Mirall sense tedi- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

John Collier, Inglaterra, 1859-1934




Mirall sense tedi
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Em devora el mirall de l’aire en la seua geometria.
Aquesta fogaina pròdiga en ebrietat, cel amb cel
La set en la boca, vol on la sequera no s’assacia
A les volades d’aquesta cega pell que tot ho reclama.
Però el silenci desafia com una roca:
Ceg pensament que cremarà en l’oblit.
Viure aquesta porfia de guardabarrancs, o simple ocell.
Esfilegar en silenci la madeixa de l’instint,
Caure en acabant a la parpella cega, diluïda ombra
Del batec. Quins braços demudaran els meus sentits?
—Només aqueixos que inconfessats llisquen als meus ulls.
Només vull aqueix temps que el tacte endevina,
I aqueixa ferida transida de rius subterranis.
Hi ha ací, d’ales, un cel de desvetlaments, on
Ni que siga breu el goig, dura l’eternitat necessària
Del sospir. Sovint es perd la brúixola a la meua barba:
La suavitat de la teua geografia encoberta, la humitat
Càlida on beu l’instint la ventura del tràfec.
De ací cap allà, en la certesa del melic, l’alambí
Que guía l’ardiment. Al pantaix naix aqueix sufocament
De l’alé. El galop del sol sagna al saler.
Sé que el zel despulla i humideix el refilet:
—aquest crit que trenca la gola i deixa afonada
L’agulla a la foguera. I crema al seu vaivé
De giratori ambre. Tot seguit mort de set bec
Als teus cabells el furtiu estel del’alba que desprenen els astres.
Quede mut després que la carn dóna el seu crit.
Però l’ànsia està oberta com els dits de les mans,
Però el dia continua teixint interiors de tendresa.
Ara visc així mullat en la tempesta. Ara vius així,
Com un ebri vaixell als meus ulls…
Res no pot desafiar més que un minut de trens,
Sobre la plenitud inefable del desig. Res és més cert
Que la mel de la fam, que els dits tocant les gotes
De sal damunt dels porus. Res no és més loquaç que un refilet
Enfonsat al tarquim per molt absurd que parega.
A la fi només demane els teus ulls per a aquest viatge. —la teua ombra
Més que el planeta, el viure la raó d’una distància
Perdurable, la memòria que no cap a les meues mans d’obrer,
Les platges de les teues nines a les fronteres de la meua nit.
Els epítets sobren —ni calen—per a un destí inèdit:
No calen els sords quaderns de la distància,
Ni una història de nits i somriures, ni els passaports.
Només la humana il·lusió del ventre sense desdenys,
Només aqueix foc de música que es torna ala en les paraules,
Només el teu riure com un llarg viatge d’ones,
Només l’univers de dos sense claus, flor que s’obri a la llum.
Només uns batecs per a saber-me viu enmig
De l’essència del teu pubis, fi de les meues paraules vessades.
Baratària, 14.VII.2009

Espejismo sin tedio

Me devora el espejismo del aire en su geometría.
Esta fogata pródiga en ebriedad, cielo con cielo
La sed en la boca, vuelo donde la sequía no se sacia
En los aleros de esta ciega piel que todo lo reclama.
Pero el silencio desafía como una roca:
Ciego pensamiento que arderá en el olvido.
Vivir esta porfía de torogoz, o simple pájaro.
Deshilar en silencio la madeja del instinto,
Luego caer en el párpado ciego, diluida sombra
Del latido. Qué brazos desmudarán mis sentidos?
—Sólo esos que inconfesados resbalan en mis ojos.
Sólo quiero ese tiempo que el tacto adivina,
Y esa herida transida de ríos subterráneos.
Hay ahí, de alas, un cielo de desvelos, donde
Por breve que sea el gozo, dura la eternidad necesaria
Del suspiro. A menudo se pierde la brújula en mi barba:
La suavidad de tu geografía encubierta, la humedad
Cálida donde bebe el instinto la ventura del trasiego.
De aquí allá, en la certeza del ombligo, el alambique
Que guía el ardimiento. En el jadeo nace esa sofoca
Del aliento. El galope del sol sangra en el salero.
Sé que el celo despoja y humedece el trino:
—este grito que rompe la garganta y deja hundida
La aguja en la hoguera. Y quema en su vaivén
De giratorio ámbar. Luego muerto de sed bebo
En tus cabellos el furtivo lucero que desprenden los astros.
Quedo mudo después que la carne da su grito.
Pero el ansia está abierta como los dedos de las manos,
Pero el día sigue tejiendo interiores de ternura.
Ahora vivo así mojado en la tormenta. Ahora vives así,
Como un ebrio barco en mis ojos…
Nada puede desafiar más que un minuto de trenes,
Sobre la plenitud inefable del deseo. Nada en más cierto
Que la miel del hambre, que los dedos tocando las gotas
De sal sobre los poros. Nada es más locuaz que un trino
Hundido en el lodo por absurdo que parezca.
Al final sólo pido tus ojos para este viaje. —tu sombra
Más que el planeta, el vivir la razón de una distancia
Perdurable, la memoria que no cabe en mis manos de obrero,
Las playas de tus pupilas en las fronteras de mi noche.
Los epítetos sobran —ni falta hacen—para un destino inédito:
No hacen falta los sordos cuadernos de la distancia,
Ni una historia de noches y sonrisas, ni los pasaportes.
Sólo la humana ilusión del vientre sin desdenes,
Sólo ese fuego de música que se torna ala en las palabras,
Sólo tu risa como un largo viaje de olas,
Sólo el universo de dos sin llaves, flor que se abre a la luz.
Sólo unos latidos para saberme vivo en medio
De la esencia de tu pubis, fin de mis palabras derramadas.
Barataria, 14.VII.2009