Ara només existeix l’oblit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Amapala, El Salvador Impresionante





Ara només existeix l’oblit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Ara només existeix l’oblit. Aquell alé soterrat
Al subsòl dels llençols: línies senceres al vapor
Dels espills, mitjanit sense culpes,
Totes les ferides foren guarides pel vent, —escrit
Està quan un s’acosta a portes i finestres: la mort
Desfa la despulla i cundeix d’hiverns infatigables
La saba. Ara només priva l’evocat. Ningú més que
Amb el seu ull no pot aguaitar els itineraris; i l’obsessió
Estèril: en l’oblit un altre temps sense brega ens assisteix.
El cos flueix sense dolor tota absència: trencada la cadena
Un altre és l’horitzó que ens assisteix — uns altres són els somnis.
Descalç el fred, oblit és també el pàl·lid llibre de l’arbre
On la ficció exhaurí tots els fantasmes al tapís
De l’onada. I no és fàcil —clar— fondre’s per a ser un altre
Destí: el temps és el millor aliat de les paraules.
—El temps interior capaç de veure un altres camins; desviure’s
Fa paüra. Tanta soledat visceral acumulada!

Davant de la cadira d’un altres hiverns, aquest de balcons,
Transparenta les pàgines d’unes altres claus, arrels llavats
Per la vigília, esclats amb doble respir del zodíac.
Ahir el rostre romangué en la decadència de les cavernes:
Al gris dels peixos, —confitures poroses del pretèrit.
Ara, anats que foren laberints i fantasmes, la misèria,
L’olor torna a ser una gran xarxa de transparències.
Ara l’oblit té un destí irrepetible: no és pedra
On transita la boira, sinó transpiració de llum
I esbufec: au encesa al seu eco, rellotge en tràngol cap a la memòria.
Ara la sang camina fora de la seua mateixa pedrera:
Dit està que tota ombra és transitòria, imminent
Fruita que gasta el ferment de les sabates…

No és la renúncia a tants noms, sinó més aviat una
Relectura amb l’ham del sossec, un instant on la llum
Escrota la pregària cremada de la foguera sense navalles, una escala
De grafies sense tallar l’alé la tòrrida paret de les claus.
Ací, —allò que fou horitzó i consciència indesxifrada— de sobte
Vívid cruixit, canvia a callada suma, pou auri on
Tota cortina desvela els rastrolls transpirats.
I és que d’eriçats cactus, i focs reixats, i asfalt,
Ací m’arrele a una altra pàgina, a un altre aire sense fronteres.
I és que, perduda la insurrecció de l’aigua, i les mans per a agafar
L’aire, cal fer de l’olor, un altre guix a la pissarra
Del bosc o de l’alé. —Uns altres ulls sense terme, una altra eternitat
De molins de vent, una altra set redona com les monedes.
El sol del minut vetla les espigues, encenc les llavors sense
Endeutar-li a l’albír la seua ració d’incertituds. L’oblit
És el meu mateix espill, el meu consagrat somni on respira,
—Amb ocells — el campanari convocat de la memòria…
Baratària, 09.V.2009

Ahora sólo existe el olvido

Ahora sólo existe el olvido. Aquel aliento soterrado
En el subsuelo de las sábanas: líneas enteras en el vapor
De los espejos, las doce de la noche sin culpas,
Todas las heridas fueron sanadas por el viento, —escrito
Está cuando uno se acerca a puertas y ventanas: la muerte
Deshace el despojo y cunde de inviernos infatigables
La savia. Ahora sólo priva lo evocado. Nadie más que,
Con su ojo puede avizorar los itinerarios; y la obsesión
Estéril: en el olvido otro tiempo sin reyerta nos asiste.
El cuerpo fluye sin dolor toda ausencia: rota la cadena
Otro es el horizonte que nos asiste —otros son los sueños.
Descalzo el frío, olvido es también el pálido libro del árbol
Donde la ficción gastó todos los fantasmas en el tapiz
Del oleaje. Y no es fácil —claro— derretirse para ser otro
Destino: el tiempo es el mejor aliado de las palabras.
—El tiempo interior capaz de ver otros caminos; desvivirse
Da pánico. ¡Tanta soledad visceral acumulada!

Frente a la silla de otros inviernos, éste de balcones,
Transparenta las páginas de otras llaves, raíces lavadas
Por la vigilia, destellos con doble respiro del zodíaco.
Ayer el rostro estuvo en la decadencia de las cavernas:
En el gris de los peces, —confituras porosas del pretérito.
Ahora, idos que fueron laberintos y fantasmas, la miseria,
El olor vuelve a ser una gran red de transparencias.
Ahora el olvido tiene un destino irrepetible: no es piedra
Donde transita la niebla, sino transpiración de luz
Y resuello: ave ardida en su eco, reloj en trance hacia la memoria.
Ahora la sangre camina fuera de su propia cantera:
Dicho está que toda sombra es transitoria, inminente
Fruta que gasta el fermento de los zapatos…

No es la renuncia a tantos nombres, sino mas bien una
Relectura con el anzuelo del sosiego, un instante donde la luz
Escruta el rezo ardido de la hoguera sin navajas, una escala
De grafías sin sajar el alieno o la tórrida pared de las llaves.
Ahí, —lo que fue horizonte y conciencia indescifrada— de pronto
Vívido crujido, cambia a callada suma, pozo áureo donde
Toda cortina desvela los rastrojos transpirados.
Y es que de erizados cactus, y fuegos cercados, y asfalto,
Aquí me arraigo a otra página, a otro aire sin fronteras.
Y es que, perdida la insurrección del agua, y las manos para asir
El aire, hay que hacer del olor, otra tiza en la pizarra
Del bosque o del aliento. —Otros ojos sin lindero, otra eternidad
De molinos de viento, otra sed redonda como las monedas.
El sol del minuto vela las espigas, alumbro las semillas sin
Adeudarle al albedrío su ración de incertidumbres. El olvido
Es mi propio espejo, mi consagrado sueño donde respira,
—Con pájaros— el campanario convocado de la memoria…
Barataria, 09.V.2009