferida
De cava de les aigües fins al coll. Creixen totes les certituds
En la seducció del deliri: El fet víscut o cec de la llum,
L’aurora en la música dels ocells, els traumatismes
Dels greuges —els ulls esbocinats a la pols
De la ciutat com mendicants de una au invisible.
En conseqüència, cada vigília té ganivets i bótes:
Fidel el vent bufa les seues nostàlgies i les estranyes, —trenca
Els papers fins a tacar de sang el coixí.
Els dies estan fets d’ombres i silencis, de dures
Febres i atzars. Els somnis no creixen al ritme de les hores.
—Algú ens desperta des d’una risa sobtada
O el desenfrenament d’un claxon. Odie l’escuma crescuda
Del sopor, els espills trencats i tombats a terra.
Mai no m’absol la desfilada muda de les pedres,
Les raneres del vertigen en la meua fatiga ressignada,
Aqueix reremón de la història que té jocs perversos,
La set que no es lleva al claustre dels monestirs,
La distància que estem davant del decor, —balbuceja
El foc viu de la por davant del nus de la respiració.
Hi ha un trànsit cap a la llibertat; i, tanmateix, aquesta
Sovint ens condueix a la crucifixió, al martiri,
A un estat de símbols sense revestiment ni misericòrdia.
La sal ix per la ferida de l’arcà, sense flaire.
M’acomiade a cegues de tota immortalitat gratuïta:
Cadascú paga el preu de les seues certeses, —cadascú
Des de l’interior, creix en la seua agonia. No hi ha identitat
Fortuïta. Som aqueixa salut obsessa dels espills, al revers
De la consciència, hi ha evidència de cendres…
Baratària, 16.VIII.2009

Vigilia desbordada

La voz hace más profunda la piel de la ausencia.
En los rincones del azogue maduran las hojas.
La miseria crece en forma de cuerpos desolados.
El aire inabarcable borra todas las sonrisas.
El mundo es mejor en un País donde4 no hay golpes
De pecho, y la tierra no tiene mendrugos de pájaros.
Con tanta hambre la vida se va haciendo cada vez
Una reliquia, —demasiados mendigos para un erario
De náuseas, demasiadas páginas oscuras como una
Novela negra en el parto insospechado de los volcanes.
Ahora amo las espinas cuando incendian mi alma.
Ahora hay cataratas más prolongadas que una callé
Única donde se congrega todo el tráfico,
Los vientres necesarios en toda la escala de grises.
Las pupilas filman el álbum del Orgullo Nacional:
Los himnos sin panes dejan a los niños con hambre.
A este día no he podido leer los orgasmos en los libros,
Ni reescribir las últimas lluvias de julio en los cuadernos
Desordenados de la emoción.
Tampoco he podido platicar con la misericordia
En un País lejano, con la bandera amarga de mis abuelos,
Determinar las fronteras de la Soberanía Nacional
En documentos desclasificados —Mi madre ahí,
Encanecida, en su vigilia, Con su honda herida
De cárcava hasta el cuello. Crecen todas las certezas
En la seducción del delirio: El hecho vívido o ciego de la luz,
La aurora en la música de los pájaros, los traumatismos
De los agravios —los ojos despedazados en el polvo
De la ciudad como mendigos de un ave invisible.
En consecuencia, cada vigilia tiene cuchillos y botas:
Fiel el viento sopla sus nostalgias y las extrañas, —rompe
Los papeles hasta manchar de sangre la almohada.
Los días están hechos de sombras y silencios, de duras
Fiebres y azares. Los sueños no crecen al ritmo de las horas.
—Alguien lo despierta a uno desde una risa súbita
O el desenfreno de un claxon. Odio la espuma crecida
Del sopor, los espejos rotos y tumbados en el suelo.
Nunca me absuelve el desfile mudo de las piedras,
Los estertores del vértigo en mi fatiga resignada,
Ese trasmundo de la historia que tiene juegos perversos,
La sed que no se quita en el claustro de los monasterios,
La distancia que estamos ante el decoro, —balbucea
El azogue del miedo frente al nudo de la respiración.
Hay un tránsito hacia la libertad; y sin embargo, ésta
A menudo nos conduce a la crucifixión, al martirio,
A un estado de símbolos sin revestimiento ni misericordia.
La sal sale por la herida del arcano, sin fragancia.
Me despido a ciegas de toda inmortalidad gratuita:
Cada quien paga el precio de sus certezas, —cada quien
Desde el interior, crece en su agonía. No hay identidad
Fortuita. Somos esa salud obsesa de los espejos, en el reverso
De la conciencia, hay evidencia de cenizas…
Barataria, 16.VIII.2009