Entre la pluja, els jocs de l’atzar-Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Bessó

Paisaje, Fotografía tomada de El Salvador impresionante





___Entre la pluja, els jocs de l’atzar___

Las escenas que guarda tu memoria:

Imágenes confusas

Que el óxido del tiempo deteriora.
JON JUARISTI

Al bell mig de la pluja, els jocs de l’atzar. Ecos de frontisses
Al pit, ombres d’esquenes a l’asfalt, ulls
travessant la distància de totes les absències.
L’oblit cenyit a una ràfega d’espills —les palpebres
Cansades de la nit, lectures a mig terminar
Damunt de les escales, altures que no ateny la tendresa
Per més que es toquen portes i enderroquen murs.
Escolte grinyolar de baldes en la foscor plena.
La gola es farà cendra davant de les finestres.
Al coixí naveguen illes de conjur, —illes on
Les venes es pinten a l’oli i els parts d’interminables
Paraules. L’aigua, assedegada, em troba al seu confí.

Al carrer estranys ulls es confonen amb l’aigua.
Qalsevol martiri és millor que les sabates.
Per a qualsevol escrúpol és millor el martiri a saber-se
Entre batecs cecs, dins de clivells traspassats
Per la boira. Allò que fou somni, ara és caverna:
Perillós fangar que la nit allarga a dentades.
A les mans, la vesprada feta rovell. La llum
Només instant on l’ànima mor amb mi, mort
Perenne de l’arc del cel, —sencer dia descarnat en cada
Imatge que els ulls mullen, càlid martiri dels límits.

Al món que no conec em conduesc, —als colps,
A les seues agulles de cap, a aqueixa eternitat sempre sense portes.
—Raig mut com una moneda enmig de les vísceres dels dies,
Inevitable fonògraf d’un nus fet amb caragols
De records. Món distint als joguets —món
On esglaien la respiració de les paraules i els rellotges.

La pols cobreix les tempes de la meua infantesa. També els ocells.
Habitant a entropessades entre transeünts desconeguts:
—Nen al bell mig dels albellons de la vetlla, nen afonat
A les butxaques del silenci, instant estrany del palpebreig.
Les portes del sonambulisme amb voraces robes,
La brasa brollant damunt d’esquinçades escales, corcades
Ací pel pols de les cicatrius, pel rumb sense identitat
Conscient, per la mateixa ombra de la ciutat…
La veu parla entre els gestos autòmates del devenir:
—els fetus desfent-se en la profunditat dels túnels,
Sense que mitjancen respostes i auxilis, sense que la por
Deixe de ser envejable i l’ull horitzó bigarrat.
Enmig de la pluja els jocs de l’atzar, la mateixa sang arravassada,
La taca de la llinda a les parets, els peixos
En safareigs fugaços, l’entranya entre estovalles amb enrunes,
—badalls travessant un segle d’espigues: esquerdes
De famolenc cloroform, rats com nits agonitzants
En l’aixeta de l’alé. Periòdics sords, afonats,
En l’insomni sempre de la història de les ràfegues…
Baratària, 05.V.2009

____Entre la lluvia, los juegos del azar___

Las escenas que guarda tu memoria:

Imágenes confusas

Que el óxido del tiempo deteriora.
JON JUARISTI

Entre la lluvia, los juegos del azar. Ecos de bisagras
En el pecho, sombras de espaldas en el asfalto, ojos
Atravesando la distancia de todas las ausencias.
El olvido ceñido a una ráfaga de espejos —los párpados
Cansados de la noche, lecturas a medio terminar
Sobre las escaleras, alturas que no alcanza la ternura
Por más que se toquen puertas y derriben muros.
Escucho chirriar de aldabas en la oscuridad plena.
La garganta se hará ceniza frente a las ventanas.
En la almohada navegan islas de conjuro, —islas donde
Las venas se pintan al óleo y los partos de interminables
Palabras. El agua, sedienta, me encuentra en su confín.

En la calle extraños ojos se confunden con el agua.
Cualquier martirio es mejor que los zapatos.
Para cualquier escrúpulo en mejor el martirio a saberse
Entre pulsaciones ciegas, dentro de grietas traspasadas
Por la niebla. Lo que fue sueño, ahora es caverna:
Peligrosa ciénaga que la noche alarga a dentelladas.
En las manos, la tarde convertida en herrumbre. La luz
Sólo instante donde el alma muere conmigo, muerte
Perenne del arco iris, —entero día descarnado en cada
Imagen que los ojos mojan, cálido martirio de los límites.

Al mundo que no conozco me conduzco, —a los golpes,
A sus alfileres, a esa eternidad siempre sin puertas.
—Rayo mudo como una moneda entre las vísceras de los días,
Inevitable fonógrafo de un nudo hecho con caracoles
De recuerdos. Mundo distinto a los juguetes —mundo
Donde asustan la respiración de las palabras y los relojes.

El polvo cubre las sienes de mi infancia. También los pájaros.
Habitante a tropezones entre transeúntes desconocidos:
—Niño entre las alcantarillas de la vigilia, niño hundido
En los bolsillos del silencio, instante extraño del parpadeo.
Las puertas del sonambulismo con voraces ropas,
El ascua brotando sobre rasgadas escaleras, carcomidas
Ahí por el pulso de las cicatrices, por el rumbo sin identidad
Consciente, por la misma sombra de la ciudad…
La voz habla entre los gestos autómatas del devenir:
—los fetos deshaciéndose en la profundidad de los túneles,
Sin que medien respuestas y auxilios, sin que el miedo
Deje de ser envidiable y el ojo horizonte abigarrado.
Entre la lluvia los juegos del azar, la misma sangre arrebatada,
La mancha del umbral en las paredes, los peces
En albercas fugaces, la entraña entre manteles con escombros,
—bostezos atravesando un siglo de espigas: rendijas
De hambriento cloroformo, ratas como noches agonizantes
En el grifo del aliento. Periódicos sordos, hundidos,
En el insomnio siempre de la historia de las ráfagas…
Barataria, 05.V.2009