Vol sense axiomes-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Alexander Helwig Wyant, Ohio, Estados Unidos, 1836-1892




Vol sense axiomes
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

A les estovalles de la pluja, les papallones, la vena del somni
Obrint les finestres. Ara recorde el paisatge gris
Dels quaderns, les lliçons d’història a la vorera de l’exsistiere,
Del sonambulisme, o les de la filosofia, ajuntant respiracions
Grogues en les tardors certes de Kierkegaard o Engels.
Aquest segle és un estol de trens del segle XIX. —Almenys
Així ens guaita el seu taller de brases, les ombres del guardabarranc,
L’espiració agrest de la Presa del poder.
La història reviu els paisatges diversos a l’hora de l’esmorçar.
Encara que a voltes la memòria és allò més paregut a una naturalesa
Morta, a aqueixos somnis rebentats damunt de pneumàtics i querosén.
A banda dels llençols, la respiració es palpa als graffitis,
A les burilles del dia, als volants que el vent aventa
Damunt de les portes, a la cara com una salpada, als tributs
Agònics de primera fila, als celatges amb teranyines,
Als habitants que abracen paraules fosques, sense que les mans
S’apiaden del futur —fluir del somni i les ales.
Uns parlen de la fi dels temps; altres només del començ.
Gota rere gota els xiprers pernocten en els brufols de la nit.
Algú inventa pètals o voltes o ecos o anells
O antídots per a soscavar els batecs majors del pit.
Algu s’ofega en un minut de set. En una ona d’encaixos
S’enredra el somni, en aqueix afany de la roca que es fa ombra bestial.
Potser quan despertarem, hauran desaparegut els velers.
Potser el fil del mar tallarà d’un colp tots els porus.
Potser la creu estarà més a prop com un llatzeret entre nosaltres,
O les escales del crepuscle ens continuaran desvivint per més segles.
Sovint els coixins ens dicten ull per ull;
Però les buganvil·lies ordeixen insomnis insospitats.
Una aquarel·la de grisos sospira als penyasegats: —audaç escuma
De la llum entre mocadors, broma que broda els vitralls.
Junt al que somia, barrilets a les temples, gavines, seguicis
En alforges velles, carretons buscant la cadira de les estrelles,
Espirals el viatge dels qual s’embolica en cossets núbils.
Darrere de tanta església, ens fa falta el pa, la companyonia de la llum,
L’home nou que sacse els claus de la fusta, la font
Puntual de les formigues, la llum fluent dels balcons sense anorèxia.
Ningú no pot fincar-se en l’idil·li d’un únic camí:
La veritat també trenca l’alba en la porcellana dels hivernaders,
En l’arena bellugadissa de les teranyines,
En els íntims diumenges del refilet, en l’ofici dels altres dies
De la setmana, en les claraboies del rellotge a mig pal,
En aquest contravent pervers de les criptes, en la veu explosiva
De les matinades, —alé franc de la vida.
A la fi la veu encarna respirs propis i obssesses regressions.
Però la veu de la història resta ací, vessant estacions.
Resta ací, —sempre—, debatent-se entre forces traïdorenques,
Contràries a la substància de la rosada i proclius a la cendra…
A la fi ningú no lleva de l’humà, l’hostalatge del pàlpit reci
Que trafeguen els somnis en el seu tratge de ferrer…
Baratària, o4.VII.2009

Vuelo sin axiomas

En el mantel de la lluvia, las mariposas, la vena del sueño
Abriendo las ventanas. Ahora recuerdo el paisaje gris
De los cuadernos, las lecciones de historia al borde del exsistiere,
Del sonambulismo, o las de la filosofía, juntando respiraciones
Amarillas en los otoños ciertos de Kierkegaard o Engels.
Este siglo es una bandada de trenes del siglo XIX. —Al menos
Así nos acecha su taller de ascuas, las sombras del guardabarranca,
La espiración agreste de la Toma del poder.
La historia revive los paisajes diversos a la hora del almuerzo.
Aunque a veces la memoria es lo más parecido a una naturaleza
Muerta, a esos sueños reventados sobre neumáticos y kerosene.
Aparte de las sábanas, la respiración se palpa en los graffitis,
En las colillas del día, en los volantes que el viento avienta
Sobre las puertas, en la cara como un zarpazo, en los tributos
Agónicos de primera fila, en los celajes con telarañas,
En los habitantes que abrazan palabras oscuras, sin que las manos
Se apiaden del futuro —fluir del sueño y las alas.
Unos hablan del fin de los tiempos; otros sólo del comienzo.
Gota a gota los cipreses pernoctan en los búhos de la noche.
Alguien inventa pétalos o bóvedas o ecos o sortijas
O antídotos para socavar los latidos mayores del pecho.
Alguien se ahoga en un minuto de sed. En una ola de encajes
Se enreda el sueño, en ese afán de la roca que se hace sombra bestial.
Quizá cuado despertemos hayan desaparecido los veleros.
Quizá el filo del mar corte de un tajo todos los poros.
Quizá la cruz esté más cerca como un Lazarillo entre nosotros,
O las escaleras del crepúsculo nos sigan desviviendo por más siglos.
A menudo las almohadas nos dictan ojo por ojo;
Pero las buganvillas traman insomnios insospechados.
Una acuarela de grises suspira en los acantilados: —audaz espuma
De la luz entre pañuelos, bruma que borda los vitrales.
Junto al que sueña, barriletes en las sienes, gaviotas, cortejos
En alforjas viejas, carretones buscando la silla de las estrellas,
Espirales cuyo viaje se enreda en corpiños núbiles.
Detrás de tanta iglesia, nos hace falta el pan, la compañía de la luz,
El hombre nuevo que sacuda los clavos del madero, la fuente
Puntual de las hormigas, la luz fluyente de los balcones sin anorexia.
Nadie puede afincarse en el idilio de un solo camino:
La verdad también amanece en la porcelana de los invernaderos,
En la arena movediza de las telarañas,
En los íntimos domingos del trino, en el oficio de los otros días
De la semana, en los tragaluces del reloj a media asta,
En ese contraviento perverso de las criptas, en la voz explosiva
De las madrugadas, —aliento franco de la vida.
Al final la voz encarna respiros propios y obsesas regresiones.
Pero la voz de la historia está ahí, derramando estaciones.
Está aquí, —siempre—, debatiéndose entre fuerzas alevosas,
Contrarias a la sustancia del rocío y proclives a la ceniza…
Al final nadie quita de lo humano, el hospedaje del pálpito recio
Que trasigan los sueños en su traje de herrero…
Barataria, o4.VII.2009