Abandoní la llum per les parets-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Paisaje






Abandoní la llum per les parets
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Abandoní la llum per les parets. Era temps d’arrecerar-me
De les cornises asfixiants i els cels arran de terra.
La penombra sempre pogué més que els focus dels carrers.
He caminat sobre llargs tolls de silenci,
Llampecs, illes, fèretres, i veredes sense recursos d’empara.
L’afecció per la cendra habilita els absurds.
Ací les claus gelades de l’absència, els molls amarrats
A la ranera de les vísceres, les ombres transparents de la llum.
Les dents no caben en els ossos de l’aire;
La memòria fumeja entre les palpebres i l’oblit,
En les nines els llavis inagafables dels hisops.
La llum cedeix a la molsa la seua rosada de gratificant foscor.
Ben pocs gots per a tota aquesta set bixesta i bicèfala.
Als nus del rerecel, la llum a la pell rajant
Faltes al quequeig de les llànties,
Fàstics de carn consumida sense prontuaris ni missals.
Als badalls la llum deixa de ser tramvia,
La llengua es recolza damunt de les enfiladisses de la lluna,
A la gespa canta l’aire complantes antigues.
En l’arbitrarietat dels esparvers malastrucs, el desig no té rumb.
En cada suïcidi s’esberlen els espills, —els corbs llancen
La seua bústia de crits al voltant d’esquelets disfressats.
Sovint la llum ha sigut un fustam irresistible;
La saliva de la nit, un grafiti on viu a les palpentes la ciutat.
Les pregàries juxtaposades trenquen amb la lògica
De les campanes; les esglésies, amb la prestidigitació de les ferides.
Tros de guitarra el iode als meus dits, la pesca del braceig,
El tamborinet del cos amb llençols d’insomni,
La ziga-zaga sonàmbula de les palpebres, el llit inexorable
De la nit al sobtós gat del teulat.
El dia fa voltes per tots els racons de les meues temples.
Les pàgines grogues em recorden el crit dels trons.
Encara puc veure els gossos en zel damunt dels papers de les voravies.
L’orfandat sempre ha sigut guix per a pintar somnis:
Cada hora la boca travessa el sòl de les sabates.
Els punts suspensius dels ocells fan kilòmetres de plomes.
Pertot el vol resulta ser un afrodisíac,
Tot i amb els pronòstics fatídics dels insecticides.
Abandoní les safanòries de la llum, dels papaiers i anones de mont:
—M’importa la geografia dels esquelets, els pijames
Dels llampecs en aquesta escuma corba de la intempèrie.
No aspire ja als traumatismes de les catifes. Preferesc
L’heura mil·limètrica dels meus llibres, vertigen de segles a les meues mans.
No aspire a la llum i al seu riu de sucre. M’adheresc a la ronya
De les parets i al seu dejuni permanent de suors:
La resta és tan sols memòria i insomni. —I, potser, melic
Que pot abastar-se amb la pinta del somni…
Baratària, 13.VIII.2009

Abandoné la luz por las paredes

Abandoné la luz por las paredes. Era tiempo de guarecerme
De las cornisas asfixiantes y los cielos a ras del suelo.
La penumbra siempre pudo más que los focos de las calles.
He caminado sobre largos charcos de silencio,
Relámpagos, islas, féretros, y veredas sin recursos de amparo.
La afición por la ceniza habilita los absurdos.
Aquí las llaves heladas de la ausencia, los muelles amarrados
Al estertor de las vísceras, las sombras transparentes de la luz.
Los dientes no caben en los huesos del aire;
La memoria humea entre los párpados y el olvido,
En las pupilas los labios inasibles de los hisopos.
La luz cede al musgo su rocío de gratificante oscuridad.
Muy pocos vasos para toda esta sed bisiesta y bicéfala.
En los nudos del trascielo, la luz en la piel chorreando
Faltas al tartamudeo de las lámparas,
Hastíos de carne consumida sin prontuarios ni misales.
En los bostezos la luz deja de ser tranvía,
La lengua se recuesta sobre las enredaderas de la luna,
En el césped canta el aire endechas antiguas.
En la arbitrariedad de los azacuanes, el deseo no tiene rumbo.
En cada suicidio se quiebran los espejos, —los cuervos lanzan
Su buzón de gritos alrededor de esqueletos disfrazados.
A menudo la luz ha sido un madero irresistible;
La saliva de la noche, un grafiti donde vive a tientas a ciudad.
Las oraciones yuxtapuestas rompen con la lógica
De las campanas; las iglesias, con la prestidigitación de las heridas.
Pedazo de guitarra el yodo en mis dedos, la pesca del braceo,
El taburete del cuerpo con sábanas de insomnio,
El zigzag sonámbulo de los párpados, la cama inexorable
De la noche en el súbito gato del tejado.
El día da vuelta por todos los rincones de mis sienes.
Las páginas amarillas me recuerdan el grito de los truenos.
Todavía puedo ver los perros en celo sobre los papeles de las aceras.
La orfandad siempre ha sido tiza para pintar sueños:
Cada hora la boca atraviesa el suelo de los zapatos.
Los puntos suspensivos de los pájaros hacen kilómetros de plumas.
En todas partes el vuelo resulta ser un afrodisíaco,
Aún con los pronósticos fatídicos de los insecticidas.
Abandoné las zanahorias de la luz, de los zapotes y cincuyas:
—Me importa la geografía de los esqueletos, las pijamas
De los relámpagos en esta espuma corva de la intemperie.
No aspiro ya a los traumatismos de las alfombras. Prefiero
La yedra milimétrica de mis libros, vértigo de siglos en mis manos.
No aspiro a la luz y a su río de azúcar. Me adhiero a la mugre
De las paredes y a su ayuno permanente de sudores:
Lo demás, es sólo memoria e insomnio. —Y, acaso, ombligo
Que puede alcanzarse con la peineta del sueño…
Barataria, 13.VIII.2009