Al damunt de la pell de la fugida- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Willem Drost, nacido en Amsterdam, Holanda, 1633-1659.





Al damunt de la pell de la fugida
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Al damunt de la pell de la fugida, el suny esquinçat. La templa fosa.
Tras els anys, les caigudes i l’horitzó mutilat a colp.
Vendaval el paisatge de la vida —fusta arnada
En la llàgrima del desvari, en l’hora furtant-li
A l’entranya serpents de boirós somni.
La boira és allò de més proper a les estelles en els ulls;
L’amor sempre és una espina a la vorera del camí.
—Ningú no culmina els límits del pètal: les branques
De las fletxes esberlen la llum, arranquen l’aurora,
Al seu domini s’alcen estàtues de buits, besllums
L’alé de les quals completen la profunditat de la nit.
Hi ha colors que l’aigua desfa en diluïdes realitats.
Les fulles del vent transiten amb espills de porcellana.
El cel em nega els seus passos; a l’interior de la ferida,
Els coàguls arrosseguen pensaments d’un goig llunyà
—ulls decrèpits de l’oblit, lloses de fosca
Corrent, sines amb dades oblidades: memòria on
La llum fou laberint i no un taller per a la fantasia.
Als dits l’areneta del batec: segles de llavar l’espill,
Aigües que enfosqueixen en tocar els arrels cecs de la set,
Betum damunt de la fúria dels espectres —impassibles
Cadàvers amb els ulls eixits, ocells morts en la llum
Del poema, tombes en fi sortint de les seues estances.
En l’artifici dels albellons un llit sinistre.
Com un esquirol les branques increpen el pensament:
(No sé on ets quan les monedes se suïciden
En la cendra, quan el renill trota damunt de les pàgines
Del mar, quan la saliva dibuixa selves verges,
I els ulls saltironen al llom de la lava, pou de la follia).
Els dies em serveixen per a matar la molsa de les casseroles.
La lectura del Comte de Lautréamont en aquest bosc de ningú.
De sobte les finestres i les portes es converteixen
En aqueixes peces desballestades dels excusats, en burilles
Mastegades per les parets del temps. En llavis agonitzants.
(A fosques et veig mossegant llúpols d’interior amb insomni
O llegint una novel·la negra d’amants suïcides o llavant
Les parets dels Evangelis amb tot i les mosques dels peus).
Un dia té el mateix despull de la nit. Els mateixos
Esparvers, els mateixos militars, els mateixos carrers bruts.
Tu, cèrvols insomnes. —Amb pesta i tot, una premuda
Clivella en desbandada, llum que inspira la meua tempesta,
Dolçaines primerenques per a la primera hora —aqueixa hora
De secret transparent, aqueix finestral on respira el meu secret.
Tu, una Espanya castellana —aqueixa profunda casa que premeix
La meua orfenesa, la campana del melic, on com Job,
Puc consumir-me en el temps sense sufoc, puc desvelar
La lluna i estar anuent en sagrat enigma.
Resulta vedada la travessia dels mars, però és que
Al conjur, la clau és urgida clau del ble…
Baratària, 18.VII.2009

Sobre la piel de la huída

Sobre la piel de la huída, el ceño desgarrado. La sien fundida.
Tras los años, las caídas y el horizonte mutilado a golpe.
Vendaval el paisaje de la vida —madera apolillada
En la lágrima del desvarío, en la hora robándole
A la entraña serpientes de nebuloso sueño.
La niebla es lo más cercano a las astillas en los ojos;
El amor siempre es una espina al borde del camino.
—Nadie culmina los límites del pétalo: las ramas
De las flechas rompen la luz, arrancan la aurora,
En su dominio se yerguen estatuas de vacíos, destellos
Cuyo aliento, completan la profundidad de la noche.
Hay colores que el agua deshace en diluidas realidades.
Las hojas del viento transitan con espejos de porcelana.
El cielo me niega sus pasos; en el interior de la herida,
Los coágulos arrastran pensamientos de un gozo lejano
—ojos decrépitos del olvido, losas de oscura
Corriente, senos con fechas olvidadas: memoria donde
La luz fue laberinto y no un taller para la fantasía.
En los dedos la arenilla del latido: siglos de lavar el espejo,
Aguas que oscurecen al tocar las raíces ciegas de la sed,
Betún sobre la furia de los espectros —impasibles
Cadáveres con los ojos salidos, pájaros muertos en la luz
Del poema, tumbas en fin saliendo de sus aposentos.
En el artificio de los albañales un lecho siniestro.
Como una ardilla las ramas increpan el pensamiento:
(No sé dónde estás cuando las monedas se suicidan
En la ceniza, cuando el relincho trota sobre las páginas
Del mar, cuando la saliva dibuja selvas vírgenes,
Y los ojos brincan en el lomo de la lava, pozo de la locura).
Los días me sirven para matar el moho de las cacerolas.
La lectura del Conde de Lautréamont en este bosque de nadie.
De repente las ventanas y las puertas se convierten
En esos cuartos desvencijados de los retretes, en colillas
Masticadas por las paredes del tiempo. En labios agonizantes.
(A oscuras te veo mordiendo camarones con insomnio
O leyendo una novela negra de amantes suicidas o lavando
Las paredes de los Evangelios con todo y las moscas de los pies).
Un día tiene el mismo despojo de la noche. Los mismos
Azacuanes, los mismos militares, las mismas calles sucias.
Tú, ciervos insomnes. —Con todo y peste, una apretada
Grieta en desbandada, luz que inspira mi tormenta,
Dulzainas primerizas para la primera hora —esa hora
De sigilo transparente, ese ventanal donde respira mi sigilo.
Tú, una España castellana —esa profunda casa que aprieta
Mi orfandad, la campana del ombligo, donde como Job,
Puedo consumirme en el tiempo sin sofoco, puedo desvelar
La luna y estar anuente en sagrado enigma.
Resulta vedada la travesía de los mares, pero es que
En el conjuro, la clave es urgida llave del pabilo…
Barataria, 18.VII.2009