Olor del temps-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

André Cruchaga, El Salvador





Olor del temps
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó


A Pere Bessó, llum oficiant

Olor del temps, bri lleu…
GUILLAUME APOLLINAIRE

No hi ha cap sorpresa. Allò que se’n va, la nit ho envolta.
La il·lusió és altra soledat amb hiverns. Hivern cec,
Joc de roques, —o, potser, crit proper a l’ardor. —o, potser,
Un cabal cec a les venes, sorda garrotxa del desvetlament.
I, tanmateix, l’empremta exaspera el refilet, l’ull confessat
Que ens habita des de l’estat del desballestament.
A les mans resten els residus de la ràfega, nostàlgia
Fent-se viure al costat, gasa afonada al pit.
Al vas del calendari han transcorregut fogueres: tot
Tangible i perible, tortura que la llum crema a l’escuma.
L’accent de les paraules de fam perdé la seua eufonia.
—Al cap i a la fi, l’efímer és també una tortura;
S’incorpora a la porcellana de la respiració, canella fosca
Dels tratges, ànima transitiva de crisàlides efímeres.
A les portes agonitzen les conjectures i flaires.
(Un pubis de colors estés als llençols. Paisatge de panaderia
Amb la llengua cap al fons de les espècies de l’eco i l’audàcia)
Però olora, per més lucidesa, a temps anat. Temps clausurat.
Ningú no pot estroncar allò transitiu. Llevat del fullatge de les fotografies
A la seua fulla de sèpia, al seu voraç zodíac d’ombres.
De sobte, el bri d’un ocell es fa evident a través
De les finestres: —les estrelles no necessiten esquís per a caminar
Damunt de l’univers, llevat que vulguen traduir el rostre de la foguera,
Llevat que vulguen meditar sobre l’algeps dels núvols.
Llevat el risc de restar sempre al llindar de la brasa,
Dibuixar gotes s’esdevé un estat de vívida contemplació:
(Dibuixar rostres, cortines, passos, sumes de pous revetlades
Als porus, resulta material per a la consciència).
Si posem en la balança esquerdes i lluernes, de sobte,
No hi ha diferència enllà del desvetlament de qui veu el declivi
De la vista, el tapial amb clau on s’allotja la molsa.
Hi ha tantes relectures del destí que una en necessita brúixola
Per a donar lectura al paisatge. —per a no malbaratar les paraules,
Encara que aquestes tallen i graviten damunt de l’escat de tòrrids rellevaments.
(Tot i això, tot és set despiadada, pus d’ànsies, descalces
Goles preses d’hams, i pàl·lids noms).
La varietat del crepuscle canvia amb el rovell: canvia
El conte de partir les aigües, que cremar en audiències desvalgudes.
Canvia el suny fermentat pel vent dels dies, aqueix afany
De polsar les fronteres amb un sol de paràboles.
Olora, doncs, el pany del temps quan ens sotmet
A fidel vexació de sèpia, al seu afany d’espill en la boirina,
A la seua carn pudenta. El desencert s’obri a l’ull —en aqueixa captivitat
Voraç de l’esbufec agitat per l’efímer.
Olora, doncs, l’alé dels cronòmetres a la sang,
L’aire irrepetible de les aigües, la boira insadollable als ulls,
I el trenc d’alba reconstruït de les esfinxs…
Baratària, 27.VI.2009

Olor del tiempo


A Pere Bessó, lumbre oficiante

Olor del tiempo brizna leve…
GUILLAUME APOLLINAIRE

No hay ninguna sorpresa. Lo que se va, la noche lo envuelve.
La ilusión es otra soledad con inviernos. Invierno ciego,
Juego de rocas, —o quizá, grito cercano al ardor. —o quizá,
Un caudal ciego en las venas, sorda breña del desvelo.
Y sin embargo, la huella exaspera el trino, el ojo confesado
Que a uno lo habita desde el estado del desquicio.
En las manos quedan los residuos de la ráfaga, nostalgia
Haciéndose vivir en el costado, gasa hundida en el pecho.
En el vaso del calendario han transcurrido hogueras: todo
Tangible y perecible, tortura que la luz quema en la espuma.
El acento de las palabras de hambre perdió su eufonía.
—Después de todo, lo efímero también es una tortura;
Se incorpora en la porcelana de la respiración, canela oscura
De los trajes, ánima transitiva de crisálidas efímeras.
En las puertas agonizan las conjeturas y fragancias.
(Un pubis de colores tendido en las sábanas. Paisaje de panadería
Con la lengua hacia el fondo de las especias del eco y la audacia)
Pero huele, por más lucidez, a tiempo ido. Tiempo clausurado.
Nadie puede restañar lo transitivo. Salvo el follaje de las fotografías
En su hoja de sepia, en su voraz zodíaco de sombras.
De repente, la brizna de un pájaro se hace evidente a través
De las ventanas: —las estrellas no necesitan esquíes para caminar
Sobre el universo, salvo que quieran traducir el rostro de la hoguera,
Salvo que quieran meditar sobre el yeso de las nubes.
Salvo el riesgo de estar siempre en el umbral de la brasa,
Dibujar gotas resulta un estado de vívida contemplación:
(Dibujar rostros, cortinas, pasos, sumas de pozos reveladas
En los poros, resulta material para la conciencia).
Si uno pone en la balanza rendijas y tragaluces, de repente,
No hay diferencia más allá del desvelo de quien ve el declive
De la vista, el tapial con llave donde se aloja el musgo.
Hay tantas relecturas del destino que una necesita de una brújula
Para darle lectura al paisaje. —para no desgastar las palabras,
Aunque éstas sajen y graviten sobre la lija de tórridos relevos.
(Aún así, todo es sed despiadada, pus de ansias, descalzas
Gargantas prendidas de anzuelos, y pálidos nombres).
La variedad del crepúsculo cambia con la herrumbre: cambia
El cuento de partir las aguas, de arder en audiencias desvalidas.
Cambia el ceño fermentado por el viento de los días, ese afán
De pulsar las fronteras con un sol de parábolas.
Huele, pues, la cerradura del tiempo cuando nos somete
A fiel vejamen de sepia, a su afán de espejo en la neblina,
A su carne pudibunda. El desatino se abre al ojo —a ese cautiverio
Voraz del resuello agitado por lo efímero.
Huele, pues, el aliento de los cronómetros en la sangre,
El aire irrepetible de las aguas, la niebla insaciable en los ojos,
Y el amanecer reconstruido de las esfinges…
Barataria, 27.VI.2009